REPETICIÓ ASSÍDUA I AVORRIMENT

La repetició assídua és inevitable a l´estar atrapats en una cadena continua d´inicis i finals i tornar a començar. On podem i com forjar al-licients ? Encarant el nou dia amb atenció per a que les reiteracions ens mostrin noves visions i oportunitats. Els automatismes serveixen per actuar amb eficàcia, essent receptius a les novetats i imprevistos que eixamplin l´habilitat resolutiva.                                                     Repetició assídua i avorriment  és parlar sempre del mateix, ser previsible, monòton, amb una sensació d encallament que no va enlloc, limitant i empobrint els intercanvis. Actes reiteratius, temes tractats fins a l´extenuació convertits en xerrameca inútil, arrossegats per una inèrcia on la manca d´idees i renovació condueix inevitablement a l´avorriment.                                                                                                         Les relacions habituals necessiten un espai per a no esdevindre monòtones. És millor espaiar els contactes i que siguin d´una durada breu, per que posar-se al dia requereix uns minuts, i si a continuació no tenim material interessant per a transmetre, aleshores l´avorriment fa acte de presència.                                        El que nodreix, el que agrada, per més repeticions dutes a terme, no cansa per que hi ha un fons de valor i prestacions. Podem repetir accions infinitat de vegades i no avorrir-nos pel seu contingut. Per a ser atraients hem d´oferir bens sòlids o subtils que captivin els sentits, que facin vibrar. Fer de l´habitual o similar introduint factors diferencials.                                                                                                              Necessitem quantitat però és la qualitat que engresca, i costa de trobar per que és questió de seleccionar els millors ingredients tractats amb cura per a extreure´n el més preuat. En el que diem i en el que fem és on radica la diferència per apropar-nos o distanciar-nos envers l´avorriment o el gaudi.

PAREJ ( dos tipus de pena )

Hi ha dos tipus de pena : abatre i fragmentar. Una molt dura, física, i l´altra Parej, el punt de trencament que fragmentava, treia l´ànima, feia miques l´esperit. Una tasca on iniciaven, interrompien, reiniciavem i no acabava mai. En tenim exemples en política, en relacions, i en les bones intencions del que volem dur a terme i ja sabem com acaba.                                                                                                                            Quan no acabem el que comencem no hi ha satisfacció, la tasca perd el sentit, no té significat. La tasca física no és el problema. El procés d´afebliment física esdevé feblesa d´ànima, i és aquí on es genera el buit. Amb l´observat en aquest aspecte podem saber quin tipus d´oponent hem de deixar : els sense sentit, tasques sense significat, accions que no porten enlloc, les relacions que no creixen, treballs que alienen, pensaments inútils, obsessions que no resolen res.                                                                                         Hem vingut a ser creatius i creadors en tots els àmbits, necessitem el sentit de la vida quasi més que l´aliment físic, el repte és despertar l´anhel en nosaltres i saber com entrar en contacte. No estem aquí només per assistir a exàmens diaris repetitius i rutinaris centrats bàsicament en tenir i les demandes materials. El sentit i l´objectiu no és mantenir-se per mantenir-nos, és descobrir el que cal fer per a que aquesta repetitivitat d´inicis i finals tingui un propòsit significatiu més enllà de subsistir. Viure només per a estar presents inconscients del per què, o viure per a que els esforços vagin més enllà de nodrir el cos sense saber a on anem ni per què atrapats en obligacions, compromisos i limitacions, molts d´ells creats per la suposada sensació de satisfacció quan en realitat limiten i condicionen. Trencar el cercle viciós és la prova de foc diaria a la qual tots estem sotmesos independentment del nostre potencial ens trobem on ens trobem.