CAOS - ORDRE

L´ordre és l´estat natural, el caos és trencar aquest estat. Ubicar cada cosa al seu lloc per a que exerceixi la seva funció, i quan no hi és ni fa el que ha de fer és quan s´esdevé el caos.
Per a instaurar l´ordre hem de saber que volem, amb que comptem i tenir l´habilitat d´encaixar els components que intervinguin. Claredat, voluntat i capacitat executora, són fonamentals en aconseguir i preservar les condicions que perseguim dotant-les d´un servei útil.
El caos és una desconnexió, la qual cosa provoca no veure amb nitidesa, i en consequència les accions producte d´uns criteris erronis, condueixen a tensions i conflictes que només es resoldran amb sentit comú.
Hi ha caos perquè hi ha espai entre nosaltres i les persones. Si tanquem aquest espai, llavors podrem eliminar l´origen; però això només és possible si la foscor causant dona pas a una amplitud de mires clarificadora.
Ordre és sinònim de ben fet, acurat, correcte. Caos és sinònim de mal fet, desacurat, incorrecte. L´ordre és situar les parts individuals en confluència pel bé del conjunt. El caos separa, i llavors ni les parts ni el tot realitzen la funció que pertoca, resultant inútils.
L´ordre és una questió de civilitat, bones maneres, organització, procedir amb pulcritud per el benefici que suposa. En definitiva és l´aportació de tots per a tots en perfecta sincronització.
L´ordre és el que ha d´imperar, pel qual hem de vetllar sempre. El caos és temporal, i quan es presenta en el context que sigui, els esforços s´adrecen a restablir l´harmonia. Si les condicions caòtiques s´allarguen es viu en una provisionalitat indefinida que genera incomoditat, baix rendiment i estancament.
L´ordre l´hem de forjar a l´interior amb un equilibri global manifestant-lo externament. Si no hem introduit l´estabilitat indispensable mentalment i emocionalment, hi haurà escletxes on el caos es podrà manifestar, repetint-se amb asiduitat o esporàdicament si persisteix el desequilibri.

MADURESA

El concepte de maduresa no ha de vincular-se inexorablemente al fet de tenir més experiències, més edat. Això no és sinònim d´aprofitar-ho per a evidenciar que hem après i ens ha servit per a millorar.
L´actitud madura és una questió de consciència, i de la comprensió implícita que comporta a continuació ha de venir la responsabilitat.
Quin és el grau de consciència individual i social que impera ? Qui és autènticament responsable ? En la forma de parlar i actuar es posa de manifest, i la manera de viure és un clar indicador del grau actual de maduresa.
Les relacions són la prova més evident del nivell assolit al llarg del temps adreçat a polir-nos, a mostrar-nos més comprensius, a reduir la porció egoica pensant més en l´altre, a introduir progressivament més dosis d´amabilitat, esperit de servei i harmonia.
Immadur significa que es troba en el seu inici, que requereix un procés per arribar a un estat òptim. No pot oferir el màxim a l´estar en vies de desenvolupament.
Madur és el producte, objecte, persona, que ha passat una série d´etapes fins assolir el punt de creixement, sabor o expressió idoni.
Quan les nostres maneres no són apropiades, posem de manifest immaduresa, doncs estar a punt és un equilibri de proporcions.
El creixement físic té una duració limitada, a partir de la qual es tracta de mantenir en bon estat. El desenvolupament mental i espiritual és perpetu, no hi ha limits, i tenint en compte el baix nivell de coneixement humà per la desconnexió a la Font, és absolutament primordial seguir eixamplant la consciència per adquirir la maduresa que ens faciliti ser pulcres en totes les manifestacions, per al bé personal i col-lectiu.
En el nostre creixement individual sempre hem d´aprendre més, sempre hem de fer més, per tant sempre estem immadurs per més que fem i sabem. I aquest és el major al-licient que tenim, esforçar-nos contínuament per a madurar cada vegada més aplicant les directrius supremes.

DISCIPLINA

Disciplina és un conjunt de normes que cal seguir. I quina és la finalitat ? Preservar l´ordre i obtenir un rendiment als esforços realitzats.
L´etimologia del mot disciplina ens indica que prové de deixeble, per la constància indispensable del treball regular i el mèrit a assolir mitjançant l´encaix de teoria i pràctica.
La disciplina es pot enfocar en conservar o en incrementar. Conservar l´estat de forma, salut, financer, etc, a base d´un control, unes mesures i una austeritat. O bé incrementar els apartats que desitgem expandir per accedir a un context millor.
Activitats no subjectes a una disciplina no reporten el seu potencial ni donen el fruit que pot oferir. La disciplina s´ha d´implantar com a senyal d´auto-estima, de comprensió i visió de llarg abast. El que vàrem fer ahir repercuteix en l´avui, i el que fem ara incidirà en el demà; per tant si volem estar acompanyats de condicions favorables, és precís instaurar una regularitat com ens ensenya l´organisme amb el seu funcionament sincronitzat.
Sense disciplina no s´obté res amb consistència, on la mateixa indolència immergeix al subjecte en la mediocritat, doncs aconseguir excel-lència en el camp que sigui va acompanyat forçosament d´unes aptituds, de disciplina.
Saber com actuar ho extreiem del coneixement, i aquest només té valor quan és aplicatiu i aporta un resultat.
Es tracta de guanyar, anar a més, o almenys no perdre. La desidida és una comoditat momentània que acaba generant una gran incomoditat al no executar els moviments periòdics que reportarien benestar i condicions més òptimes.
Aquest és un món d´acció, i voler evitar-la és contraproduent per què els mecanismes d´engranatge deixen de funcionar per un ús insuficient.
La disciplina no ha de comportar esgotament, això seria perjudicial. Trobar el terme apropiat en cadascú per a un benefici, aquest és l´objectiu.