DEFENSAR L´INDEFENSABLE, CRITICAR PER CRITICAR

Que preval una visió limitada en el gènere humà és una evidència. Només cal observar les ximpleries que es diuen i es fan. Tothom es creu posseïdor de la veritat, els que estan d´acord amb unes formes, i els que s´hi oposen.                                                                                                                                                       Els fets, mostrats amb claredat, no donarien lloc a dubtar sobre si es bo o dolent, encertat o erroni. Les discrepàncies entre defensors i detractors és per que hi ha interessos o clarament una visió esbiaixada que impedeix ser equànim.                                                                                                                                     No es pot defensar l´indefensable. Quan es transgredeixen les lleis d´ordre, civisme, es cometen crims, es destrueix, s´envaeixen territoris aliens, es perjudica altres per al benefici personal, només algú cínic, insensible i sense ànima ho pot defensar.                                                                                                       Criticar per criticar sembla una de les activitats preferides, no tan sols dels polítics habituals que no troben mai cap encert del rival, mentre´s ells sempre són impecables. Ara hem d´afegir els grans entesos de les xarxes que semblen catedràtics quan es obvi el seu elevat nivell de mancances. Res edificant, tot es motiu de crítica. Massa alt, massa baix, massa gras, massa prim, mal vestit, i així anar fent fins a l´infinit. Quina satisfacció extreuen amb aquests comentaris ? Serveixen d´alguna cosa, sobretot per a millorar tant l´emissor com el receptor ? Si no és així, per què aquesta ràbia, aquest fàstic, pel simple fet de que no agraden certes coses ? És que aquests xerraires i escriptors són absolutament perfectes en tots els sentits ? Evidentment que no, començant per una verborrea inútil que no canvia res i en canvi si embruta l´ambient. El que es diu i el que es fa mostra el nivell, i dissortadament el dia a dia lluny d´instaurar harmonia només genera discòrdia.  

TEMPS PER A TENIR, TEMPS PER A ÉSSER

Som per que tenim, tenim per que som. No es poden separar per que representen l´impuls i la manifestació. L´ésser és l´impuls des de l´invisible, i el tenir és el vist en el visible de les aptituds i recursos. Volem ésser i volem tenir, que els esforços tinguin un objectiu més enllà de subsistir físicament. Tothom és diferent i amb el seu nivell evolutiu, però tots hem de lluitar per a cobrir mancances i dependències. El no tenir a la recerca del tenir és el motor de superació obligant-nos a intercanvis constants d´oferta i demanda.                                                                                                                          El tenir ha de ser útil, que exerceixi un servei, i per tant hem de preguntar-nos : què volem tenir ? per a què ho volem ? quin  ús farem ? La societat ens aboca a tenir per les necessitats constants, i atendre aquestes necessitats fa que no pensem en nodrir les necessitats de l ésser. El tenir és per al desenvolupament extern, l´ésser per al desenvolupament intern, amb la diferència que el tenir va i ve amb alts i baixos per a deixar-ho tot finalment. En canvi, l´ésser són els valors eterns, inalterables, que sempre ens acompanyen donant sentit als esforços i a les experiències per anar millorant en les nostres expressions.                                                                                                                                                     Immersos en el material, havent d´obtenir subministraments diversos, limitats i condicionats per obligacions a la recerca de recursos, no es pren consciència dels bens intangibles senzillament per estar massa ocupats en l´elemental on la majoria no ha forjat internament l´anhel de viure per unes pautes i un objectiu espiritual.                                                                                                                                           El tenir ha de ser el reflex del que som. Predominen les virtuts o els defectes ? El que sigui emergeix de dins mostrant-ho a fora amb les seves conseqüències, i depèn de nosaltres donar-li l´orientació i expressió adient si volem que prevalgui el benestar.                                                                                                      El tenir ha de proporcionar l´indispensable per a disposar d´autonomia i accés a una qualitat, amb les mesures adequades ni massa ni poc. Tenir no és la finalitat, és l´intermediari entre l´intern i l´extern, donar forma als talents en un encaix entre el personal i el col-lectiu.                                                                       Primer ens aboquem a tenir per aprendre, oferir serveis i disposar del precís. De la maduresa a la vellesa els interessos materials minven per que és el temps de centrar-nos en el conreu individual amb el veritable propòsit més enllà d´una vida mundana i d´uns bens materials.