LA CRÍTICA ( II )

La crítica és inútil si a continuació no hi ha una transformació i una millora. Podem expressar els desacords, que ho deixaran tot igual si no hi ha una acció posterior amb la voluntat de redreçar les disonàncies.

Davant dues posicions antagòniques criticant-se mútuament, qui està ben encaminat ? El que cerqui l´harmonia final amb un enfoc i incidència global.

De tot el que arribem a criticar, què hi ha de cert i què és mentida, què és exagerat i què no, què és real i què és imaginari ? Massa a la lleugera s´opina de qualsevol cosa des d´una òptica molt limitada, creient-se dominadors del tema quan en realitat és molt més l´ignorat que el conegut, desvirtuant bona part dels comentaris, i s´acaba desvirtuant el fons per les formes.

Si no veiem el quadre complet com podem tenir la gosadia de criticar una petita porció d´un context que escapa a la nostra percepció i comprensió ? El que succeeix a nivell individual i col-lectiu té un objectiu, forma part d´una trama encadenada per a impulsar-nos al nivell superior en les nostres expressions.

Podem descobrir l´origen, la causa d´una crisi, en el particular i social, però el fet de criticar el que genera caos, frustració i tensió, no ajuda a resoldre el dilema que ens posa a prova forçant-nos a sortir de la comoditat per l´incomoditat.

Equivocar-se, ensopegar diverses vegades, és part de l´aprenentatge. Quan no estem suficientment encertats hem d´aturar-nos, observar on hi ha la falla, corregir i preparar-nos per a seguir pujant nous graons.

No som aquí per a satisfer el que l´ego desitja contínuament. La nostra funció és convertir-nos en justos, en rectes, i això requereix substituir el judici amb el component de crítica implícita, en misericordia, però només serà possible incrementant la saviesa que permeti veure amb claredat injectant les dosis de sensibilitat indispensables envers altres i les seves circumstàncies.

Quan l´harmonia s´instaura a l´interior es manifesta a l´exterior, es fa el que s´ha de fer a cada moment i ja no hi ha peu a la crítica per que només estem pendents de fer el correcte en tot moment.

LA CRÍTICA ( I )

Què impulsa a criticar ? L´afany de perfecció. ¿ Com podem saber el què és apropiat en cada cas tenint en compte les nostres mancances, ignorància i imperfeccions ? En el fons, la major part de vegades, és per que altres diuen o fan allò que no ens agrada des de la nostra perspectiva ideal d´acord a la idiosincràsia que ens hem forjat al llarg dels anys.

Hi ha ocasions on la crítica té un fonament per les evidències, però en aquests casos hauria de ser més una observació, una reflexió, per a esmenar el que perjudica.

Com és possible que davant el mateix fet algú ho critiqui i altres ho defensin ? Qui està encertat ? Si una de les parts exposa arguments irrefutables, com pot l´altra tergiversar l´acontegut amb invencions davant les evidències ?

Tothom critica i tothom ha estat criticat. Ens creiem en possessió de la veritat, però això és producte de l´ego. Per a saber on radica el correcte o l´incorrecte és precís una consciència en constant expansió, instruir-se espiritualment, no deixar-se afectar emocionalment per a preservar l´equanimitat, i deixar els interessos personals fora de context per a emetre el veredicte just.

La crítica és un judici, fixant-nos en una petita porció. No sabem quin és el detonant ocult del per què s´estan produint determinats fets, perquè s´han pronunciat certes paraules o realitzat accions i el ressó ocasionat.

Si a cada moment passa el que ha de passar, el que sembla incorrecte des d´una observació superficial mancada de referents, és correcte des de la subtilitat.

Si el criticat al principi d´acord a les nostres creences, gustos i conviccions, al cap d´un temps esdevé un benefici ¿ era criticable o era una oportunitat ?

ACUMULANT DIES

Anem acumulant dies, on l´important no és la quantitat sinó la qualitat d´aquests.

En l´increment d´anar sumant vida ¿ ho fem en adquirir virtuts, millorar hàbits, tractar correctament als altres, fixar nous plans de superació personal ? Què fem durant el dia per a ser recordat, que valgui la pena ? Anem deambulant per que no hi ha més remei, o tenim una inquietud que permeti anar més enllà de subsistir ?

Quants d´entre nosaltres sap per què és aquí i ara en aquesta dimensió, el perque de la seva presència i la tasca específica a realitzar ? Quants es fan aquesta pregunta ? Quants ho volen saber ? Per a què volem viure ? Per a fer què ?

Vivim conscients, semi conscients o inconscients ? Què ens motiva a voler preservar la nostra continuitat aquí ? Amb quin objectiu ? Per a què el desig de molts anys terrenals quan les relacions properes són un desastre en un gran nombre, quan som incapaços de modificar conductes ancestrals nocives per a nosaltres i els que envolten, quan disposant de la major informació i accés al coneixement no sabem viure saludablement ni fer un ús productiu d´aquests potencials recursos ?

Millorem les eines d´ús quotidià, però nosaltres continuem immersos en la discordia. Canvia l´embolcall però no el contingut. Abans hi havia un tipus de perills i ara n´hi ha d´altres creats per la voracitaat i la maldestreria d´una cobdicia desbocada.

Per a què volem acumular dies ? Per a seguir igual de pobres espiritualment ? Per a perpetuar la mesquinesa, l´egoisme i la ignorància ? Per a lluitat uns contra altres a fi d´imposar els propis desitjos ? O volem acumular dies per a clarificar el sentit, el propòsit i la finalitat d´una existència transitoria on el perquè més profund es troba més enllà de la nostra comprensió i consciència limitada del món físic ?

PER NO FER EL QUE HEM DE FER

Per no fer el que hem de fer quantes coses hem de fer ! Voler preservar com sigui uns privilegis obtinguts amb tripijocs perjudicant un gruix importnt de la població, generant conflictes considerables, on lluny de solventar la problemàtica de fons s´agreuja al blindar la posició establerta amb els mitjans de força indispensables sense la més mínima sensibilitat ni consideració, exercint el poder que dinamita l´ética i la moral manipulant lleis i el que convingui per a perpetuar-se.

Només és bo i vàlid el que convé i interessa a l´establishment, i si es veu amenaçat no es dubte en actuar amb tot el despotisme, mentides i perversions imaginables i inimaginables, convertint el que es pot solucionar de forma sensata i anhel de justicia, en un malson i un fàstic permanent amb tal de mantenir uns interessos mesquins.

Afers que es poden resoldre amb diàleg, amb respecte, segueixen sense trobar una sortida durant anys o décades per que s´imposa una vegada i una altra les formes brutals que no tenen cap mirament en fer ús de tots els mitjans al seu abast per a mantenir unes condicions petrificades que es van podrint des de l´arrel escampant-se cada vegada més a tots els àmbits.

Aquests poc dominadors s´embruten i embruten a la població amb els plantejaments primaris i la bestialitat que palesen les paraules i accions.

Aquells que es creuen grans queden retratats amb la seva petitesa, impedint avançar als que tenen projectes progressistes per que en la societat segueix imposant-se la rudesa a la intel-ligència, la violència a la pau.

I així va passant el temps, els que pretenen viure com morts en l´immobilisme perenne, i els que volen avançar i no poden per que una vegada i una altra l´agressivitat i la barbarie segueix imperant lamentablement pagant-ne les consequències tots plegats.

SEMPRE ENTRE DUES PARTS

Ens trobem sempre entre dues parts. El que comença i el que acaba, entre l´acció i el descans, entre el silenci i el soroll, el dia i la nit, pujar o baixar, entre donar i rebre. Quan estem en un cantó de la balança l´altre no hi és, però també és un enllaç entre el que hi ha i se´n va deixant pas a una nova situació. De fet tot és un enllaç, no es produeix un buit sinó un canvi. Això ens indica la traansitorietat d´una banda, i la necessitat d´harmonitzar-se contínuament per a que allà on ens trobem durant el dia hi estem acoplats d´una manera apropiada.

Sabem extreure profit de cada part ? Quan iniciem un projecte estem suficientment capacitats per a obtenir a curt o llarg termini un benefici ? El final d´una etapa, d´un cicle, d´un treball, d´una relació ha comportat algun tipus d´expansió i millora ?

L´ocupació diaria m´està conduint allà on es suposa haig d´anar per les meves peculiaritats, talents i propòsits ? O senzillament intento subsistir sense cap altre objectiu definit ?

Les paraules, les converses en que participo, són edificants, inspiradores, o és un simple parlar per parlar ? És millor el que dic o el que callo ?

Sovint no sabem estar còmodament ni en un cantó ni en l´altre si abans no hem adquirit una tranquil-litat interior que s´acompanyi d´un projecte edificant continu d´implicació personal i social. El dilema entre què fem o no fem, què agafem o deixem, què volem o què rebutgem, ens submergeix en aquest anar cap endavant inevitable però insatisfets i disconformes impotents de redreçar el context general com desitjariem a l ´estar immersos en el més immediat amb un estret marge de maniobra per a revertir-ho.

Mai desenvoluparem el potencial en plenitud, perquè en el trajecte les pròpies mancances i les d´aquells que es creuen en el camí, ens mantenen en la letargia de no estar desperts com caldria ni adormits del tot. I així, si no sabem aprofitar el que ofereix cada part de la polaritat, seguirem incomplets amb la sensació de buit insatisfactori que ens acompanya conínuament.

ESSÈNCIA MÍNIMA

Què queda de tot l´experimentat ? Sigui el que sigui, de tot només es preserva una mínima essència.

Dels aliments ingerits només l´indispensable per al bon funcionament orgànic és el que es manté, i el que no serveix s´elimina.

Si assistim a una conferència, al finalitzar tan sols recordarem alguns matisos, i al cap d´uns dies encara s´esvairà més.

De l´aprés en un curs per més domini que arribem a obtenir, en retindrem una part, la resta s´oblidarà pel camí.

Què guardem a la memòria d´un viatge ? Per més que ens hagi agradat, finalment només espurnes d´un paisatge, un monument, un restaurant. Molt poc comparat amb tot el vist.

D´una trobada amistosa, de debats enriquidors, per més que en el seu moment els haguem assaborit, una petita fracció és la que romandrà si es que queda alguna cosa al cap d´un temps.

Què hem aprofitat realment del dia ?  Quin rendiment hem obtingut ? És més el malversat inutilment en ocupacions banals o adreçat a accions edificants ?

No treiem profit del nostre potencial ni en tot allò que és al nostre abast. Perseguint vacuitats estem desconnectats de l´essencial. Posant el secundari com a objectiu, pel camí perdem el primordial.

Només es preserva el subtil del que vivim, el que és o pot ser útil. També records desagradables, i si es mantenen és justament per a desvetllar la consciència i desxifrar-nos el missatge per a que passi a formar part de la subtilesa.

Anem malversant el valuós com si no ho fos, afanyant-nos en el que és prescindible per la superficialitat imperant, i al final tot quedarà diluit si no hem sabut conrear i alimentar l´essencial.

QUÈ ENS FA SER COM SOM ?

Aquesta pregunta ens l´hauriem de formular tots nosaltres : Què ens fa ser com som ? De debò el que mostrem és el que volem realment ? Per què pensem, sentim o actuem d´una determinada manera ? On s´han forjat i com les idees, els sentiments, per a que es manifestin com ho fan ?

Creiem que ens coneixem, però si procedim moguts per instints, per baixes passions, per mostres primàries, en realitat estem molt lluny de connectar amb l´essència interna més profunda en nosaltres.

L´entorn immediat i els desitjos personals, si tots els plantejaments es redueixen al mínim no es pot sortir d´una vida purament de subsistència. No sabem per què som així i no d´una altra manera, almenys la majoria que no accedeix als coneixements que permeten desxifrar més enllà de les aparences. Tot té un perquè i si no el descobrim anirem actuant a les palpentes, amb unes capacitats restringides i per tant una eficàcia sota mínims.

D´on sorgeix el dictador, l´autoritari ? Què ens empeny a ser cordials, dialogants, comprensius ? Per què hi ha països amb un alt nivell d´educació, de respecte, de civisme ? Per què hi ha països en canvi on gran part de la població es mostren rudes, tancats, agressius, incapaços de progressar ? A què obeeix aquestes diferències ? On és l´origen ? Quin és el detonant ?

Ocupats simplement en mantenir la continuitat física, mai entrem a fons en el perquè del perquè, en l´origen de l´origen. Ni ens coneixem de debò ni en tenim ganes, sembla que només importa anar passant i tal dia farà un any.

El potencial humà pot ser immens, però les nostres maneres, el conformisme, l´impotència de modificar inercies, ens mantenen permanentment en la superficialitat i en una gran inconsciència, i anem passant el dia a dia sense saber a on anirem a parar i si veritablement els esforços s´encaminen en la direcció apropiada o és senzillament un impuls cap endavant entre llum i foscor en un desenllaç que depèn en part de nosaltres i d´una altra de l´encaix col-lectiu.

IRRESPONSABILITAT PROJECTIVA

En aquesta societat envoltats d´immadurs, els uns i els altres s´acusen mútuament de fer això o allò esbandint-se la responsabilitat del damunt.

Veiem a diari polítics incendiaris que van encenent focs allà on interessi, mentint, manipulant i inventant relats de ciència ficció per a generar un clima de crispació que afavoreixi unes determinadess pretensions. I amb un cinisme extrem diuen que són els altres. És com aquell lladre que l´enxampen amb la cartera i els diners a la ma i diu que li han parat una trampa.

Anar projectant el que es diu i es fa traspassant-ho a l´adversari no cola de cap manera. Potser els més incauts i els que pensen com ells combreguen amb rodes de molí, però la tàctica d´agressió, menyspreu i menysteniment d´aquells que senzillament són diferents, és l´evidència del que són en realitat rera un llenguatge i maneres de trinxeraire.

Cadascú és responsable de les paraules pronunciades i accions comeses. No es pot anar tot el dia dient que l´altre és un malvat i jo un sant. Que els meus arguments són els vàlids i els que no s´ajusten a aquests s´han d´eliminar com sigui. Que jo soc el demòcrata quan només faig que reprimir, coartar, condicionar i prohibir la dissidència, i els que es mostren oberts, dialogants i respectuosos resulta que són uns delinquents.

Enredar, enganyar, tergiversar, voler imposar a tota costa uns patrons saltant-se l´ética, la moral i les normes més elementals de civisme, indica la tipologia social recolzats per una massa que secunda la tàctica de confrontació.

En una societat sana es debaten idees, no es té por d´adrontar reptes, es respecten les diferències.

En una societat malalta hi ha abusos de poder, uns tenen privilegis i uns altres són maltractats, pots defensar una idea però no aplicar-la si va en contra de l´establishment.

El comportament cavernícola potser fa guanyar vots a curt termini, però a la llarga els conflictes de fons només es poden resoldre amb sensatesa, equanimitat i afany de justicia. El que no sigui això és imposar la força bruta sobre la intel-ligència.

EN NOM DE

En nom de la religió, del país, de la família, el poder establert s´atorga llum verda per a emetre tots els decrets, lleis i reglaments destinats a afavorir uns interessos específics.

L´excusa d´un bé comú, d´un interés que suposadament ha d´unir, obre una via on hi pot cabre l´imaginable i l´inimaginable, sempre amb una interpretació interessada, arbitraria i partidista.

Aquests " suposats salvadors " que es creuen autoritzats a impartir i imposar la seva doctrina, han fet més mal que bé. Des de postures dogmàtiques valoren exacerbadament les seves idees i pretensions, i en la mateixa proporció menystenen les que s´hi oposen; per què és clar ells tenen la veritat i els altres van errats.

Com comença una discussió ? No cal resposta per que ho sap tothom. Si els conflictes persisteixen és per l´afany de domini, d´imposar, que implica una part contra una altra. I fins que no interioritzem profundament que des de les respectives individualitats hem de vetllar per a crear ponts de col-laboraació i entesa, no hi haurà pau.

Tots els mals neixen d´actituds egoistes separadores. Per a mi si per a tu no. I aquest en nom de purament interessat s´ha de convertir en un nom d´un bé comú real, i a partir d´aquí els desequilibris i les constants barbaritats diaries podran començar a redreçar-se.

Tant és quin sigui el fons. religiós, patriótic, familiar, econòmic, les accions personals influeixen en la societat, i aquesta en nosaltres, per tant el més assenyat i profitós és pensar i actuar en consequència d´acord a tal evidencia.

No hem de procedir en nom del que vull o voldría si suposa perjudicar o maltractar altres pel  propi benefici. Les accions s´han de plantejar i executar en nom del correcte a cada moment i circumstància, amb l´objectiu d´encaixar la diversitat per a desembocar en un final adequat per a les diferentss parts implicades.

EL QUE VOLEM VEURE

Què volem veure ? Per què volem veure el còmode, el fàcil, el que s´ajusti al meu tarannà, gustos i ideals ? Què som capaços de veure realment amb claredat, amb amplitud ?

Saber veure és una questió de saviesa, i si no l´hem adquirit, el que veurem estarà distorsionat. El pitjor de tot és creure´s estar  en el cert i manifestar el contrari en les exposicions i accions.

Una cosa és voler i l´altra poder. Per més que es vulgui veure un determinat context amb nitidesa, si no som afins pels motius que sigui, el que es veurà són suposicions o relats ficticis adoptats a la nostra idiosincràsia, capacitat i interés.

Quan hi ha puresa i bones intencions és més factible veure-hi clar. La confusió prové de les impureses i les males intencions. Si volem veure-hi clar enlloc de manipular, tergiversar, mentir per a obtenir uns hipotètics beneficis, el que hem de fer és ser sincers i cercar el just en la situació.

Com sempre l´egoisme i la ignorància són els detonants dels conflictes, i si es produeixen és per què no hem sabut procedir de forma harmònica.

Quan hi ha disonància, un desajustament, una crisi, és l´indicador que s´han d´introduir maneres diferents que permetin exactament com sincronitzar de forma òptima els artífexs que entren en escena.

Veure-hi clar és una questió d´encaix, de mesures, de perspectiva, i si al nostre voltant a diari es produeixen  tants episodis caòtics és precisament per uns enfocs reduccionistes auto centrats, limitant l´habilitat de veure amb amplitud les consequències de fer o no fer segons què.

Què volem veure ? El que s´ajusti als nostres desitjos i criteris. El que no es pot fer és enredar i adaptar falsedats per que no es produeix el que volem. No som aquí per a sortir-nos amb la nostra sigui com sigui i ser uns nens consentits.

Les situacions que es presenten hi són per ampliar percepcions, coneixements i readaptar el precís per a edificar contínuament millors versions.

Hem d´observar el particular i l´alié, el proper i distant, les interaccions i els desencadenants, doncs veure-hi amb extensió i amb claredat demana sortir de la pròpia parcel-la i interés per a poder determinar l´adient en cada cas tenint en compte l´equanimitat i l´integritat per a encertar el diagnòstic.

ANAR PERDENT OPORTUNITATS ( II )

Què és una oportunitat ? Una situació entre el que ara no hi és però pot reportar algun benefici segons procedim i el resultat que s´esdevingui.

Les oportunitats estan entre el que fem o no fem, on a vegades pot ser millor actuar i altres esperar. No sabem exactament quan ni com podem trobar noves opcions, per que cadascú amb les seves condicions, tarannà i objectius pot trobar oportú certes coses que per a un altre no ho serà.

En el trajecte entre un inici i un final com podem veure on radiquen les noves oportunitats ? Segons el que volem, l´entorn, les eines amb que comptem , l´habilitat de desplegar un procés amb les seves connexions pot evidenciar la possibilitat o no d´accedir a nous propòsits.

De les múltiples oportunitats que es presenten quina proporció som capaços de rendibilitzar ?  Això és personal i mai podrem saber exactament el que hem estat capaços d´aprofitar i que s´ha esvait pel camí.

Què pot ser una oportunitat ? Per què ? Quines condicions requereix ? La resposta pot ser tan variada com la singularitat de cadascú. L´important per a uns és indiferència per uns altres.

Entre l´existent i el potencial hem d´establir unes connexions, i l´habilitat de relacionar-nos és fonamental per apropar-nos a l´objectiu.

Ocupats en molts moments amb tasques improductives, perdem l´oportunitat de nous aprenentatges, de realitzar tasques instructives, creatives, de modificar criteris i pautes perjudicials per altres més idonis. Saber dir i fer en la mesura i moment adequat és bàsic per a rendibilitzar les experiències, havent d´acompanyar-ho amb enteniment, visió i acció per a concretar la millora.

Del més insignificant poden sorgir oportunitats, a condició d´encaixar les condicions precises per a que tots els interventors facin la seva funció encaminada a tal fi.

ANAR PERDENT OPORTUNITATS ( I )

Constantment tots plegats sense excepció anem perdent oportunitats de corregir i millorar en múltiples àmbits per no ser capaços de veure, d´entendre, de desxifrar el contingut de paraules i accions, tant personals com alienes.

Anem d´un cantó a un altre, d´una activitat a una altra, passant-nos el dia treballant o buscant feina, i el temps restant ocupant-lo en tasques improductives bona part de nosaltres, la qual cosa dificulta una expansió de facultats adreçades a crear un entorn més satisfactori que l´actual.

En una societat infantilitzada, on no pots fer la més mínima observació o  reflexió a molta gent al molestar-se pel més insignificant, és impossible modificar característiques disonants. Esclaus de l´ego que només vol lloances i facilitats, es van presentant situacions per aprendre i conscienciar, desaprofitant-les una vegada i una altra al voler tapar el fons de la questió.

No agrada el to, les paraules, que es quedi en evidència, però l´enuig no canvia res. Repetir formes obstructives seguirà duent a obstruccions, i les trabes no afecten només a l´emissor, també incideixen en el receptor.

De la jornada diaria com rendibilitzem el temps ? Podríem haver fet més ? Malversem les hores lliures en ocupacions insubstancials ? Aprofitem les estones al nostre abast per a estudiar, crear, fer tasques de voluntariat ? Què oferim d´edificant a les nostres relacions ? Quina expansió aconseguim en les diferents interaccions ? De totes les trobades amb amistats, parella o altres, quantes són enriquidores i quantes insubstancials ?

Només podem oferir el que tenim. Si el bagatge és alt el potencial en l´intercanvi també ho serà. Si el bagatge és baix, per més que volguem segons què, s´haurà de cenyir al nivell imperant.

Volem qualitat o quantitat ? Parlar per parlar o per a instruir-nos ? Matar el temps o aprofitar-lo ? Relacions buides de contingut o amb un propòsit de creixement ? Aquestes i moltes més preguntes hem de seguir fent-nos per a seguir perdent oportunitats, o bé transformar-ho en guanys.

LENTITUD RESOLUTIVA

Tothom vol un bon funcionament del que fa referència a cadascú en les necessitats i pretensions. Els intercanvis han d´estar sincronitzats : entre nosaltres i les eines d´ús habitual amb el servei que ens ofereixen, i les interaccions amb altres persones amb les respectives aportacions de fons.

Quan alguna cosa no s´ajusta en la manera que hauria de fer-ho, deixa d´efectuar la seva funció. La solució és arranjar-ho o substituir-ho. Això és vàlid en en el relatiu a màquines o persones. El dia a dia és una successió de connexions amb estris mecànics i persones. La tecnologia és per a servir-nos, i els humans per a servir-los i també per a que ens serveixin en les respectives dependències.

Hem de vetllar pel bon funcionament del particular i el que ens envolta, i si es produeix una avaria, un deteriorament, un accident, s´han de cercar solucions amb rapidesa. El que no es pot fer és deixar que s´enquisti el que està obstruit, des d´una aigüera embussada, passant per aparells espatllats o relacions encallades.

Tantes coses es demoren indefinidament per l´avaricia dels poderosos, per la feblesa de la massa davant la força de l´establishment, i també per la immaduresa de bona part de la població que aplaudeix discursos embaucadors deixant-se entabanar amb tot el pervers que hi ha rera el teló.

Anar posposant la resolució del que necessita atenció per interessos ocults o evidents, per manca de recursos, per incompetència, per por a segons quines consequències posteriors, per preferir el dolent conegut a un hipotètic pitjor sorgit de la imaginació i una visió poruga, per informalitat o per mediocritat que alenteix el ritme demorant la solució. Molts poden ser els motius, i possiblement en tantes coses que es mantenen en encallament perpetu sigui producte de varis aspectes al mateix temps. Quan s´esdevé un problema entre subjecte i objecte, entre una persona i una altra, entre una posició i una altra, entre col-lectius, entre estats, si només estem pendents del que afecta al jo per a sortir triomfants sense considerar degudament al tu, és evident que així el que ha conduit al dilema no es resoldrà.

Fins no aprendre a conjuntar la diversitat amb un tracte acurat on l´objectiu sigui la recerca d´harmonia, mai hi podrà haver resolucions definitives posant només pedaços.

PER A MANTENIR UNS PRIVILEGIS

Per a mantenir uns privilegis fins on s´és capaç d´arribar ? Quantes normes elementals de respecte i convivència es poden transgredir ? Fins on es pot degradar el comportament ? Per a defensar uns interessos egoistes s´ha d´alterar la pau i l´ordre ? Per a preservar uns fins mesquins val la pena degradar-se amb accions imperdonables ?  A la recerca d´uns guanys il-lïcits pel camí es perd molt més, doncs quan s´instaura la ira l´ànima abandona el cos quedant desprotegit. Però és clar, qui es mou per aquests desitjos no té consciència d´aquest fet per que la ignorància el manté en la ceguesa, d´aquí les accions maldestres una rera l´altra.

Com més persevera en la duresa, en la intransigència, més s´embruta, i el problema de fons creix, perquè no és amb la visceralitat que es resolen els dilemes, sinó amb intel-ligència. Captar el món sense entendre que el que tenim és senzillament un préstec, pot fer pensar que es té dret a dominar i abusar, quan en realitat forma part d´un pla.

Obsessionats en preservar uns bens, incapaços de veure més enllà de la pròpia parcel-la interessada, no s´adonen que quan les accions afecten negativament altres bloquegen el sosteniment. O sigui, el que creuen efectuar per a que vagi a favor, en realitat tard o dora anirà a la contra.

Si es vol aconseguir uns privilegis aportats per un lloc determinat o recursos, s´han de guanyar per mèrits. Emprar tota mena de trampes, de joc brut per al propi benefici, perjudicant aquells que actuen correctament, a part de corrompre les normes elementals de relació, contaminen l´ambient tant amb paraules com accions nocives, i anant a la recerca d´uns satisfacció instintiva immediata, els efectes devastadors s´allargaran indefinidament fins que no es canviin les formes destraleres per les harmòniques.

L´egoisme i la ignorància desvien del recte camí una vegada i una altra, i totes les problemàtiques del voltant sempre deriven d´aquestes. Voler uns privilegis que no ens corresponen és anar contra l´ordre còsmic, i al no apreciar el que se´ns tenia assignat desitjant el que pertany a altres, al final ho perdrà i també se li prendrà el que era seu. A la recerca d´uns fins miserables es perd l´oportunitat d´assolir fins refinats.

ENTRE LA SAVIESA I LA IDIOTESA

En hebreu la paraula MELEJ significa " rei ", i si canviem l´ordre i escribim LEMEJ significa " idiota "

Què expressen aquestes diferències ? A la paraula MELEJ la lletra MEM inicial està associada al cap, indicant que el " rei " abans d´emetre un dictàmen reflexiona per a veure en perspectiva la situació i decidir com actuar amb coherència, rectitud i justicia.

La lletra LAMED inicial està associada a les emocions. Si algú abans de pensar es deixa arrossegar per l´impacte emocional causat per uns fets o unes paraules, no pot veure amb claredat el context amb imparcialitat, i enlloc d´un raonament lúcid es manfesta la vessant instintiva d´aquell que es veu amenaçat.

Els que estan sota la influència de la MEM no pretenen guanyar ni imposar-se a la força, volen debatre idees, argumentar, intercanviar posicions civilitzadament a fi de trobar alternatives que permetim millorar àrees que necessiten una transformació quan es constata que el context actual no serveix i seguir igual no només no porta enlloc, sinó que va degradant i empitjorant més la situació.

Els que estan sota la influència de la LAMED només s´enfoquen en desqualificar qualsevol adversari que no diu ni fa com ells volen. És una actitud de rebequeria constant de nen petit consentit que ha de fer sempre el que vol i els altres existeixen per a servir-lo en els seus capricis.

Mentre´s la MEM mostra bones maneres, arguments, respecta les diferències i vol solucions pacífiques i democràtiques, la LAMED es dedica a desqualificar sistemàticament, fa aflorar la vessant mès primaria, distorsiona i ho adapta tot al seu gust amb tal de satisfer un desig insaciable d´imposar la seva voluntat encara que suposi trepitjar drets i el que es posi per davant.

L´eterna lluita entre civilització i barbarie, entre saviesa i niciesa, entre coneixement i ignorància, entre llum i foscor, entre els que volen harmonia i els que per a satisfer com sigui uns privilegis aconseguits amb violència, no dubten a mantenir la tensió, l´enfrontament i el caos sota la premissa d´uns objectius miserables.

BOGERIA NORMALITZADA

Sigui quina sigui l´época a través de la història, sempre hem estat immersos en alguna espécie de bogeria, quan no d´una manera d´una altra, i per més avenços socials al llarg dels segles, mai desapareix aquest comportament forasenyat en forma de caos, malestar i polèmiques constants.

En aquest context de Sodoma i Gomorra on el bo és dolent, el dolent és bo, on els justos passen per injustos i els injustos per justos, on els innocents van a la presó i els culpables són fora, on els gangsters campen al seu aire instaurats en llocs de poder, i els que haurien de protegir-nos esdevenen un perill, on portar la contrària a l´amo exposa a un via crucis que es pot convertir en un malson, resulta que això és secundat per milers de persones que ho troben plenament normal, i consideren que aquestes disbauxes encara haurien de ser més grans.

Una bogeria que s´escampa progressivament sense aturador, on els seus artífexs semblen totalment desbocats frisant per a incrementar-ho fins assolir l´éxtasi. Persones universitaries que haurien de manifestar coherència i una formació, i quan observes el que diuen i fan et preguntes si s´han begut l´enteniment. La ximpleria ha arribat a tal nivell que un delinquent comú al seu costat és un autèntic aristòcrata. Un cop perdut el seny és com obrir la comporta d´un pantà, ja no és possible tornar l´aigua enrera, emportant-s´ho tot per davant amb força.

L´inepte és el que mana quan hauria de ser manat. El que té talent està arraconat, a vegades amenaçat, i el mediocre ocupa càrrecs pels quals no està preparat. La gent honrada és observada amb lupa, i es fa la vista grossa amb els infractors. Les bones maneres estan sota sospita, i l´agressivitat es premia.

Els botxins tergiversen els fets convertint-se en victimes, i les victimes reals esdevenen culpables per a que la barra lliure no tingui aturador. Els que tallen el bacallà tenen impunitat, i un ciutadà qualsevol que no combregui amb els seus postul-lats més val que es prepari en aquest context d´abús i d´indefensió permanent.

DESQUALIFICANT-SE ELLS MATEIXOS

Fa gràcia escoltar les declaracions d´alguns personatges, amb un to rigurós, enfadats, totalment convençuts del que exposen com a única veritat, on la resta representa que estan equivocats, i ells són els que sempre tenen raó, sempre són els millors, mai s`han de disculpar, no admetre mai errors malgrat que es presentin múltiples evidències. A qui volen convèncer ? Es creuen de debò el que diuen ? I si és així on és el discerniment, l´equanimitat, la sensatesa ? El que la resta del món veu una barbaritat ells ho veuen normal. Els que pensen diferent se´ls ha de reconduir, mentre´s ells tenen el dret a tot tipus de comportaments aberrants. Van desqualificant a tort i a dret aquells que no diuen ni fan el que volen, perquè només ells i els seus plantejaments i objectius són els vàlids i els únics que compten.

Desqualificant constantment aquells que no pertanyen  " als seus " amb arguments que no s´aguanten per enlloc, en la seva ceguesa, només fan que desqualificar-se ells mateixos.

Pregonen a cada segon que s´ha d´acomplir la llei, i ves per on resulta que ells la infringeixen permanentment. Ells poden fer i desfer tot el que vulguin, on vulguin i quan vulguin; els altres ni tan sols poden decidir el que volen o voldrien a la pròpia casa.

L´absurd es converteix en norma, i el que hauria de ser normal esdevé utopia, on el deliri s´instaura de forma creixent en més i més àmbits, però és clar, això és el més normal per a ells amb tal d´imposar la seva voluntat.

Com es pot qualificar a algú que creu estar plenament encertat i la resta equivocats ? Ells mai s´han de disculpar per més salvatjades que cometin. Ara bé, si algú diu o fa la més mínima cosa que consideren ofensiva s´han de retractar immediatament.

No cal més exposicions, els mateixos fets palesen amb tota claredat que és correcte i que no, que és veritat i qué és mentida, qui es mostra civilitzat i qui ho fa com un energúmen.

ELS DETONANTS DELS CONFLICTES

On radica  l´origen dels conflictes ? En l´expressió de formes maldestres. Paraules o accions que enlloc de resoldre dilemes els enquisten, enlloc de cercar la distensió s´incrementa la confrontació, enlloc d´aliviar la situació s´agreuja.

Quin és el fons que provoca aquest tipus de conducta perjudicial ? Els interessos egoistes. Aferrar-se instintivament a satisfer desitjos personals procedint de forma despòtica on tot s´hi val amb l´objectiu d´aconseguir uns fins, passant per sobre dels principis morals i étics, on l´adversari, el que molesta, el que és un obstacle, s´ha d´aniquilar com sigui. Obre l´escletxa a cometre tota mena de salvatjades i brutalitats d´un abast de consequències indesxifrables mentre´s l´impunitat sigui norma i no intervinguin forces externes per aturar-ho.

La manca de visió en perspectiva d´aquells que es deixen arrossegar per la visceralitat enlloc del raciocini, amb arguments i pretensions totalment impresentables, posen de manifest el baix nivell en el que diuen i volen. Es creuen espabilats amb les seves estrategies, quan en realitat és tot el contrari, essent només questió de temps que les planificacions perverses s´acabin girant en contra.

Els enfrontaments sempre es deuen a que almenys una de les parts és curt, dolent o té poder. I el pitjor és que algú tingui els tres components junts, llavors ja és una bomba de rellotgeria.

Algú que és curt no discerneix amb claredat, no veu el context amb amplitud, molts detalls no els sap distingir, per això s´equivoca en el plantejament i en l´actitud.

Algú que és dolent, es capfica en la seva auto-satisfacció, i a partir d´aquí només comet errades que el van embrutint fins a la caiguda final.

Algú amb poder, si té una visió distorsionada de l´entorn, dels fets, que vol fer ús de la posició per a imposar-se a la força, i a més hi ha un fons de maldat intern, la crisi està servida.

Com sortir de l´atzucac ? Passant als termes oposats. De curt a intel-ligent. De maldat a bondat. De poder abusiu a respecte pels altres siguin quines siguin les característiques d´aquests.

VIDES DE FUM

La consciència ens desvetlla la nostra existència individual, i això genera un anhel de subsistència, i a partir d´aquí tots els moviments s´adrecen a perpetuar al màxim la continuitat. La questió és ¿ amb quina finalitat i per a què ?

El dia a dia s´esmicola com aigua a les mans, per més que arribem a fer el profit extret, cas de ser-hi, és insignificant ¿ que queda del dia, de la setmana, del mes, de l´any ? ¿ que recordem del fet fa un any ? ¿ de l´après a l´escola quin percentatge ens serveix per aplicar en el dia a dia ? ¿ de les trobades amb altres persones què els hi aportem i què ens aporten ? ¿ què recordem de cada dècada viscuda ? ¿ quin benefici hem extret ? ¿ notem millores ostensibles a través dels anys ? ¿ continuen manifestant-se els defectes i repetint els mateixos errors de sempre ? ¿ si és així de què serveix el temps ?

Esforços de subsistència física que es dilueixen, mentre´s la indigència en atendre necessitats espirituals persisteix, i aleshores caldrà preguntar-se ¿ per a què fem el que fem si quedarà en cendres ? Acumular diners, possessions, destinats a perdre´s. Plaers materials que depenen de factors materials, sempre efímers, destinats únicament a satisfer desitjos físics; i mentrestant el buit intern no es pot omplir per més riqueses que es tinguin.

Ens hem de preguntar ¿ per a què faig el que faig ? ¿ a on em porta ? ¿ per què vull el que vull i no una altra cosa ?

Experiencies fugisseres, recursos que van i venen. Voldríem estabilitat, seguretat, durabilitat, però no és possible en el transitori.

Enfocats en satisfer l´immediat, no hi ha suficient perspectiva del que podem edificar per al nostre desenvolupament com a ésser.

Immersos en la immensitat movent-nos en parcel-les reduides, i amb uns coneixments mínims. De tot plegat aprofitem molt poc, i d´aquest molt poc.

No hem de confondre les eines amb l´objectiu. Estudiar, aprendre, treballar, són intermediaris per a despertar i saber qui som i què hem vingut a fer realment.

L´única forma de viure és estar connectats, si no no vivim. Si no ens preguntem qui soc, que faig, que més puc fer, tan és el que faci i experimenti si al final tot quedarà en res. Coneixements acadèmics, anys de treball, si nosaltres no hem avançat en el nostre comportament, si no hem adquirit virtuts, si no hem deixat una aportació social benèfica, haurem viscut més o menys anys, i aquesta vida haurà estat debades quedant només fum.

ANTÍDOTS

El diccionari defineix antídot com a " substància que es fa servir per a combatre l´acció d´una metzina ingerida ". I això no s´aplica només a les consequències físiques, abasta qualsevol àmbit a fi de restablir un funcionament òptim.

Si observem el que ens envolta en la quotidianeitat, és un no parar de trabes, impediments, dificultats, un munt d´esforços que semblen inútils davant els obstacles socials de tot tipus. Aquestes condicions venen imposades per aquells que tenen poder, on es repeteix permanentment la prioritat de vetllar per interessos personals en detriment dels interessos col-lectius.

En tot allò que condiciona la llibertat, el benestar, la dignitat, és imprescindible trobar antídots per a passar d´una societat embrutida a una societat neta. La lluita és inacabable, sembla impossible sortir-nos-en perquè quan no són guerres són dictadures o si no altres factors; per això ens fa estar sempre en tensió, desigualdats i abusos, i si no som capaços de trobar antídots i aplicar-los estem condemnats a viure la miseria humana en les múltiples vessants que aquesta manifesta.

Ens sentim cansats, impotents, vençuts, resignats ? Segur que si, per que la tecnologia pot canviar constantment, però l´essencial es manté evidenciant la conducta primaria estancada per segles que passin.

Focalitzats en la subsistència, en acumular bens transitoris, perdem de vista l´objectiu de vetllar per la trascendència, i encegats com estem en les batalles diaries ni tan sols hi pensem i encara menys ens ho plantegem.

Tot el que no funciona amb harmonia és per la falla d´algun component, d´accions, de plantejaments, havent d´observar quina és la causa per passar de l´encallament a la fluidesa. Molt fàcil de dir i dificil d´aplicar per que no avancem espiritualment, preocupats només d´interessos egoistes que és l´origen de tots els conflictes.

Quin antídot podem trobar quan gran part dels afectats té el mateix comportament que el generador de la problemàtica ? Fins que no es modifiquin els objectius no hi haurà un antídot eficaç.

IMPOSICIONS

Estem immersos en un marc entre imposicions i llibertat. Les nostres capacitats poden ser il-limitades, però sempre estem mostrant les nostres limitacions, movent-nos en un camp d´operació restringit.

Disposem d´unes aptituds i unes mancances. Les mancances fan sorgir determinades imposicions, i les aptituds la llibertat per a instaurar el correcte.

L´àmbit d´acció conté diverses imposicions. La natura, el clima, ens ofereixen unes prestacions, i nosaltres hem d´acoplar-nos a aquestes ho volguem o no. Les imposicions venen de l´exterior en relació al col-lectiu, la llibertat resideix en l´interior en relació a la individualitat, i en aquesta dualitat hem de trobar les mesures òptimes per a no quedar supeditats a excessives imposicions que condicionin la lliure elecció.

Hi ha imposicions generals adreçades al bé comú amb la finalitat d´un ordre, una concordia, una prestació de serveis. I també hi ha imposicions personals amb un afany de domini sobre altres, i és aquí on poden sorgir els conflictes. Voler satisfer desitjos fonamentats en ideals, en interessos, en creences, fent ús de la força enlloc del diàleg i el respecte per a instaurar un model, unes pautes, diluint les del contrincant per que no agraden i molesten, mai és eficaç.

Tots aquests dictadors dogmàtics com saben que els seus criteris són el bons, els idonis ? Ho poden demostrar a la pràctica ? Quin és el fi a obtenir ? És necessari i veritablement útil allò que es pretén imposar ? Aportarà unes condicions més justes ?

La immaduresa, l´incivisme, el vandalisme d´uns quants, només fa que reduir la llibertat individual incrementant cada vegada més les imposicions com a métode de prevenció per la incapacitat d´aniquilar-les. I els estats amb els seus dirigents al comandament, aprofiten l´avinentesa per anar retallant drets en virtut d´excuses diverses, on el marge de maniobra està supeditat a un encotillament més gran.

Els que imposen són com uns pares que els hi diuen als fills què han de fer i per on han d´anar, quan les evidències posen de manifest que aquests suposats " pares " salvadors mostren constants incoherències, molta incompetència i molta ceguesa, però disortadament això és el que hi ha, assistint amb impotència davant situacions absurdes incapaços de redreçar-les des de la ciutadania.

PER QUÈ TENIM EL QUE TENIM ?

Tenim el que tenim  per a un propòsit. Les atrocitats, salvatjades, brutalitat, insensibilitat, accions criminals efectuades en múltiples variants, són una espécie de detonant previ que remogui un desig transformador per a passar del fàstic i malestar imperant en les seves diverses expressions, a un benestar després de graduals purificacions en la manera de pensar, sentir i fer.

La pregunta de fons és : quant de temps es necessita per a modificar l´status quo ? quina purga i on és l´origen de que minories étniques, lingüistiques o d´altres hagin d´experimentar maltractes continus de tot tipus ? quan seran capaços els homes de tractar amb dignitat i respecte a les dones ? El comportament prinari, egoista, ignorant, només genera enfrontaments, i amb tal de satisfer uns desitjos inferiors es deteriora la pròpia persona i embruta l´ambient fins a fer-lo irrespirable. La questió a descobrir és : quin objectiu hi ha més enllà del visible que condueixi a un nou context de condicions més favorables i refinades ?

Els preceptes diuen que tot és per a bé, però mentre´s no es canvia la dinàmica agressiva no es pot implantar el bé, i el camí entre l´inici d´una disputa i la seva solució es pot allargar eternament.

Les afliccions actuals tenen una llavor propera o llunyana, i el que en aparença veiem com a " injust " es remunta a una causa previa. Esbrinar el perquè passa el que passa ens hauria de portar a preguntar-nos : quin pecat han comés les minoríes, oprimits de múltiples variants, les dones, per a rebre aquest maltracte constant ? I quin dret tenen els opressors fent ús i abús de la força i el poder per a esclafar aquells que molesten als seus interessos ?

Per què tenim els vincles que tenim ? Família, amistats, veïns, companys de feina, tots són els que precisem per a reforçar virtuts i transformar defectes.

La bruticia social de capitalistes, de polítics, i uns quants més, tenen com a objectiu desvetllar la consciència i substituir patrons entorpidors per progressistes. El tema és : com ho fem i quant de temps haurà de passar per a girar la truita !

JUSTIFICAR L´INJUSTIFICABLE

Què tenen en comú alguns nens, empresaris, polítics, autoritats diverses, dictadors, maltractadors ? Que justifiquen l´injustificable.

El nen que fa entremaliadures i s´enfada quan li criden l´atenció. Empresaris sense escrúpols contaminant l´aire o l´aigua amb una voracitat desenfrenada per a obtenir beneficis. Polítics que en nom de la llei tenen carta blanca per aplicar la seva voluntat apartant del camí aquells que poden molestar als seus interessos. Autoritats recolzades per la posició que ocupen, fan i desfan al seu gust amb impunitat o com a molt amb unes consequències insignificants sobre les accions comeses. Dictadors on no hi pot haver detractors, unes idees, un patró únic a imposar per força encara que perjudiqui a molta gent. Maltractadors amb tot tipus d´excuses que validin l´agressió, abusos, vexacions.

Cap d´aquests exemples, d´aquestes persones, pot justificar l´injustificable. El nen ha d´aprendre, ser advertit i responsabilitzar-se. L´empresari no té dret a malmetre espais col-lectius que no són de la seva propietat, i la solució és modificar a fons el procediment efectuat perjudicial, o rebre multes milionaries que el forcin a fer-ho. Els polítics no han d´arrepenjar-se en les lleis com si fossin uns comodins per a diluir o impedir alternatives diferents. Les lleis han d´estar al servei del poble, i si aquestes suposen una esclavitud s´han de canviar. Les autoritats, emparades pel càrrec, amb el suport de decrets, reglaments o el que sigui, sovint es mouen pels propis interessos convertint-se en un perjudici per als que es veuen esquitxats per les seves decisions. Dictadors i maltractadors només volen imposar els seus desitjos sense cap mirament ni tracte digne amb tal de satisfer interessos i instints.

No és vàlid excusar-se sobre accions maldestres per que cadascú és responsable del que diu o del que fa. El típic " per culpa teva " " m´ha provocat " " el dolent és l´altre jo sóc bo ". Aquests infantilismes són inacceptables per què no resolen el fons de la causa, i enviant pilotes fora no modifica l´efecte.

És hora d´assumir les consequències canviant criteris, discernir amb equanimitat, i actuar cercant l´harmonia final pensant en ser just i el màxim de correcte possible.

CADENA DE CONSEQUÈNCIES

L´acció segueix al pensament, i el resultat serà la consequència. L´interessant seria anar a l´origen d´on s´ha forjat un pensament específic, ja que aquest deriva d´uns coneixements previs i diferents enllaços racionals i emocionals.

Quan el temps entre causa i efecte s´allarga diluint-se en la memòria, molta gent creu que no passarà res si transgredeix algunes directrius malgrat l´advertència de perill. L´afany de satisfer uns desitjos, sovint perjudicials en més d´un sentit, porten a comportar-se imprudentment, i potser immediatament no es noti l´impacte dels fets, però tard o dora el missatge apareix.

En el fons sempre és el mateix : la consciència determinarà les possibilitats d´éxit o fracàs en els plantejaments, la posada en escena i el desencadenant.

Consciència s´ha d´entendre com conèixer, veure, comprendre. Això ens dota de recursos per a procedir amb habilitat ubicant-nos en el lloc correcte de la manera correcta. Si pel contrari la inconsciència és notoria, no hi ha suficient coneixement, per tant no hi veiem clar ni tenim la deguda comprensió.

La inconsciència també porta asiduament a la irresponsabilitat, mentre´s qui és conscient és responsable pel coneixement implícit i l´experiència.

El cas d´aquelles persones on elles sempre són perfectes i són els altres que s´equivoquen, és una actitud immadura enfocada en un ego desmesurat. Quan algú és incapaç de reconèixer errors no podrà corregir-los, no podrà penedir-se què és el pas per a rectificar i transformar, i al no modificar en cap sentit paraules o accions, si ha provocat tensió i bloqueig així persistirà mentre´s no es produeixi un canvi.

A diari escoltem i veiem notícies dels diferents caos aconteguts per tot arreu, producte del que es va escampant en discordies diverses generades entre uns i altres. Si volem revertir la tendència per a que en el seu lloc esdevingui l´harmonia, hem de substituir l´egoisme per l´altruisme, i avantposar les necessitats col-lectives als purs interessos particulars.