PACIÈNCIA I DRASTICISME

 Hi ha ocasions que requereixen paciència i altres drasticisme. El génere humà amb les seves mancances i inconsciència ens posa a prova la paciència davant les ximpleries de tot tipus observades a diari. I el mateix génere humà ens empeny al drasticisme quan és impossible dialogar, entendre´s ni establir un vincle que ho justifiqui.

Els esdeveniments són els que són, i nosaltres només podem aportar una part molt petita en els fets successius que es produeixen a diari. En allò on no és possible incidir encara que ho volguem, en el que depèn d´accions alienes, en factors incontrolables, per a no malmetre la pròpia salut amb preocupacions inútils, no hi ha més remei que ser pacient. Si som indiferents a uns fets o a uns resultats, no és necessari que intervingui la paciència, posant de manifest que el fons depèn d´una valoració personal.

Constantment hem d´encaixar amb altres, el medi circundant i la natura, i cadascú es mostra d´acord a unes peculiaritats on a vegades som afins i altres no, i com no es pot imposar la nostra voluntat a la força, la paciència és la clau per ajustar i acoplar a fi de que el desenllaç sigui viable per les parts que entrin en escena.

Quan comença la paciència i quan ha d´acabar ? Quan és convenient mostrar-se dràstic ?

Ens sentim còmodes amb qui és afí a nosaltres per ideals, punts de vista, gustos i aficions, l´encaix es produeix sense esforç. En canvi, quan és just al contrari l´irritació comença a pujar de to, depenent del tarannà i la importància atorgada a cada tema. Acceptar les diferències respectives mútuament mostrant-se respectuós és el repte. No pel fet de ser diferent s´ha de crucificar ningú.

Hi ha situacions i persones que amb paciència es pot arribar a bon port. I també altres que per més voluntat que hi posem, és millor allunyar-se del que és impossible canviar i de la toxicitat perjudicial de mantenir nexes propers.

PACIÈNCIA A LA FORÇA

 Tothom es veu sotmés a conrear la paciència senzillament per que cada cosa requereix el seu temps, una maduració, i l´aprenentatge ve amb la pràctica. Quan algú diu paciència, pot suposar que no es domina suficient el que es fa i s´ha d´insisitir, que algun procés en marxa encara té un camí a recòrrer, o bé persones que actuen tensant-nos o demores respecte a resultats.

El que voldríem i el que és, en això consisteix entrenar la paciència. Modificar, millorar, trobant els termes oportuns entre rapidesa i lentitud, on l´espera podrà ser llarga o curta d´acord a les característiques de fons i el moment.

La paciència és acoplar subjecte i objecte, i necessitem un cert coneixement entre l´existent i el nostre propòsit. Incrementar el grau de paciència s´adquireix amb l´acumulació d´experiències, per tant és gradual, i esdevindrà aliada si som capaços d´atemperar els desitjos amb l´actitud pertinent.

Com es mesura si es té molta o poca paciència ? La paciència ha de fer acte de presència en l´impasse que va del present actual al que volem es manifesti amb determinats canvis. Segons les pretensions i el que es produeixi ens preguntarem si val o ha valgut la pena ésser pacient,  i només al final ho sabrem.

La paciència és l´exponent que depenem constantment de factors externs, que les coses no esdevenen al nostre gust sinó com han de ser en consonància a l´origen, a les accions comeses, a les consequències i ajustaments produits en successius desenvolupaments on cada cosa té el seu ritme. No es pot forçar o accelerar, perquè el desenllaç acostuma a ser una pérdua enlloc del benefici final que és el propòsit de procedir amb paciència.

Una paciència immensa hem de tenir amb totes aquelles persones que no saben comportar-se correctament. Aquells que envaeixen el terreny d´un altre, egoismes de tot tipus, la gent que és incapaç de cooperar per que pretén fer-ho tot d´acord al seu desig, i tot el que trenca l´harmonia i les bones maneres. Una paciència limitada que hem de saber fins on l´acceptem.