LES TRAMPES DELS AFECTES ( II )

Si el lligam d´una parella, d´un vincle persistent no facilita aflorar el millor, cal replantejar el sentit de la relació i a on condueix. Què motiva a voler la presència d´algú diariament ? El desitjat o el suposat que experimentarem amb la companyia d´algú, en quina proporció s´acompleix ? Cedir temps, espai, recursos, amb quina finalitat ho fem ? Per a què volem parelles i per a fer què ? Tenir fills és un acte social per que afecten socialment en múltiples aspectes. Qui pensa en això, a part de la responsabilitat dels possibles pares en la incidència col-lectiva ?                                                                                                                  Desitgem i volem creure que mitjançant algú que ens agrada degut a unes característiques, experimentarem sensacions de benestar, però això només són porcions d´un conjunt. Hem de saber observar àmpliament els pros i contres que determinaran l´apropament o distància, i la balança decantarà la viabilitat o no de la relació. Compartir quotidianitat limita i condiciona, només per unes hores tenint en compte el dedicat a treballar i dormir. Si la persona en questió no és realment encisadora per virtuts diverses, val la pena hipotecar-se per la companyia d´algú si no hi ha una tasca comuna de creixement sostingut ? De debò el teòric aprenentatge i ensenyament que ha d´oferir l´intercanvi s´arriba a produir, tenint en compte la preparació majoritària imperant focalitzada en el mundanisme i la superficialitat ?      La trampa dels afectes és donar prioritat a la vessant emocional que fa vulnerable en els sentiments, i aquests precisen la guia de l´intel-lecte per a discernir entre l´idoni i l´inconvenient. Per a sentir-se bé, el fet d´estar més temps amb algú no és sinònim de millor. L´avorriment esdevé per la repetitivitat, la previsió i l´estancament. Sacrifiquem el silenci, la pau, la tranquil-litat i recolliment, que són bens impagables, per una companyia a hores sense un objectiu definit ni un avenç individual ni en comú. La veritable joia no la poden aportar amb el que poden oferir.                                                                             Parella, fills, fan aflorar el millor de nosaltres o són senzillament part dels nostres interessos personals amb algun rerefons que té poc d´altruista ? Expressar i rebre afecte és la millor sensació a experimentar, però hem de saber com. I si costa tant tenir relacions gratificants és degut a plantejaments desenfocats producte que brolla de l´ego i les seves pretensions.                                                                                  Parella i fills són el repte més gran per la proximitat i per l´implicació. Estar preparat i capacitat per a que les diferències conflueixin per al bé comú és la tasca més difícil, d´aquí la problemàtica constant en trobar els termes i expressions apropiades.

LES TRAMPES DELS AFECTES ( I )

Estem el 100% del temps amb nosaltres mateixos, i la presència o companyia d´altres només és a estones. Això indica que les relacions són ocasionals, per aquest motiu hem de saber el per què les volem o necessitem.                                                                                                                                                       Què pot aportar determinada persona que tingui més valor del que podem executar per compte propi ? Allà on no arribem requerim la contribució aliena per aconseguir un propòsit. Les interaccions són indispensables per a cobrir mancances, i aquestes acostumen a ser breus, és un acostar-se i distanciar-se d´acord als interessos de fons.                                                                                                                            Per a la nostra formació i creixement tots necessitem el puntal familiar. No obstant, a mesura adquirim independència de moviments per a decidir i actuar amb responsabilitat per compte propi ¿ per a què volem limitar, condicionar i restringir els moviments que podem efectuar sense lligams, per la presència habitual d´algú ? Qui es pregunta en profunditat sobre el per què es vol tenir parella o fills ? Si ni tan sols en els afers personals i en el comportament social no ens mostrem amb la deguda correcció, com pensem encaixar dues entitats diferenciades amb les respectives àrees a millorar en un vincle a la recerca d´harmonia ? Imaginació, il-lusió, esvaïda al constatar que l´aportació d´ambdós no assoleix el nivell indispensable per a sentir-se satisfet en el transmès mútuament.                                                                     Converses, recursos i activitats és el que compartim. El llistó d´aquests és alt, mitjà o baix ? Si no és alt, val la pena hipotecar-se per una companyia esporàdica ? Si no hi ha una visió en perspectiva, un coneixement extens de l´altre, què podem esperar del lligam més exigent de tots els que hi poden haver ? Una inèrcia més. Només podem transmetre la nostra singularitat amb virtuts i defectes, i si el que preval és la mediocritat la dificultat d´encaix serà notòria on els intercanvis estaran farcits de disonàncies.        Depenem de tercers per a contraprestacions específiques, però no condicionen l´organització, l´espai i decisions diàries. La presència habitual d´algú només serà el que sigui capaç d´oferir en el que agradi o molesti, no podem esperar rebre el que no s´està dotat per a donar. Això és el que ha de quedar clar. La finalitat d´una parella és elevar-se pel que aprenem i ensenyem l´un a l´altre, però si no hi ha la maduresa indispensable ni desxifrarem els missatges ni els podrem aprofitar per a polir-nos i que la relació acompleixi la seva finalitat.                                                                                                                             L´estima sol no és suficient, la consistència del vincle és un conjunt de factors adreçats a un refinament progressiu en les expressions. La trampa dels afectes és deixar-se endur per emocions sense sintonitzar tots els fronts que entren en escena.