La natura és ordre, i hem d´aplicar-ho també a nosaltres, d´aqui que ens organitzem la jornada en compartiments. Necessitem unes hores d´acció i unes de descans, realitzar uns quants àpats per a restaurar-nos de l´energia consumida, i un temps de lleure per a disposar d´ell com ens sembli. Potser en aquest estret marge on escapem de les obligacions i de les diferents inercies quotidianes, és on hem d´imprimir trets distintius que dotin d´al-licients el comés en moments d´esbarjo i reforcin també la reiteració d´accions diaries fent-les amb més entusiasme, atenció i valorant les variades aportacions que ens reporta cadascuna en forma de recursos, reposició de forces, i una vida a la qual hem d´imprimir sentit, propòsit i direcció.
No podem reproduir els mateixos passos de la mateixa manera de forma mecànica, doncs això minva el valor del que estem fent. És convenient efectuar modificacions a fi d´injectar vitalitat. Introduir novetats, canviant combinació d´aliments, variar horaris si es pot en l´execució de certes tasques, substituir vells hàbits per altres de nous, incorporar facetes atraients d´acord al propi tarannà i gustos, procurar esbandir-se ocupacions estérils introduint activitats edificants. Anar desfent-se d´elements insubstancials mentre´s omplim diversos departaments amb allò que s´adiu realment a les nostres característiques.
S´ha de treballar per a tenir diners, menjar i dormir, però a excepció del treball, és una vida que fan els animals. I com a humans, dotats de més consciència i facultats creadores, hem d´emprar-les en accions revertidores de quelcom significatiu malgrat la repetitivitat a que estem sotmesos. Que vagin forjant el destí amb una empremta que posi de manifest els avenços particulars i globals entre el que feiem i el que fem, el que érem i el que som.
Al llarg dels anys trenquem moltes rutines anteriors i n´adaptem de noves, perquè no podem estar fent sempre el mateix per què no aniriem endavant, i a la vegada també és necessari mantenir una disciplina que consolidi els esforços cara a la consecuió d´objectius. Cal trobar l´equilibri entre unes bases permanents que ens sostenen, i l´introducció de successius canvis que dotin d´utilitat i motivació dins d´un àmbit de constants repeticions.
divendres, 30 de març del 2012
dimarts, 20 de març del 2012
MOTIVACIÓ
La motivació és l´impuls que ens empeny a actuar, gràcies a veure atraient el procés en ell mateix o bé pel que pot aportar.
Hi ha dos tipus de motivació : la forçada i la voluntaria. La forçada és aquella en que a primera instància voldriem evitar, però ho acabem fent ja sigui per necessitat, compromís o per què hi ha persones involucrades i tenim certa responsabilitat.
La motivació voluntària és intel-ligència en acció. Veure clar que volem, que ens convé i delinear un pla per aconseguir-ho.
No hi ha res casual, tot passa per un encadenament de fets. En el dia a dia no hem de llençar-nos a l´acció sense un objectiu definit, al darrera hi ha d´haver un propòsit que el fonamenti. La motivació és exactament això : fixar-se metes. Grans o petites, de llarga o curta duració, però que hi siguin, doncs si no hi són no hi ha moviment, i sense moviment ens estanquem.
L´intel-lecte ha de ser la guia, qui dirigeixi pels camins que apropin a successives millores dinamitzant els resorts oportuns, ja que si deixem dur-nos per la indolència enlloc de progressar retrocedim.
És curiós constatar com moltes persones les desmotiva fer esforços, i en canvi no sembla importar caure en accions futils o perjudicials. Davant d´aquesta evidència caldria preguntar-se : perquè deixo que s´imposi la inercia si el que faig o experimento és de qualitat inferior al que podria donar-me l´executat només que la motivació mobilitzés l´adient obtenint uns resultats més satisfactoris ?
Manca de motivació és manca de connexió, de connexió amb el propi interior que priva d´adonar-se del beneficis d´un cert esforç. I quan la temàtica és més secundària, la desmotivació pot derivar-se de no estar en sintonia amb el tema.
Si deixem que s´imposi la mandra a la voluntat és visió insuficient quan l´inacció comporta pitjors resultats. Viure requereix moure´s, i si acceptem con un fet natural menjar varies vegades al dia, treballar unes hores, ¿ perquè ha de semblar un sacrifici abocar-se a tasques que contenen oportunitats realitzadores ?
Estudiar, fer exercici, una dieta saludable, no s´ha de veure com un esforç. Aquesta concepció és errònia. El que ens apropa al benestar s´ha de veure com un plaer perquè és exactament això.
Els grans campions o gent rellevant de tots els àmbits s´han entrenat de valent, han conjuntat actitud i aptitud, i la perseverància ha dut a l´éxit. El que està clar és que no decidir-se a fer més del que podriem condema a una vida gris, insulsa, mancada de substància, on el pas dels dies enlloc de ser engrescadors són una mort lenta que va llençant el potencial pel camí per l´incapacitat d´imprimir vitalitat i entusiasme.
Hi ha dos tipus de motivació : la forçada i la voluntaria. La forçada és aquella en que a primera instància voldriem evitar, però ho acabem fent ja sigui per necessitat, compromís o per què hi ha persones involucrades i tenim certa responsabilitat.
La motivació voluntària és intel-ligència en acció. Veure clar que volem, que ens convé i delinear un pla per aconseguir-ho.
No hi ha res casual, tot passa per un encadenament de fets. En el dia a dia no hem de llençar-nos a l´acció sense un objectiu definit, al darrera hi ha d´haver un propòsit que el fonamenti. La motivació és exactament això : fixar-se metes. Grans o petites, de llarga o curta duració, però que hi siguin, doncs si no hi són no hi ha moviment, i sense moviment ens estanquem.
L´intel-lecte ha de ser la guia, qui dirigeixi pels camins que apropin a successives millores dinamitzant els resorts oportuns, ja que si deixem dur-nos per la indolència enlloc de progressar retrocedim.
És curiós constatar com moltes persones les desmotiva fer esforços, i en canvi no sembla importar caure en accions futils o perjudicials. Davant d´aquesta evidència caldria preguntar-se : perquè deixo que s´imposi la inercia si el que faig o experimento és de qualitat inferior al que podria donar-me l´executat només que la motivació mobilitzés l´adient obtenint uns resultats més satisfactoris ?
Manca de motivació és manca de connexió, de connexió amb el propi interior que priva d´adonar-se del beneficis d´un cert esforç. I quan la temàtica és més secundària, la desmotivació pot derivar-se de no estar en sintonia amb el tema.
Si deixem que s´imposi la mandra a la voluntat és visió insuficient quan l´inacció comporta pitjors resultats. Viure requereix moure´s, i si acceptem con un fet natural menjar varies vegades al dia, treballar unes hores, ¿ perquè ha de semblar un sacrifici abocar-se a tasques que contenen oportunitats realitzadores ?
Estudiar, fer exercici, una dieta saludable, no s´ha de veure com un esforç. Aquesta concepció és errònia. El que ens apropa al benestar s´ha de veure com un plaer perquè és exactament això.
Els grans campions o gent rellevant de tots els àmbits s´han entrenat de valent, han conjuntat actitud i aptitud, i la perseverància ha dut a l´éxit. El que està clar és que no decidir-se a fer més del que podriem condema a una vida gris, insulsa, mancada de substància, on el pas dels dies enlloc de ser engrescadors són una mort lenta que va llençant el potencial pel camí per l´incapacitat d´imprimir vitalitat i entusiasme.
dissabte, 10 de març del 2012
APROFITAR - DESAPROFITAR
És ara que hem d´encarar els esdeveniments, ajornar-ho tan sols ho posposa, sense moure´s de com ho vàrem deixar o fins i tot pitjor segons del que es tracti.
Molta gent no té suficient valentia, decisió o confiança quan es presenten situacions tensionals. Ho voldrien tot planer, sense complicacions de cap tipus ni friccions, però és justament en els dilemes on estem obligats a donar més de si.
El moment actual és on sempre estem immersos, i no és questió d´anar-nos carregant amb temes anteriors no resolts apropiadament, doncs el pes cada vegada serà més gran. Amb el que hem d´afrontar dia a dia és suficient, i no liquidar afers passats està condicionant formes d´actuació presents.
Hem de fer les paus amb familiars, amics o qui sigui en vida, deixar de banda l´orgull i una sensibleria perjudicial que no resol res. Les polèmiques que es presenten no són per a fotre ningú, són per aprendre els uns dels altres, però si enlloc de mirar-ho positivament ho mirem auto-centrats en el que ens diuen o fan que ens desagrada, a part de perdre l´oportunitat d´eixamplar horitzons, polir-nos i corregir el que convingui, perdrem relacions per una visió esquifida de l´acontegut.
Si no és possible entendre´s perquè les diferències de criteri i manera de ser són molt diferents, el millor és separar-se amistosament i alliberar-se de càrregues inútils per a centrar l´energia en activitats i relacions més adients.
Feines que no satisfan, parelles que a part de limitar fastiguegen, rutines improductives, s´han de deixar o transformar. Hem d´aprofitar el temps en activitats edificants i no malversar-lo en futilititats, perquè van passant els anys i enlloc de forjar condicions de benestar més aviat són de malestar.
A diari hem de construir el nostre edifici, que no és altre que progressar sense limits com a ésser. Si enlloc de connectar amb el centre per a saber com actuar desviem l´atenció en banalitats, sempre romandrem insatisfets i avançar serà impossible.
Les relacions són la clau per a millorar o empitjorar. Si a través d´elles desenvolupem més qualitats i establim concordia, estarem aprofitant les oportunitats que suposen les interaccions. Si és a l´inrevés, amb baralles i tensions, desaprofitarem el que ens ensenyen.
En algun o altre moment tots lamentem o lamentarem haver llençat la vida a les escombraries havent-la infravalorat en ocupacions improductives i un procedir que ha ocasionat més pérdues que guanys.
En algun o altre moment tots lamentem o lamentarem no haver fet les paus per polèmiques absurdes quan no hi siguem a temps, quedant una espécie de gust amarg.
És ara que ens hem d´entendre, aclarir-nos, reconciliar-nos, enfocar-nos en el positiu, consagrar els esforços en realitzar les respectives missions vitals, doncs el que no sigui això és desaprofitar les experiències i els recursos que se´ns donen per acabar perdent-los tots.
Molta gent no té suficient valentia, decisió o confiança quan es presenten situacions tensionals. Ho voldrien tot planer, sense complicacions de cap tipus ni friccions, però és justament en els dilemes on estem obligats a donar més de si.
El moment actual és on sempre estem immersos, i no és questió d´anar-nos carregant amb temes anteriors no resolts apropiadament, doncs el pes cada vegada serà més gran. Amb el que hem d´afrontar dia a dia és suficient, i no liquidar afers passats està condicionant formes d´actuació presents.
Hem de fer les paus amb familiars, amics o qui sigui en vida, deixar de banda l´orgull i una sensibleria perjudicial que no resol res. Les polèmiques que es presenten no són per a fotre ningú, són per aprendre els uns dels altres, però si enlloc de mirar-ho positivament ho mirem auto-centrats en el que ens diuen o fan que ens desagrada, a part de perdre l´oportunitat d´eixamplar horitzons, polir-nos i corregir el que convingui, perdrem relacions per una visió esquifida de l´acontegut.
Si no és possible entendre´s perquè les diferències de criteri i manera de ser són molt diferents, el millor és separar-se amistosament i alliberar-se de càrregues inútils per a centrar l´energia en activitats i relacions més adients.
Feines que no satisfan, parelles que a part de limitar fastiguegen, rutines improductives, s´han de deixar o transformar. Hem d´aprofitar el temps en activitats edificants i no malversar-lo en futilititats, perquè van passant els anys i enlloc de forjar condicions de benestar més aviat són de malestar.
A diari hem de construir el nostre edifici, que no és altre que progressar sense limits com a ésser. Si enlloc de connectar amb el centre per a saber com actuar desviem l´atenció en banalitats, sempre romandrem insatisfets i avançar serà impossible.
Les relacions són la clau per a millorar o empitjorar. Si a través d´elles desenvolupem més qualitats i establim concordia, estarem aprofitant les oportunitats que suposen les interaccions. Si és a l´inrevés, amb baralles i tensions, desaprofitarem el que ens ensenyen.
En algun o altre moment tots lamentem o lamentarem haver llençat la vida a les escombraries havent-la infravalorat en ocupacions improductives i un procedir que ha ocasionat més pérdues que guanys.
En algun o altre moment tots lamentem o lamentarem no haver fet les paus per polèmiques absurdes quan no hi siguem a temps, quedant una espécie de gust amarg.
És ara que ens hem d´entendre, aclarir-nos, reconciliar-nos, enfocar-nos en el positiu, consagrar els esforços en realitzar les respectives missions vitals, doncs el que no sigui això és desaprofitar les experiències i els recursos que se´ns donen per acabar perdent-los tots.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)