RESIGNACIÓ

Resignació suposa que teníem un objectiu delineat i quan ens posem en moviment per a concretar-ho, unes circumstàncies fora del nostre control impedeixen aconseguir-ho.                                                                  La resignació ens mostra en diverses ocasions que una cosa és el que volem i l´altra el que es pot. És la forma més eficaç per a domesticar l´ego i reforçar la humilitat.                                                                      Acceptar el que no es pot canviar. Constantment succeeixen fets on som impotents per a evitar el curs dels esdeveniments, on l´únic que es pot fer és prendre nota per a que les pèrdues o el nociu ens serveixin de referent per a més endavant.                                                                                                                            Per grat o per força és com podem respondre. Per grat sense resistir ni atorgar massa importància. Per força per no poder afrontar el context.                                                                                                              Resignació és impotència davant els fets. El desig era un i el resultat és un altre. També ens serveix per a no confiar en excés en el procés que va de l´inici al final, sobretot si depèn de la col-laboració externa d´altres o situacions imprevistes lluny del nostre abast de maniobra.                                                              A vegades potser és bo no aconseguir el que volem per les consequències posteriors. Hem de tenir clar l´objectiu i possibles desencadenants. Aparcar el propòsit temporalment si el context no és favorable, i insistir més endavant quan les condicions puguin reportar més possibilitats.                                                 Tothom viu episodis on s´ha de resignar. Els anhels personals suposen exteriorització i depenen del medi, d´aptituds, de recursos, de tercers i de si és adient o no assolir-ho d´acord al nostre tarannà i el que sigui més convenient.                                                                                                                                                Resignar-se suposa no haver culminat o no haver obtingut el resultat pretés. I si no s´ha materialitzat és senzillament per que no era per a nosaltres. Acceptar desenllaços amb pau reforça la maduresa. De les moltes coses que ens agradaria obtenir d´una manera determinada al final ho fan d´acord al necessari a cada moment tant en l´individual com en el col-lectiu.                                                                                  Si aconseguissim totes les pretensions ràpidament sense obstacles ni oposicions, seria molt perjudicial per al propi individu i els que poguessin esquitxar amb el desencadenat. Per aprendre, per ampliar la consciència, hem d´encaixar contínuament amb altres i el medi, i les ocasions que no es produeixen d´acord al desitjat, són grans oportunitats per a enfocar-nos en el convenient desvetllant-ho el fons de l´acontegut a fi d´abocar l´energia en vies més oportunes.

OBRIR-SE A, TANCAR-SE A

Obrir-se pot indicar iniciar, tancar pot indicar acabar. A què ens volem obrir ? A què ens volem tancar ? En ocasions obrir-se té connotacions favorables, i d´altres no d´acord al context i al que pot ocasionar. I el mateix passa amb tancar-se, en ocasions és aconsellable, i en segons quines no.                                            Ens hem d´obrir al que pugui representar una millora, a possibles guanys saludables, a expandir horitzons, a provar noves maneres que ampliin les possibilitats actuals. I a l´inrevés en quant a tancar, en allò que ens posa en perill, que desemboqui en pèrdues, que ens dugui a malalties, a deterioraments. Obrir-se és sinònim d´exterioritzar, tancar d´interioritzar. Hem d´estar oberts a incrementar el nostre potencial constantment, i amb el discerniment saber quan no convé obrir-se a segons què on l´experiència pot ser més perjudicial que avantatjosa.                                                                                                                       L´interiorització és fonamental per a desvetllar el que ens impulsa a dir, a fer o al que volem i on ens condueix. Al matí quan ens llevem encarant un nou dia comença l´exteriorització, el contacte social, l´execució d´activitats. Al vespre, retirats a casa després d´acomplir les obligacions, és el temps idoni per a l´introspecció, on és aconsellable revisar el comportament diari per a esbrinar possibles encerts o errors i com millorar-los.                                                                                                                                              Obrir-nos a determinades relacions i tancar-nos a altres. Els diversos canvis d´època, d´amistats, d´ocupacions, suposa un obrir i tancar. Els inicis van suposar obrir-se, i els finals tancar.                              Amb els anys canvien els gustos, els criteris, els valors, i això implica obrir-se a certes questions en un temps determinat, i posteriorment tancar-se. Aquelles activitats rellevants, amistats asidues que semblaven encaixar tan bé amb nosaltres, de cop i volta desapareixen i es veuen substituides per altres tendències i altres contactes que marquen noves etapes. Tot forma part del procés de cadascú, alguns estancats i altres renovant-se, depenent del tarannà i les inquietuds dels implicats. El que va estar bé en un periode per a obrir-se, d´acord al desenvolupament posterior i objectius després és millor tancar-se. I el que havia estat inconscient o desconegut en un temps comença a formar part del que valorem obrint-nos a experimentar el que s´adequa a les característiques del moment. Saber obrir.nos a o tancar-nos a, és el repte que ens acompanya cada dia per a escollir el més convenient.