ENSINISTRAR LA PACIÈNCIA ( I )

Adquirir paciència és una questió de temps, que només es pot assolir quan acceptem que el desitjat no depèn únicament de la nostra voluntat, sinó d´un acoplament entre l´aportat individualment i el medi d´acció. És un repte per l´auto centrisme acatar de bon grat que les coses no poden ser sempre com volem. En el moment actual els esdeveniments potser no són com ens agradaria, però sempre formen part d´un engranatge més gran difícil d´entendre on no queda més remei que adaptar-nos contínuament a un reguitzell de situacions fora del nostre domini. Augmentar la paciència és abaixar la veu de l´ego, entendre que hem d´encaixar amb el col-lectiu des de les respectives individualitats, que l´entorn no gira al voltant dels nostres capricis. I entre l´anhelat i el que ara és possible s´ha de forjar la paciència. L´àmbit que més posa a prova la paciència són les relacions. Ningú pensa, ni sent ni actúa de forma idèntica a algú altre, i enlloc de voler imposar criteris tancant-nos a diferents alternatives, per al benefici d´ambdues parts el millor seria contrastar la diversitat per a eixamplar horitzons. És habitual estar convençuts d´estar en el cert en el que exposem, perquè de no ser així el discurs i l´enfoc seria un altre. I aquí és on radica principalment la font de conflictes, incapaços de posar-nos al lloc de l´altre i menys acceptar el diametralment oposat a les nostres conviccions. Tenim uns vincles inevitables per asiduitat, amb uns ens entenem millor i en altres no, però tant en uns com altres, són just els que precisem, i sovint aquells que més irriten és on trobarem l´aprenentatge i benefici posterior si enlloc de respondre des de l´ego desgranem els missatges aprofitant-los per a instaurar postures més adients. Paciència és saber esperar, que cada questió té un temps més o menys llarg de desenvolupament, que depenem d´altres i el medi d´acció, que som limitats, i si fluim amb l´univers i un ordre més enllà del comprensible, aleshores la paciència sempre ens acompanyarà.