RESIGNACIÓ I IMPOTÈNCIA ( II )

Resignació significa que volíem uns resultats però s´estan produint uns altres, i davant fets consumats és aconsellable acceptar l´inevitable. El camí entre el desitjat i el concretat depèn de factors diversos on el marge de maniobra personal és petit quan intervenen diferents implicats.                                                      Hi ha plans individuals i anhels col-lectius. En ambdós casos podem efectuar la nostra aportació particular, on el desenllaç recaurà en funció de la capacitat de la maduresa i el mèrit per a la seva conclusió o posposició.                                                                                                                                     La major part de la població no canvia, es manté igual amb les seves característiques per anys que passin. La idiosincràsia dels estats es manté inalterable al llarg dels segles. Aquells que eren imperialistes ho segueixen essent. Els dictadors, els opressors, continuen com si res, i davant d´aquestes evidències sense modificar plantejaments i conductes ¿ algú s´estranya de que només canviin els decorats i els actors mantenint el fons i les formes ?                                                                                                                       Resignació davant allò on no podem incidir , la qual cosa ha de facilitar un millor encaix en el medi de bon grat o per força, i de pas incrementar l´humilitat al constatar l´ordre imperant més enllà de les nostres pretensions.                                                                                                                                                      Hi ha contextos en el moment present que poden estar tancats, amb una perspectiva gairebé impossible de modificar, però si existeix ni que sigui una esperança mínima de millora a llarg termini, la resignació pot ser temporal però no definitiva.                                                                                                                       En fets externs i questions materials, subjectes a múltiples variants no controlables, no hi ha cap més alternativa que resignar-se, al cap i a la fi els esdeveniments són els precisos d´acord a les respectives posicions evolutives i les situacions requerides a experimentar.                                                                     On mai hem d´estar conformes és en el nostre desenvolupament espiritual, aquí no hi ha límits, i el treball recau estrictament en nosaltres. Avançar, estancar-se o retrocedir no depèn d´elements externs com en l´àmbit mundà, la habilitat i la responsabilitat per a pujar de nivell o no és estrictament nostra. Ensopegarem, caurem, repetirem errors, ens semblarà impossible canviar idees, valoracions, opinions, però no hi pot haver resignació en el principal repte i objectiu de vida que és la millora constant a tots nivells.

RESIGNACIÓ I IMPOTÈNCIA ( I )

Cadascú es voldria dissenyar una vida a mida, però no és possible degut a la necessitat constant d´encaixar l´intern i extern, el particular i el social.                                                                                                           Què significa resignació ? Que volíem uns esdeveniments i s´han produit uns altres. I no es tracta d´anhelar el que satisfagui a l´ego en múltiples facetes, sinó de voler situacions que ens empenyin a superar-nos per anar substituint formes primaries d´expressió per altres refinades.                                         Hem de fixar-nos objectius, i només sabrem si aquests ens convenen o no a base d´incidir en ells a través del temps. Sempre hi haurà  questions on haurem de resignar-nos per que no depèn només de la nostra voluntat, capacitat i accions, també de l´interacció en el medi i el que ens correspongui experimentar des de la nostra posició evolutiva.                                                                                                                         Hi ha resignacions personals i col-lectives. En les col-lectives, el marge de maniobra és ínfim o nul i és millor no sublevar-se per més que insistim amb peticions, reclamacions, vagues o altres métodes de pressió si no en funciona cap. Hi ha mobilitzacions que poden trigar décades o segles a obtenir un fruit, i moltes més que preserven l´establert in eternum.                                                                                             Per què costa tant canviar ? Per què volem preservar el que s´ha comprovat és perjudicial ? Per què ha de prevaldre la força bruta a la intel-ligència ? Ens hem de conformar amb la degradació de formes sabent que això encara ho agreujarà més ? Volem millorar i no podem. El poble és majoritari en número, però no té capacitat per a revertir els diversos tentacles del poder. Estem atrapats per dirigents mediocres en alguns casos, perversos en altres, i mentrestant encallats perennement en situacions irresoltes.                                A cada moment passa el que correspon, i els governants són els pertinents d´acord als ciutadans, la qual cosa indica el baix nivell de tots plegats per assistir diariament a un cúmul de despropòsits amb impotència i incapaços d´instaurar benestar per que amb una visió estreta d´interessos egoistes el que s´instaura és malestar.