FAMÍLIA ( II )

Les parts treballen per al tot, i el tot sustenta les parts en un intercanvi permanent que dóna proposit a les accions.
L´immensitat és un conjunt de grans, mitjans i petits blocs. La diversitat sorgeix de l´unitat, i malgrat les diferències, l´objectiu és fusionar-se amb l´unitat.
Les famílies són estructures grupals que serveixen per a organitzar-nos dins d´un àmbit determinat amb unes condicions per a que el nostre potencial pugui abastar-ho.
Ens movem en un medi específic, amb unes característiques culturals, meteorològiques, d´ubicació geogràfica, marcant la nostra concepció de l´univers, amb un peculiar codi de valors i tarannà, i això només és possible des d´àrees delimitades.
Hi ha moltes singularitats, moltes maneres de fer, cadascú s´identifica amb les seves, les que ha vist als ancestres que les han anat transmetent. Unes posen émfasi en uns aspectes, altres poden ser totalment diferents, la questió és que formen part dels seus criteris formats de la pròpia identitat. El que cataloguem com a " poble ", cultura, són famílies amb qui ens sentim identificats, tenim un sentit de pertinença. I encara que haguem adquirit una àmplia formació, haguem viatjat arreu del planeta, la manera de pensar, de viure, respon a les arrels del païs, del continent on hem crescut.
Els pares són el primer referent, l´organització en petits grups, aquí aprenem a interactuar amb els altres, a adquirir responsabilitats, que s´han de reflectir en l´exterior en la vida social.
El medi circundant influit per uns paràmetres distintius forjats durant segles, ens impregna d´uns costums que  adquirim com a propis  formant part de la nostra singularitat en relació a grups que traspassen el límit de l´estricta família biològica. I després hi ha el gran bloc, que som tots nosaltres, independentment de creences, costums i idees, per diferents que siguem, concebuts d´igual manera i amb les mateixes necessitats bàsiques, des dels respectius llocs i peculiaritats, hem de procurar vetllar pel bé comú, doncs la font subministradora que ens permet viure depèn del comportament particular envers el medi.
Tots som individuals, cadascú només pot viure per ell mateix, ningú pot fer-ho per altres, però en aquest objectiu som dependents de les aportacions de tercers que contribueixen a la subsistència, per tant, adonem-nos que som una família immensa i en lloc de mirar únicament pel propi interés fem-ho pel col-lectiu, que en realitat és mirar pel propi interés però amb una perspectiva més intel-ligent.

FAMÍLIA ( I )

La família és el punt de partida, la porta d´entrada al món. La base d´enteniment que serveix de referència, extraient la provisió de l´essencial per a passar de l´estadi inicial de dependència a la autonomia individual posterior.
Les formes de vida conegudes a la terra s´organitzen mitjançant grups. Des dels minerals, vegetals, plantes, animals i les diferents races humanes, dotant-les d´un nom, coneixent les característiques, peculiaritats i aportacions en cada àmbit que fan de senyals d´identificació.
La família és anàloga a les arrels, els fonaments. L´origen de la manifestació. Tot comença amb una idea, i a partir d´aqui segueix un procés de l´abstracció a la concreció. I així, és precís un terreny on afermar-se per acomplir el seu propòsit, un terreny que ja existia préviament, l´origen de l´origen.
L´estructura familiar es concentra en petits nuclis, com a factor de reconeixement i ordenació, doncs si no fos així es produiria una dispersió, i en el cas del génere humà no s´aprofitarien els talents particulars si no es produís la contracció en parcel-les reduides en la fase de creixement. Un cop s´assoleix un grau de desenvolupament òptim i l´autonomia suficient, llavors estem en condicions d´acoplar-nos a l´estructura col-lectiva gràcies a la formació.
La família ha de ser com un laboratori d´experimentació que ens proporciona els estris per a integrar-nos a la societat. L´aixopluc que necessitem per a sentir-nos segurs, del contrari deambulariem d´un cantó a un altre com una bruíxola espatllada. L´estructuració de clan serveix d´entrenament en donar i rebre, per a fer-ho extensiu en l´àmbit extern fora del contorn parental.
A través del pare i la mare hem d´aprendre a integrar el principi masculí i femení en nosaltres, a fi d´extreure´n les qualitats ajustant-les en les nostres pautes de conducta.
Abans de ser pares s´ha de pensar en la responsabilitat que comporta, dotant-se del màxim bagatge formatiu per al paper d´educador i nodridor, tenint en compte a més, que concebre un fill no és una decisió exclusiva dels possibles futurs pares. Tenir un fill és un acte social, doncs cadascú individualment efectuem una aportació al conjunt, i això es reflecteix en el bon o mal funcionament de la societat.
Els fills són l´extensió dels pares per a garantir la continuitat de l´espécie, la mà d´obra que permet cobrir les diferents i variades ocupacions que s´encarreguen de fer funcionar l´engranatge d´una complexa maquinària de la qual tots som dependentes per accedir a les necessitats bàsiques i altres pretensions des del nivell d´independència condicionada que tots tenim en major o menor mesura.
Ens sentim identificats per grups col-lectius propers, professionals, lingüistics o d´altres, que són petites famílies. Tant és la distància que hi pugui haver per ocupació o per ubicació, doncs fem el que fem, estem on estem, tots bevem de la mateixa font immensa que ens permet viure.

PREGUNTES A FER-NOS

Preguntar suposa no saber amb afany de saber. Fer comprensible alguna cosa que encara no s´ha desxifrat.
Des de el més insignificant al més trascendent, l´objectiu és clarificar, portar a la llum el no vist, que l´ocult es manifesti. Ens podem auto-preguntar sobre la motivació real darrera el que pensem, del que sentim, del que volem i a on ens portarà abans de mobilitzar els resorts pertinents, perquè un cop el procés és en marxa haurem d´afrontar les consequències.
Preguntar implica algun tipus d´inquietud, curiositat, de trobar solucions, i l´interlocutor és qui ha de respondre, essent lliure de fer-ho com consideri oportú. Tant la pregunta com la resposta s´exerceixen des de la llibertat, però és el preguntat qui domina la situació, el que sap o pot saber i decideix si vol contestar i amb quines paraules.
La questió és : importa saber-ho ? amb quina finalitat ? m´ajudarà en algun sentit ?
Si fossim capaços de connectar amb el nostre interior no hi hauria necessitat de certes preguntes, doncs la claredat ja ens donaria la resposta. Només caldria consultar als especialistes en allò que no dominem, la resta ho descobririem per nosaltres mateixos a base de percepcions, d´estudi, observar i experimentar teoria i pràctica com el millor i autèntic coneixement.
La limitació general fa viure en un context d´inconsciència, motiu pel qual es produeixen tants episodis caòtics. I l´incapacitat de sortir d´aquest cercle reduit fa donar voltes contínuament sobre els mateixos punts de vista i conceptes, essent impossible trencar l´inercia i el que comporta. Malgrat repetir episodis similars, la gent no s´atura a reflexionar per a esbrinar els motius, és més fàcil queixar-se i culpar als altres en una cadena infinita d´experiències desaprofitades per no veure ni entendre el fons del que origina tot plegat.
La pregunta ha de servir per a passar del desconegut al conegut, de l´encallament a la solució, del dubte a la certesa. I a cada resposta anar ampliant les nostres facultats sense limitacions gràcies a un afany de voler millorar-ho tot en nosaltres.