ENSINISTRAR LA PACIÈNCIA ( II )

Encarar els afers amb paciència és un entrenament sense final, doncs habitualment es van presentant noves situacions que precisen l´adopció de postures serenes. La paciència depèn de molts factors, i en l´encaix entre el que volem o voldriem i el que és, entren en joc múltiples components. El temperament innat és qui facilita incrementar o reduir una resposta pacient. Hi ha persones gairebé immutables i d´altres nervioses amb força dificultat d´encaix davant d´adversitats. L´àmbit cultural és molt important segon la proporció de comprensió o d´ignorància a l´afrontar segons quins reptes. Veure-hi amb més amplitud permet un enfoc dotat de més possibilitats, que de no tenir-la pot dur a precipitar-se. No pel fet de tenir més estudis implica més facilitat per a mostrar paciència, en ocasions és a l´inrevés, doncs al veure les mancances es pot ser impacient justament per a esmenar-ho amb rapidesa. L´apartat rics/pobres, també fa agafar les coses de manera diferent. Els acostumats a demores, serveis deficients, posposicions resolutives, de tant experimentar-ho acaba forjant paciència a la força. Els rics, amb capacitat de selecció i elecció, són més propensos a impacientar-se quan els esdeveniments no van com voldrien. No tot el que volem pot ser ni tampoc convé en algunes ocasions. La paciència és un baròmetre de les nostres respostes, on hem de saber fer restricció si l´ocasió ho requereix, no precipitar-se en dir o fer segons què, adequant els desitjos personals al medi, a les circumstàncies. Acceleració i rapidesa no encaixen bé amb paciència. El sentit de la mesura i precisió demana un ritme més pausat, perquè en definitiva de les accions pretesem un benefici, una utilitat o una satisfacció en algun terme. Més anys han de comportar més experiències, veure més àmpliament els pros i contres que en definitiva és l´aportació implícita continguda en la paciència.

ENSINISTRAR LA PACIÈNCIA ( I )

Adquirir paciència és una questió de temps, que només es pot assolir quan acceptem que el desitjat no depèn únicament de la nostra voluntat, sinó d´un acoplament entre l´aportat individualment i el medi d´acció. És un repte per l´auto centrisme acatar de bon grat que les coses no poden ser sempre com volem. En el moment actual els esdeveniments potser no són com ens agradaria, però sempre formen part d´un engranatge més gran difícil d´entendre on no queda més remei que adaptar-nos contínuament a un reguitzell de situacions fora del nostre domini. Augmentar la paciència és abaixar la veu de l´ego, entendre que hem d´encaixar amb el col-lectiu des de les respectives individualitats, que l´entorn no gira al voltant dels nostres capricis. I entre l´anhelat i el que ara és possible s´ha de forjar la paciència. L´àmbit que més posa a prova la paciència són les relacions. Ningú pensa, ni sent ni actúa de forma idèntica a algú altre, i enlloc de voler imposar criteris tancant-nos a diferents alternatives, per al benefici d´ambdues parts el millor seria contrastar la diversitat per a eixamplar horitzons. És habitual estar convençuts d´estar en el cert en el que exposem, perquè de no ser així el discurs i l´enfoc seria un altre. I aquí és on radica principalment la font de conflictes, incapaços de posar-nos al lloc de l´altre i menys acceptar el diametralment oposat a les nostres conviccions. Tenim uns vincles inevitables per asiduitat, amb uns ens entenem millor i en altres no, però tant en uns com altres, són just els que precisem, i sovint aquells que més irriten és on trobarem l´aprenentatge i benefici posterior si enlloc de respondre des de l´ego desgranem els missatges aprofitant-los per a instaurar postures més adients. Paciència és saber esperar, que cada questió té un temps més o menys llarg de desenvolupament, que depenem d´altres i el medi d´acció, que som limitats, i si fluim amb l´univers i un ordre més enllà del comprensible, aleshores la paciència sempre ens acompanyarà.