diumenge, 24 de febrer del 2019

LA LÍNIA VERTICAL I LA LÍNIA HORIZONTAL

La creu és una de les figures geomètriques més simples : una horizontal i una vertical que es tallen en angle recte. La direcció horizontal és la de l´ostentació, la dispersió, com l´aigua que s´escampa sobre una superficie. La direccoó verrtical és la de l´unificació, com el foc que es llença cap el cel.
La línia horizontal és la de la matéria, la vertical l´esperit. Aquestes dues direccions són complementaries. El simbol de la creu ens invita a seguir realitzant el treball a la matéria, agafant la direcció vertical per a tornar a l´esperit.
Hem d´entendre la necessitat d´encaixar els dos principis que ens empenyen contínuament per a desenvolupar-nos i dur a terme qualsevol objectiu. El principi emissor que es vol manifestar des d´una concepció d´idees enllaçades a través del principi receptor que fa de canal per absorbir els missatges que capta i ha de saber desxifrar per a dinamitzar els resorts pertinents que donin concreció pràctica en l´entorn circundant.
No podem deixar de banda un dels principis,  perquè aleshores no hi ha moviment. La tasca consisteix contínuament en harmonitzar la funció de cadascuna, actiu i passiu, masculí i femení per a generar la base que serveixi d´apuntalament on dur a terme els successius plans que permetin passar d´una abstracció a una concreció.
La línia vertical és jerarquica, indica la necessitat de respecte no tan sols en les relacions,sinó en els recursos que ens ofereix l´univers per a que des de els més elevats els anem baixant a la matéria per a donar forma a les nostres pretensions.
La línia horizontal són els contactes establerts, la dependència que tenim de la natura i d´altres persones per a cobrir demandes, i en aquesta necessitat radica els esforços que efectuem. L´evolució, la millora, dependrà dels encaixos apropiats amb l´entorn i els vincles establerts.
Vertical i horizontal, temps i espai, conjuntats amb l´objectiu d´un moviment que doni sentit a l´existència amb una finalitat. Cadascú de nosaltres ha d´esbrinar la seva funció específica en el lloc que ocupa amb les característiques de que disposa. Enllaçar les dues línies per a que la nostra presència en aquest pla acompleixi l´objectiu pel qual som precisament aquí.

diumenge, 10 de febrer del 2019

QUESTIÓ DE PROPORCIONS

Tot és una questió de proporcions. ¿ En base a què ? A un context, a una singularitat, unes necessitats, uns objectius. L´aplicació de tals proporcions estarà en funció de criteris que poden ser idonis o no, i tot és questió d´experimentar i observar resultats.
Quan algú diu estar content o trist, que determina inclinar la balança ? Quines sensacions, quins valors ? El que agrada o desagrada, veiem, sentim, escoltem, quins paràmetres ens decanten a mesurar-ho en un o altre sentit ?
Algú ens cau bé o malament. Que sigui en un cantó o en l´altre depèn del que diu, el que fa, com ho diu i com ho fa. Les proporcions d´acord a les nostres sensacions marcaran tendència.
De totes les persones que hem conegut, quantes ens han impactat fortament ? Quantes hem trobat interessants ? Quantes hem trobat simpàtiques o antipàtiques ? Amb quantes hem tingut un vincle fàcil o difícil ? De quantes hem après ? De totes elles en quina proporció hem gaudit pel que ens han transmès ?
Anem mesurant molt o poc en funció de múltiples paràmetres tenint en compte la pròpia idiosincràsia, amb el que implica la formació d´un codi de valors que pot ser diametralment oposat per algú altre.
En la subjectivitat del que ens envolta, observant des d´una visió humana sempre limitada, tendim a exagerar o menysternir, elevar o reduir, sovint amb una visió parcial. Creiem que estem en disposició d´efectuar veredictes equànims veient només petites fraccions impregnades d´idees preconcebudes i sensacionalisme.
Les ganes d´experimentar vivències apoteòsiques estan latents en nosaltres, i a la hora de la veritat, la rutina i la repetitivitat avorrrida, les relacions de baixa qualitat, la mediocritat imperant en tot, ens submergeix en un desencís que som incapaços de transformar per que no sabem com fer-ho. I és aleshores quan de fets trivials els hi atorguem categoria de fantàstics per què el nostre nivell no dona per més, i les mitjanies les enlairem a excel-lències per a no ensorrar-nos en el desolador panorama que ens acompanya diariament.