SEMPRE ENTRE DUES PARTS

Ens trobem sempre entre dues parts. El que comença i el que acaba, entre l´acció i el descans, entre el silenci i el soroll, el dia i la nit, pujar o baixar, entre donar i rebre. Quan estem en un cantó de la balança l´altre no hi és, però també és un enllaç entre el que hi ha i se´n va deixant pas a una nova situació. De fet tot és un enllaç, no es produeix un buit sinó un canvi. Això ens indica la traansitorietat d´una banda, i la necessitat d´harmonitzar-se contínuament per a que allà on ens trobem durant el dia hi estem acoplats d´una manera apropiada.

Sabem extreure profit de cada part ? Quan iniciem un projecte estem suficientment capacitats per a obtenir a curt o llarg termini un benefici ? El final d´una etapa, d´un cicle, d´un treball, d´una relació ha comportat algun tipus d´expansió i millora ?

L´ocupació diaria m´està conduint allà on es suposa haig d´anar per les meves peculiaritats, talents i propòsits ? O senzillament intento subsistir sense cap altre objectiu definit ?

Les paraules, les converses en que participo, són edificants, inspiradores, o és un simple parlar per parlar ? És millor el que dic o el que callo ?

Sovint no sabem estar còmodament ni en un cantó ni en l´altre si abans no hem adquirit una tranquil-litat interior que s´acompanyi d´un projecte edificant continu d´implicació personal i social. El dilema entre què fem o no fem, què agafem o deixem, què volem o què rebutgem, ens submergeix en aquest anar cap endavant inevitable però insatisfets i disconformes impotents de redreçar el context general com desitjariem a l ´estar immersos en el més immediat amb un estret marge de maniobra per a revertir-ho.

Mai desenvoluparem el potencial en plenitud, perquè en el trajecte les pròpies mancances i les d´aquells que es creuen en el camí, ens mantenen en la letargia de no estar desperts com caldria ni adormits del tot. I així, si no sabem aprofitar el que ofereix cada part de la polaritat, seguirem incomplets amb la sensació de buit insatisfactori que ens acompanya conínuament.

ESSÈNCIA MÍNIMA

Què queda de tot l´experimentat ? Sigui el que sigui, de tot només es preserva una mínima essència.

Dels aliments ingerits només l´indispensable per al bon funcionament orgànic és el que es manté, i el que no serveix s´elimina.

Si assistim a una conferència, al finalitzar tan sols recordarem alguns matisos, i al cap d´uns dies encara s´esvairà més.

De l´aprés en un curs per més domini que arribem a obtenir, en retindrem una part, la resta s´oblidarà pel camí.

Què guardem a la memòria d´un viatge ? Per més que ens hagi agradat, finalment només espurnes d´un paisatge, un monument, un restaurant. Molt poc comparat amb tot el vist.

D´una trobada amistosa, de debats enriquidors, per més que en el seu moment els haguem assaborit, una petita fracció és la que romandrà si es que queda alguna cosa al cap d´un temps.

Què hem aprofitat realment del dia ?  Quin rendiment hem obtingut ? És més el malversat inutilment en ocupacions banals o adreçat a accions edificants ?

No treiem profit del nostre potencial ni en tot allò que és al nostre abast. Perseguint vacuitats estem desconnectats de l´essencial. Posant el secundari com a objectiu, pel camí perdem el primordial.

Només es preserva el subtil del que vivim, el que és o pot ser útil. També records desagradables, i si es mantenen és justament per a desvetllar la consciència i desxifrar-nos el missatge per a que passi a formar part de la subtilesa.

Anem malversant el valuós com si no ho fos, afanyant-nos en el que és prescindible per la superficialitat imperant, i al final tot quedarà diluit si no hem sabut conrear i alimentar l´essencial.