MEDIOCRITAT - EXCEL-LÈNCIA

El mediocre mostra mancances, ineptituds, en lloc de ser eficient és maldestre, en lloc de ser un benefici és un perjudici. Fa perdre temps, ha de repetir treballs, no sap estar a l´alçada del que fa per no tenir la capacitat resolutiva indispensable.

El món és ple de mediocres, amb una baixa formació, amb un domini insuficient de les accions comeses, no saben harmonitzar amb eficàcia subjecte i objecte. Les formes mediocres alenteixen el ritme, el que es pot resoldre amb rapidesa amb ells es fa lentament. Poca visió, poca preparació, consciència reduccionista, les accions del mediocre redueixen la qualitat en tot allò on tenen influència.

Quan has de tractar amb algú mediocre sempre en surts escaldat, abaixant el nivell en comptes d´apujar-lo. Estancats, amb un marge de maniobra estret, de mires baixes, s´ha de fer el possible per a evitar el contacte, doncs les seves limitacions el priven d´ampliar possibilitats, i qui no és com ell s´empobreix amb la seva influència.

La mediocritat és no estar en sintonia, un déficit d´harmonia, allò que és incomplet i requereix madurar i millorar. Absència de virtuts i refinament, manca de qualitat, formes sense polir, de poc valor. El que no agrada degut al que expressa, al que comporta, a la seva ineficàcia, les males vibracions deixades en l´ambient per l´expressió de defectes.

L´excel-lència és senzillament tot l´oposat a mediocritat. La persona que excel-leix a la vida, per la professió, per aptituds, per les bones maneres, manifesta qualitat en les accions, donant un valor extra a les creacions.

L´excel-lència és sinònim tant de puresa com de saviesa. Puresa perquè no s´hi colen elements aliens a l´essència, i saviesa pel domini en els moviments i habilitat en evocar bellesa.

El mediocre és una obra que requereix retocs, l´excel-lent és la culminació d´una obra excelsa. Mediocritat és immaduresa, poc domini. Excel-lència és maduresa, un alt domini en el que es fa. I així com la mediocritat implica mancances, l´excel-lència és el que és complet.

DILUIR

La vida va passant, i les accions diaries es van diluint, només queden alguns records i la resta es perd en l´oblit.

L´alimentació d´avui nodreix únicament avui, demà necessitarem nous aliments, i el que queda és la permanència orgànica per a seguir efectuant noves accions.

El fet ahir va crear les bases de sosteniment, i el que fem en cada nou present és l´anhel de perpetuar una continuitat existencial. La questió és : per a què volem aquesta continuitat ? per a fer què ? si del comés tan sols preservem petites porcions, quin servei ha aportat el que acaba diluint-se ?

Anem empalmant un context amb un altre, treballar, descansar, desplaçar-se, menjar, dormir, i de totes aquestes situacions ¿ quin profit real n´extreiem ? Ara això ara allò, per inercia anem enllaçant una activitat amb una altra sense aturar-nos a reflexionar el que necessitem de veritat, què volem realment, què estem fent amb el temps que se´ns dóna. I així un dia i un altre, any rera any, des de la infantesa a la vellesa, on la consciència en prou feines s´incrementa perquè enlloc d´aspirar a un creixement espiritual només es pretén mantenir-se gaudint de les aportacions materials, i com aquestes són transitories, per més experiències que tinguem, al final tot queda diluit i reduit a uns mínims records a la memòria. De tot plegat, què n´aprenem ? què millorem ? La nostra funció consisteix en retirar el vel de les aparences per a veure el motiu que s´amaga més enllà del visible i perceptible, i així mentre´s la matéria ens proveeix d´eines d´organització i aprenentatge, si descobrim l´autèntic propòsit esforçant-nos per assolir nous nivells de perfeccionament, constatarem que el diluit en la densitat física, serveix de combustible per a incrementar la subtilesa de les manifestacions de la nostra naturalesa superior. Llavors el diluiit no es perdrà, haurà servit de sacrifici per a una causa més elevada.

INVERSIÓ

D´una forma o altra tot és una inversió. No tan sols en quant a temps i diners, sinó en com vivim la vida.

Disposem d´un estret marge de maniobra que ve condicionat pel nivell evolutiu, statuts social, coneixements i recursos. Tot això és part del nostre haver, la questió és què fem amb aquests bens. Quin enfoc li donem, quin propòsit, per quins motius, i segons el desenvolupament podrem constatar si les inversions efectuades són rendibles o no.

Estem immersos en un medi on l´informació és immensa, i en canvi nosaltres tenim un emmagatzament mínim. Podem viure milers de dies, però només uns quants s´aprofiten realment. Les relacions abasten només unes desenes, i d´aquestes molt poques són realment significatives i inspiradores.

L´entorn ens ofereix el màxim de possibilitats, i nosaltres tan sols aprofitem uns mínims, ja sigui per esclavitud horaria de les obligacions diaries, per conformisme, per inercia o per inconsciència.

Ens hauriem de preguntar constantment : estic invertint bé avui ? Des de l´inici del dia fins a la cloenda, hi ha un seguit d´activitats a afrontar, molta rutina, però també tenim moments lliures que són els que han de marcar la diferència.

A on em porta el que faig ? M´agrada ? És el que haig de fer ? El meu potencial s´expressa altament, mitjanament o amb prou feines ?

Immersos en cobrir l´expedient de subsistència no hi ha temps per a observar, reflexionar i efectuar els canvis oportuns per a una vida més satisfactoria. D´aquesta manera haurem passat per la vida, però la vida no haurà passat per nosaltres, sense descobrir què hem vingut a fer, i si ho hem fet o no o si marxem essent millors.

Hem d´invertir en el nostre desenvolupament espiritual, doncs això és l´únic que perdura, el que no sigui això s´anirà perdent pel camí. Bens materials, diners, esforços per a ocupar càrrecs, responsabilitats laborals, aquestes coses només són simples intermediaris per a poder mostrar el veritable potencial de l´ésser a través de valors personals indestructibles eterns, com saber estimar, ser generós, amable, atent, servicial, ajudar als necessitats. Per tant, volem invertir en el que acabarem perdent ? o volem fer-ho en el que persisteix ?

CLARIFICAR

Veure-hi clar, tenir-ho clar, és determinant per a que la idea i l´acció reporti el profit implícit  perseguit dels moviments sorgits mentals o físics.

El primer factor indispensable és conrear en nosaltres la puresa, doncs és la base del que a continuació hem de manifestar. El foc i l´aigua són elements depuradors respecte a desitjos i sentiments, punts essencials, posant-nos en marxa bé per desitjos o per sentiments.

Des d´un inici i durant el trajecte fins a l´execució final, hem de saber efectuar els passos oportuns, entre el començament i l´acabament la visió ha de ser el més nítida possible, acoplant-nos als imprevistos i a situacions externes, la qual cosa depèn de la claredat.

Encert o error és una questió de precisió, de sintonitzar-se, i per a ser precís i saber sintonitzar-se s´ha de tenir clar l´acoplament entre l´acció a realitzar i l´objectiu, que suposa un coneixement indispensable i un domini dels instruments a emprar.

Entre el conegut i el desconegut, el realitzat i el pendent, és el camp de proves per a clarificar si anem pel bon camí. Cada nou dia és una pàgina en blanc, disposant dels recursos del ja conegut per a encarar el desconegut, que han de servir per a una planificació acurada en allò que volem obtenir.

Contínuament hem de clarificar la situació del moment, les impressions, sensacions, desxifrar els missatges de l´experimentat. Ubicar-se en el lloc correcte de la manera correcta és una constant, i això demana capacitat de clarificar.

En un procés en construcció només veiem el que s´ha desenvolupat fins el present, i d´acord a l´acontegut podem determinar el que s´ha hagut d´esmenar i el que s´ha fet bé, i amb el suport del coneixement, aptituds i recursos, efectuar una vegada i una altra els moviments precisos conduents a la culminació del pretés.

Clarificar el què, com, quan, tant en l´habitual com en l´ocasional, ha d´ampliar el camp de visió per a saber dsitingir l´oportú de l´inoportú, el convenient de l´inconvenient, vetllant en tot moment per a introduir les condicions idònies que reverteixin en benefici, correcció en les formes i harmonia.

RENDIMENT

Rendiment és un dels principals reptes a afrontar contínuament. Tot l´existent a la natura acompleix una funció i ha de fer un servei, del contrari seria inútil, i no hi ha res creat a l´atzar, sempre hi ha un propòsit implícit.

En qualsevol acció hi ha una pretensió, alguna cosa que ens mou a la recerca d´obtenir un fruit, un avantatge. Esforçar-se sabent que serà debades seria absurd, d´una forma o altra en major o menor mesura, rera els moviments efectuats hi ha un fi a assolir.

Ja sigui estudiar, treballar, ho fem per a conservar o incrementar recursos. L´acció, amb la capacitat executora és la base, el rendiment és el que donarà sentit a la preparació prévia.

El centre d´operacions és mental. A partir d´una idea ens posem en moviment, interaccionant de forma diversa segons cada cas amb la finalitat d´aconseguir un resultat.

El rendiment és l´acoplament entre l´ofert i l´obtingut, el donat i el rebut, aplicant-se a qualsevol àmbit del nostre interés al qual hi atorguem valor. Estem dissenyats per a superar-nos sense límits dins del marge de maniobra individual de cadascú amb les respectives peculiaritats. A nivell físic hi ha un percentatge reduit, però el pensament és lliure, i a partir d´aquí és on hem d´elaborar estrategies per a extreure el màxim rendiment de les facultats latents en benefici propi i de la societat.

Si ens acomodem el ritme s´alenteix, i al mateix temps les possibilitats realitzadores. L´inconformisme ha de ser el motor dinamitzador per anar una mica més enllà cada dia. El rendiment no s´aplica només a factors tangiibles, també es fa extensible a factors intangibles millorant l´actitud i les formes d´expressió conduents a una harmonia general creixent.

Estancar-se és encallar-se, i estar encallat és una obstrucció que impedeix avançar, i si no avancem no hi ha rendiment, per tant hem de cercar contínuament la fluidesa en totes les àrees, i la millor manera és fixar el llistó més alt actuant en consequència per a que sigui així.

AUTO EXIGÈNCIA

El nivell d´auto exigència és alt, mitjà, baix o inexistent en nosaltres ? Què considerem necessari exigir ? Tendim més a l´exigència o la indulgència ? Perquè sovint som més exigents amb altres i més condescendents amb nosaltres ?

L´exigència ha de tenir com a objectiu fer-ho bé, millorar, introduir qualitat, superar-se. El desenvolupament en qualsevol àrea ha de portar implícitament un grau d´exigència, doncs aprenentatge més esforç és el que aporta resultats, i que aquests siguin més òptims demana que vagin acompanyats d´exigència, en definitiva disciplina i perseverància.

No tenim dret a exigir maneres impecables a altres persones si la nostra actitud és laxa amb expressions mediocres. Si volem pulcritud de l´exterior envers nosaltres, els primers a crear-la hem de sser justament nosaltres.

L´exigència és com una corda en tensió. La corda fluixa no farà servei, però l´excés de tensió la pot trencar, i això significa trobar la mesura òptima entre poc i molt que serveixi al fi desitjat.

Hi ha persones indolents i voluntarioses, conformistes i inconformistes, líders i seguidors. Per a cadascú el terme exigència és relatiu d´acord al propi tarannà, gustos, aptituds i aspiracions. La diferència entre la gent d´éxit i la que no, a part del talent què és bàsic, és l´exigència d´introduir un refinament constant en el que es fa.

L´exigència és un fet natural. De petits se´ns va educant gradualment, primer som molt tolerants per la immaduresa i inconsciència de l´infantesa, i a mesura creixem en anys, certs consentiments anteriors ja no es poden mantenir, passant a demanar responsabilitats; la qual cosa suposa exigir unes maneres de comportament respectuós i harmònic.

Sense exigència no fariem res, no hi hauria ambició per a renovar-nos, per a introduir noves vessants amb millors prestacions. Voler més, ser millor, ha d´estar sempre present, fent-se extensible en tots els àmbits, saber alimentar-se, introduir métodes cada cop més saludables, estar en forma mental i física, instruir-se constantment ampliant les facultats sense línits, substituint déficits per superàvits, vicis per virtuts.

Segons l´exigència, acoplada a les habilitats i recursos dinamitzadors, ens dotarem de les prestacions que ens acompanyaran. La qualitat o absència d´ella en el que ens envolta depèn estretament de l´exigència aplicada en cada cas.

COMUNICACIÓ

Comunicar és la constatació del bagatge acumulat i com està incidint en nosaltres. La combinació del nostre tarannà amb les peculiaritats singulars, contrastada amb les impressions que anem rebent de l´exterior de tot tipus, fa que pensem, sentim i actuem d´acord a uns paràmetres propis que es mostraran segons cada context i circumstància.

Quan comuniquem, sigui quina sigui la manera, estem evidenciant qui som. La grandesa o baixesa, la qualitat o l´absència d´ella, es manifesta a través de les idees, de les accions. La questió és : què volem comunicar ? perquè ? és important ? és primordial ? és útil ? és necessari ?

Mitjançant interaccions aprenem, ens ajustem al medi, adquirim recursos, i per experiències anem internalitzant impressions que influencien en el pensament, en els sentiments i plantejaments. Allò prominent, vàlid en una época, pot deixar de ser-ho d´acord als canvis aconteguts, produint criteris diferents i noves tendències. El que agradaba pot deixar de fer-ho, i en consequència la forma de relacionar-s´hi es modificarà, i malgrat el mateix fons la comunicació des de fora no la rebrem ni la sentirem igual.

La gent associa comunicar a intercanviar paraules, però comunicar és tot el que envolta a la pròpia idiosincràsia. El conjunt de factors diversos que exterioritzem, indiquen com l´emmagatzemat a l´interior ens ha anat modelant.

Hauriem de desitjar transmetre el millor en tot moment, doncs si tots ho fessim així, enlloc de conflictes regnaria l´harmonia, enlloc d´egoisme prevaldria el desinterés, enlloc d´instaurar fortes desigualdats es generaria un tracte just i unes condicions més favorables. I si això no és així és perquè preval la ignorància sobre el coneixement, d´aquí el comportament maldestre generador de polèmiques constants. Quan constatem la societat que hem creat, les condicions imperants, els desequilibris, palesa que els pensaments, sentiments i accions són incorrectes, i per tant hi ha un greu problema de comunicació que cal resoldre si veritablement volem canviar la situació revertint-la a millor; perquè en definitiva la bona comunicació és entendre´s activant el funcionament òptim en l´objectiu a perseguir.

DESCOBRIR

Descobrir és entrar en contacte, i els inicis de qualsevol cosa suposa apropar-se, indagar, i entre el conegut i desconegut ampliar l´existent.

Cadascú es troba en un nivell evolutiu particular, amb unes condicions específiques per a poder efectuar la seva funció que faciliti un avenç gradual en les expressions manifestades. Passar d´una inconsciència a consciència, d´un desconeixement a coneixement, significa descobrir el que estaba velat i fer-ho evident. Detapar l´invisible fent-ho visible. El nostre treball consisteix en descobrir qui som, quina tasca hem de dur a terme, amb quin propòsit, i amb els mitjans al nostre abast procurar-nos les condicions que vagin desvetllant el potencial i acomplir l´objectiu pel qual som aquí.

Què hi ha darrere del que pensem, sentim i volem ? Quanta gent es pregunta sobre les seves intencions i si aquestes estan ben encaminades o no ? Immersos en el circundant, en l´afany de tenir recompenses d´algun tipus, molta part de l´entramat es manté ocult, sense percatar-nos de les consequències al veure només una petita part d´un quadre molt més gran del que creiem.

Descobrir els motius reals del que impulsa a pensar de la manera que ho fem. Descobrir què origina els sentiments de proximitat o rebuig envers certes persones o coses. Descobrir en profunditat els fonaments de determinades accions amb l´abast que poden tenir en nosaltres i l´entorn.

Descobrir-nos a nosaltres cada vegada amb més amplitud, en tots els àmbits, és una necessitat ja que som responsables del que deixem entrar i del que escollim sortir a través de paraules, accions i les pertinents consequències.

La caòtica societat que ens envolta és el reflex de plantejaments egoistes, amb una visió limitada i errònia, i transformar-ho en ordre i condicions adequades, exigeix indispensablement auto descobrir-nos per a saber realment què hem de fer i portar-ho a la pràctica.

NO VOLER SER ADVERTITS

Com més absort s´està per l´ego, les possibilitats de mostrar actituds incorrectes augmenten. Tancar-se en banda a escoltar criteris diferents als propis, a observacions que altres ens poden fer, a reflexions que podríem aprofitar per ampliar oportunitats, és limitar-se inutilment; doncs només tenim accés a uns mínims, mentre´s l´ignorat és immens.

Una ment tancada és impura perquè no deixa fluir, i les impureses creen desprotecció, la qual cosa suposa experiències de caos a la nostra vida. La inconsciència i el retard de les consequències del que es diu o es fa a través del temps, fa creure a molta gent que poden dir o fer el que el vulguin, empesos pels desitjos egoics que desconnecten de l´harmonia interna i externa, i enlloc de generar condicions satisfactories és més aviat el contrari; empobrint-se espiritualment donant pas a adversitats.

Si volem disposar de recursos, salut i bones relacions, no podem fer el que volguem anàrquicament. Hem d´acoplar-nos constantment entre el donat i rebut, les existències i mancances, i si ho fem correctament aleshores accedirem al precís de manera òptima.

Quan hi ha problemes de diners, de salut i les relacions són conflictives, la situació ens està advertint que en algun punt del trajecte hem actuat incorrectament, i per tant si volem recuperar unes condicions benestants, hem de saber on hem fallat i esmenar-nos. Si aquest plantejament és tan fàcil  d´entendre ¿ perquè tantes persones no poden suportar quedar en evidència del que han fet ? Equivocar-se no és per avergonyir-se, això és normal perquè no es pot ser sempre impecable, i tan sols disposem d´un petit domini executor. L´equivocació és no voler ser advertit per un ego molest, fent impossible l´aprenentatge, una amplitud de mires i un enfoc diferent per a una futura transformació.

No voler sentir segons què, ofendre´s per coses insignificants, és una reacció infantil, i tan és l´edat que es tingui. Maduresa és ser responsable, assumir les consequències de les accions, estar disposat a escoltar a tothom, aprendre de tot i desitjar millorar constantment conscients d´un trajecte inacabable que es fa amb les aportacions personals i alienes.

MESTRES O ESCLAUS

Som mestres o esclaus ? Dominem la situació o ens domina ? Quantes coses fem forçats per les necessitats ? Qauntes addicions ens tenen sotmesos ? Quantes coses voldriem canviar i no podem per no activar en nosaltres els mecanismes que ho facin possible ?

Mestre és el que sap la teoria i l´aplica a la pràctica amb un resultat òptim. Esclau és qui el desig el domina, l´empeny a menjar, beure, fumar o altres questions sense tenir control. Així com estar a mercè de condicions que voldria diferents i que per motius diversos no pot escapar. La ignorància també és un factor determinant en adoptar certes postures, producte de la inconsciència en el que es desencadenarà d´una forma o altra.

Ser mestre requereix temps, passar per múltiples experiències per a diferenciar entre el que és convenient o no. És un compendi de coneixement i acció perfectament enllaçats per a obtenir un bon resultat.

Tothom voldria ser mestre d´hom mateix, pels avantatges que comporta, i si n´hi ha tan pocs és per la manca de profunditat imperant i la fixació d´objectius bàsicament mundans de curt abast.

La societat educa per a ser productiu, però no per a desvetllar el potencial integral. I l´exteriorització constant ens priva d´entrar en contacte amb el nostre centre, el qual ens facilitaria entendre els motius del perquè passen les coses com passen i la incidència en com les rebem.

Poc mestratge hi ha quan la persona està immersa habitualment en problemes diversos, on les mancances i adversitats és el que preval. Quan les circumstàncies ens tenen atrapats, som esclaus de les mateixes.

Ser mestre és tenir auto-control, respondre acuradament en cada context, estar alliberat de dependències i factors limitadors. Objectius que tothom hauria d´anhelar, i que en realitat s´inclinen per la vessant esclavitzadora de desitjos i experiències, que lluny d´aportar una suposada satisfacció és una " il-lusió " insatisfactòria; el preu a pagar per no dedicar esforços a adquirir mestratge

Ser esclau és dependència d´elements externs que arrosseguen a desitjar o fer coses habitualment poc saludables o perjudicials. Per a dirigir les nostres vides hem de saber què volem, amb quina finalitat i si és convenient. Quan som els conductors, dominem la situació, i el procés entre l´inici i final no comporta perill o risc nociu, encara que es puguin presentar percanços inesperats.

Ser mestres de nosaltres ha de ser l´anhel a conreuar, passar de la ignorància al coneixement per a instaurar la correcció a tots nivells, per al propi benefici, per altres i l´entorn.

MOMENTS DECISIUS

En moments decisius és on hem de mostrar el potencial, de què som capaços quan la pressió empeny a prendre determinacions que tindran la seva incidència un cop es traslladi a l´acció.

Acostumats a afrontar rutines i afers de poca volada, quan ens trobem en una situació de caixa o faixa, necessitem disposar de varis factors com aliats : discerniment, veure en perspectiva, aplom, i sobretot no deixar que les emocions ennuvolin el raonament a fi de procedir amb sensatesa. Ser precís, no precipitar-se ni tampoc anquilosar-se, adaptant-se al context per accelerar el pas o reduir-lo per a fluir amb naturalitat.

Arribar a la fi d´un cicle, parelles en crisi, salut en perill, forcen a reflexionar sobre el fet en el passat i l´estat actual. Veure les causes que han desencadenat en unes consequències, i ser decidit per a liquidar el que no funciona i no té solució, o transformar formes anteriors per altres més adients si això és possible.

Qui és decidit, confia en les seves possibilitats i té clar els objectius, encara els reptes amb valentia, convençut de que les proves del camí hi són per a reforçar-nos i poder accedir a millors condicions. És questió de no fixar-se en petits fragments, afrontar senzillament el present tal com està, formant les bases d´un context més favorable si desxifrem el quadre complet obrant en consequència.

Aquells que s´espanten davant dels reptes no podran manifestar la seva capacitat si queden tenallats pels dubtes o la por, privant d´actuar amb intel-ligència i eficàcia.

És en moments crucials on mostrem les nostres virtuts o febleses, la grandesa o baixesa, la generositat o la mesquinesa, l ´egoisme o l´altruisme, el millor o pitjor de nosaltres. Si volem progressar com a éssers hem d´anhelar proves que obliguin a sortir de la comoditat, doncs la força interna i externa s´adquireix a base de vèncer obstacles.

La gent s equivoca quan tot ho vol planer, amb poc esforç, aquesta és la via més ràpida al fracàs. L´incomoditat i l´inconformisme és el que permet avançar. En aquesta dinàmica quan es presenten moments decisius, estarem preparats per afrontar-los i superar-los si som forts amb claredat d´idees i acció eficient.

TEMPS DE PROFIT, TEMPS MALVERSAT

Tots disposem d´un temps específic per a realitzar la nostra funció particular en relació al col-lectiu, es tracta de saber quina és i preparar-nos per a executar-la.

En el camí hi ha entrebancs, dilemes que no entenem, situacions d´aparença absurdes, relacions complicades. La inercia empeny cap endavant amb un marge de maniobra estret d´acord a la pròpia consciència, recursos globals i capacitats. La subsistència bàsica ocupa la major part del dia, no pensant en les necessitats espirituals que donen sentit a la nostra presència aquí.

Viure significa en la concepció majoritaria gaudir el que es pugui de plaers materials, i dotar-se de certs estris com a senyal d´auto-estima. No obstant, molts confonen l´instrument amb l´objectiu degut a la forta desconnexió interna.

El temps de profit és aquell que eixampla horitzons, veiem l´encaix de les peces diverses en el conjunt, i enlloc de repetir patrons obstructius sine die, introduim els canvis adequats per accedir a un nivell de desenvolupament més alt.

En el que fem, com ho fem, en les pretensions, en les connexions establertes, és on hi ha el veritable desafiament, el propòsit dels nostres esforços. L´atenció constant de tots els moviments propis i aliens, amb la seva incidència, són evidencies a desxifrar, però això demana preparació i voluntat de millora permanent; en cas contrari ni veurem el perquè ni ens servirà per avançar.

Procedir sempre de la mateixa manera, sense un anhel de progrés, ens estanca en un context estret, i el que es fa és consumir el temps sense benefici.

Al llarg dels anys és molt més gran el temps malversat que el  temps aprofitat. Activitats insubstancials, entreteniments que no omplen en cap sentit, converses inútils, potencial desaprofitat al no incrementar coneixements ni adquirir noves habilitats, criteris que no es modifiquen per manca de nodriment, limitant l´enteniment i l´accés a possibilitats diferents. Milers de dies viscuts i probablement només algunes desenes han estat aprofitats, doncs la resta és simple repetició, rutina i avorriment mentre´s no es forgi un intens desig de transformar la naturalesa inferior en naturalesa superior, mitjançant un objectiu i treball espiritual que ens catapulti més enllà i més amunt en tot l´executat.

ENCALLAMENT

La major part de nosaltres estem encallats, quan no en un àmbit en un altre, i sovint en diverses àrees. L´encallament és un mal negoci per a nosaltres, per als qui ens relacionem i per al món, doncs anar oferint les imperfeccions de sempre és un camí sense sortida.

La nostra ocupació no té res a veure amb la nostra missió veritable. Els serveis oferts per a obtenir recursos només són un mitjà, darrere d´això és on cadascú ha de desxifrar la seva singularitat i propòsit existencial més enllà de l´exercici laboral.

Immersos en el més bàsic a fi de preservar la presència física, ens hem desconnectat de l´interior i l´objectiu de la nostra estada terrena. Limitats en la capacitat de maniobra, a l´enfocar-nos en el més elemental limitem encara més el potencial que queda pendent de descobrir i desenvolupar.

Actuem igual durant décades sense introduir pautes que aportin una major qualitat en el fons i en la forma. Un estil de vida que a part de subsistir no condueix enlloc. Aturats en el temps amb paràmetres adquirits en un moment del passat, sense ampliar horitzons, sempre amb els mateixos punts de vista, repetint patrons que condicionen la possibilitat d´avançar. Estar tancat a noves vies, a provar variants diferents.

Haver fet un petit procés d´aprenentatge fins a la joventut, i no moure´s d´aquí on l´entorn va reacondicionant-se. La por de provar, d´arriscar-se, d´experimentar altres sensacions.

Dir repetitivament el mateix, constata la manca de nodriment, haver-se quedat en un punt sense introduir nous referents, un deambular sense sentit insatisfactori, trist, on tan sols s´aspira a anar fent resignadament.

Anem queixant-nos, criticant-ho tot ¿ però què fem per a introduir condicions més òptimes ? Què fem per a esmenar els defectes ? Què fem per a procedir amb una millor conducta ? Què fem per a tenir relacions més harmòniques ?.

Si no canvia res significatiu en nosaltres, en el que pensem, sentim i fem, ens hem quedat estancats. I disortadament aquest panorama és present per tot arreu. Passa el temps però de manera infructuosa, doncs les oportunintats no paren de presentar-se per a poder anar a un nivell més elevat, on la manca de consciència, l´esclavitud de les condicions de manteniment i les mires de baix abast, perpetuen inevitablement en l´individual i col-lectiu, romandre encallats per l´incapacitat de trencar la inercia.

LES DUES VESSANTS DE LA CRÍTICA ( III )

Podem demostrar que la crítica és millor del que es diu o es fa ? L´afany de perfecció sempre ha d´estar present, mai hem de conformar-nos en el nivell on som, doncs desconeixem les possibilitats del que podem arribar a conscienciar i realitzar.

Els humans, amb un comportament sovint maldestre i ignorant, ens atrevim a censurar un munt de factors quan nosaltres mateixos fem errades descomunals. La crítica sembla que digui això és bo i això no, talment com si el crític disposés de la veritat absoluta. on sovint l´expressat no deixa de ser una de tantes expressions egoiques.

Per què fallem ? Per què ens equivoquem ? Per estar desconnectats a la llum. La foscor acosta al caos, la llum acosta a l´ordre. El més pesat no obstant, és que una bona part dels crítics. sovint són més aprop de la foscor que de la llum, amb la qual cosa les seves opinions són dubtoses i poc creibles.

Quan tot es fa bé no hi ha crítica. I com podem saber que tot està bé ? Observant la seva incidència en las parts i el tot.

Quina diferència hi ha entre una observació i una crítica ? L´observació vindria a ser com un toc d´atenció, a vegades de prevenció segons hagin acontegut els fets o encara no. La crítica és sobre fets consumats on es considera que s´ha comés algun error.

Quina diferència hi ha entre censura i crítica ? La crítica és habitualment per discrepàncies en el fons i en la forma sense pretendre que l´autor faci el que nosaltres volem. La censura, a part de no agradar el contingut, el vol suprimir, retallar o manipular per a que al final quedi com un vestit fet a mida dels gustos del censurador.

Amb la inconsistència imperant que ens envolta, sens dubte hi ha infinitat de factors criticables, i justament hi són perquè només podem oferir el que tenim, i si la qualitat és ínfima es posarà de manifest en l´expressió.

De forma innata l´anhel és instaurar l´idoni en tot moment, per això hi ha lleis, reglaments i multes a la recerca del correcte. El que necessitem és fixar l´atenció de manera constant per a preveure les consequències en nosaltres i altres de paraules i accions, doncs aquí és on radica la clau de tot per a inclinar la balança en un sentit o altre.

LES DUES VESSANTS DE LA CRÍTICA ( II )

Qui critica considera que alguna cosa no està bé, no és correcta o no hi està d´acord. La questió és, tenint en compte les mancances individuals, el predomini de l´ignorat sobre el conegut, allò que es critica segur que no està bé ? Segur que no és correcte ? En base a quins paràmetres ?

La crítica és fixar-se en les imperfeccions, no obstant, el critic coneix la perfecció del que pretèn ?

Observar coses mal fetes o que ho són per a nosaltres, és l´oportunitat per a reforçar certs plantejaments i actituds. Hem d´estar oberts a escoltar qui ens critica contrastant-ho amb els nostres criteris per a saber si està en el cert, i si els comentaris són certs, aprendre a fer-ho millor en propers intents.

Per cada lloança hi ha infinitat de crítiques, ja sigui pel tarannà humà, o perquè realment abunden molt més les pífies i la mediocritat que la genialitat.

Gent amb multitud de defectes, on la seva conducta no és precisament exemplar, va criticant a tort i a dret, i aquesta manca d´equanimitat manifesta la insensatesa del seu posicionament.

Nosaltres faríem millor el que critiquem si no som especialistes ? Tothom s´atreveix a dir la seva, i la veritat és que la qualitat en el que diem o fem acostuma a ser bastant baixa.

L´error o suposat error no és casual. Cada esdeveniment, ens sembli lògic o no, té una finalitat i es tracta de veure el desenllaç per a extreure conclusions.

Abans d´emetre veredictes hauríem de preguntar-nos : És important el que es critica ? Influencia negativament o és només rebuig ?

Si passen tants fets criticables és per la constatació del nivell de desenvolupament individual i col-lectiu. A més egoisme més ignorancia, i a més ignorancia més perill de cometre accions errònies.

Passar del caos a l´ordre, de la inconsciència a la consciència, de vetllar pels interessos personals exclusivament a fer-ho pel bé comú, ens farà sortir de la foscor introduint la llum que guiarà a comportar-nos a cada moment i en cada àmbit amb l´harmonia indispensable, i llavors no hi haurà crítica, perquè la correcció estarà present en tot instant.

LES DUES VESSANTS DE LA CRÍTICA ( I )

Hi ha dues vessants en la crítica : amb l´objectiu de millora, o per un desacord que treu a relluir mancances, incorreccions, o pel contrast de desitjos o ideals contraris.

La crítica per a un fi edificant s´ha de fer a través de l´experiència i un discerniment acurat, amb la finalitat d´esmenar accions substituint-les per altres més òptimes. Això s´esdevé principalment de pares a fills o de mestres a alumnes, on la major preparació permet indicar pautes més idònies per a un benefici posterior.

Després hi ha la crítica d´acord als propis punts de vista. Si algú fa algun gest o cosa que no encaixa amb la nostra singularitat, es mostra rebuig amb paraules que poden ser més o menys dures.

La crítica implica judici d´una actitud, d´uns fets, i en cada cas s´ha de veure la possible repercussió per a comprovar si la persona que critica ho fa amb fonament, o senzillament per no ajustar-se al seu codi de valors particular.

En base a què es critica ? A un ideal de puresa, d´harmonia ? El que critica és perfecte ? Si qui critica no és suficientment correcte, no té dret a voler que altres facin el que ell mateix és incapaç d´acomplir. S´ha de ser coherent, just i equànim.

Davant d´això tenint en compte les diverses incorreccions que mostrem tots plegats, ningú hauria de criticar. A més, el propòsit de la nostra existència és saber veure la funció exercida per les succesives persones que es van creuant al llarg del camí per aprendre quin comportament hem d´adoptar en cada àrea. El què sovint veiem com provocació, grolleria o coses similars, és on hi ha el missatge a desxifrar per anar a un nivell més alt de comprensió. Tots som intermediaris, i darrere el que veiem com a " criticable " s´amaga un potencial d´informació per a entendre què passa i seguir avançant evolutivament.

Tothom vol el correcte, però segons el grau de consciència i influència cultural, cadascú ho interpretarà a la seva manera, amb la qual cosa es pot criticar el considerat incorrecte que en realitat pot ser correcte.

L´enfoc egocentric fa veure les coses d´acord als propis desitjos, criticant per interés, pel que es diu o es fa, pel que no agrada, evidenciant en força ocasions postures infantils.

Mostrar disconformitat contínuament pel més insignificant, és la constatació del baix nivell imperant, on l´únic que s´aconsegueix és tensió sense resoldre res.

La crítica ha de ser per a millorar, per avançar, ampliar horitzons; del contrari és inútil, i en aquest cas és molt millor el silenci.

 

L´ APROPIAT

Passi el que passi sempre és l´apropiat. El que ara experimentem és just el precís d´acord a l´efectuat anteriorment i l´entramant ocasionat. Res és casual, tot forma part d´un enllaç successiu d´esdeveniments, entre els originats pròpiament per nosaltres i els viscuts a través de l´aportació d´altres.

L´evolució individual de cadascú ens ubica en el lloc òptim per a seguir la tasca de desenvolupament. Les relacions juguen el paper primordial per a poder extreure el potencial. Els diferents contactes establerts ens ensenyen pautes, unes a seguir, altres a evitar, i aquelles persones difícils per a nosaltres pel que expressen i ens fan sentir, contenen una vasta informació amb la finalitat d´aprendre certes coses per al nostre progrés.

No hi ha res que desentoni ni que sobri en consonància a tot el procés vital acontegut fins el moment. L´apertura de consciència ens mostrarà el que hem sabut aprofitar per a introduir millores en general, i si seguim encallats en diversos estaments, és la senyal de no haver entés el paper dels esdeveniments ni de les relacions específiques.

Si anem efectuant canvis les situacions es presentaran d´acord als nous nivells obtinguts. A més positivisme introduint, pensant, sentint i actuant, majors possibilitats harmòniques en general.

Els conflictes són l´advertència de que s´han de corregir coses, i si es mantenen indiquen que no veiem el rerafons que el provoca per a solucionar-ho. Són missatges a desxifrar, però si no sabem desencallar-los no sortirem de la inercia esteril.

Queixar-se, criticar, és veure només una part. Els fets tal com s´estan produint és com han de ser d´acord als precedents, però nosaltres tenim la llibertat d´escollir cap on decantar el context present. Decidim el que decidim serà l´apropiat, doncs la causa porta l´efecte. Si era necessari ensopegar varies vegades per a modificar la conducta, el fet d´errar-la haurà estat apropiat per el desencadenant posterior.

Viure és estar en procés, uns han fet més camí i són més madurs en quant a actitud i comprensió; altres van més lents i necessiten més temps, trobant-se tots en el context apropiat per l´encaix de les accions i les consequències.

Si volem estar envoltats de condicions més benestants, hem d´expressar l´apropiat per a poder atraure-ho.

RELACIONS EN TRES TEMPS

Les relacions són tan variades com diverses al no haver ningú igual. La forma de pensar, de valorar els interessos individuals, el tarannà i un conjunt d´influències externes, crea un microcosmos en cadascú, i al ser egocentrics estem convençuts que els nostres arguments i maneres són els òptims.

Si hi ha alguna cosa realment complicada és saber relacionar-se amb altres persones procurant la millor entesa possible. El plantejament del que es vol, la consideració envers implicats directes o indirectes, haurien d´estar sempre clars per a que les paraules i els moviments generin la màxima concordia. Si no és així és per centrar-se desmesuradament en la pròpia auto-satisfacció, i a partir d´aquí comencen tot tipus de conflictes.

Hi ha persones amb qui sintonitzem i altres no, és una questió d´afinitat, i dins l´afinitat també hi ha discrepàncies en idees, gustos o en el procedir. Les relacions no mantenen una línia recta, hi ha oscil-lacions perquè els mateixos integrants modifiquen criteris, les tendències canvien i el procés evolutiu és diferent en tothom.

La pretensió de qualsevol relació és l´harmonia, ja sigui asidua o esporàdica, harmonia per a que els intercanvis tinguin sentit, profit i propòsit en major o menor mesura. Per això és primordial una confluència, un nexe que apropi les dues parts per a que cadascú aporti part dels seus recursos, be es tracti de diners, coneixements, afectuositat o algun tipus d´ajut físic.

En les diferents interaccions establertes hi haurà vincles amb qui ens sentirem còmodes, on l´entesa es produirà sense esforç. Altres, per diferència d´interessos, de caràcter, de formació, provocaran tensió. I un tercer grup que no ens farà ni fred ni calor, on no ens sentirem propers ni distants, ni bé ni malamanet, senzillament per no haver-hi punts de connexió que facilitin algun tipus d´intercanvi.

En una mateixa relació, segons l´época o el moment, la podem experimentar amb harmonia en ocasions i amb tensió en altres, i també amb indiferència.

Els diferents canvis de cadascú al llarg del temps, discrepàncies, la manera de sentir-los per com es mostren, van determinant la proximitat o distància.

La tensió és producte de divergències i la indiferència una absència afectiva. Si volem preservar vincles independentment de les transformacions particulars, hem d´observar les virtuts dels altres, i així amb una visió constructiva impregnada de sentiment serà factible trobar una harmonia

RESPONSABILITAT I CONSIDERACIÓ

Ens hem de comportar en tot moment amb responsabilitat i consideració envers nosaltres, gent propera o distant i l´entorn circundant si volem crear condicions òptimes de funcionament i convivència.

Hem de ser responsables del que diem i del que fem assumint les consequències, doncs aquesta és la manera de reflexionar abans de manifestar segons quines paraules o accions amb el que pot desencadenar a continuació.

Responsabilitat com a signe de maduresa, d´estar capacitat en els moviments efectuats. Consideració vetllant no tan sols pels propis interessos, consideració envers altres per la influència de les nostres decisions. Això genera responsabilitat, dels propis actes cara a la incidència personal i aliena.

Massa persones disortadament són considerades pensant únicament en la seva parcel-la individual d´interessos diversos, desconsiderant les necessitats i el tracte acurat que s´ha de dispensar a tothom.

Moguts per un afany de satisfacció ràpid, sense una perspectiva del que comportaran segons quines accions, la persecució de segons quines sensacions acaben essent més perjudicials que benèfiques per manca de responsabilitat, i el que creien era consideració en realitat és una desconsideració per no saber veure el desenllaç posterior.

De què es queixa sovint molta gent ? De manca de responsabilitat i consideració a través de serveis de baixa qualitat, i el que succeeix a nivell professional és un reflex a nivell personal.

Quan la gent no s´excusa dels errors reiteratius, d´arribar tard per norma, de no acabar treballs en un termini establert, de pagar factures més tard del venciment, de tornar coses deixades al cap de mesos, són signes clars d´irresponsabilitat i desconsideració, els qual poden ser acceptables a l´infantesa per manca de formació, però no poden ser-ho a l´adultesa.

El grau de civilització es constata pel volum general de responsabilitat i consideració dels ciutadans en la recerca d´harmonia en l´expressat respecte a nosaltres i altres. Les diferents disonàncies de l´entorn assenyalen un dèficit de responsabilitat i consideració en alguna part o en la totalitat de l´executat.

Fins que no apreciem el medi ambient i els altres amb la mateixa mesura que ho fem envers nosaltres, la falta de responsabiltat i consideració prevaldrà amb el malestar, encallament i cansament que comporta.

GUANYS CURTS, PÉRDUES LLARGUES

Què significa guanys curts pérdues llargues ? Pensar en un benefici ràpid sense mirar les maneres de procedir ni preveure les consequències que es poden desencadenar a continuació.

L´enfoc materialista és reduccionista, limitat, incapaç de veure la incidència de factors diversos interconnectats.

L´afany de guanys immediats o en un periode breu, no pot durar, doncs tot el què és sòlid i perdura en el temps requereix un procés llarg.

Si les accions comeses, encara que en primera instància reportin guanys, si no s´ajusten a l´harmonia de les lleis universals, tard o dora hi haurà un preu a pagar segurament molt més alt que els beneficis inicials.

Tots els desajustaments que veiem és l´expressió de formes maldestres, de la ignorància, de pensaments, sentiments o accions mal enfocades, de pretensions errónies pensant en termes egoistes, i llavors s´esdevenen les desconnexions amb diversitat de problemes.

Els guanys curts assolits amb tripijocs i males maneres, en el seu moment acaben en pérdues llargues. Ja sigui en malalties, relacions conflictives o fins tot presó.

Es poden guanyar diners i riqueses, però si els métodes són iinnobles és una miseria moral.

Rics en matéria pobres espiritualment. Una aposta ignorant, doncs el que és d´ordre material només és un préstec de l´univers i mai ho podem retenir. L´únic veritablemente nostre és el desenvolupament espiritual amb les virtuts que s´han d´incrementar mitjançant un comportament pulcre en tots els àmbits.

Pensar només en hom mateix no surt a compte. Viure amb una qualitat no és questió de tenir molts milions, la riquesa veritable és aquella que és eterna, indestructible, que sempre ens acompanya i ningú ens la pot treure. És la que genera pau, concordia, atenció i consideració envers els proïsme oferint la millor versió per a compartir i establir llaços cordials.

L´obtingut amb falsedats, amb abusos, desmesura o algun tipus de mal tracte a persones, animals o a la natura, és un guany que acabarà en pérdua.

Val la pena un benefici ràpid amb una base inestable i amb el perill latent de consequències lamentables per una auto satisfacció inconscient ?

És millor observar en perspectiva i actuar per a generar una tranquil-litat interna i externa, i de pas ens entrenem la paciència a l´espera de resultats.

ATRAPATS PELS ERRORS

Error significa executar una acció de manera incorrecta. No haver realitzat els moviments oportuns, no haver premut el codi, la tecla corresponent; amb la qual cosa enlloc d´accedir al desitjat es produeix un bloqueig.

Què passa en la quotidianeitat quan esclaten conflictes de tot tipus ? Que les paraules o accions no han estat les idònies, i enlloc de resoldre o aconseguir el pretés, s´esdevé una aturada on s´haurà d´insistir novament per a desfer la polémica.

Quan tot es fa bé no s´ha d´esmenar res, però la més mínima pifia obliga a retrocedir i corregir. En ocasions es requerirà poc temps, i en altres bastant. La questió és : perquè es cometen errors ? Per manca de coneixement, per falta d´atenció, per negligència, per una ambició desmesurada; en definitiva per un desajustament entre subjecte i objecte.

Totes les problemàtiques personals i col-lectives és per no pensar, sentir o actuar d´acord al que requereix cada situació per a establir una harmonia. I com ho sabrem quina és la manera apropiada ? Abans de mobilitzar els desitjos en fets, observar en perspectiva les possibles consequències, veure pros i contres, la incidència en nosaltres i en l´entorn, i amb les experiències previes i resultats, decidir l´estrategia per a implantar el benèfic o almenys el no perjudicial.

Quantes persones pensen en el mal que poden causar les paraules o les accions ? Quantes persones abans de dir o fer tenen en compte el tracte digne envers qui pugui incidir ? Quantes persones mostren respecte per la natura, els animals, pels humans, pels objectes ?

Hi ha conflictes constants perquè els creadors dels mateixos no saben comportar-se, no saben tractar amb respecte, amb educació, amb consideració, i quan enlloc de civisme preval la barbarie, només en pot sorgir tensió, problemes i encallament.

Anar repetint les mateixes postures per un intel-lecte que no discerneix amb claredat, per uns sentiments contraproduents i per unes accions maldestres, és romandre atrapat en l´error per una ineptitud global. I això es reflecteix a diari, en el personal, en les relacions, en l´incapacitat d´ampliar la consciència per a substituir patrons caducs perjudicials per aquells que ens alliberin de patiments.

Trencar el cercle viciós exigeix apujar el nivell evolutiu per a passar dels constants encallaments a la fluidesa.

PARLAR PER PARLAR

Quantes converses són realment inspiradores ? De tot  el que es parla quin percentatge és útil ? Què impulsa la gent a parlar compulsivament ? Del que es comenta sortim aprenent, motivats a superar-nos, o més aviat indiferents i avorrits ? La realitat del què ens envolta és una constant xerrameca inútil, que no aporta coneixements per regla general ni serveix per a cap aplicació posterior pràctica. Transmetem d´acord a la pròpia capacitat, als interessos personals, a unes idees prefixades, i sobretot a una instrucció limitada per a sortir del pas enfocats en subsistir però no en trascendir.

La manca de nodriment continu estanca en els criteris forjats sense ampliar la perspectiva, repetint els mateixos comportaments sense preguntar-se com podem millorar, què necessitem canviar i de quina manera per accedir a nivells més elevats de consciència.

Molt poca gent sap que tenim un número determinat de paraules a pronunciar en la vida de cadascú, i un cop exhaurides és el final. Passen els dies, mesos i anys, inconscients d´aquesta existència d´anar restant mots al comptador, malversant temps i oportunitats en banalitats.

Diuen els preceptes : si les teves paraules no són millor que el silenci, és preferible no dir res.

Quantes persones fan cas d´aquest postulat ? Sembla com si només fos dedicat als monjos, als ioguis o persones amb inquietuds espirituals.

La realitat és que hi ha massa soroll, massa discursos insubstancials, repetitius, en una sensació de comunicació incomunicada que ni ens apropa ni ens satisfà ni és edificant.

A través dels mots estem reflectint el nostre potencial, i el funcionament de la societat ho posa de manifest. Hi ha una immensa pobresa comunicativa, una gran limitació en multitud de converses en el que es diu i com es diu. Preocupats bàsicament per questions mundanes, no es surt de questions prosaiques tractades amb un alt grau d´ignorància, on tothom es creu que sap molt i pot opinar de tot malgrat no tenir-ne ni idea.

Per més mitjans al nostre abast això no comporta una qualitat en les interaccions, perquè la qualitat depèn de la formació, del tipus d´ideals, d´objectius, i sobretot de la integritat que doti als pensaments i sentiments de pulcritud en el fons i en la forma.

TRANSVASAMENT

De dins a fora, de fora a dins. Interactuem a l´exterior amb l´emmagatzemat a l´interior, i mitjançant experiències i relacions acontegudes extrernament, podem incrementar recursos interns.

El nodriment físic i mental el rebem a través d´altres, de la natura, amb l´objectiu de poder contribuir a la societat des de les individualitats respectives.

Primer rebem i després donem. Primer entra i després surt, procurant constantment els termes apropiats per al normal desenvolupament en els diversos fronts, necessitats i les finalitats preteses.

Tots som multidependents a fi d´establir connexions amb aportacions constants d´uns envers altres.

L´obtingut fora és per a mantenir o incrementar en segons quins casos, o bé eliminar o transformar, i després d´un procés ho hem de revertir de nou a l´exterior.

L´aprés a l´escola a través de la memòria, ho haurem d´encaixar en una activitat, adquirint recursos a fora pel que hem acumulat a dins.

En una conversa les paraules surten de l´interior i les escoltem a l´exterior. El nostre bagatge global ho expressem amb el fet i dit. Tot el guardat a l´interior té valor quan s´expressa a l´exterior. Estudiar per estudiar o menjar per menjar, adquireixen sentit quan ho traspassem a altres amb paraules o accions. Ens nodrim d´una manera per a compartir-ho després de forma diferent que resulti productiva i útil en el donador i en el receptor. Assistim contínuament a situacions d´omplir i buidar, entrar i sortir, en un moviment que s´adapta a les circumstancies, necessitats o desitjos.

El temps dilapidat en actes futils no és recuperable, en cavni, els transvasaments diversos quotidians mantenen un equilibri inestable entre pérdua o guany que depèn de l´harmonia entre donar i rebre.

El moviment vital continu suposa traspassos de tot tipus, havent de trobar les proporcions idònies en cada cas per a que els canvis resultin favorables

EQUILIBRAR MESURES

En siguem conscients o no, tot al nostre voltant és una questió de mesures. No hi ha res a l´atzar, la sincronització està present contínuament, ho veiem o no, ho sentim o no, i per a que cada peça de l´engranatge encaixi té un tamany, disseny, mesura i pes específic.

Al llarg del dia passem per diferents etapes, i en cadascuna hem de saber trobar l´equilibri apropiat per al nostre benestar. Si es tracta de treballar no ho hem de fer fins a quedar extenuats ni tampoc voler realitzar el mínim, descobrir el ritme individual a imprimir que faciliti rendiment, regularitat i satisfacció. I així exactament igual en la resta.

Hi haurà persones que dormiran poques hores i serà suficient per a recuperar-se; d´altres necessitaran més que la majoria, l´important és ajustar-se al que funciona millor en cadascú tenint en compte la múltiple complexitat de factors i variables que es poden presentar.

La jornada és variada dins de la rutina repetitiva, doncs les necessitats són diverses, i entre els diferents inicis i finals de cada activitat, la mesura dedicada a treballar, menjar, dormir o lleure depèn de la capacitat de maniobra i circumstàncies, però encara que suposi una limitació condicionant, és indispensable trobar les mesures més òptimes en tots els àmbits per a l´equilibri intern i extern.

Els desequilibris comporten complicacions. Quan algú té sobrepés o manca d´ell, és d´esperar malestar en la salut. L´excés d´exercici o insuficient també tindrà consequències. Beure més del compte, un desgavell alimentari, acabarà passant factura.

Des de les petites coses a les més grans, de les insignificants a les evidents, la mesura òptima ha d´imperar vetllant pels propis interessos. Hi haurà persones que precisaran més silenci i solitud per a reflexionar; altres més sociabilitat i relacions, unes aptes per a dirigir i unes altres per a seguir els dictats. Dinàmics o apalancats, de moviments ràpids o lents, efusius o freds, entusiastes o indiferents. Sigui quina sigui la tendència, en allò que ens identifica, en l´expressió, la mesura apropiada en més o en menys, és fonamental per al desenvolupament de la quotidianeitat, en el rebut de fora i en el transmés des de dins a l´exterior.