ENSINISTRAR LA PACIÈNCIA ( II )

Encarar els afers amb paciència és un entrenament sense final, doncs habitualment es van presentant noves situacions que precisen l´adopció de postures serenes. La paciència depèn de molts factors, i en l´encaix entre el que volem o voldriem i el que és, entren en joc múltiples components. El temperament innat és qui facilita incrementar o reduir una resposta pacient. Hi ha persones gairebé immutables i d´altres nervioses amb força dificultat d´encaix davant d´adversitats. L´àmbit cultural és molt important segon la proporció de comprensió o d´ignorància a l´afrontar segons quins reptes. Veure-hi amb més amplitud permet un enfoc dotat de més possibilitats, que de no tenir-la pot dur a precipitar-se. No pel fet de tenir més estudis implica més facilitat per a mostrar paciència, en ocasions és a l´inrevés, doncs al veure les mancances es pot ser impacient justament per a esmenar-ho amb rapidesa. L´apartat rics/pobres, també fa agafar les coses de manera diferent. Els acostumats a demores, serveis deficients, posposicions resolutives, de tant experimentar-ho acaba forjant paciència a la força. Els rics, amb capacitat de selecció i elecció, són més propensos a impacientar-se quan els esdeveniments no van com voldrien. No tot el que volem pot ser ni tampoc convé en algunes ocasions. La paciència és un baròmetre de les nostres respostes, on hem de saber fer restricció si l´ocasió ho requereix, no precipitar-se en dir o fer segons què, adequant els desitjos personals al medi, a les circumstàncies. Acceleració i rapidesa no encaixen bé amb paciència. El sentit de la mesura i precisió demana un ritme més pausat, perquè en definitiva de les accions pretesem un benefici, una utilitat o una satisfacció en algun terme. Més anys han de comportar més experiències, veure més àmpliament els pros i contres que en definitiva és l´aportació implícita continguda en la paciència.