ENCAIXAR O NO ENCAIXAR

El bon funcionament del que ens envolta és una questió d´encaix. Diverses individualtats amb les respectives singularitats i aportacions, necessiten el suport d´altres individualitats, on els recursos i mancances d´uns i altres a l´efectuar intercanvis que subministrin el desitjat, si encaixen recíprocament s´obté la finalitat dels enllaços establerts. Encaix és a partir de la dualitat, 1+1. L´exteriorització empeny a vincular-nos per les dependències, i en una constant d´ofertes i demandes a nivell comercial i personal s´ha de produir l´acoplament idoni en cada context. Envoltats d´objectes animats i inanimats, de persones i animals, tots tenen una funció i unes prestacions, tractant de relacionar-nos de la forma oportuna per a un profit i una harmonia. Subjecte i objecte acoplats convenientment és la fita a perseguir en tota ocasió. Entre emissor i receptor, donar i rebre, hi ha d´haver un nexe que permeti la connexió adient, perquè les vinculacions pretenen algun tipus d´encaix; doncs en cas contrari la vinculació és inservible. Encaixem amb altres mitjançant gustos, ideals, afinitats específiques, sentiments, objectius. Si és l´oposat no podrem encaixar. Gustos, tendències diferents, resultarà complicat encaixar si no hi ha algun punt que ho desencalli. Podem encaixar per igualdat o similaritat, i també per diferències quan cada part aporta el que necessita l´altre fent de complement. Ens sentim còmodes amb qui encaixem en un o més punts d´acord a la nostra idiosincràsia i sobretot la forma de pensar i valorar que tenim. I en la vessant oposada quan altres difereixen ostensiblement, aflora la incomoditat. Això es deu a les formes egoiques de reacció. Ens pot desagradar i no estar d´acord amb les exposicions i/o maneres d´algú, però les oportunitats d´extreure missatges i profit pot venir tant del que ens és agradable com desagradable. L´encaix d´una época amb amistats o parelles, quan els camins divergeixen la proximitat esdevè distància, i es passa al no encaix, indicant-nos que l´encaix s´ha de vetllar contínuament. D´una forma o altra tots cerquem la manera idònia d´ajustar-nos, doncs la discordia és el que no ajusta, i per tant no serveix. Posar-nos d´acord entre les parts que intervinguin, saber comportar-se, efectuar un tracte just, aquests i altres factors han de conduir a l´encaix, perquè si no som hàbils en procedir degudament, el resultat no durà a l´encaix.

AVORRIMENT DIALÈCTIC

Molta ignorància i pocs coneixements és la tònica prominent. Els interessos majoritaris són personals i materials. La visió i l´enfoc sorgeixen de la limitació i són superficials. Davant d´aquestes evidències quina comunicació pot aflorar ? Arguments reiteratius, deambulant sempre en afers rutinaris, quin profit final som capaços d´extreure ? El nivell on es troba cadascú, els desitjos, les inquietuds, unes determinades inclinacions, la capacitat de pensar, entendre, valorar, és el que mostrem en les converses, i si ens hem quedat aturats en un punt i no ens hem mogut, l´únic que fem i seguim fent és anar donant voltes als mateixos temes que no aporten novetats ni una perspectiva més àmplia per a trencar la inercia. En una trobada posar-se al dia requereix pocs minuts, l´extensió posterior amb banalitats insubstancials és afegir comentaris que omplen el temps i buiden de contingut la xerrameca de fons. Només podem donar el que tenim, i escoltant cada dia un munt de paraules enllaçades per a no dir res ni aportar reflexions ni un aprenentatge útil, palesa senzillament el llarguíssim camí pendent de desenvolupamement que és indispensable realitzar per a considerar-nos avançats evolutivament. La limitació global ens manté en aquesta societat de conflictes constants amb els consegüents problemes de relació. Passen els anys i canvien els estris d´ús quotidià, més còmodes, amb més prestacions, i enlloc d´aplicar-ho també en el nostre comportament millorant les àrees precises, seguim amb les múltiples expressions que condueixen a la discordia. A consequència de no saber comportar-se, la réplica són manifestacions, vagues, exigències. Alguna vegada ha pogut tenir éxit si era insostenible preservar l´existent, i la majoria sense una força per imposar-se, sucumbeix a la minoria del poder però amb la força executora. A l´igual que els discursos repetitius inútils, la mateixa forma reivindicativa en les accions que mantenen l´immobilisme imperant, hauria de pensar en un canvi d´estrategia, un plantejament diferent que desbordi l´status quo, perquè només amb paraules i alguna amenaça, no és suficient enderrocar el mur blindat dels qui ens governen, i per a fer-ho possible cal incrementar la saviesa individual i col-lectiva, del contrari perpetuació de l´avorriment dialèctic i també quotidià.