I ELS CANVIS DE DEBÒ, QUAN ?

Canviem de roba, de pentinat, de mòbil, de cotxe, això no costa massa. La questió és : malgrat tots els canvis efectuats, nosaltres ens polim, ens adonem de les nostres mancances, ens sentim millor ? Tot el que es pot comprar amb diners, l´efímer, podem experimentar-ho amb certa satisfacció, però només dura un moment. Un cop ha passat l´efecte de la novetat, allò perd valor al perdre intensitat.
Com a individus, com a societat, senpre estem immersos en conflictes, quan no són afers laborals és de relacions, sinó de salut o econòmics. És la nostra pobresa interior la que desencadena contínuament problemàtiques de tot tipus, que genera desigualdats abismals, que disposant d´una natura immensament rica d´on ens nodrim, resulta que molta gent no es pot alimentar, i molta més viu en la precarietat.
Tothom vol accedir a una qualitat en conjunt, però les mateixes accions no poden conduir de cap manera en aquesta direcció.
Tenim polítics on es suposa han d´estar al servei del poble, ser un aliat, i resulta que en realitat són delinqüents camuflats, a l´igual que una trepa d´especuladors sense escrúpols que poden posar en perill l´estabilitat del més elemental.
Els guanys aconseguits per la tecnologia són molt bons per a treballar, però un cop passem a altres àrees, seguim amb els mateixos dilemes de fa segles. Poc s´ha modificat el tarannà humà, doncs segueix mantenint formes salvatges, abusives, destruint el que convingui amb tal de satisfer uns interessos aberrants.
Els canvis externs que puguin aportar més equitativitat, la distribució harmònica de la riquesa, l´accés al desenvolupament global, no ens vindrà ni per un sistema capitalista ni comunista. Només pot ser factible per un canvi de consciència a fons, adonant-nos que si tapem la font d´on tots bevem, tots sucumbirem, els hiper rics i els pobres.
L´egoisme ancestral del " mentre´s jo estigui bé, els altres ja s´apanyaran " ha estat l´ obstacle permanent per a progressar com a ésser. Mai s´han resolt els problemes perquè la força ha prevalgut sobre la raó, el bé personal abans que el col-lectiu, i mantenir aquestes pautes és eternitzar sense solució els conflictes.
Disposem de valuosos instruments en nosaltres, tenint el lliure albir de decidir com emprar-los, quin enfoc donar-li´s, observar a priori les consequències de les possibles pretensions. L´experiència particular i aliena, precedents anteriors, són referents per a organitzar-nos i decidir la forma de procedir idònia, on la responsabilitat és nostra.
Tenim capacitats per a construir grans proeses, i també per a grans barbaritats, on la diferència per a decantar la balança en un sentit o en l´altre que ens porti al cel o l´infern a la Terra depèn del plantejament i l´acció amb el que desencadeni. - Cap on volem inclinar-nos ? Fins ara ho hem fet cap a l´infern, si volem fer-ho envers el cel, primer ens hem de transformar nosaltres, i a partir d´aquí extendre-ho en la quotidianeitat externa.

SOBRE LA TOLERÀNCIA ( II )

Molta gent no soporta cap indicació, reflexió o suggeriment per a modificar el comportament. L´orgull i l´ego són mals consellers, tenint en compte que l´objectiu final de qualsevol comesa és apropar-se al màxim a la correcció.
Sembla com si només la policia o autoritats pertinents poguessin advertir-los perquè exerceixen un rol acceptat socialment per a instaurar l´ordre. Professors, els pares mentre´s s´és petit, poden formar part d´aquest grup, la resta han de callar les evidències per a no ofendre aquests irresponsables.
És questió de clarificar les formes incorrectes d´aquells que no soporten quedar al descobert de les seves mal i fetes, mentre´s la gent seriosa i eficient pateix directament les consequències de procediments maldestres mancats de coherència, consideració i atenció.
Massa persones no donen importància a la desidia, a la lentitud resolutiva, a tractes indignes, on per desgràcia és un fet habitual que acaba avorrint fins i tot al més lluitador. Saben que no són maneres, però no fan cas davant l´impotència imperant per a canviar-ho.
La gent s´ha acostumat que no li contestin missatges, cartes, ni paguin en el temps oportú, per posar només uns exemples. Assistim a un panorama desolador on multitud d´aspectes no funcionen degut a la mediocritat que fa el que li sembla sense tenir en compte les consequències ni pensar en el proïsme.
Hem de consentir aquest cúmul d´incompetència ? No reaccionar ni prendre mesures davant la baixa qualitat d´accions o inaccions que perjudica a qui actúa pulcrament ?
Després ens trobem en les valoracions personals subjectives de cadascú davant situacions on uns poden considerar molest el fer sorolls, donar cops o altres inconvenients, i uns altres no. Davant l´incertesa un plus de consideració i respecte per a una millor convivència és el que s´ha de procurar.
No pot ser que mal educats, desconsiderats, es molestin si els poses en evidència per a que es puguin esmenar, i els que reben les maneres barroeres s´hagin d´aguantar i no queixar-se. Aquesta actitud impossibilita la concordia, perquè procedir amb negligència, voler l´impunitat i no pretendre corregir-se, condueix directament a la ruina.
Tot el que trenca l´harmonia, embruta, va contra l´equilibri natural, lesiona, perjudica, no s´ha de tolerar. És l´ordre qui ha d´imperar i no el caos, la dignitat i no el contrari. Si consentim que aquests individus surtin indemnes, és acceptar la degradació com a inevitable.
On, quan i com ha de començar i acabar la tolerància ?

SOBRE LA TOLERÀNCIA ( I )

Quan escoltem o veiem escrit " tolerància " malament, doncs al darrera de la paraula hi ha algú que no ha actuat amb suficient correcció.
Aquests que van predicant tolerància en nom d´una magnanimitat, d´una capacitat d´empatia, de minimitzar els errors, en part és bo i en part dolent. És bo per que tothom està exposat a no ser sempre impecable i no s´ha de crucificar ningú si passa, i és dolent quan la laxitud rebaixa el nivell d´exigència perdent qualitat.
En realitat l´univers no accepta la tolerància, i només cal fixar-nos en el més proper a nosaltres. Si suspenem un exàmen hem de repetir-lo si hi ha altres oportunitats per a fer-ho. Si infringim la llei rebrem un càstig en forma de multa o presó segons el cas.
Estem sotmesos a la causa i efecte. Segons la causa serà l´efecte. Podem desviar-nos del camí, però haurem d´assumir les consequències en forma de perills, deterioraments i malestar. - Val la pena no cenyir-se a les normes destinades a procedir amb rectitud ? Tant és, doncs fem el que fem recollirem el sembrat. Si hem obrat adequadament no tindrem problemes i podrem accedir a uns fruits per la feina feta. Si hem volgut transgredir les lleis naturals que es recolzen en l´harmonia, ens ficarem en complicacions, sorgiran dificultats, i enlloc de fruits el que tindrem seran pérdues.
S´ha de ser condescendent amb qui es troba a l´inici d´un nou aprenentatge, li cal un rodatge a base d´instrucció i pràctica, i el que no es domina al principi ho podrà fer al cap del temps. No obstant, en el procés que va del desconeixement inicial al coneixement posterior, hi ha d´haver exigència, doncs si no hi és no serà possible avançar.
La tolerància sorgida de la comprensió ha de ser puntual i amb un fonament al darrera que ho sostingui, en cas contrari vindria a ser com premiar a l´infractor deixant via lliure per a que fes el que volgués sense consequències.
El mot escaient en segons quines situacions tenint en compte els diferents nivells evolutius i culturals és " acceptar ". Acceptar que hi ha diferències, que les facultats no són les mateixes per a tothom, que el grau d´intel-ligència i sensibilitat determina l´actitud, que el més assenyat és qui pot entendre qui ho és menys, que cadascú és lliure de pensar com vulgui, però a l´hora d´actuar amb l´incidència dels nostres actes, hem de cenyir-nos a uns preceptes per a que imperi la civilitat.