Trobar-se davant de varies opcions i no saber quina escollir, que en ocasions es tractarà de coses irrellevants, però quan la decisió pugui incidir en factors més remarcables respecte a nosaltres o el proïsme, el dilema consistirà en triar.
Les preguntes habituals en aquests casos : què vull ? què faig ? ens porten a mesurar, analitzar, valorar, i d´acord al context, prioritats i interessos, on el propi tarannà amb la particular concepció, capacitat de discerniment i perspectiva, seran claus a l´hora de prendre la decisió encertada i l´acció pertinent.
Per a que l´elecció sigui més o menys adient dependrà de l´harmonia interior i l´estil de vida, disposant de més referents qui tingui una introspecció considerable i visqui amb unes pautes d´equilibri. Vindrien a ser els recursos adquirits per un conjunt de pensaments i accions que preparen a l´individu per afrontar reptes diversos.
A més auto-coneixement menys dilemes. doncs la mateixa nitidesa general respecte a nosaltres i el medi que ens envolta, facilita l´acoplament sense les vacil-lacions que acompanyen a aquells mancats de suficient claredat.
Amb els anys, per situacions complexes que es puguin arribar a presentar, si hem aprofitat el temps les disjuntives es reduiran a l´haver incorporat una creixent saviesa intuitiva.
La part d´incertesa, de dubte, suposa una porció de foscor que volem clarificar. Es tracta d´observar en amplitud, veure el marge de maniobra decantant-se primer per desencallar la situació si és el cas, i a continuació introduir les variants oportunes cara a una resolució favorable.
Dilemes en poden haver de tot tipus, enfocant-los en termes de m´agrada em desagrada, em convé o no. A més, el que ara és vàlid pels motius que sigui, pot canviar més endavant adaptant-se a noves tendències d´acord als propis reajustaments personals.
Allò en que hauriem de centrar més l´atenció és en procurar ser justos, correctes, quan ens afrontem a experiències poc habituals on no sabem ben bé que fer per a no errar-la o molestar.
Sempre sorgiran fets no controlables que requeriran d´una resposta per part nostra. El que compta és ser equànim, no deixar-se endur per emocions negatives relativitzant el que passa i les consequències que se´n derivin; doncs al cap i a la fi l´importància de cada cosa i cada cas és estrictament personal sense aplicació general.
dijous, 31 de maig del 2012
divendres, 18 de maig del 2012
SATISFACCIÓ - INSATISFACCIÓ ( IV )
Hi ha quatre factors que determinen si ens sentim satisfets o insatisfets. El que fem, el que tenim, el que aconseguim i el tipus de relacions, on la valoració personal de tot plegat decanta la balança envers un o altre cantó.
El que fem és el més important, doncs és el nostre potencial latent en acció, on això ha de revertir en uns fruits que han de donar una recompensa. En la preparació, l´esforç d´una fase a una altra, el desenvolupament progressiu, hem d´assaborir el procés amb el que es va produint, i sigui quina sigui l´activitat com més intensitat hi posem més capacitat d´assolir satisfacció.
El que tenim com a recursos en forma de coneixements i bens, ens permet accedir a unes determinades condicions i prestacions. Si disposem d´un alt nivell acadèmic les possibilitats d´un treball remunerat seran més grans, i si les finances són consistents la capacitat d´escollir i de majors opcions propiciaran facilitats diverses.
El que aconseguim té a veure amb el que fem i el que tenim. Com més dinàmics més coses podrem moure, depenent de l´enfoc i les facultats per a extreure´n un benefici.
El tipus de relacions és tan important com els altres apartats. En el que fem, tenim i aconseguim, els altres sempre estan intervenint, sense la seva col-laboració no podriem obtenir ni el grau de formació assolit ni ingressos indispensables per a una autonomia de moviments.
Sovint, capficats en les nostres pretensions, no pensem en el proïsme amb suficient atenció i consideració, quan és gràcies a l´aportació de cadascú que ara gaudim d´un munt de prestacions i serveis.
La satisfacció ha de venir de l´expressió de virtuts en obres de profit, en l´afany de voler aportar quelcom útil a qui ho necessiti i ho vulgui, sortir de l´auto-centrament habitual dels humans per a enfocar-se en tasques de suport al col-lectiu.
La satisfacció no es troba ni en saber molt ni en tenir molt, ni en abocar-se a tota mena de plaers mundans. La satisfacció esdeve quan som capaços d´encaixar amb el màxim nombre de persones establint vincles cordials, afectuosos i servicials de mútua reciprocitat. La resta només són els preparatius per aconseguir-ho.
El que fem és el més important, doncs és el nostre potencial latent en acció, on això ha de revertir en uns fruits que han de donar una recompensa. En la preparació, l´esforç d´una fase a una altra, el desenvolupament progressiu, hem d´assaborir el procés amb el que es va produint, i sigui quina sigui l´activitat com més intensitat hi posem més capacitat d´assolir satisfacció.
El que tenim com a recursos en forma de coneixements i bens, ens permet accedir a unes determinades condicions i prestacions. Si disposem d´un alt nivell acadèmic les possibilitats d´un treball remunerat seran més grans, i si les finances són consistents la capacitat d´escollir i de majors opcions propiciaran facilitats diverses.
El que aconseguim té a veure amb el que fem i el que tenim. Com més dinàmics més coses podrem moure, depenent de l´enfoc i les facultats per a extreure´n un benefici.
El tipus de relacions és tan important com els altres apartats. En el que fem, tenim i aconseguim, els altres sempre estan intervenint, sense la seva col-laboració no podriem obtenir ni el grau de formació assolit ni ingressos indispensables per a una autonomia de moviments.
Sovint, capficats en les nostres pretensions, no pensem en el proïsme amb suficient atenció i consideració, quan és gràcies a l´aportació de cadascú que ara gaudim d´un munt de prestacions i serveis.
La satisfacció ha de venir de l´expressió de virtuts en obres de profit, en l´afany de voler aportar quelcom útil a qui ho necessiti i ho vulgui, sortir de l´auto-centrament habitual dels humans per a enfocar-se en tasques de suport al col-lectiu.
La satisfacció no es troba ni en saber molt ni en tenir molt, ni en abocar-se a tota mena de plaers mundans. La satisfacció esdeve quan som capaços d´encaixar amb el màxim nombre de persones establint vincles cordials, afectuosos i servicials de mútua reciprocitat. La resta només són els preparatius per aconseguir-ho.
dissabte, 5 de maig del 2012
SATISFACCIÓ - INSATISFACCIÓ ( III )
Cerquem la satisfacció en factors temporals perquè no sabem trobar la satisfacció duradera, tornant de seguida a l´insatisfacció precisament perquè ho cerquem en el transitori.
Acostumats a mirar el més immediat, extern, mundà, molta gent està convençuda que si té això o allò, es sentirà satisfet. I sens dubte disposar de bens materials diversos no és dolent, permeten uns recursos, una determinada qualitat, però no són una finalitat en ells mateixos, tan sols un mitjà.
Si anem a la recerca de sentir-nos satisfets amb una estabilitat, no hem de dependre de coses ni persones que ara hi són i després no. La periferia és per a intercanviar, on es realitza el treball, però tot és com un prèstec que va i ve, res és de la nostra propietat exclusiva. Ni família, ni fills ni parella, els identifiquem com a "meus" per a distingir-los en relació a altres, però som lliures. La seva funció no és proporcionar-nos satisfacció, poden ser un suport, però si són més propers en quant a vincle és per a un aprenentatge que permeti eixamplar horitzons per a que la nostra conducta vagi millorant.
Com a humans sempre estem esperant gestos de tothom, que siguin més atents, comprensius, generosos, justos, servicials, etc, i justament si anhelem rebre tot això primer ho hem de conreuar i desenvolupar en nosaltres mateixos transmetent-ho en les nostres relacions. Ara bé, al no mostrar aquests atributs degut a l´habitual egocentrisme generalitzat, donem de forma minsa i també rebem en proporcions similars. La cosa és clara, o augmentem primer la qualitat de l´expressió en nosaltres, o els intercanvis persistiran en el mateix nivell de pobresa.
Menjar, beure, joc, vida de luxes, són com bengales llençades a l´aire, l´efecte dura un instant, i al fer-se pensant únicament en hom mateix, després de l´esclat inicial ve el buit.
No som aqui per a perseguir quimeres, som aqui per a descobrir qui som, que hem vingut a fer i comprometre´ns a realitzar-ho. I això implica acoplar contínuament els objectius personals amb els del col-lectiu, i només serà viable amb una apertura gradual de consciència, facilitant el canvi de plantejament que ens enfoca en voler rebre per l´anhel de compartir, de donar; doncs tot el que ara tenim és consequència de multitud d´intercanvis.
La buidor és no tenir, no ser. La plenitud és tenir i ésser, i en el camí per assolir aquest tenir ha d´augmentar el ser a través de mobilitzar les facultats de forma pertinent. Si tenim i som és perquè hem sabut procedir amb encert en les relacions efectuades durant el trajecte. Una part del mérit és nostre, l´altra de les diverses contribucions rebudes. I la satisfacció augmentarà quan l´habilitat per a equilibrar la balança sigui la tònica imperant.
Acostumats a mirar el més immediat, extern, mundà, molta gent està convençuda que si té això o allò, es sentirà satisfet. I sens dubte disposar de bens materials diversos no és dolent, permeten uns recursos, una determinada qualitat, però no són una finalitat en ells mateixos, tan sols un mitjà.
Si anem a la recerca de sentir-nos satisfets amb una estabilitat, no hem de dependre de coses ni persones que ara hi són i després no. La periferia és per a intercanviar, on es realitza el treball, però tot és com un prèstec que va i ve, res és de la nostra propietat exclusiva. Ni família, ni fills ni parella, els identifiquem com a "meus" per a distingir-los en relació a altres, però som lliures. La seva funció no és proporcionar-nos satisfacció, poden ser un suport, però si són més propers en quant a vincle és per a un aprenentatge que permeti eixamplar horitzons per a que la nostra conducta vagi millorant.
Com a humans sempre estem esperant gestos de tothom, que siguin més atents, comprensius, generosos, justos, servicials, etc, i justament si anhelem rebre tot això primer ho hem de conreuar i desenvolupar en nosaltres mateixos transmetent-ho en les nostres relacions. Ara bé, al no mostrar aquests atributs degut a l´habitual egocentrisme generalitzat, donem de forma minsa i també rebem en proporcions similars. La cosa és clara, o augmentem primer la qualitat de l´expressió en nosaltres, o els intercanvis persistiran en el mateix nivell de pobresa.
Menjar, beure, joc, vida de luxes, són com bengales llençades a l´aire, l´efecte dura un instant, i al fer-se pensant únicament en hom mateix, després de l´esclat inicial ve el buit.
No som aqui per a perseguir quimeres, som aqui per a descobrir qui som, que hem vingut a fer i comprometre´ns a realitzar-ho. I això implica acoplar contínuament els objectius personals amb els del col-lectiu, i només serà viable amb una apertura gradual de consciència, facilitant el canvi de plantejament que ens enfoca en voler rebre per l´anhel de compartir, de donar; doncs tot el que ara tenim és consequència de multitud d´intercanvis.
La buidor és no tenir, no ser. La plenitud és tenir i ésser, i en el camí per assolir aquest tenir ha d´augmentar el ser a través de mobilitzar les facultats de forma pertinent. Si tenim i som és perquè hem sabut procedir amb encert en les relacions efectuades durant el trajecte. Una part del mérit és nostre, l´altra de les diverses contribucions rebudes. I la satisfacció augmentarà quan l´habilitat per a equilibrar la balança sigui la tònica imperant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)