INDULGÈNCIA O EXIGÈNCIA

Exigència és collar, indulgència afluixar. Exigència és rigor, indulgència és clemència. Exigència és ambició per a fer més i millor. Indulgència és rebaixar possibilitats per indolència, passivitat per manca d´entusiasme decantant-se per l´inacció.                                                                                                            Hem de ser exigents ? Si volem qualitat dotant-nos de prestacions més òptimes amb increment de recursos, és indispensable. L´exigència és per a mantenir o apujar el nivell. L´acció té un propòsit adreçat a un benefici, i són els resultats els que indicaran si obtenim un profit.                                                          La idiosincràsia i aptituds de cadascú apuja o baixa el llistó respecte a les pretensions del que perseguim. Dotar de més o menys importància els objectius determinarà l´implicació de l´intensitat. Preservar i seguir avançant en el terreny que sigui comporta una exigència d´atenció, unes accions específiques i disposar dels instruments adients. Tot és una questió de mesures. L´exigència és per a sumar, per a superar-se. però segons el context i la persona pot acabar essent contraproduent. La indulgència tendeix  a restar per inacció o deixar-se anar en excessos o en el no aconsellable, però pot ser útil en situacions concretes per a distensar. Si volem més hem de fer més, però no sempre més és sinònim de més satisfacció. Guanyar en certs aspectes a costa de perdre en altres, no reporta benestar. És aquí on hem de saber quines són les prioritats pel que acaben desembocant.                                                                                                            Hi ha qui és exigent envers altres i indulgent envers hom mateix. Just a l´inrevés del que hauria de ser, perquè indulgència respecte al proïsme és senyal de comprensió i benevolència, mentre´s la primera denota egoisme auto exalçant-se amb un desequilibri entre els valors personals i els aliens.                         Hi ha moments per a ser exigent i altres per a ser indulgent. L´harmonia radica en efectuar l´elecció pertinent en cada situació i això depèn de la perspectiva, de l´equanimitat, i saber valorar degudament els factors presents que entrin en escena en cada cas.

ELS ACTES FERIDORS NO S´ESBORREN

Res és casual, tot té un per què, i encara que no veiem el motiu de l´experimentat, obeeix a algun propòsit que en algun moment potser descobrirem o tal vegada mai. Tota causa tindrà el seu efecte, i el desencadenant ens pot retrotraure a un passat proper o remot sobre determinats comportaments. Paraules feridores, accions deshonestes, enganys, estafes, agressions, maltractes diversos que podem rebre, són per a reflexionar i mostrar-nos les formes idònies de procedir per a que forgem benestar enlloc de malestar.     Encara que prenguem consciència de que són senyals, advertències, missatges d´aprenentatge potencial, l´empremta generada en nosaltres romandrà impregnada en el més profund com a taques inesborrables. Les paraules no se les emporta el vent, es recorden, es perpetuen. L´intensitat de la ferida per comportaments incorrectes es minimitzaran, però es manté el record i la pèrdua de qualitat, de confiança, de proximitat que havíem tingut amb algú s´esvaeix.                                                                                                           Hem de pensar molt bé què volem dir o què volem fer per les consequències posteriors. Tot compta, i un cop s´ha exterioritzat no hi ha marxa enrere i queda registrat amb l´impacte que hagi deixat.                       Les formes egoistes i insensibles són l´origen de tots els desencisos provinents d´accions i/o paraules. Quan algú ha de demanar perdó és el reconeixement d´un error, i el millor és esforçar-se per a no haver d´arribar aquí. Diem que perdonem a l´infractor, però el fet deixa un record que perdura i queda com una taca en l´expedient i un deteriorament en la relació d´acord a la magnitud del fet i el resultat.                      Al llarg dels anys s´acumulen les decepcions, quan no són uns uns altres, quan no són relacions properes ho són altres, i al final es va perdent l´intensitat i el gaudi pel camí.