BOGERIA NORMALITZADA

On no hi ha saviesa es pot esperar qualsevol cosa. Bogeria és una distorsió del que es pensa, es vol i es fa derivant en perills o pèrdues, bé sigui en persones, objectes o animals.                                                        Què desencadena en algú desitjos contraproduents tant per al propi subjecte com a qui incideix d´alguna forma ? La pretensió d´un benefici personal sense tenir en compte el ressò en altres o el medi, i tot allò que trenca l´harmonia desemboca finalment en fatalitat.                                                                                L´entorn social està mancat predominantment d´ideals elevats, que proporcionen una visió extensa i clara de qualsevol context. Els interessos personals materials i una formació bàsicament laboral retrotrau a un cercle reduït d´horitzons i relacions. En la voràgine diària a la recerca de l´elemental, la repetició constant d´esdeveniments pertorbadors de les múltiples formes delictives, al no poder erradicar-les, ho acceptem com a mals inevitables per la pròpia impotència individual i la dels encarregats de vetllar per la seguretat. Així lladres reincidents detinguts nombroses vegades campen lliures. Okupes foragiten els propietaris, i aquests estan desemparats per les lleis. Els bancs, embogits pels guanys, fa temps han perdut la decència cobrant pel que no suposa cap esforç ni despesa per a ells. Un nombre considerable de ciutadans secunda dirigents que enlloc de millorar condicions encara les empitjoren més amb mesures i pretensions erràtiques. I el mal servei d´eines valuoses derivant en bogeria com jugar-se la vida per una foto que veurà algú a qui no es coneix. O bé reptes virals perillosos per a la salut i/o la vida que atrapa a massa gent on potser l´entusiasme acaba en tragèdia. La llista de ximpleries és inacabable, i el pitjor és la inconsciència i la manca de discerniment. Una societat evasiva que vol experiències excitants sense mesurar pros i contres, i una vegada l´acció ha començat hem perdut el control. Afegint a més els que s´apropien indegudament de possessions o la vida d´altres encegats per desitjos egoistes. 

RESIDUS INFINITESIMALS

Residus infinitesimals és el que queda al final de la jornada. Ocupacions diverses, variades, i de tot plegat quin profit n´hem extret ? Anem passant dia a dia la prova de la subsistència mantenint-nos, amb breus descansos i activitat sostinguda. Volem preservar la presència física però sense ideals elevats transcendents, senzillament anar allargant sense saber realment per a què, amb quina finalitat ni ens preguntem si el realitzat i els propòsits són els adequats.                                                                                Al llarg dels anys podem conèixer desenes de persones o centenars ¿ i d´aquestes quantes han estat significatives ? La majoria insubstancials, a l´igual que les successives rutines de cada època.                    Quants fets recordem d´un any ? Quants remarcables ? Quants dies hem vibrat o entusiasmat en el que portem de vida actual ? Volem viure experiències apassionants, però les obligacions, les dependències, la concentració gairebé exclusiva en temàtiques mundanes, juntament amb uns coneixements limitats enfocats a l´àmbit laboral, allunyen aquesta concreció. El dia a dia reduït a rutines repetitives amb un estret marge de maniobra per a sortir d´un cercle forçós, és simplement anar cobrint l´expedient sense saber exactament per a què i a on ens conduirà tot plegat.                                                                              El nostre potencial pot ser gran, però per factors diversos queda reduït a la mínima expressió. En tots els fronts les possibilitats queden en porcions infinitesimals. ¿ Què hem retingut de l´estudiat com a coneixements permanents ? D´una conferència considerada interessant, què acabem retenint ? De l´alimentació diària aprofitem l´indispensable i la resta s´elimina. Tot queda en síntesi. El treball diari, activitats diverses, converses, passen per una espècie de sedàs per a que quedi l´útil a la pràctica. Aquestes evidències ens haurien de fer replantejar en què invertim el temps, la viabilitat o no de segons quins esforços, què ens nodreix realment i què és prescindible, per que si el considerat valuós  es dilueix al màxim, el buit de contingut és directament una pèrdua.