LA CRÍTICA ( II )

La crítica és inútil si a continuació no hi ha una transformació i una millora. Podem expressar els desacords, que ho deixaran tot igual si no hi ha una acció posterior amb la voluntat de redreçar les disonàncies.

Davant dues posicions antagòniques criticant-se mútuament, qui està ben encaminat ? El que cerqui l´harmonia final amb un enfoc i incidència global.

De tot el que arribem a criticar, què hi ha de cert i què és mentida, què és exagerat i què no, què és real i què és imaginari ? Massa a la lleugera s´opina de qualsevol cosa des d´una òptica molt limitada, creient-se dominadors del tema quan en realitat és molt més l´ignorat que el conegut, desvirtuant bona part dels comentaris, i s´acaba desvirtuant el fons per les formes.

Si no veiem el quadre complet com podem tenir la gosadia de criticar una petita porció d´un context que escapa a la nostra percepció i comprensió ? El que succeeix a nivell individual i col-lectiu té un objectiu, forma part d´una trama encadenada per a impulsar-nos al nivell superior en les nostres expressions.

Podem descobrir l´origen, la causa d´una crisi, en el particular i social, però el fet de criticar el que genera caos, frustració i tensió, no ajuda a resoldre el dilema que ens posa a prova forçant-nos a sortir de la comoditat per l´incomoditat.

Equivocar-se, ensopegar diverses vegades, és part de l´aprenentatge. Quan no estem suficientment encertats hem d´aturar-nos, observar on hi ha la falla, corregir i preparar-nos per a seguir pujant nous graons.

No som aquí per a satisfer el que l´ego desitja contínuament. La nostra funció és convertir-nos en justos, en rectes, i això requereix substituir el judici amb el component de crítica implícita, en misericordia, però només serà possible incrementant la saviesa que permeti veure amb claredat injectant les dosis de sensibilitat indispensables envers altres i les seves circumstàncies.

Quan l´harmonia s´instaura a l´interior es manifesta a l´exterior, es fa el que s´ha de fer a cada moment i ja no hi ha peu a la crítica per que només estem pendents de fer el correcte en tot moment.

LA CRÍTICA ( I )

Què impulsa a criticar ? L´afany de perfecció. ¿ Com podem saber el què és apropiat en cada cas tenint en compte les nostres mancances, ignorància i imperfeccions ? En el fons, la major part de vegades, és per que altres diuen o fan allò que no ens agrada des de la nostra perspectiva ideal d´acord a la idiosincràsia que ens hem forjat al llarg dels anys.

Hi ha ocasions on la crítica té un fonament per les evidències, però en aquests casos hauria de ser més una observació, una reflexió, per a esmenar el que perjudica.

Com és possible que davant el mateix fet algú ho critiqui i altres ho defensin ? Qui està encertat ? Si una de les parts exposa arguments irrefutables, com pot l´altra tergiversar l´acontegut amb invencions davant les evidències ?

Tothom critica i tothom ha estat criticat. Ens creiem en possessió de la veritat, però això és producte de l´ego. Per a saber on radica el correcte o l´incorrecte és precís una consciència en constant expansió, instruir-se espiritualment, no deixar-se afectar emocionalment per a preservar l´equanimitat, i deixar els interessos personals fora de context per a emetre el veredicte just.

La crítica és un judici, fixant-nos en una petita porció. No sabem quin és el detonant ocult del per què s´estan produint determinats fets, perquè s´han pronunciat certes paraules o realitzat accions i el ressó ocasionat.

Si a cada moment passa el que ha de passar, el que sembla incorrecte des d´una observació superficial mancada de referents, és correcte des de la subtilitat.

Si el criticat al principi d´acord a les nostres creences, gustos i conviccions, al cap d´un temps esdevé un benefici ¿ era criticable o era una oportunitat ?