Si volem disposar del màxim de condicions satisfactòries, hem de preparar el terreny que ho faci viable. Aconseguir-ho suposa conrear diversos apartats en nosaltres que siguin eines útils, aprofitant els valors que poden oferir-nos els tres components d´on extreiem els referents : pensament, sentiment i acció.
El primer punt on cal posar émfasi és observar. És primordial saber veure, els components que intervenen, característiques i funció.
A continuació s´ha de reflexionar. Què tenim, que pretenem, la viabilitat del propòsit, i com procedir per assolir el desitjat.
Comparar vindria a continuació. Contrastar l´existent amb el forjat en un passat i fixar un pla que ens catapulti al futur. Decidir que necessitem per aconseguir l´objectiu i actuar per a concretar-ho.
Tothom anhela un benestar, però no arriba sol, s´ha d´edificar pas a pas en els variats components quotidians.
L´intel-ligència, a través del discerniment, organitza i fa de referent. Les idees i paraules elaboren l´estrategia, on l´acció ha de donar sentit i consistència.
La claredat i amplitud de mires permeten plantejaments acurats, atorgant més possibilitats realitzadores.
És important instaurar la pau interior, que facilita la visió més nítida de nosaltres, del proïsme i l´entorn per a posicionar-nos degudament.
L´auto-estima i el valor que atorguem als projectes, és el combustible que ha de mobilitzar-nos i fer-nos perseverar en l´anhelat.
Voluntat, fonamental per a la plasmació en fets del que es vulgui aconseguir, reforçant l´execució en els diversos trams per a preservar les condicions precises requerides en el procés.
Propòsit. Qualsevol projecte s´ha de dotar de direcció i finalitat, del contrari és inútil. Tota realització és una idea plasmada en una obra.
Harmonia com a síntesi de les diverses aportacions que ha d´estar present en cadascuna. És una questió de saber. voler i fer. L´harmonia és l´indicador que fem el correcte.
I evidentment paciència. Cada cosa té unes peculiaritats, un tractament i desenvolupament, es tracta de no precipitar la cadena de successius esdeveniments per a que la llavor inicial culmini en el fruit en l´àmbit proposat.
dimarts, 30 d’octubre del 2012
dissabte, 20 d’octubre del 2012
FAMÍLIA ( IV )
Per a cobrir les demandes socials és precís que molta gent senti la necessitat de tenir fills per assegurar la cobertura de serveis. A més, el relleu generacional és fonamental per a la continuitat de l´essencial.
Si tenim en compte que la paternitat és un dels actes de major responsabilitat, és indispensable clarificar molt bé per quin motiu es produeix l´impuls i quina pot ser la seva incidència. Adonar-se si només és una " il-lusió " amb la magnitud que representa, o bé pensant en educar-los per aportar grans persones a la societat. Dubto que el segon apunt el pensi molta gent.
Els pares són un mitjà, on la paraula " meu " relacionada als fills és simplement identificativa respecte altres persones. No és que siguin creadors, són reproductors per a que una gran cadena d´enllaços més enllà de la nostra percepció conscient, pugui realitzar un propòsit d´ordre còsmic.
Tenir fills condiciona la llibertat, l´espai, el temps i els recursos, per tant abans de quedar hipotecats indefinidament hauriem de pensar intensament si s´està preparat, quines consequències tindria i si la finalitat serà edificant globalment.
La focalització en el mundà és el que genera l´anhel de voler fills, on s´ha de preveure les connotacions de tot el que comporta.
En realitat la funció pares/fills és acomplir un encaix que permeti afrontar un karma determinat, on la majoria de vegades es viu insconcientment sense possibilitats d´aprenentatge ni de correcció.
Si ens fixem en el nivell evolutiu humà, no és d´estranyar la baixa capacitat paterna per a saber inculcar als fills valors de disciplina, responsabilitat i respecte envers el proïsme. I malgrat tot encara preval l´ordre, sense trobar les formes òptimes que redrecin els múltiples factors problemàtics socials.
Si volem de debó un món millor, primer hen de conreuar la perfecció en hom mateix, i després ja pensarem en si és convenient o no portar fills al món. Un acte d´aquesta trascendència exigeix pesones sensates per a copsar la magnitud del fet. Abans de dur a terme una acció cal pensar les consequències a curt i llarg termini, cara a nosaltres i el col-lectiu. Som responsables del que fem i de tot el que passa.
Si tenim en compte que la paternitat és un dels actes de major responsabilitat, és indispensable clarificar molt bé per quin motiu es produeix l´impuls i quina pot ser la seva incidència. Adonar-se si només és una " il-lusió " amb la magnitud que representa, o bé pensant en educar-los per aportar grans persones a la societat. Dubto que el segon apunt el pensi molta gent.
Els pares són un mitjà, on la paraula " meu " relacionada als fills és simplement identificativa respecte altres persones. No és que siguin creadors, són reproductors per a que una gran cadena d´enllaços més enllà de la nostra percepció conscient, pugui realitzar un propòsit d´ordre còsmic.
Tenir fills condiciona la llibertat, l´espai, el temps i els recursos, per tant abans de quedar hipotecats indefinidament hauriem de pensar intensament si s´està preparat, quines consequències tindria i si la finalitat serà edificant globalment.
La focalització en el mundà és el que genera l´anhel de voler fills, on s´ha de preveure les connotacions de tot el que comporta.
En realitat la funció pares/fills és acomplir un encaix que permeti afrontar un karma determinat, on la majoria de vegades es viu insconcientment sense possibilitats d´aprenentatge ni de correcció.
Si ens fixem en el nivell evolutiu humà, no és d´estranyar la baixa capacitat paterna per a saber inculcar als fills valors de disciplina, responsabilitat i respecte envers el proïsme. I malgrat tot encara preval l´ordre, sense trobar les formes òptimes que redrecin els múltiples factors problemàtics socials.
Si volem de debó un món millor, primer hen de conreuar la perfecció en hom mateix, i després ja pensarem en si és convenient o no portar fills al món. Un acte d´aquesta trascendència exigeix pesones sensates per a copsar la magnitud del fet. Abans de dur a terme una acció cal pensar les consequències a curt i llarg termini, cara a nosaltres i el col-lectiu. Som responsables del que fem i de tot el que passa.
dimecres, 10 d’octubre del 2012
FAMÍLIA ( III )
Els pares són el referent que ha d´ensenyar-nos a comportar en societat. De l´inconsciència del naixement hem de passar a una mínima consciència per a saber que volem i com hem d´actuar amb eficàcia. A tal fi és primordial adquirir formació, i que els pares aportin una concepció madura de la vida, per a transmetre valors que reverteixin en un benefici comú.
Malgrat la jerarquía familiar, aquest fet no ha de suposar submissió ni domini, senzillament un tracte just, tractant-se amb dignitat entre tots.
Els fills no són propietat dels pares, tothom és lliure. El rol dels pares és exercir d´intermediaris físics per a que cadascú dugui a terme la funció específica a realitzar.
La família, per les seves connotacions, esdevenen les persones més remarcables, pel lligam, convivència i vincles establerts. Les influències rebudes es posaran de manifest en la manera de procedir. No obstant, només és la base, el punt de referència, doncs individualment som diferents amb les respectives peculiaritats que transmetem a la societat.
El creixement és passar d´una dependència a una independència, d´una ignorància a un aprenentatge. Els pares proporcionen nodriment, i també han de ser un recolzament en el mental i emocional.
A mesura adquirim major autonomia, la família passa a ocupar un lloc més secundari, fins a formar-ne una de nova si és el cas.
L´organització en petites parcel-les facilita la concentració, un millor funcionament al centrar-nos en el que podem abastar. I allò que necessitem i hem de cercar fora, ens ho proporcionen altres grups, fent tots plegats d´intermediaris.
La divisió en infinitat de famílies facilita l´ordre, del contrari hi hauria una dispersió impossibilitant el bon funcionament de les parts i el conjunt.
Tot té la seva raó de ser, es tracta de saber acoplar-nos, i en el paper de pares i fills es produeix un ensenyar i aprendre mutus.
A través de les experiències es generen nous reptes que posen a prova els integrants del nucli familiar, i el mérit consisteix en trobar l´expressió adient en cada cas per a uns intercanvis fluids. La col-laboració, diàleg i entesa, han de ser l´objectiu per a superar disonàncies on la bona convivència esdevingui realitat.
Malgrat la jerarquía familiar, aquest fet no ha de suposar submissió ni domini, senzillament un tracte just, tractant-se amb dignitat entre tots.
Els fills no són propietat dels pares, tothom és lliure. El rol dels pares és exercir d´intermediaris físics per a que cadascú dugui a terme la funció específica a realitzar.
La família, per les seves connotacions, esdevenen les persones més remarcables, pel lligam, convivència i vincles establerts. Les influències rebudes es posaran de manifest en la manera de procedir. No obstant, només és la base, el punt de referència, doncs individualment som diferents amb les respectives peculiaritats que transmetem a la societat.
El creixement és passar d´una dependència a una independència, d´una ignorància a un aprenentatge. Els pares proporcionen nodriment, i també han de ser un recolzament en el mental i emocional.
A mesura adquirim major autonomia, la família passa a ocupar un lloc més secundari, fins a formar-ne una de nova si és el cas.
L´organització en petites parcel-les facilita la concentració, un millor funcionament al centrar-nos en el que podem abastar. I allò que necessitem i hem de cercar fora, ens ho proporcionen altres grups, fent tots plegats d´intermediaris.
La divisió en infinitat de famílies facilita l´ordre, del contrari hi hauria una dispersió impossibilitant el bon funcionament de les parts i el conjunt.
Tot té la seva raó de ser, es tracta de saber acoplar-nos, i en el paper de pares i fills es produeix un ensenyar i aprendre mutus.
A través de les experiències es generen nous reptes que posen a prova els integrants del nucli familiar, i el mérit consisteix en trobar l´expressió adient en cada cas per a uns intercanvis fluids. La col-laboració, diàleg i entesa, han de ser l´objectiu per a superar disonàncies on la bona convivència esdevingui realitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)