ENSINISTRAR LA PACIÈNCIA ( II )

Encarar els afers amb paciència és un entrenament sense final, doncs habitualment es van presentant noves situacions que precisen l´adopció de postures serenes. La paciència depèn de molts factors, i en l´encaix entre el que volem o voldriem i el que és, entren en joc múltiples components. El temperament innat és qui facilita incrementar o reduir una resposta pacient. Hi ha persones gairebé immutables i d´altres nervioses amb força dificultat d´encaix davant d´adversitats. L´àmbit cultural és molt important segon la proporció de comprensió o d´ignorància a l´afrontar segons quins reptes. Veure-hi amb més amplitud permet un enfoc dotat de més possibilitats, que de no tenir-la pot dur a precipitar-se. No pel fet de tenir més estudis implica més facilitat per a mostrar paciència, en ocasions és a l´inrevés, doncs al veure les mancances es pot ser impacient justament per a esmenar-ho amb rapidesa. L´apartat rics/pobres, també fa agafar les coses de manera diferent. Els acostumats a demores, serveis deficients, posposicions resolutives, de tant experimentar-ho acaba forjant paciència a la força. Els rics, amb capacitat de selecció i elecció, són més propensos a impacientar-se quan els esdeveniments no van com voldrien. No tot el que volem pot ser ni tampoc convé en algunes ocasions. La paciència és un baròmetre de les nostres respostes, on hem de saber fer restricció si l´ocasió ho requereix, no precipitar-se en dir o fer segons què, adequant els desitjos personals al medi, a les circumstàncies. Acceleració i rapidesa no encaixen bé amb paciència. El sentit de la mesura i precisió demana un ritme més pausat, perquè en definitiva de les accions pretesem un benefici, una utilitat o una satisfacció en algun terme. Més anys han de comportar més experiències, veure més àmpliament els pros i contres que en definitiva és l´aportació implícita continguda en la paciència.

ENSINISTRAR LA PACIÈNCIA ( I )

Adquirir paciència és una questió de temps, que només es pot assolir quan acceptem que el desitjat no depèn únicament de la nostra voluntat, sinó d´un acoplament entre l´aportat individualment i el medi d´acció. És un repte per l´auto centrisme acatar de bon grat que les coses no poden ser sempre com volem. En el moment actual els esdeveniments potser no són com ens agradaria, però sempre formen part d´un engranatge més gran difícil d´entendre on no queda més remei que adaptar-nos contínuament a un reguitzell de situacions fora del nostre domini. Augmentar la paciència és abaixar la veu de l´ego, entendre que hem d´encaixar amb el col-lectiu des de les respectives individualitats, que l´entorn no gira al voltant dels nostres capricis. I entre l´anhelat i el que ara és possible s´ha de forjar la paciència. L´àmbit que més posa a prova la paciència són les relacions. Ningú pensa, ni sent ni actúa de forma idèntica a algú altre, i enlloc de voler imposar criteris tancant-nos a diferents alternatives, per al benefici d´ambdues parts el millor seria contrastar la diversitat per a eixamplar horitzons. És habitual estar convençuts d´estar en el cert en el que exposem, perquè de no ser així el discurs i l´enfoc seria un altre. I aquí és on radica principalment la font de conflictes, incapaços de posar-nos al lloc de l´altre i menys acceptar el diametralment oposat a les nostres conviccions. Tenim uns vincles inevitables per asiduitat, amb uns ens entenem millor i en altres no, però tant en uns com altres, són just els que precisem, i sovint aquells que més irriten és on trobarem l´aprenentatge i benefici posterior si enlloc de respondre des de l´ego desgranem els missatges aprofitant-los per a instaurar postures més adients. Paciència és saber esperar, que cada questió té un temps més o menys llarg de desenvolupament, que depenem d´altres i el medi d´acció, que som limitats, i si fluim amb l´univers i un ordre més enllà del comprensible, aleshores la paciència sempre ens acompanyarà.

DEMANAR PERDÓ. ¡ I DESPRÈS QUÈ ! ( II )

Tantes vegades com volguem podem dir " perdó " i això no modificarà en absolut l´episodi. Excusar-se és reconèixer que no s´ha estat prou acurat, és el primer pas per esmenar-se, i la correcció en esdeveniments posteriors serà el veritable valor. Què és punible i què no ? Què és ofensiu i què no ? Per quins conceptes s´ha de demanar perdó ? No haver calcultat uns moviments amb precisió. Alguns mots desencertats, impetuositat, falta d´experiència, manca de discerniment, desconsideració, molts poden ser els motius que fan expressar-se de manera no harmònica. Un ego ofés per sensibleria no mereix excuses, el que ha de fer és madurar i veure en perspectiva. Aquells prepotents, supremacistes, quan algú no diu o fa el que ells volen exigint les mil i una rectificacions mentre´s ells abusen i maltracten trobant-ho un fet normal. De totes les aberracions que voldrien dur a terme, això si és per a excusar-se. Els mateixos patrons es repeteixen dia a dia per que dissortadament l´egoisme i la ignorància estan enquistats en la societat, i constatem com dia si dia també la mediocritat deteriora els vincles, i enlloc d´aportar solucions incrementa els conflictes. De què serveix dir perdó per a quedar bé si el que es necessita és un canvi de comportament que sempre esperem i mai arriba ? Dir o no dir perdó ja no esborra l´acontegut. Des de el més insignificant al més rellevant que hagi ocasionat un trencament de l´harmnonia, si tenim ganes de millorar, som equànims i estem disposats a esforçar-nos, la discordia pot ajudar a ser més precabut adoptant mesures més acurades. La superficialitat i la inconsciència priven de veure amb la deguda claredat i extensió, essent la causa de les banalitats que ens envolten. Tot compta i té una incidència, i quan no es sap mesurar el ressó del que es diu o es fa, passa el que passa. L´atenció en el present ha de facilitar ajustar paràmetres mostrant-nos pulcres en el que manifestem, evitant haver de demanar perdó per dissonàncies per l´implantació del correcte

DEMANAR PERDÓ. ¡ I DESPRÈS QUÈ ! ( I )

Quan algú demana perdó és per que s´ha produit un error, una negligència, un cop, unes paraules desencertades o altres motius on l´infractor reconeix el malestar o perjudici prenent consciència amb empatia que impulsa al subjecte a excusar-se. Hi ha incidències menors, de tamany mitjà o gran, d´acord a la particular valoració de cadascú. El molt o poc o gens depèn del considerat important i/o significatiu. Al no poder fer marxa enrere no es pot restiruir el dit o fet amb el que hagi comportat. Si hem caigut amb una empenta, si ens han trencat un got, si ens han humiliat, dient perdó no modifica l´experiència. La pregunta és : s´hauria pogut evitar ? Si tot el que passa té un propòsit, segurament l´agredit i l´agressor necessitaven fer aquest paper de víctima i botxí per a tenir l´oportunitat d´observar en profunditat on pot estar l´origen, desvetllar-ho i poder esmenar el precís. Acció d´anada o de retorn ? Karma pagat per l´agredit o karma nou per l´agressor ? Haurem d´esbrinar comportaments precedents, formes d´actuar, relacions, que ens hagin dut a l´episodi. Hi ha un doble reconeixement quan es diu perdó. L´incorrecció i l´afectació de qui ho rep. Si era per eixugar deutes pendents, enlloc d´enutjar-nos per la molestia hauríem d´agraïr a l´infractor l´oportunitat d´alliberar càrregues de les quals tard o dora era convenient desfer-se. L´agressor ho és realment ? L´agredit ho és realment ? O bé és restablir una harmonia ? El dubte pot planar, i és questió de seguir un procés d´esdeveniments del que hàgim manifestat Incidents insignificants o rellevants, són senyals.Hem d´estar atents als moviments i a les possibles consequències. Els desajustaments han de servir per a prendre mesures de precaució gràcies a l´experiència. Les formes maldestres s´han d´aprofitar per a reconduir expressions o accions. Demanar perdó és un bon simptoma que l´infractor reconeix l´error i la seva incidència. Esmenar-se és l´aportació de conscienciar-se, passant de la incorrecció a la correcció. Cada episodi no impecable, és una oportunitat per a incremntar l´atenció, aprendre i calcular millor el que diem i fem.

PARAULES I ACCIONS ( IV )

Com s´han format les paraules ? Com s´ha efectuat la tria ? Perquè els diferents pobles tenen el seu llenguatge distintiu ? La paraula neix d´una associació entre subjecte i objecte ? Hem anat creant paraules a mesura s´han incorporat nous estris i la seva funció. I un cop s´estableix un nom és vàlid per a tothom servint d´identificació. Només emmagatzemem les paraules que comprenem. Funcionem amb un mínim que per a nosaltres repreenta el màxim del que som capaços d´expressar. Les paraules serveixen de pont entre l´intern i l´extern, entre el personal i el social. El pensament elabora idees que extreu de paraules per a que tinguin una utilitat posterior. El pensament és la base, les paraules l´intermediari entre l´abstracció i la concreció. Les paraules pronunciades o escrites amb el que transmeten ens poden indicar diverses facetes sobre nosaltres, és questió de desxifrar i treure´n conclusions. La diversitat ha obligat a crear paraules com a distinció per a saber quin tracte tenir amb cada component. Relacionar-se implica comunicar-se, i encara que sigui mab signes o gestos, aquests també porten implícita una paraula al darrere. Les paraules expliquen el que veiem, el que sentim, el que volem. Com ens ho faríem si no existissin ? Només amb sons ? I des de el moment que identifiquessim aquests sons, ja estariem creant una paraula. Les paraules ens han d´enriquir mitjançant el coneixement. I ampliant la perspectiva generar unes pautes de conducta més óptims per al benefici personal i social per transmissió. Quin ús fem o farem de les paraules ? Del que desprenguin aquestes el resultat conduirà a un guany o un perjudici o a la indiferència. Paraules i accions mostren recursos o mancances, servint de radiografia de la particular idiosincràsia individual. Pels actes i per les paraules els coneixerem.

PARAULES I ACCIONS ( III )

Paraules i accions són el mitjà d´expressió, però hi ha coses que no som capaços de trobar paraules per que són sensacions on alguna part roman inaccessible a la consciència. El que no hem dit o escrit, el no manifestat en accions, ha pogut quedar latent, i al final el que compta és l´evidenciat. Les paraules serveixen per a distingir una cosa d´una altra, identificar-les i ubicar-les respecte a un context. La paraula és l´inici de la densificació del que sorgeix del pensament. I l´acció és la materialització. Només podem posar paraules al tangible i al perceptible. L´intangible i imperceptible pot existir però si és fora de l´abast de la nostra consciència és inexistent per a nosaltres, i per tant no identificable. Paraules i accions donen fe d´unes expressions. Imaginacions o projectes no concretats es dilueixen sense deixar constància. Les paraules identifiquen, enllacen i comuniquen. El no entés com pot ser idiomes desconeguts, impedeixen les connexions sobre el que sentim o veiem escrit, i per tant aquestes paraules si no sabem el seu significat no ens serveixen Les paraules ens permeten moure´ns en l´entorn sabent el tracte oportú convenient en cada cas per a que els nostres moviments siguin segurs. Envoltats d´una immensitat i de milers de paraules, només fem ús d´una quantitat reduida a l´igual que la diversitat que ens envolta. El que compta és que amb poc o molt el propòsit de desenvolupament i progrés sigui constant, nodrint-nos de paraules i accions que solidifiquin l´objectiu que les dinamitza.

PARAULES I ACCIONS ( II )

Paraules i accions són el mitjà de relació entre nosaltres i altres, entre nosaltres i l´entorn. La concepció que tenim del que ens envolta, les idees i conviccions s´elabora a través del pensament en forma de paraules, i a continuació part d´aquestes es quedaran en teories expositives, i altres es voldran concretar en accions. Abans d´actuar hem de saber què volem i què cal fer extreient el procés de paraules que serveixen de referent i suport per a saber com procedir. Així com les paraules sorgeixen de dins, l´acció sempre s´esdevé a l´exterior. Les paraules volen expressar amb un component mental i emotiu en segons quins casos. Les accions donen forma a les indicacions prévies aportades per paraules. Les tendències d´una época d´acord a gustos i preponderàncies, si es modifiquen al cap del temps també ho faran en paraules i accions. El que diem i fem avui indica el que pensem, sentim o volem ara, i demà pot ser diametralment diferent segons les circumstàncies. Les paraules són elàstiques, podem estendre o comprimir les expressions, però les accions són les que són. En les paraules hi poden intervenir dos sentits ( oïda quan s´escolten, i vista al ser llegides ) Les accions, segons el context, poden participar de tots els sentits. Les mans participen en les paraules escrites i les accions. La boca ho fa en la part oral. Els dos llavis i les mans indiquen els dos principis en moviment essent emissors i receptors. La boca i els ulls són la part activa en les paraules, i les mans en escriure i actuar. L´oïda és la part passiva que escolta. L´acció passa a l´exterior, prévia elaboració interna del pensat. La funció de les paraules és enllaçar el que brolla de dins per a una aplicació externa. Les accions densifiquen el que signifiquen les paraules. Hi pot haver paraules sense acció, tot i que parlar ja és un fet dinamitzador, però no és possible actuar sense un precedent indicat per paraules. Les paraules poden dir veritats o mentides, les accions són evidències. En el que es diu o no, en el que es fa o no, mostrem tot el conglomerat de factors distintius, i cada dia i a cada moment hem de tenir clar què volem dir i què volem fer per que les empremtes deixades marcaran l´esdevenir.

PARAULES I ACCIONS ( I )

Ens expressem mitjançant paraules i accions. L´origen és el pensament, i aquest és possible gràcies a les paraules, trobant-nos en el dilema de que fou primer si el pensament o la paraula. Les paraules s´encarreguen d´identificar, relacionar i enllaçar el que ens envolta, i el pensament és qui ordena.

Pensem a través de paraules, sense aquestes no seria possible establir connexions entre nosaltres i l´entorn. Les paraules connecten la llavor i el fruit. En el que es diu hi ha un component mental i un de sentimental segons del que es tracti.

En primera instància ens pot atraure algú per la bellesa, i cas d´establir una relació, les paraules i les accions són qui finalment ens aproparan o allunyaran, per que les interaccions es fan per la combinació d´ambdós factors.

Homes i dones s´enamoren per unes paraules i unes accions que atorguen un valor segons cadascú. I observant el que ens envolta, es posa el llistó molt baix si constatem la conducta d´aquestes persones. I malgrat tot emergeix l´encís.

La clau de sentir-nos còmodes o incòmodes, relaxats o tensos, estriba en l´afinitat que s´estableixi entre els implicats. Apropar-nos o allunyar-nos depèn de l´encaix entre el que pensem i el que volem, amb el que es diu i el que es fa.

A l´hora d´escollir parelles o amistats, hem d´aspirar a una entesa, a una qualitat de fons, i veient el que predomina ¿ com és possible unes aspiracions tan pobres ?

La mediocritat es palesa en el que es diu i es fa, i malgrat les evidències, molta gent s´entusiasma per no res i es formen parelles sense que aportin intercanvis enriquidors. Els vincles poden durar anys sense anar enlloc, on no hi ha ni desenvolupament ni benefici per la buidor de base, absència de projecte i l´incapacitat de transmetre valors qualitatius.

Paraules i accions significatives per a uns poden ser el contrari per altres. Aleshores no són les paraules o les accions, són les nostres concepcions, els nostres ideals qui determinen la seva importància o no.

Les paraules han de servir per a clarificar, instruir, empényer a millorar-nos. Les accions han d´executar en fets l´aprenentatge previ per a edificar nous presents que expandeixin constantment el potencial. Les paraules són el motor, les accions la posada en marxa.

SABER DESXIFRAR ELS MISSATGES

La base forjada en un passat permet el present. I avui estem preparant el terreny per a un demà. Res esdevé per que si, sempre hi ha un detonant que acaba en una manifestació. Entre l´abstracció  de la idea i la concreció en fets, determinarà uns resultats que deixarà un efecte. I en aquest estat on ens movem entre la consciència i la inconsciència, a vegades el ressó és óptim i altres comporta problemàtiques.

La gent en l´actual situació d´impasse i incertesa, només pensa en el seu propi interés, en objectius materials, en bars i platges. Després d´anys malmetent el planeta, incrementant la contaminació, ampliant l´esquerda de desigualtats entre rics i pobres, enlloc d´efectuar unes reflexions profundes preguntant-se com hem arribat a aquest desgavell i ara estem limitats i condicionats per accions prévies, l´important sembla que sigui consumir i anar de festa.

El virus és el detonant per a replantejar la vida a títol personal i col-lectiu. La suposada " normalitat " no era tal davant de tantes miseries manifestades de múltiples maneres. El missatge a desxifrar és com volem viure i que pensem fer per a crear alternatives sostenibles.

No es tracta de produir fins a l´infinit, de sobreexplotar recursos i persones, de que milions i milions vagin d´una punta a una altra amb el perjudici ambiental que suposa. El sistema no funcionaba, hem generat una bombolla que ha esclatat. Pretendre tornar al punt on érem sense modificar el fons i la forma, és no entendre el que l´experiència actual ens posa de manifest.

Després dels excessos venen les restriccions, que és on ens trobem. Pendents de satisfer desitjos físics i objectius materials, els afectats són la salut i l´economia per haver abandonat viure amb uns principis espirituals. I pendents només de guanys i de copes, sense fixar uns paràmetress diferents on tothom hi està implicat, ni entendrem el perquè de l´experiència ni en podrem extreure un profit.

No hi ha tribulacions sense transgressions. La humanitat està essent jutjada i posada a prova pel que hem fet, i queixar-nos donant la culpa a questions externes esbandint-nos la responsabilitat és no veure-hi clar.

La " normalitat " de seguir destruint o la regeneració. Hem de decidir què volem, aturar la voràgine d´on érem, o reformular l´existència amb unes maneres i accions sostenibles per al bé de tothom.

VIURE ÉS UNA INVERSIÓ

Si ens aturem i observem què volem i què fem, ens adonarem que contínuament estem fent inversions. No es tracta de diners en cap fons concret, sinó en com administrem temps i recursos per a que puguin produir uns beneficis.

Entre el que desitgem i el que ens convé és el debat constant a afrontar, perquè el desitjat no suposa que hagi d´aportar un guany o una satisfacció, pot fer-ho a l´inrevés segons del que es tracti i la seva incidència en nosaltres. El que hem d´esbrinar és on radica el convenient en qualsevol àmbit, i preparar-nos per atraure-ho.

Des de els estudis, el treball, les diferents relacions, activitats diverses, gustos, tendències, l´ocupació en l´oci, estem efectuant inversions amb un propòsit.

Dotar-nos d´una formació per accedir a una bona professió. Seleccionar amistats o possibles parelles per a uns intercanvis on ens sentim comfortables. Dedicar estones a tasques motivadores, a moments d´esbarjo. D´una forma o altra estem invertint, i això implica la persecució d´un gaudi, d´algun rédit a obtenir; ¿ sinò per a què estudiem ? per a què treballem ? per a què volem amistats ?

La sensació de benestar és el denominador comú, és lícit cercar-lo, la questió estriba en saber com fer-ho.

Si ens acompanya la salut, disposem dels diners indispensables, i les relacions són acceptables, és l´evidència de connectar bé els diferents enllaços que desemboca en una bona inversió dels moviments efectuats.

Si pel contrari falla un o més dels aspectes esmentats, hem de revisar què estem fent per a constatar què s´ha de modificar per a revertir la situació. Quan els diferents aspectes tant interns com externs flueixen, les inversions s´efectuen correctament. Quan s´acumulen problemes persisteix l´encallament, preval el malestar i no es perfila una solució, per més esforços que s´estiguin fent no comporta el resultat que es preten, és senyal de déficits estructurals i mancances.

Hem d´invertir amb intel-ligència a cada moment per a rendibilitzar el dia, i persistint així invertim en una vida de desenvolupament i millora accedint gradualment a uns nivells més òptims

EL NIVELL DE LES CONVERSES ( II )

Tots els esforços que fem van a la recerca d´una qualitat. Ningú vol condicions miserables, i l´anhel de millora ens impulsa a superar-nos. I això tan fàcil d´entendre s´ha de fer extensible a les converses.

Què passa en el dia a dia ? Es repeteixen els mateixos estereotips que fan previsibles les preguntes i les respostes. Es segueixen patrons standard, manca improvisació, convertint l´intercanvi del que es diu en un tràmit més.

Moltes paraules, molta repetitivitat i molt poca resolució. Es podria estalviar la xerrameca que no condueix enlloc, i si impera aquesta tendència és perquè només es pot donar el que es té.

Quin nivell hi ha en les converses de parella ? Es produeix enriquiment mutu, una expansió d´horitzons, un desenvolupament de consciència ? O senzillament anar comentant la jornada, alguna anécdota i poca cosa més ? Quin interés veritable hi ha entre germans per a conèixer les seves inquietuds, com es senten ? Tenim amistats que es puguin expressar sincerament, o preferim aquelles que ens diuen el que ens agrada sentir ?

Per anar bé les trobades han de ser sintétiques, de curta durada i espaiades en el temps, així abans de que arribi l´avorriment les haurem enllestit. Centrar-se en el tema de fons, dir el precís. Més temps i més paraules no significa més satisfacció, a l´igual com pot passar en la beguda.

En les relacions habituals és dificil trobar motius de conversa atraients si les persones es coneixen bé i el marge de sorpresa és escàs. ¿ Quantes novetats engrescadores es poden comentar del dia a dia en l´esfera familiar ? ¿ Quina profunditat hi ha en el que es parla en una parella, entre pares i fills, entre amics ?

Quantes paraules pronunciem en un dia, en un any ? Quantes eren necessàries i útils ? Es parla massa a la lleugera, i enlloc d´adreçar-nos xerrameques improductives, hauriem de procurar dotar-nos d´una qualitat global en nosaltres per que després la podríem transmetre en les converses.

Volem intercanvis amb essència o buits de contingut ?

EL NIVELL DE LES CONVERSES ( I )

Mitjançant paraules ens comuniquem, i amb aquestes establim converses. Uns i altres traansmetem coneixements, opinions, sensacions,, i això passa tots els dies diverses vegades.

Ens podem trobar en situacions ocasionals en el creuament d´alguns mots. D´altres demanant o que ens donin informació. Per motius laborals, trobades familiars o amistoses. Els motius poden ser diversos, on l´important és que el comentat, sigui poc o molt, tingui substància.

Hem de saber què diem i per a què ho diem. Parlar suposa sortir del nostre centre, i si ho hem de fer que sigui per a un profit. Aquesta consideració no es té en compte en la societat banal que ens envolta, on preval la palla i poc gra.

Les converses poden apropar o separar, arranjar o espatllar conflictes, mostrar-nos sincers o mentir, animar o deprimir, elevar o enfonsar, tot radica en el significat i en el to de les paraules.

Caldria preguntar-nos : quantes converses són necessàries i quantes prescindibles ? de tot el parlat quin percentatge és útil ? de les reunions habituals o esporàdiques, quantes proporcionen un aprenentatge ? quantes ens fan reflexionar ? de quantes sortim entusiasmats ? quantes indiferents o avorrits ? 

Molta gent quan fa temps que no s´ha vist fa el comentari típic : hem de quedar. La questió és quedar per a parlar de què ? Si no hi ha una afinitat suficient, uns interessos similars, un nivell semblant, posar-se al dia de les novetats es pot fer en pocs minuts. I un cop actualitzats, on radicarà l´al-licient d´intercanviar arguments, idees o suposicions ?

La majoría té interessos mundans, i aquests són limitats i traansitoris. Les converses dels implicats són repetitives girant al voltant dels mateixos ámbits. De tant en tant es substitueix una fitxa per una altra, però el fons segueix igual.

Hi ha un intereés profund per a conèixer a l´altre ? som capaços d´exterioritzar el que s´amaga al nostre interior ? quantes persones amb la seva intensitat ens poden fer vibrar amb el que diuen ? quants volen anar més enllà de la repetitivitat rutinaria habitual de moltes converses ?

Com ens expressem, els temes tractats, la petjada que deixa o el ràpid oblit, posa de manifest el nivell de cadascú i la capacitat d´influència.

Conversar tard o dora és inevitable, la questió és per a què i què posar o treure quan es produeix.

ERRORS A PERFPETUAR

Per què de forma tan preponderant la gent no pot suportar una observació, una reflexió amb l´intenció de millorar algun aspecte ? Per l´evidència d´anar desencaminats, i si es té un ego inflat no es pot aguantar.

D´un cantó diuen : no criticar, no jutjar. I d´altre lleis, normes, jutges i tribunals dicten sentències.

Si tothom fos impecable no caldrien directrius indicant què es pot fer i què no, ja sabriem com s´ha de procedir.

Quan es fa una infracció generalment es rep una multa. Aleshores, si algú no es comporta degudament ha de quedar impune ? Aquells que ocupen càrrecs de responsabilitat no han de mostrar-se virtuosos ? Pel fet d´estar en una posició jeràrquica han d´estar blindats com si fossin deus ? No pot l´encarregat d´una empresa suggerir canvis al director ? Un fill no pot fer reflexions a un pare ? Un alumne no pot posar en entredit al mestre ?

Quan som adults no podem reaccionar com nens petits consentits. Si hem d´escoltar o llegir expressions que ens molesten, és que hi ha un missatge per a revisar el nostre comportament. L´interlocutor pot estar encertat o no en el diagnostic. Pot emprar un llenguatge acurat o dur, i no ens hem de quedar en l´envoltori, sinó en el contingut.

Si algú es queixa o ens critica, és una oportunitat per a esbrinar si fem el correcte o bé hem d´esmenar-nos. ¿ O és que preferim l´errada reiterativa amb els inconvenients i pérdues que acabarà produint ?

Si es té un discerniment clar i som equànims, sabrem si el que ens indiquen és veritat o no. I si és cert, enlloc d´emprenyar-nos pel que desagrada, hem d´agraïr que ens vulguin ajudar a millorar.

Exercir un càrrec determinat no és motiu per a ser intocable i incorregible. Precisament s´ha de ser impecable per al bé d´aquells a qui pot esquitxar amb conductes negligents.

Com més immadur i ignorant, menys es suporten comentaris adversos. Com més madur i intel-ligent, més obert, més accessible i més possibilitats de corregir-se.

Per décades o segles que passin, molts països, molta gent, segueixen cometent les mateixes errades una vegada i una altra. Els mals consells de l´ego fan romandre en l´error eternament. Transformar-ho requereix el desig que ha d´aflorar de la consciència, una ferma voluntat i determinació, sotmetent les pretensions i les creences distorsionades causants dels errors. I aquesta no és una tasca senzilla ni ràpida, sinó constant i perenne.

ELS TRES FACTORS OBSTRUCTIUS

Quanta gent es pregunta on està fallant ? Quan es van repetint situacions similars que desemboquen en tensions, malestar, discrepàncies i manca d´enteniment descobreixen la causa per a reconduir aquestes tendències ?

Quantes persones reconeixen els seus punts febles ? Quantes persones ho admeten sincerament ? Quantes persones desitgen transformar de debò les diferents incorreccions que condueixen a problemàtiques ?

Ningú no pot viure per nosaltres. L´essencial sempre depèn de nosaltres. Fets per actuar individualment, havent de cercar a l´exterior el que necessitem internament, generar l´uuto estima indispensable que empeny a superar-nos, és una tasca personal.

En la recerca de recursos per a mantenir-nos, amb el desig d´experimentar satisfacció, entaulem relacions on hem de saber actuar amb el màxim equilibri entre el pensat, sentit i el propòsit a dinamitzar. Si hi ha harmonia hi haurà fluidesa, però si en algun punt no hi ha la claredat indispensable, llavors el conflicte pot esclatar.

Com es produeix el desajustament ? Entre el que es pretén obtenir i el seu desenllaç. Si abusem, ens volem aprofitar, imposem a la força, perjudiquem a altres, és el clar exponent que s´actua incorrectament.

La visió distorsionada de creure que el perseguit i els métodes emprats són correctes quan les evidències mostren el contrari, és producte d´una consciència infantil / immadura focalitzada en desitjos egoistes. Disortadament això es repeteix a diari en gent de totes les edats, perquè la maduresa no és una questió d´anys en si, sinó d´actituds, de plantejaments, de responsabilitat, de seriositat.

Els anhels materials mantenen en la superficialitat i en la pròpia auto gratificació, i aquest compendi d´egoisme i immaduresa va generant comportaments negatius que incrementen la foscor i va deteriorant paulatinament la qualitat i abundància en la salut, en les finances i les relacions.

La falta de llum engreixa l´ego i a la vegada suposa romandre en un estadi infantil, i com no pot ser d´altra manera la negativitat augmenta produint deterioramets en els àmbits que són més valuosos.

ELS REPTES INDIVIDUALS I COL-LECTIUS

Tots som individals i tots som col-lectiu. Les parts i el tot estan presents per tot arreu, i el repte consisteix en saber com ajustar una vegada i una altra les aportacions a efectuar entre unitat i diversitat.

Tenim un cos físic format de múltiples membres. Components diversos connectats per a un mateix fi

L´objectiu de les parts és aportar una especificitat per a que funcioni el conjunt, i quan els diferents integrants acompleixen la seva tasca en sincronia el resultat manifesta el propòsit que es pretén.

Compartim eespai amb els altres regnes evolutius. A més evolució més llibertat, més facultats, i tanmateix la dependència del col-lectiu és constant per al desenvolupament individual.

Tots disposem d´unes habilitats i unes mancances, que són la clau per a exercitar-nos dia a dia en la persecució del que volem obtenir. Les mancances comporten dependència i per a cobrir-les hem d´efectuar intercanvis, i és a través d´uns serveis on mitjançant oferta i demanda podem donar i rebre recíprocament. I en les interaccions de les parts es complementa el conjunt.

La civilització empeny forçosament a establir vincles, i a través de la singularitat de cadascú cobrim els déficits. No és possible l´aïllament, el contacte és inevitable i indispensable, és un profund entramat còsmic per a dinamitzar unes peculiaritats per al bé personal i per al bé comú.

A la natura no serveixen els diners, i encara que visquessim al bosc, seguiriem depenent d´oxigen, aigua i aliment. El que ens falta, el que necessitem, ens fa sortir de nosaltres mateixos empenyent-nos a unir forces per als respectius interessos personals.

Si hi ha conflictes és consequència de no encaixar les pretensions i les accions dels integrants, posant de manifest que és indispensable col-laborar en harmonia.

Tothom cerca benestar que suposa qualitat, i això implica acoplar constantment l´intern i extern entre uns i altres donant i rebent, en què i com ho fem.

Multiplicitat i unitat han d´acoplar-se per a mantenir les condicions óptimes vetllant en l´introducció de formes més refinades perquè és l´objectiu del món de l´acció on estem immersos.

LA TEMPESTA PERFECTA

El que manifestem a l´exterior s´ha forjat a l´interior, i el mateix passa exactament entre el visible i l´invisible. No podem veure, tocar ni pesar el que es cou internament, ni tampoc el passa en l´invisible. És una questió de percepció que depèn de l´equilibri global, dels objectius, del comportament i la consciència.

Focalitzats majoritariament en la vessant mundana, quants es pregunten quan i com s´ha originat el desgavell actual en forma de virus. I com és natural, enlloc d´esbrinar la causa per anar a l´arrel i saber com procedir, una vegada més es va a tractar l´efecte.

El virus és la consequència d´unes accions reiteratives que han deteriorat l´entorn i les condicions. Trobar una vacuna podrà paliar el número de contagis, però si seguim amb la disbauxa d´abans que ha provocat l´esclat, servirà de poc, perquè la malaltia planetaria són els excessos, els abusos, la desmesura que ens ha dut on som.

El llibertinatge desenfrenat ha comportat condicionar la llibertat. Temps, espai i moviment limitats com a contrapunt per a reequilibrar. I enlloc d´estar impacients pels aspectes materials, hauriem de descobrir el detonant per a redreçar el que convingui, perquè si no es va al fons només posarem pedaços temporals, i la vulnerabilitat sempre ataca als punts essencials, salut, finances i relacions.

Com hem emprat el temps per a que ara no el podem administrar lliurement ? Què hem escampat a l´espai per haver d´adoptar aquestes precaucions de distància ? Com ens hem mogut per a que gairebé no ens allunyem de casa ?

El temps el podem associar a la salut, l´espai a les relacions, i el moviment a l´economia. Quan estem malalts no podem disposar del temps com voldríem. Si volem estar a prop d´algú i és millor estar separat, ens indica que hem estat envaint l´espai d´altres o la natura, i reinstaurar l´ordre demana allunyar-se. El moviment és llibertat, i fer-ho restrictivament és una restricció d´abast múltiple. La paralització d´activitats i la reducció de com era habitual, incideix en l´economia. I la pregunta és : com eren els moviments, com es feien, amb quines pretensions per acabar desembocant on ens trobem ?

EL POTENCIAL DE LA CRISI

Crisi ve del verb KRISI, que significa " separar " " decidir " comparat amb krei ( tallar, distingir )

Quan diem que hi ha una crisi o s´està en crisi, què estem expressant ? Un context que abans funcionaba més o menys bé i al produir-se una obstrucció deixa de fer-ho. Per tant hem d´anar a l´arrel i trobar la manera de reparar-ho.

D´acord a la porció Likutei Torah 2 : 48 , diu que tota maledicció és una benedicció d´ordre tan alt que el contingut no pot ser assimilat en el context del nivell espiritual limitat del nostre món. En el futur, o en moments d´espiritualitat excepcionals en el present pot ser revelat el bé veritable de la maledicció.

I en l´actual crisi global, si només estem pendents de com incideix personalment pensant en el que podem acosneguir o perdre, sense endinsar-nos en el perquè hem d´experimentar-ho i què ens vol mostrar l´univers, segurament només ho veurem com una maledicció pels esdeveniments limitadors i perillosos del moment.

Quan esdevenen eventss tràgics i ve judici al món és un despertar per a tots nosaltres, i el repte és saber-ho aprofitar.

L´aïllament i confinar-se és l´oportunitat per a reflexionar, per a esbrinar els desencadenants d´haver arribat a un context tan extrem. Reforçar la proximitat dels vincles familiars, mantenint una distància social que ve a dir-nos que tinguem cura del que diem o fem per la seva incidència. El distanciament és no apropar-se a possibles contaminadors.

El ritme desenfrenat d´abans no ens ha fet millors persones, no hem estat capaços de generar condicions dignes per a tothom, més aviat al contrari, la pobresa ha augmentat, i la societat de dos nivells sembla inevitable.

No es tracta d´estar impacient per a tornar al punt on érem abans, perquè hi ha moltes coses a revisar, molt a replantejar i molt a canviar.

L´aturada general ha de confluir en repensar els propòsits : què volem realment ? on radica el primordial i què és prescindible ? l´estil de vida anterior a on ens duia ? estàvem satisfets ? passarem pàgina al cap d´uns dies com si res, o serem prou hàbils per a introduir transformacions saludables ? el génere humà, com sempre, capaç del millor i del pitjor, cap on decantarà la balança ? s´imposarà la part refinada o l´instintiva ?

SOCIETAT EN FALLIDA

Tot té un origen, un per què. Res passa a l´atzar. Per tant, si hem arribat a una situació extrema és per una concatenació d´actes precedents.

El desajustament comença al cos mental en forma d´idees o pensaments confusos. A continuació s´estén al cos emocional en forma de sensacions, i si no són harmòniques desemboca en el cos físic en afliccions de salut.

La reiteració al llarg del temps d´incorreccions ens ha dut on som. La natura fa molt que ens avisa cada cop amb més força i frequència amb episodis devastadors. I pels que són neófits, han de saber que les advertencies sempre són graduals. Primer hi ha un toc petit. Si no es fa cas en vé un altre de més impacte, i així es va pujant l´intensitat fins que les senyals són tan besties que si no ens percatem és que hem perdut la connexió amb els sentits.

Amb el nostre procedir maldestre se´ns ha retirat temporalment el lliure albir per a escollir. Tenim hipotecada aquesta possibilitat per no haver fet el que calia, i finalment l´ordre còsmic s´ha sublevat per acumulació d´errades confinant-nos a casa sense marge de maniobra com sería el nostre desig. Tots plegats sense distincions ens hem convertit en nens que hem d´obeïr limitats a un espai reduit.

Recollim el que sembrem. Segons les llavors seran els fruits. Aleshores hem de preguntar-nos : què hem sembrat ? quines llavors hem plantat ?

Les malaltíes són producte de bloquejos i desconnexions. Connectats al desgavell en molts aspectes, la desconnexió a la font, al primordial, és el que finalment ens ha bloquejat, produint el desequilibri que trenca l´harmonia.

Tot el que passa s´ha gestat a dins, constatant els efectes posteriorment. I la contaminació atmosférica i degradació ambiental és la part visible del que hem anat fent amb insistència al llarg dels anys.

Un entorn cada cop més degradat ha acabat amb la màxima drasticitat per a que d´una vegada ens aturem a observar què estem fent i a on anem si seguim obrant igual sense posar-hi remei.

Amb aparells cada cop més sofisticats, amb càmares de seguretat i un afany de control com mai, hem quedat fora de joc, tota la societat, d´ahir per avui.

Vulnerables, fràgils, dependents, limitats, condicionats, restringits. Molt a observar, molt a reflexionar, molt a conscienciar, molt a aprendre, i sobretot immenses lliçons d´humilitat per a tothom que ens haurien i han de canviar per sempre més de tantes ximpleries, de pretensions absurdes i comportaments tan perjudicials

PRODUIR I MILLORAR ( II )

Per què hem de millorar ? Per que és part de la evolució. El nostre punt de partida conté habilitats i defectes, i cadascú ha d´esbrinar com potenciar talents i on són els defectes que entorpeixen l´harmonia.

Per a plasmar amb fets la millora ho hem de voler, desvetllar la consciència per anar als punts febles, i dotar-nos dels instruments transformadors.

Resulta curiós que tothom entén que ha d´oferir un servei amb unes prestacions, i que si no és així pot haver reclamacions i afrontar complicacions. I en canvi no ser exigent davant conductes incorrectes, tant les pròpies per responsabilitat, com les d´altres i la incidència que comporta.

Les regles materials amb interessos pel mig posen d´acord a la gent per unanimitat. Quan es tracta de regles espirituals, la inconsciència, la foscor imperant al respecte, queda tan allunyada que impossibilita valorar-ho.

Tothom coincidirà que hem de produir ¿ però quants ens pregunten que hem de millorar ? Els diners van i venen, els bens externs són temporals, l´aliment només serveix dia a dia, i la majoria s´aferra al que s´evapora passant per la vida sense esmenar-se, sense corregir-se, pendents d´atrapar la volatilitat representada pel mundà.

Volem posseir el que no podem posseir, i el que si podriem posseir que és intangible i ningú ens ho pot arrabassar, ni hi pensem ni li atorguem importància immersos en la superficialitat i uns objectes amb data de caducitat.

A part d´aconseguir recursos produint, la nostra tasca consisteix en una profunda introspecció adreçada a l´auto coneixement substituint patrons perjudicials pels benèfics, i de la individualitat contribuir a una societat més òptima, més edificant, més justa.

Si els esforços es centren en produir deixant de banda la millora personal, llavors no ens queixem si els conflictes segueixen sense solucionar-se per la nostra incapacitat.

PRODUIR I MILLORAR ( I )

Hem nascut a través d´uns pares, i després hem de nodrir-nos per l´aportació de la natura. I de la màxima dependència inicial hem de procurar la màxima autonomia malgrat estar condicionats sempre per la dependència de factors externs. A fi de no ser una càrrega per altres persones i per a la societat, hem de conrear uns talents que serveixin de potencial per adquirir recursos.

La base del que posteriorment haurem d´activar a la pràctica és el coneixement. La teoria com a referència, on l´aprenentatge de conceptes ha de facilitar el domini per a poder oferir un servei.

Donem i rebem, efectuem intercanvis, havent d´extreure un benefici per a cobrir el manteniment diari i disposar de reserves a un cert termini. Hem de produir quantitat per a proveir altres i proveir-nos amb els guanys obtinguts. La quantitat representa el subjecte, la qualitat l´objectiu. Podem fer molt o poc, però el producte ofert ha de tenir qualitat que és el pretés pel possible client i paga un preu per això.

I així cada dia participem en aquesta roda eterna d´intentar cobrir l´essencial i el secundari empesos per l´instint de supervivència. De les jornades anteriors només en queda l´essència, a l´igual que l´aliment. Ens recolzem en els bens que persisteixen i l´aprenentatge. Un no parar amb breus descansos de recuperació.

Alguna vegada ens preguntem de què serveix o servirà tot plegat més enllà de mantenir-nos físicament ? Treballar, menjar, beure, pagar factures, algunes distraccions, tot això és sintonitzar-se amb la matéria, però si no sortim d´aquest cercle, al final aquests esforços hauran estat debades.

Produir és per a subsistir, millorar com a éssers és per a trascendir. I enmig d´obligacions i ocupacions, en les relacions, en els propòsits, en el que pensem, sentim i fem, hem de clarificar on són les virtuts i on els defectes, per que produir és per a obtenir nodriment material, i millorar és per a desenvolupar-nos espiritualment.

IGUALTAT ? ( II )

Igualdat en l´origen i en el propòsit final. El procés intermig és on hi ha les diferències degut a la singularitat de cadascú.

Iguals en la concepció i l´objectiu d´aprendre per a contribuir en l´aportat a la societat. La forma per arribar-hi és personal i intransferible, on l´igualdat ha de ser en acomplir les directrius adreçades a instaurar pau, harmonia i entesa.

Igual en el fons, tots hem d´aprendre, dotar-nos de la màxima autonomia, encaixar en el medi, establir connexions per a que el potencial intern es manifesti en l´exterior nodrint les individualitats i el col-lectiu.

Iguals en els desitjos bàsics : tots volem salut, benestar, recursos per a una qualitat i quantitat, relacions satisfactories, i apropar-nos o distanciar-nos depèn del comportament, de la direcció que donem a les expressions.

Davant d´uns fets hi poden haver molts punts de vista. ¿ Com és possible que es pugui veure el mateix des d´uns criteris, arguments i conviccions tant diferents uns d´altres ?

L´objecte d´anàlisi és igual per a tothom, i a partir d´aquí hi poden haver tantes opinions com persones. El que ens iguala és  el nivell de consciència similar, defensar els mateixos ideals, tenir els mateixos gustos en àmbits diversos, sempre amb les pròpies peculiaritats distintives.

Només en el número 1 hi ha unitat, a partir del 2 s´entra en la diversitat, i quan ens relacionem són dues unitats fraccionades a la recerca d´una fusió.

Totes les desigualdats i conflictes deriven de no saber acoplar les parts en el conjunt. Els interessos egoistes amb una visió estreta, per que si fos àmplia ja no s´actuaría així, és la constant generadora de tot tipus de caos que són al nostre voltant. I llavors per a paliar els efectes destructius d´un procedir perjudicial, és quan els dirigents pronuncien " igualdat " per a minimitzar o reduir els privilegis dels poderosos mitjançant un tracte més digne envers els discriminats.

S´ha de cercar l´igualdat per a equilibrar, per a elevar el nivell, per a obrar més justament, tenint en compte que només podran ser aproximacions per que les diferències sempre estaran presents.

IGUALTAT ( I )

On hi ha diversitat no hi pot haver igualdat. Quan sentim habitualment a dir " igualdat " en boca de polítics i d´alguns col-lectius que creuen no rebre un tracte equilibrat comparat amb l´obtingut per altres, en realitat es demana consideració pels menys privilegiats.

Hauríem de preguntar als que demanen igualdat quina és la concepció que tenen d´aquesta i quin és el propòsit real rera la paraula.

Només som iguals en l´essencial. Tothom necessita oxigen, aigua i aliments. Tothom depèn d´intercanvis per a cobrir mancances. I malgrat ser iguals en quant a la font, també som diferents en la quantitat a rebre segons cadascú.

No podem ser iguals perquè estem creats de forma única. No hi ha cap rostre idèntic; no es repeteixen les empremtes; totes les veus són diferents; a part de la diferència física entre homes i dones, ni es pensa igual ni es sent igual ni s´actua igual; persones molt altes o molt baixes; molt grasses o molt primes; molt intel-ligents o molt curts; molt riques o molt pobres.

En realitat el terme no és igualdat, més aviat és respecte, no ser discriminat per cap dels motius habituals. Igualdat de tracte i oportunitats, i a partir d´aquí si es tracta de feina que es seleccioni als millors; perquè l´important és la qualitat i el servei ofert.

En altres àmbits, observar les peculiaritats de cadascú, els integrants, que es pugui arribar a acords mutus sense privilegis d´una part o abusos en l´altra.

A part del més bàsic, l´igualdat és una utopia. El nivell evolutiu, el karma particular, unes condicions específiques, marquen les diferències. No hi pot haver igualdat entre algú altament compromés amb un treball de desenvolupament permanent i contribució social, amb algú primari mogut pels instints. I tampoc aquells que en nom de l´igualdat com a excusa, pretenen aconseguir uns beneficis que en realitat no els hi corresponen.

Vetllar per a ser equitatius, justos, amb les diferències de tot tipus pel mig, aquest és l´objectiu i hem d´esforçar-nos en aquest sentit procedint amb intel-ligència, sensibilitat i equanimitat.

DESITJOS I SUPOSICIONS ( II )

El tipus de desig indica característiques de la persona. Desig de tenir més o ésser més ? El desig és de naturalesa inferior o per inquietuds espirituals ? Desitjos que permetin millorar en una àrea a costa de pagar un peatge hipotecant altres àrees ? Què estem disposats a pagar per a obtenir el desitjat ? Un cop obtingut haurà valgut la pena el temps dedicat i esforç ?

Desig és sinònim d´alguna mancança. Quan s´està ple no hi ha desig. Podem tenir coneixements i anhelar ampliar-los. Podem tenir diners i voler incrementar els guanys. Preservar el que disposem ara és l´únic desig en temps present, el que es pot aconseguir més endavant és una projecció futura.

El desig coarta la llibertat perquè està en funció d´una aportació que depèn de tercers. Tant en l´aspecte estrictament material com de desenvolupament personal, doncs les eines, els mitjans, els coneixements que puguin servir de base primer han de venir d´algú.

A més senzillesa menys desitjos. A més sofisticació més desitjos. En major o menor mesura estem atrapats per la teranyina de connexions, i necessariament hem de nodrir-nos mentalment i econòmicament per a l´intercanvi per accedir als serveis que cerquem.

Els desitjos es forgen d´acord a un conjunt de factors. Medi d´acció, possibilitats executores, nivell d´educació, salut, finances, i sobretot el grau de consciència per a discernir el què, com i per què per assolir el resultat que es vol.

El tipus de desig es modifica en consonància als canvis efectuats i gustos diferents. El rellevant o significatiu d´una época, pot passar a l´arxiu dels records al no ser nosaltres els mateixos.

Quants desitjos s´han acomplert al llarg del temps ? Quants d´aquests han respost a les suposicions del que podien generar ? Quants han estat favorables en els desencadenants ? Quants han estat un desencís ?

Hem de saber discernir per a desitjar l´apropiat. El desig és emocional en la base per les sensacions imaginades quan s´experimenti, essent bastant diferent entre la visualització interna i l´experiència externa.

S´ha de desitjar el que ens faci progressar, el que introdueixi qualitat, convertint-nos en successives versions millorades per a un propòsit que és més enllà de la percepció, enteniment i consciència actual.

DESITJOS I SUPOSICIONS ( I )

Desig és voler, i per aconseguir concretar-ho, és necessari una acció mobilitzant uns recursos que permetin obtenir el pretés.

Tothom té desitjos per que tenim mancances i dependències, i és l´instint de supervivència el dinamitzador entre subjecte i objecte. La naturalesa dels desitjos en l´essencial és similar entre cadascú, el diferent és com encarem el perseguit.

Si tinguessim totes les necessitats cobertes no ens hauríem d´esforçar, no caldria relacionar-se i només seríem consumidors en una vida sense propòsit de creixement. És precisament el que no tenim i depèn dels intercanvis amb altres, el que ens empeny a instruir-nos i dotar-nos de recursos, perquè l´interacció entre el donar i el rebre, és la clau per al funcionament individual i col-lectiu.

Un cop encarrilem l´obtenció de serveis bàsics, altres desitjos més secundaris són els que marquen la diferència entre nosaltres.

La major part de desitjos són per a un gaudi personal, on el detonant és " la sensació de satisfacció ". Entre l´abans i el després és on hem de saber mesurar i decidir què pot ser convenient i què no, i farem bé de preguntar-nos quan hi hagi la possibilitat de convertir el " suposat benestar " en un perjudici ¿ a on em pot dur aquest desig ? és primordial o prescindible ? ho necessito ? per a què ? amb quina finalitat ? pot ser benèfic o malèfic ? bo a curt termini degradant-se a continuació ? és un desig noble o innoble ? per a satisfer el més primari o per a un objecte refinat ? per aconseguir el desitjat puc transgredir regles o lleis que acabin perjudicant altres persones ?

El desig posa a prova la intel-ligència, la sensibilitat, les emocions i l´acció executora que determinarà el resultat. Suposem que certes condicions ens reportaran algun tipus de bé, però tot l´extern, transitori, que depengui d´una persona, és volàtil. Tenir parella, fills, una ocupació, no garanteix la felicitat, sovint és una font de conflictes. Els vincles establerts serveixen d´enllaç per a un propòsit ulterior però no són un fi. Omplir buits, cobrir dèficits, és una tasca personal que va de l´interior a l´exterior i torna a l´interior.

Desitjar el necessari, l´adequat, el que convingui, el que millori, aquest ha de ser l´enfoc. Actuar per a un fi saludable atraient-ho amb la forma adient durant el trajecte.