CENSURA PURITANA

Segons l´época apertura o tancament, i es veu que ara toca ser purità. D´un cantó pregonen llibertat d´expressió, i de l´altre censurar portades, fotos, cartells, cançons i el que faci falta a aquests demòcrates dictatorials. El proper pas consistirà en anar a museus i tapar els quadres que considerin indecents, i quan es comença per aquestes ximpleries i es va cedint, s´estan forjant uns precedents perillosos que sabem per experiències passades on desemboquen. En els estats dictatorials es persegueix tot el que no s´hauria de perseguir, mentre´s els opressors fant tota mena d´accions criminals que haurien d´estar prohibides i castigades, però això és legal. Molts d´aquests puritans escandalitzats per insignificàncies, acostumen a ser provocadors amb un llenguatge sovint ofensiu, però això és llibertat d´expressió i no s´ha de vetar. Estem arribant a un punt on l´espontaneitat, mostres efusives, segons quins acudits o bromes, fregaran la tipologia de delicte. Entre la invenció de paraules inclusives i la prudència extrema de segons quines paraules i quins moviments no sigui cas que en sortim mal parats, si ja de sempre les relacions han estat plenes de conflictes, amb les precaucions actuals l´únic que es genera és inhibició, fredor, distància, indiferència i un rerefons d´individualisme abans de complicar-se la vida amb gestos considerats punibles sota la visió i judici d´aquesta croada de nous sants i santes. Amb tantes precaucions per la que ens pot caure a sobre amb els inquisidors actuals, el millor per a no entrar en polèmiques és mostrar-se com un autista i mostrar-nos només obertament amb qui tinguem confiança. Tot plegat és una mostra més de tantes de l´idiotisme social que lluny de minvar creix, per que és el pòsit acumulat internament durant anys d´un nodriment erroni que impedeix discernir amb amb claredat i saber distingir on radica el correcte i on radica l´incorrecte.

GUANYAR TEMPS I PERDRE TEMPS

Guanyar temps i perdre temps. Què entenen alguns per guanyar temps ? El factor temps és una mesura matemàtica permanent que no es pot ampliar o reduir, senzillament és la que és. Per tant som nosaltres que estem sotmesos a les quantitats específiques que aquest ens marca. No podem guanyar temps perquè en tot cas és el temps qui ens guanya sotmetent-nos a unes delimitacions. La nostra tasca consisteix en administrar el temps. Immersos en una dinàmica constant d´inicis i finals, hem d´encabir les pretensions en períodes que van variant, on cada moment va acomplint la seva funció dins d´una àmplia diversitat. Des d´una perspectiva limitada egocentrica, els que cataloguen guanyar temps a especular, alentir, posposar, amb l´objectiu d´aconseguir un suposat benefici, no saben com es desenvoluparà el procés i la incidència de tercers en les seves pretensions. A més, cadascú té una supervisió individual amb unes característiques i una funció a executar, on cada experiència esdevé quan és el moment oportú, i des de la vessant superficial no podem saber si es va guanyant o perdent quan es presenten els fets. Quan diem perdre temps ens referim a malversar-lo amb actituds improductives que no reverteixen en un profit intern o extern. I malgrat les evidències, en ocasions pot exercir de trampolí d´impuls a voler modificar precedents si ens percatem de l´insatisfacció que ens deixen certes conductes. El repte diari és guanyar amb el pas del temps, precisament aquesta és la seva funció, per que si no som millors en el que fem, en incrementar qualitats, en comportar-nos més correctament, significa que l´estem desaprofitant. Quedar estancats durant décades sense expandir el potencial, amb un simple subsistir presencial sense rumb ni cap objectiu de veritable superació, és perdre temps. Si el temps és or a cada moment l´hem de viure com a tal, si no és devaluar-lo. I al final del trajecte hem de preguntar-nos : he guanyat o perdut a través del temps ?