JUDICIS ( II )

Què jutgem ? El fet, la persona, el resultat o les tres coses ? El què, el com, el fons, la forma ? Sota quins paràmetres es poden considerar justes les apreciacions d´acord al lloc, costums, cultura, amb les peculiars valorcions de cada idiosincràsia ?

Hi ha algun métode que asseguri un judici just ? Per què uns volen duresa i altres són condescendents davant el mateix fet ? Per què on uns veuen infracció altres veuen innocència ? Qui està encertat ? Qui discerneix correctament ? Qui veu les coses amb claredat, sense influències partidistes i equànim en l´observació i conclusions ?

Tot el que passa és exactament el que ha de sser en aquest moment, i partint d´aquesta premissa, el que " veiem " com actes punibles, possiblementg només és una part d´un pla més llarg entre un inici i un desenllaç per anar a un context millor. Llavors, podem assegurar que l´incorrecte és realment incorrecte, i el que en ocasions pot semblar injust és veritablement injust d´acord a una pel-lícula més gran que les simples apreciacions del moment ?

Tothom opina, tothom critica, tothom veu coses mal fetes des de la seva òptica, les seves idees, criteris, consciència. Quants d´aquests són capaços d´emetre veredictes sensats, equànims ?

El gènere humà acostumat a moure´s per interessos, pot ser fiable en jutjar questions que són oposades o s´allunyen dels seus gustos o desitjos ? 

Qui no predica amb l´exemple no està capacitat per a jutjar, només aquell qui és recte té la força moral per a fer-ho.

" No jutgeu i no sereu jutjats " és l´exponent de que tots hem de vetllar per la pulcritud, i tots som aquí per a corregir impureses.

Jutjar correctament requereix tres factors : rigor, compassió i equilibri entre ambdós. Si preval el rigor sense compassió, al final no es pot ser just.

Judici represnta ocultament de misericordia. Això significa que rera els fets hi ha un propòsit que ens condueixi a una  expansió de consciència i a uns canvis que aportin millores en el pensament i l´acció.

JUDICIS ( I )

Si hi ha alguna cosa en comú entre tots és l´impuls a jutjar quan escoltem comentaris o veiem certes accions considerades des de la nostra òptica individual com a incorrectes.

Per què jutgem ? Per l´anhel de perfecció. ¿ Com algú imperfecte pot saber el que ho és realment ? Imbuits per l´ego que creu estar en el cert, guiat per uns desitjos i interessos personals, limitats i condicionats per nombroses influències, ens atrevim a emetre veredictes d´un tot quan ni tan sols tenim accés a totes les parts.

Lleis, decrets, reglaments, s´instauren per a establir un ordre, ja que del contrari seria un caos. No obstant, aquestes mateixes lleis no són totalment impecables, i en diverses ocasions es constata l´injust del que l´escrit en un paper pot semblar just.

Jutgem fets a través d´accions i/o paraules, que poden derivar en unes consequències que posin en perill, causar danys o trencar l´harmonia. Però ¿ què passa quan el jutge especula o distorsiona la realitat d´acord a la seva òptica visual, als seus gustos, als seus criteris, i enlloc de ser equànim és parcial ? ¿ Quina credibilitat pot tenir algú que manipula els fets i per comptes de posar remei a una situació l´empitjora ?

Com es pot pretendre instaurar el correcte quan el veredicte no s´ajusta a l´acontegut constatant clarament la seva incorrecció ? Com pot algú que ostenta un càrrec de gran responsabilitat per a distingir clarament el què és una infracció o no, pot errar-la de manera que el defensor de la llei incompleixi la mateixa llei ?

En un cas demostrat amb proves irrefutables, la finalitat de jutjar no ha de ser escarmentar o venjar-se, senzillament que l´infractor prengui consciència i pugui servir d´esmena cara al futur per a no patir ni ell ni les involucrats directament o indirectament les consequències de les accions.

Els encarregats d´impartir justicia haurien de tenir coneixements sociològics per a contrastar-los amb les seves idees i ampliar la visió sobre el que han de valorar per a ser equitatiu en el diagnòstic.

Les lleis es redacten de forma generalista com si tothom fos igual, però cada cas és diferent, havent de sintonitzar l´esperit de la lletra amb la persona implicada, les circumstàncies, la intenció i el resultat que hagi comportat. No cenyir-se estrictament al que diu la llei, sinó a la veritable eficàcia d´aquesta tenint en compte tots els factors.