Hi ha ocasions que requereixen paciència i altres drasticisme. El génere humà amb les seves mancances i inconsciència ens posa a prova la paciència davant les ximpleries de tot tipus observades a diari. I el mateix génere humà ens empeny al drasticisme quan és impossible dialogar, entendre´s ni establir un vincle que ho justifiqui.
Els esdeveniments són els que són, i nosaltres només podem aportar una part molt petita en els fets successius que es produeixen a diari. En allò on no és possible incidir encara que ho volguem, en el que depèn d´accions alienes, en factors incontrolables, per a no malmetre la pròpia salut amb preocupacions inútils, no hi ha més remei que ser pacient. Si som indiferents a uns fets o a uns resultats, no és necessari que intervingui la paciència, posant de manifest que el fons depèn d´una valoració personal.
Constantment hem d´encaixar amb altres, el medi circundant i la natura, i cadascú es mostra d´acord a unes peculiaritats on a vegades som afins i altres no, i com no es pot imposar la nostra voluntat a la força, la paciència és la clau per ajustar i acoplar a fi de que el desenllaç sigui viable per les parts que entrin en escena.
Quan comença la paciència i quan ha d´acabar ? Quan és convenient mostrar-se dràstic ?
Ens sentim còmodes amb qui és afí a nosaltres per ideals, punts de vista, gustos i aficions, l´encaix es produeix sense esforç. En canvi, quan és just al contrari l´irritació comença a pujar de to, depenent del tarannà i la importància atorgada a cada tema. Acceptar les diferències respectives mútuament mostrant-se respectuós és el repte. No pel fet de ser diferent s´ha de crucificar ningú.
Hi ha situacions i persones que amb paciència es pot arribar a bon port. I també altres que per més voluntat que hi posem, és millor allunyar-se del que és impossible canviar i de la toxicitat perjudicial de mantenir nexes propers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada