Cadascú de nosaltres és únic, no hi ha ningú igual, disposant de diverses eines que confirmen que individualment som intransferibles.
La manera de ser depèn d´un conglomerat de factors, però sobretot del nivell evolutiu, el qual ens permet una visió àmplia o restrictiva, una capacitat gran de discerniment o minsa, un afany de superació o conformisme. Les variants són múltiples com la mateixa complexitat humana, i com en tantes altres coses que compartim de base, es tracta d´observar el comportament per a esbrinar les tendències que prevalen en nosaltres.
Tothom té consciència del cos perquè és el més evident i té exigències constants, però pocs en comparació tenen consciència de l´ànima. Tothom s´esforça per a cobrir les demandes en l´aspecte material, però també pocs en contrast en cobrir les necessitats espirituals.
Què ens inclina a decantar-nos en un sentit o en un altre ? La veu interior. La veu suau i silenciosa del cantó subtil que cerca la pau, l´harmonia, la concordia, o bé la veu densa, brusca i maldestre en les formes.
Què veiem a diari en el proper o llunyà ? Just el contrari dels anhels que en el fons desitgem. Què ens indica això ? Què si a fora hi ha conflictes és perquè s´han generat i es troben a dins.
Si volem que les condicions externes millorin, primer hem de millorar nosaltres en el que pensem, diem i fem per les consequències que se´n deriven.
La veu interior ha de guiar envers l´expressió dels millors atributs. Si no ho fa és per què donem prioritat a desitjos personals desajustats amb algú o amb l´entorn, que són causa de problemàtiques.
Les dues natures en nosaltres estan constantment en lluita. La naturalesa superior vetlla per l´unitat, pel bé comú. La naturalesa inferior cerca la satisfacció egosita sense importar-li el ressó dels actes comesos. L´evidència de les mateixes manifestacions indica cap on ens decantem, ja sigui ocasionalment o habitualment.
Molts volen que " el tot " treballi per a " les parts ", però les parts, sovint no volen treballar per al tot. I és aquí l´origen de les disonàncies, i amb aquesta ceguesa de plantejaments i d´objectius passa el que passa a diari.
Seguir els dictats de la naturalesa inferior no costa esforç, però ja veiem els resultats. Seguir la naturalesa superior representa un treball constant, però és qui dona sentit, utilitat i propòsit existencial. Davant d´aquesta exposició hem de preguntar-nos : quina veu predomina en nosaltres ? la que vol avançar i transformar defectes en virtuts ? o la veu que ens empeny a crear un ambient caòtic i de malestar permanent ?
Potser que ens aturem un moment i veiem cap on ens encaminem.
