SATISFACCIÓ - INSATISFACCIÓ ( III )

Cerquem la satisfacció en factors temporals perquè no sabem trobar la satisfacció duradera, tornant de seguida a l´insatisfacció precisament perquè ho cerquem en el transitori.
Acostumats a mirar el més immediat, extern, mundà, molta gent està convençuda que si té això o allò, es sentirà satisfet. I sens dubte disposar de bens materials diversos no és dolent, permeten uns recursos, una determinada qualitat, però no són una finalitat en ells mateixos, tan sols un mitjà.
Si anem a la recerca de sentir-nos satisfets amb una estabilitat, no hem de dependre de coses ni persones que ara hi són i després no. La periferia és per a intercanviar, on es realitza el treball, però tot és com un prèstec que va i ve, res és de la nostra propietat exclusiva. Ni família, ni fills ni parella, els identifiquem com a "meus" per a distingir-los en relació a altres, però som lliures. La seva funció no és proporcionar-nos satisfacció, poden ser un suport, però si són més propers en quant a vincle és per a un aprenentatge que permeti eixamplar horitzons per a que la nostra conducta vagi millorant.
Com a humans sempre estem esperant gestos de tothom, que siguin més atents, comprensius, generosos, justos, servicials, etc, i justament si anhelem rebre tot això primer ho hem de conreuar i desenvolupar en nosaltres mateixos transmetent-ho en les nostres relacions. Ara bé, al no mostrar aquests atributs degut a l´habitual egocentrisme generalitzat, donem de forma minsa i també rebem en proporcions similars. La cosa és clara, o augmentem primer la qualitat de l´expressió en nosaltres, o els intercanvis persistiran en el mateix nivell de pobresa.
Menjar, beure, joc, vida de luxes, són com bengales llençades a l´aire, l´efecte dura un instant, i al fer-se pensant únicament en hom mateix, després de l´esclat inicial ve el buit.
No som aqui per a perseguir quimeres, som aqui per a descobrir qui som, que hem vingut a fer i comprometre´ns a realitzar-ho. I això implica acoplar contínuament els objectius personals amb els del col-lectiu, i només serà viable amb una apertura gradual de consciència, facilitant el canvi de plantejament que ens enfoca en voler rebre per l´anhel de compartir, de donar; doncs tot el que ara tenim és consequència de multitud d´intercanvis.
La buidor és no tenir, no ser. La plenitud és tenir i ésser, i en el camí per assolir aquest tenir ha d´augmentar el ser a través de mobilitzar les facultats de forma pertinent. Si tenim i som és perquè hem sabut procedir amb encert en les relacions efectuades durant el trajecte. Una part del mérit és nostre, l´altra de les diverses contribucions rebudes. I la satisfacció augmentarà quan l´habilitat per a equilibrar la balança sigui la tònica imperant.