LES DIFICULTATS DE CANVIAR ( II )

La dualitat comporta fluctuacions, i el moviment implica canviar. Res es manté estàtic a nivell extern sotmés a ritmes oscil-lants, i la tasca consisteix en aplicar uns preceptes eterns en el transitori.
Els patrons arquetípics de conducta són inalterables per a tenir uns referents permanents, i hem d´aplicar-los en un context de variables constants. Si tot fos estàtic sempre, no hi hauria evolució, en el canvi és on radica el progrés d´abarcar noves possibilitats.
A nivell físic i espiritual la norma és anar passant per diferents etapes, on cadascuna és preparatoria de les que vindran a continuació. Una vegada toquem sostre en l´àmbit que sigui, hem de passar a noves fases que permetin avançar en altres formes i expressions.
Aprofitar el temps és extreure´n un profit, i això demana una activitat mental i física. De la idea a l´acció anem forjant el dia a dia, on el resultat anirà indicant si rendibilitzem o no els esforços. Incrementar el potencial ha de ser l´objectiu, i si no es produeix aleshores significa que no hi ha canvis, i per tant hi ha estancament.
On estriba l´al-licient vital ? En fer millor les coses que realitzem, i fer-ho diferent és canviar maneres rudimentaries o poc elaborades per altres més sofisticades, consistents i més gratificants.
Quin sentit té fer-ho tot igual sense modificar mai res ? Quin gaudi es pot experimentar veient-ho tot sempre de la mateixa manera sense donar opcions a diferents alternatives que eixamplin la consciència i permetin accedir a noves variants ?
Hem de trobar l´equilibri entre el valuós a conservar i l´apropiat a transformar. Hi ha elements que desapareixen i altres es queden, i nosaltres hem de saber distingir entre l´útil a preservar i el prescindible per a que poguem donar entrada a noves tendències amb les seves aportacions.
Sempre hi ha una base a mantenir, uns fonaments on recolzar-nos, i a continuació hem d´edificar la pròpia vida i l´entorn. Pensament i acció han d´encaixar, sintonitzar-se per a extreure el rendiment òptim dels diferents propòsits, i mentre´s procurem l´encaix idoni, el trajecte en si va configurant canvis que hem d´aprofitar per anar a nivells més elevats. L´objectiu del canvi és justamen aquest.

LES DIFICULTATS DE CANVIAR ( I )

Múltiples són les causes del perquè ens costa tant canviar. Ja sigui una manca d´auto coneixement profund, sense observar a fons què diem o què fem amb les consequències que se´n deriven. Estar convençut de ser correctes en les diverses expressions i manifestacions, i per tant no cal modificar res. No voler perdre privilegis o avantatges, encara que això sovint va en detriment d´altres, agafant-se a càrrecs o a posicions per uns determinats beneficis.
També hi ha la vessant indulgent on ens deixem anar per vicis o activitats perjudicials, excusant-se asiduament amb el famós " no es pot ser perfecte " com si això ja l´exculpés i donés el vist i plau per a seguir satisfent-se amb uns plaers malèfics pel que reporten finalment.
Evitar esforços, preferint la mediocritat permanent abans que la qualitat i la satisfacció de l´aconseguit amb tenacitat. Conformar-se en subsistir enlloc d´intentar viure, sense aspiracions per a superar-se, fent del dia a dia un avorriment que només condueix al manteniment físic sense objectius ni sentit.
Els humans, a excepció d´una minoria, acostumem a fer l´indispensable, i una vegada aconseguit, el temps i recursos de que disposem el malversem en futilitats. L´absència d´anhels per anar més enllà d´una rutina constant ens limita a una parcel-la reduida.
Els defectes, les impureses, les formes incorrectes es repeteixen fins a l´infinit, però això sembla que importa poc tenint en compte la passivitat i la minimització que se´n fa malgrat l´encallament evident. No considerar com a negatius actes perjudicials, és l´impediment més gran per a transformar-nos, mantenint patrons inadequats des de la infantesa fins a la vellesa. La perpetuació de fer-ho tot sempre igual és el que eternitza els conflictes individuals, projectant-ho en el col-lectiu en problemàtiques que romanen perennes durant décades o segles.
Som aquí per aprendre a esmenar tot el que s´hagi de polir. Si no corregim és com anar suspenent l´exàmen contínuament. A molta gent sembla que tant li fa, d´aquí el baix rendiment i les dificultats d´establir interaccions qualitatives.
L´insatisfacció imperant és el reflex de no saber canviar en nosaltres esquemes i procediments obstructius per aquells que proporcionin possibilitats realitzadores que generin harmonia interna i externa.

PERILLS

El concepte de perill és un advertiment que si no actuem amb precaució podem patir consequències físiques o d´altres característiques segons el cas.
Per descomptat que no volem prendre mal, ni haver de patir situacions enutjoses, i en canvi, molts dels plantejaments i accions, acaben comportant malestar, pérdues i riscos en més d´un sentit.
El perill no es limita únicament al dolor corporal, a passar privacions, a afrontar crisis diverses. També hi ha el perill de malversar inútilment la vida, on segur que la majoria no ho catalogaria així degut a l´enfoc purament de subsistència en que estem immersos de forma preponderant.
Es faci més o menys la veritat és que sempre fem poc, doncs l´atenció es desvia en activitats o entreteniments que no eixamplen horitzons ni aporten referents per a millorar el potencial. Condicionats per la necessitat d´obtenir recursos, l´estret marge de maniobra restant es perd habitualment en futilitats. El perill per tant és haver disposat de temps, que són oportunitats, i no aprofitar-lo constructivament.
Estudiar, treballar, tenir diners, només són instruments intermediaris per a saber com establir connexions amb l´entorn en diferents nivells per a dur a terme un propòsit evolutiu. Si només ens quedem en el mitjà, no anirem al fons, i per oportunitats que es presentin no les sabrem veure ni donar-li el tractament precís que faciliti nous desenvolupaments.
El perill d´estar limitats, de quedar-se en la superficie, són obstacles que impedeixen avançar individualment i col-lectivament. Estem envoltats de perills diversos, abans en consonància a l´estil imperant del moment, ara pels desequilibris planetaris derivats de gestions desastroses on el suposat benefici pot conduir al malefici.
El perill més gran és la mateixa humanitat si prevalen les formes ignorants i egoistes, havent de conscienciar-nos de què volem i a on ens pot portar. Vivim en comunitat, i així hem d´enfocar els projectes si desitgem crear un entorn pròsper, just i harmònic, on tots som responsables, de les petites i les grans accions. De nosaltres depèn generar més seguretat, reduint el perill amb l´increment de consciència i adoptant postures altruistes.

PRIMARIS VERSUS CIVILITZATS

El comportament humà es pot inclinar en dues direccions : primari o civilitzat. El primari com el seu nom indica són aquelles manifestacions rudimentaries que requereixen un tractament per a polir les diverses formes d´expressió. El civilitzat és l´oposat, són les maneres refinades derivades de l´educació, la conscienciació i el tracte digne entre el personal i col-lectiu cercant l´harmonia.
Les formes primaries són instintives, les civilitzades són racionals. Qui és primari pensa en petit, en el més immediat, en capacitat reduida. Empés pels seus desitjos egoistes és incapaç de veure la incidència de certs plantejaments mancats de lògica i sensatesa, desencadenant esdeveniments perjudicials per al propi executor i el receptor.
Tots els conflictes a petita i gran escala són consequència de no saber encaixar subjecte i objecte, fent-se extensible a tot tipus de situacions. L´incapacitat de veure amb claredat impedeix veure el ressó que poden tenir paraules o actituds, i així convençut d´estar en el correcte quan la realitat palesa que és just a l´inrevés, és com es genera el caos i les diverses disfuncions en molts àmbits.
Qui és majoritariament primari és fàcil de distingir per com es mostra. Es focalitza en els seus interessos, no té en compte els altres, s´ha d´imposar encara que sigui per força, amenaçant. Valora el referent a ell i allò que no li agrada ho menysprea. Acostuma a tractar de forma indigna i humiliant quan no pensen ni diuen ni fan com ell vol, doncs la seva opinió i les seves maneres són les que han de prevaldre. Gent autoritaria sense estima pels que són diferents ni tampoc per a ells mateixos, doncs tot el verí que van llençant a part d´embrutar l´ambient sobretot embruta al propi emissor.
El civilitzat, en canvi, amb un nivell de consciència més ampli i més reflexiu, emprant la lògica, pensant en el bé de conjunt cerca l´encaix de les parts en el tot; la qual cosa facilita la col-laboració entre els diferents interventors perquè l´important és el resultat harmònic final.
El primari tard o dora condueix al fracàs, al deteriorament, a la pérdua, perquè les maneres ignorants desemboquen fatalment en consequències nefastes. Si volem que el bon funcionament sigui la norma en qualsevol context, hem de transmutar les expressions instintives pel discerniment, el que separa pel que apropa, la brutalitat per la delicadesa.

ATRACCIÓ PERDUDA

Activitats, diversions o relacions són les vies que poden despertar l´interés en nosaltres. El component de gaudi és essencial per a sentir-nos atrets. Sense un factor engrescador l´atracció no és possible.
La novetat, la temàtica, l´encant que ens pugui causar, ens poden apropar a experiències i persones. I les bones sensacions d´un moment no garanteixen la continuitat, ni en el mateix ni amb els implicats.
El principi és com la llavor que conté el potencial a desenvolupar. A mesura l´inicial va adquirint forma, segons l´aportació, les sensacions i sintonia, l´interés es mantindrà o s´esvairà pels moviments produits durant el trajecte i el seu ressó.
L´entusiasme, el gust del començament, radica en la impressió i el que creiem vindrà a continuació. Això només són mostres d´una totalitat, i quan el que no s´ajusta al nostre tarannà és més gran que les confluències, l´atracció difícilment prevaldrà.
La base d´allò que ens atrau pot ser consistent, i preservar-la dependrà de factors diversos. Introduir noves maneres per a no estancar-nos, doncs la monotonia disminueix l´al-licient. Eixamplar la perspectiva experimentant altres alternatives, coses similars amb diferències.
L´atraient d´una época, per edat, per gustos, deixa de ser-ho quan vibrem amb temes diferents. I en les relacions exactament igual, amistats o parella, prominents i afins, poc a poc o de sobte ja no hi sintonitzem, perquè cadascú fa el seu camí, i si divergeix l´allunyament és inevitable.
Allargar l´atracció indefinidament requereix elements vivificants i regeneradors. El sol i la natura mai cansen de contemplar-los. perquè encara que semblin iguals, és la vitalitat i el que ens donen el que preserva l´apreciació.
Aquest exemple ens ha de servir per a imitar-lo en les nostres ocupacions i relacions. Aportar llum i calor, i ser subministrador de bens en grans dosis per a que participem de l´abundància i nodriment.
Quan les activitats perden caliu i l´entusiasme minva, automàticament la proximitat es converteix en distància. Quan les relacions perden l´encant que haviem semtit i s´instaura la fredor i la indiferència, l´atracció s´acaba.
Moltes atraccions es perden substituint-les per altres, l´important és tenir sempre fogueres enceses que ens facin vibrar i expressar el millor de cadascú.

EL QUÈ, PERÒ NO EL PERQUÈ

La tendència imperant en nosaltres és anar parlant del què, però no del perquè. Observem el que ens envolta veient la superficie sense endinsar-nos en el fonament, i amb uns coneixements limitats, accedint només a fragments, efectuem tot tipus de comentaris i treiem conclusions convençuts d´estar encertats quan és molt més l´ignorat que el conegut.
Acostumem a donar voltes i voltes als mateixos temes sense extreure la claredat indispensable per a substituir el perjudicial pel benèfic incapaços d´accedir al perquè del debatut, que va omplint de converses estérils no conduint enlloc.
És molt fàcil parlar d´això o d´allò, d´aquest o de l´altres, criticar sense miraments, emetre judicis sense conèixer els implicats ni saber els desencadenants del que jutgem. Opinem sobre fraccions deslligant-les del conjunt, i d´aquesta manera l´error en el veredicte és habitual per la inconsciència global.
Preocupats pel que incideix directament, els plantejaments del que fem i diem giren al voltant dels propis interessos. Des d´aquest petit microcosmos, amb un enfoc egocentric, posar-se al lloc d´altres persones diferents en cultura, necessitats, en maneres de fer, és gairebé impossible per a la majoria.
El que faig, el que dic, el donat i el rebut com a objectius, sense aprofundir en l´impuls que ens porta a aquestes manifestacions. El punt de partida i destí hauria d´estar present i clar en les nostres pretensions per a saber si el desitjat ens convé o és prescindible, si hem d´insistir en certs afers o bé evitar-los.
Opinant sobre fets consumats, sobre suposicions, des de la nostra òptica, mai treurem conclusions clarificadores.
Si no sabem el perquè el què no ens aportarà la solució, i la tendència és centrar-se en el què sense esbrinar el perquè, d´aquí l´encallament i la dificultat de resoldre múltiples questions per la incapacitat d´arribar al nucli.
Una vegada descobert el perquè, hem de cercar contínuament l´harmonia per a que el què de cada situació reporti el millor context possible.

TRENCAR LIMITACIONS

Disposem d´autonomia de moviments, però dins d´uns paràmetres. Podem accedir a uns recursos, però només en quantitats mesurades respecte a la totalitat. Establim relacions, però només amb una proporció reduida. D´una forma o altra hem de concentrar-nos en parcel-les petites que podem abastar, i dins d´aquests límits hem de ser hàbils en assolir el grau òptim de llibertat que permeti actuar sense trabes.
Estem condicionats per múltiples factors, on tan sols una part depèn de la pròpia voluntat, i és aquí on hem de centrar l´atenció, per a que els esforços i les decisions ens condueixin a la resolució més adequada.
Qui més qui menys es troba en situacions on l´acoplament amb altres resulta complicat. Les diferències de criteri dificulten entendre´s, i el que podria resoldre´s fàcilment pot allargar-se indefinidament.
Quan es produeix un bloqueig està obstruint el lliure fluir, limitant moviments que impedeixen instaurar un context més satisfactori. Per desgràcia, la indispensable i suficient falta d´entesa és l´origen dels conflictes, que poden ser transitoris o indefinits.
La manca de visió o visió incorrecta, elabora uns plantejaments habitualment centrats en l´ego, i a partir d´aquí tot l´imaginable i inimaginable es pot desencadenar. Crear problemes del no res és frequent quan el grau d´inconsciència és notori i la desconsideració envers altres està arrelada amb força. Es produeixen crisis absurdes sense sentit per l´incapacitat de discernir amb claredat, i en consequència les accions introdueixen el caos.
Les pors, l´immaduresa, mantenen lligams improductius, no atrevint-se a emancipar-se, a trencar les cadenes d´uns vincles que potser reporten un respatllament o seguretat econòmica, a costa de limitar-se i poder experimentar altres variants. Uns petits interessos priven d´accedir a situacions i condicions on expressar-nos amb més llibertat i possibilitats més àmplies.
Egoisme, inconsciència, falta de lògica, confusió mental, covardia, són factors altament entorpidors per a l´emissor de tal manifestacions i per aquells que es veuen afectats a través de contactes, obstaculitzant enormement les relacions i les temàtiques de fons.
Trencar aquestes limitacions demana anar als termes oposats : mirar per altres, incrementar la consciència, claredat d´idees i valentia. Si formen part de nosaltres, la proporció de llibertat serà directament proporcional al bon ús d´aquestes virtuts.

ENTRE DOS CAMINS

Sempre estem entre dos camins, el que sabem i el desconegut, el que s´ha fet i el que s´ha de fer, el passat i el futur, el que s´acaba i el que ha de començar, i així cada dia, procurant trobar sentit, i en aquesta recerca l´anhel d´aconseguir benestar.
El potencial humà per un o altre motiu s´expressa habitualment en un percentatge molt reduit, d´aquí els nombrosos conflictes, insatisfaccions i l´incapacitat de generar condicions veritablement harmòniques. Som aquí per a desenvolupar-nos, on la tasca consisteix en anar substituint les capes de foscor que ens inclinen a cometre errors de tot tipus, per la claredat que ha de guiar-nos envers la correcció expressiva. Els condicionants diversos que ens acompanyen ho són en la mesura de la nostra capacitat de llum, doncs la mateixa situació no s´afronta igual segons es vegi. Un la pot veure feixuga, complicada, i l´altre una oportunitat per a exterioritzar el potencial latent. La feina és justament aquesta, convertir el pesat en lleuger, les molesties en benediccions, els enemics en amics. Evidentment no és fàcil, però si no ens hi posem de valent, la vida va passant sense solta ni volta amb un objectiu definit que dugui a una finalitat edificant.
El treball a executar és immens, malversant molt de temps pel camí en ocupacions insubstancials, defensant postures que no arrangen res, amb un rendiment baix en general per una manca de preparació.
Voldríem estar en una espécie de plenitud constant en tots els àmbits, però no és possible per la pròpia incapacitat per a crear-ho, i ho seguirà essent mentre´s no elevem el nivell de consciència i obrem d´acord a aquesta.
Millorar, tenir més, però la questió és en què i com, doncs guanyar per un cantó a costa d´hipotecar per un altre no és en realitat un benefici. Avançar en parts i en conjunt és l´objectiu, on cadascú d´acord a la seva singularitat ha de trobar les víes i els mitjans per a introduir factors més satisfactoris si de debó ho desitja.
En aquest periple entre dos camins l´univers ens posa a prova, i nosaltres també hem de reptar-nos per a que a cada nou pas, cada experiència, ens permeti anar pujant el nivell, doncs si no és així s´esdevé l´estancament i després el retrocés, perquè el ritme vital empeny amb força aanar sempre cap endavant.

EL QUE NO VEIEM NI SABEM

És més el que no veiem ni sabem que el vist i sabut, i malgrat això la nostra imprudència amb una porció d´insensatesa en determinades ocasions, ens fa jutjar i criticar persones i situacions com si tinguessim accés a tota la informació.
Què fàcil és criticar ! A la més mínim ja donem la nostra opinió d´algú que desconeixem els motius del que impulsa a dir certes paraules o fer determinades accions. Som tan agosarats que tenim criteris per a qualsevol tema, encara que no l´haguem tractat mai ni experimentat ni estudiat. Ens comenten coses d´algú que no coneixem i també tenim arguments sobre si està encertat o equivocat.
És curiós amb la superficialitat amb que es viu, amb la pobra comunicació transmesa habitualment, la gosadia d´emetre veredictes a la lleugera mancats de coneixements i capacitat per a dilucidar sobre moltes àrees.
Ens creiem preparats per a disertar sobre això o allò, però la realitat és que només sabem alguna cosa d´algunes coses. És molt més l´ignorat que el conegut, i nosaltres ens mostrem con si fos a  l´inrevés, confirmant així la ignorància.
Què hi ha darrere d´expressions exaltades, de mostres asidues de fredor, d´indiferència, d´arrogància, d´agressivitat ? Descontent, impotència, inadaptació, desconnexió amb la vida i l´entorn, molts motius poden impulsar a postures que desconeixem la causa que les ha originat.
Si no fem ni tan sols introspecció sobre nosaltres mateixos, ni auto-crítica ni reflexionem sobre el comés ¿ com pretenem anar jutjant contextos allunyats encara més desconeguts ? Som així d´atrevits, per això les problemàtiques de fa segles continuen vigents perquè l´actitud no s´ha modificat.
Les experiències han de servir per a ser més prudents, més precabuts, actuar amb els mínims coneixements afrontant l´immensitat desconeguda, perquè el que podem veure o saber és una part, havent d´estar contínuament atents per a que aquestes nocions mínimes ens ajudin a dir les paraules apropiades i realitzar les accions correctes.

NECESSITAT - DESIG

La necessitat ha d´estar impregnada de desig, doncs si volem aconseguir alguna cosa, executar una acció, l´impuls que  ha d´empènyer ha de contenir desig, doncs la indiferència ens mantindrà estàtics si no hi ha un objectiu a perseguir.
La necessitat estricta és senyal d´una mancança, del contrari ja no és necessitat. El desig no precisa forçosament una mancança, però pot ser un anhel per a millorar o satisfer en algun sentit. La necessitat és primordial, el desig secundari, i a la vegada es poden fusionar ambdós. La necessitat és més a nivell bàsic, el desig és una elecció en funció de paràmetres diversos.
Segons el desitjat ens donarà pistes de la persona, tendències i peculiaritats. La necessitat és una questió de recursos d´acord al medi ambient i la situació especifica individual. El que necessitem ens empeny a moure´ns. El que no tenim i volem és el que ens uneix a tots sense distinció a preparar-nos, a efectuar intercanvis i dotar-nos de serveis per al funcionament personal i col-lectiu.
La necessitat és la clau per a enllaçar-nos uns amb altres, i a través de serveis cobrir els dèficits de cadascú. Si ja disposessim de tot no caldria esforçar-se ni entrar en contacte amb el proïsme, però això seria un absurd tenint en compte el que ens envolta i com estem dissenyats.
Amb el que tenim hem d´anar a la recerca del que no tenim per a que segueixi havent-hi. Hi ha necessitats físiques i espirituals, internes i externes, les hem d´identificar i vetlllar per a obtenir el pretés.
Potser les necessitats siguin mínimes en determinats contextos, però sempre hem de desitjar el propi progrés que doti de sentit els coneixements, experiències i relacions en l´afany de perfecció constant de les nostres expressions.
Què necessito ? Em fa falta o és prescindible ? Què desitjo ? És per a satisfer l´ego, la naturalesa inferior o bé expandir horitzons per a introduir més correcció ?
Hem de tenir clar el que perseguim, doncs segons fem tindrem, i potser una vegada aconseguit el desitjat no s´ajusti a les necessitats autèntiques.
Que hi hagi el que ara no hi és, assaborir el que determinades prestacions m´ofereixen. Introduir, aconseguir, per a que el proper o llunyà ens faciliti l´oportú i convenient en cada àrea, aquesta ha de ser la motivació.

CREATIVITAT - PRODUCTIVITAT - UTILITAT

L´utilitat ha d´estar sempre present per a donar sentit als esforços amb un profit en el final del procés.
Tot el que ens envolta fa el seu paper, perquè si fos inútil o sense sentit ja no hi seria. Des de el més evident al més insignificant té una funció i una incidència.
La diversitat de l´univers és creativitat. El subminstrament constant de la natura és productivitat. El resultat de les múltiples aportacions entre els diferents regnes és utilitat.
En el món de l´acció tenim unes necessitats a cobrir, i per adquirir-les hem d´oferir un servei com a mitjà d´intercanvi. Això suposa produir, i en la productivitat hem d´aconseguir l´utilitat a qui va adreçat el producte i l´obtingut com a contraprestació.
Crear, produir, utilitat, és com una cadena. De la idea es passa al moviment per a densificar-la en quelcom tangible, i un cop acabat ha de ser aplicatiu perquè és l´objectiu tant de la idea com de la seva elaboració.
L´idealisme és el punt de partida, el practicisme el final del trajecte, doncs si no és així l´utilitat no pot estar present, i això va en contra de l´ordre natural.
Hem de ser útils per a nosaltres mateixos i en l´aportació social, per tant la productivitat ha d´acoplar recursos i coneixements per a revertir en un profit global per a que la oferta i la demanda vagin nodrint-se en el particular i col-lectiu.
La creativitat és producte d´una part coneguda i una desconeguda, i d´aquí donar forma específica a idees.
Després hi ha la productivitat que és una reproducció de motlles anteriors. Sigui com sigui hem de generar noves situacions i condicions que ens projectin envers un context de major progrés i possibilitats realitzadores. Acoplar creativitat, productivitat i iutilitat, és la fita a perseguir en els plantejaments i execucions diaries.

INDULGÈNCIA - FERMESA

Qui persegueix el millor no pot ser indulgent. Rebaixar l´exigència redueix el potencial, obtenint algun resultat, però no l´excel-lència.
La majoria s´esforça per obligació a fi d´aconseguir alguna recompensa, sense injectar en el profund de si mateixos l´anhel de ser més, d´aspirar a una versió cada vegada millor. Estudiar i treballar són les eines per a executar accions específiques i obtenir un profit, i en aquestes accions és on hem de ser inconformistes per a que els esforços ens projectin el més alt possible.
Ser indulgent és consequència d´una visió errònia, doncs cedir a la mandra, deixar passar faltes, escollir el perjudicial enlloc del benèfic, va en contra de crear les condicions adients.
La fermesa es palesa amb fets, necessitant el suport d´un discerniment ampli, àgil i extens per a que els moviments reportin harmonia i l´execució d´una tasca acurada.
Ferm i a la vegada adaptable, tenir clar els objectius, atent a les improvisacions, imprevistos i esdeveniments que puguin alterar el previst per ajustar-nos a les circumstàncies, sense perdre l´horitzó que ens impulsa.
La indulgència justificada s´ha d´aplicar en casos concrets on hi hagi mancances, en situacions d´emergència, que alguna persona no disposi de plenes facultats mentals o físiques, en inferioritat de condicions. Saber equilibrar el practicisme amb misericordia per a generar l´apropiat en cada cas i a cada moment.
Si volem qualitat hem de ser exigents, i si ho som amb altres primer ens ho hem d´aplicar en pròpia pell, del contrari no tindrem força moral ni serem creïbles.
La fermesa és per a mantenir i crear noves opcions, una auto estima aplicada a tots els àmbits que tinguin a veure amb nosaltres. Conreuar la determinació i reforçar-nos mentalment per a que les accions acostin al que desitgem assolir.
Res s´obté sense esforç, i si alguna cosa ve sense esforç també s´esvaeix ràpidament. En el món de l´acció on ens trobem, ho volguem o no, ens agradi o no, hem d´estar dinàmics, sabent què cal fer per a que el mobilitzat vagi al nostre favor per al bé de tots plegats; per això és tan important forjar la fermesa, per les consequències d´ara i de demà.
I la mateixa mesura s´ha d´aplicar respecte a altres, saber quan cal decantar-se en l´exigència o en la condescendència.

INVERSIONS

El dia ens dóna temps, i la distribució d´aquest va forjant camins en diversos àmbits. La persecució d´objectius conté una base adquirida en el passat, que ens serveix de referència i recurs, i una part especulativa que no sabem quins resultats aportarà fins la posta en escena i el desenllaç.
Què en fem del temps ? L´omplim de fins estrictament materials o bé pensem dedicar una porció al desenvolupament de l´ésser ? Les inversions estan pensades per a un profit temporal o per a que siguin duraderes ?
En les inversions hem de posar coneixement, saber com actuar, el motiu i el propòsit. En molts casos serà precís el talent a la recerca de diners, així com diners en forma d´intermediari per a transaccions.
Abans de mobilitzar el pertinent hem de clarificar si l´enfoc és només per a satisfer els propis desitjos egoics, o en l´impuls de millora individual.
Sempre pretenem beneficis, però això requereix l´encaix de factors diversos. Hi haurà inversions perjudicials i també benèfiques. Inversions destinades a guanyar i altres a perdre. El que permeti expandir-nos, que comporti harmonia, són inversions a realitzar. El que ofereixi un increment de bens amb un cost de nocivitat en contraprestació, és convenient evitar-ho.
La inversió que posi en perill la integritat, la salut, relacions o la llibertat, va en contra del mateix principi inversor que és aconseguir un avantatge.
La major part d´inversions són a curt termini, i les planificades a anys vista no sabem realment si al final del trajecte ens facilitarà el que desitgem o pensàvem aconseguir.
Viure és invertir en nosaltres a través d´intercanvis constants. Si assolim guanys profitosos, les inversions seran rendibles. Si prevalen les pérdues anem a menys. Les experiències poden semblar negatives en ocasions pel que es produeix, però si serveix per a introduir millors maneres i expectatives més favorables, l´inversió haurà estat bona.
Quan els plantejaments són honestos, procedim amb seriosistat, tenim en compte la influència en tercers i ens movem per a objectius nobles, les inversions sempre són benèfiques.

A QUI VOLEM SATISFER ?

Sense desig d´algun tipus no hi ha moviment, i aquest desig pot tenir moltes ramificacions i direccions, es tracta de saber discernir si el desitjat és necessari, útil, favorable o bé prescindible o fins i tot perjudicial.
Ens hauríem de preguntar : A qui vull satisfer ? A la nostra naturalesa inferior o a la naturalesa superior ? A altres persones perquè les estimo, o als meus interessos particulars ?
Contínuament es presenten situacions on hem d´escollir, a vegades amb rapidesa, altres no, unes d´abast immediat i altres a llarg termini. Es tracta de valorar pros i contres, tenir clar què volem i procurar que el camí acabi conduint a un resultat profitós.
Preveure les consequències hauria d´estar present abans d´emprendre qualsevol propòsit, sabent quin motiu ens hi empeny, i estar preparats per a tractar la situació que ens apropi a les pretensions.
Perquè hi ha tanta gent insatisfeta ? Quan no per una cosa per una altra o varies al mateix temps, la questió és que s´anhela una vida de benestar, abundància i harmonia, i milions i milions experimenten just el contrari.
Què estem fent per atraure malestar, pobresa i discordia ? Falta de visió clara, plantejaments erronis, pensar només en hom mateix trencant la col-laboració en equip que proporciona la força.
Volem satisfacció i creem insatisfacció perquè no sabem relacionar-nos. No ens tractem bé a nosaltres, i per tant tampoc ho fem amb el proïsme, sense ser conscients que l´origen ve de lluny, està molt arrelat i som incapaços de veure-ho i entendre-ho.
La satisfacció és reconduir-ho tot al centre assolint l´estabilitat, i des d´aquí projectar-nos a l´exterior per a que es generi una espécie de vasos comunicants entre dins i fora, el personal i el col-lectiu.
Capficats en el jo, l´immediat i el mundà, no és possible aconseguir veritable satisfacció. Hem d´enfocar-nos en quelcom més ampli, més extens, més enllà d´interessos exclusius. I a base d´establir connexions. de teixir ponts d´unitat, crearem contínuament situacions d´intercanvis enriquidors que donaran sentit i la sensació de satisfacció ens acompanyarà indefinidament.

COSES PENDENTS

Sempre hi ha d´haver alguna cosa pendent en el treball de desenvolupament personal, doncs aquest és l´objectiu de la nostra estada terrenal. Estudiar, treballar, relacionar-se, són els mitjans per adquirir formació, preparant-nos per actuar en el medi amb la finalitat d´aportar unes prestacions que ens vagin propiciant els recursos precisos entre uns i altres.
Hem vingut a corregir mancances i expressions maldestres, a fi de crear l´engranatge òptim entre les diferents individualitats i el col-lectiu. Procurar-nos els bens i mitjans de subsistència és enfocar-se en el més bàsic, del que es tracta a partir d´aquí és saber quines aptituds tenim i també quins dèficits, quina funció hem de realitzar i com hem d´adquirir l´aprenentatge per afrontar el propòsit vital.
El que és a nivell extern ha de ser a nivell intern. L´estudi del circundant per a moure´ns amb autonomia, ha de tenir la seva correspondència dins nostre descobrint els motius que impulsen a ser i fer d´una determinada manera.
El treball que és la via d´enllaç per a inserir-nos socialment, ha d´enfocar-se en l´introspecció que permeti connectar amb el medi de les nostres singularitats i com canalitzar-les en l´expressió.
Les relacions és on radica el detonant de tot plegat. Qualsevol moviment implica la col-laboració de components diversos, indicant-nos que les relacions estan presents en tot. Nosaltres, des de la inconsciència i l´habitual visió egoica, no valorem ni molt menys l´impacte del que diem o diuen, del que fem o fan, deixant una empremta molt més gran del que podem imaginar.
Des de el regne inanimat passant per tota la cadena evolutiva, contínuament anem influenciant l´entorn, i és aquí on el nostre interés principal ha d´abocar els esforços per a generar harmonia mitjançant una conscienciació creixent de nosaltres i com hem de transmetre l´apropiat en cada context i ocasió.
Conflictes, problemes, dificultats, són l´exposició constant de que no fem les coses correctament, i mentre´s els obstacles segueixen sense resoldre´s, no podem dedicar l´atenció a altres afers a l´estar encallats.
Els defectes, impureses i imperfeccions és el que hem de transformar per alliberar-nos de les obstruccions i crear condicions més favorables al discernir degudament i actuar amb responsabilitat.

RAPIDESA - LENTITUD

Rapidesa com a sinònim d´agilitat, eficàcia, progrés. Lentitud expressant l´oposat a rapidesa.
La rapidesa és bona quan el resultat aconseguit és favorable. La lentitud és bona a través de l´observació, la reflexió i les proves oportunes per a obtenir al final del procés una aportació satisfactoria.
La rapidesa en si no és garantia d´éxit si no s´acompanya dels moviments acurats dins del context apropiat i les condicions precises.
La lentitud en si no és dolenta, a no ser que desemboqui en accidents, pérdues, o estorbi a terceres persones.
La rapidesa l´hem d´aprofitar en l´extern, la lentitud en l´intern, però també rapidesa en entendre, percebre i sentir, i lentitud per a ser precís, pulcre i encertat. Lentitud en elaborar plans pe a veure-ho amb la màxima amplitud, i rapidesa en la claredat que enllaci pensament i acció.
Generalment rapidesa suposa habilitat, domini, seriositat, responsabilitat. La lentitud d´idees i moviments és el que obstrueix la qualitat del que fem o pretenem.
Els invents que van substituint estris anteriors, estan dissenyats per a ser més ràpids i amb millors prestacions. Lentitud s´associa al ja usat, antic, que no pot rendir plenament, i només es valora quan la maduració d´un tema o d´un producte acaba reportant un benefici.
La rapidesa és per encarar l´immediat, la lentitud per allò que ha de perdurar en el temps. Hi ha ocasions que requereixen ser ràpid i altres lent, l´important és saber trobar el ritme adequat en cada cas.
La rapidesa no ha de suposar precipitació, doncs la pressa mal dirigida pot comportar problemes.
La lentitud no ha de ser una reflexió desmesurada per precaució ni un immobilisme per por a no arriscar-se
Com en tants àmbits trobar l´equilibri és el repte, i això dependrà d´un conjunt de factors en nosaltres on haguem instaurat l´estabilitat entre l´intern i l´extern, entre nosaltres i la resta, entre els valors primordials i els secundaris. Es tracta de que tant la rapidesa com la lentitud ens reportin l´òptim on s´esdevingui l´acció.

OMPLIR BUIT, OMPLIR PLE

Com ens omplim ? De qualsevol cosa ? Som selectius ? Veiem les consequències del que creiem necessitar o ens pot satisfer ? Estem segurs del valor ? Ho hem contrastat ?
Volem viure amb satisfacció, amb benestar, amb experiències gratificants, és natural. La questió és : ¿ el suposat gaudi ens deixa a continuació pau, serenitat, sensació de plenitud, o un esclat momentani de joia seguit de buidor ?
Quan ens aboquem a satisfer els desitjos de l´ego, en facetes externes, sense un veritable compartir, el rebut omple fugaçment i l´efecte desapareix de seguida. Si altres persones participen en els intercanvis harmònics, quan volem aportar algun profit al proïsme, quan anhelem ser útils, aleshores la sensació de benestar no té preu i perdura en el temps.
L´omplir buit és aquell que al final no genera un guany ni les sensacions agradables són les imaginades.
L´omplir ple és quan establim connexions abocant-nos a donar el millor de nosaltres pel gust de voler traspassar coneixements, recursos o el que sigui pensant en altres com a destinataris.
Podem omplir-nos per dins i/o per fora. Els valors intangibles no ocupen espai i sempre ens acompanyen i en podem fer ús mitjançant accions o paraules. Encara que els anem acumulant, al ser infinits, les possibilitats també ho són.
Els valors tangibles que es veuen, que tenen forma i pes, són limitats, sotmesos a pérdues, deterioraments i substituits per altres al cap d´un temps.
La majoria només pensa i s´adreça a bens transitoris, es volen omplir de coses convençuts que això els hi proporcionarà benestar. L´extern a nosaltres és fluctuant, i si anhelem una estabilitat i una autonomia el més extensa possible, el que hem de procurar són valors que ens omplin a dins per a que en fem ús a fora.
Hem de tenir bens en ambdues vertents, per a nodrir les diverses necessitats vitals, i l´habilitat consiteix en trobar l´equilibri del que s´ha de decantar en cadascuna per a no desacurar el que és realment important, i aquesta és una tasca diaria de sospesar, afinar i decidir com omplir-nos en una sensació de plenitud i no un omplir que condueixi al buit.

BENEDICCIONS POTENCIALS

Entre el fet i el que encara està pendent, entre l´aprés i el que podem aprendre, hem de saber generar noves oportunitats destinades a l´expansió contínua. Desconeixem l´abast del nostre potencial perquè sempre ens estem limitant a unes poques parcel-les, actuant mecànicament visquent situacions repetitives amb comptades novetats que trenquin la inercia imperant.
Immersos en les pretensions diaries, no prestem atenció a diferents senyals que es van presentant en el camí, en forma de paraules, actituds, converses i d´altres.
D´entre els diversos missatges per a entendre, per adonar-se de la funció específica de certes relacions, d´errors necessaris per a modificar patrons nocius introduint formes més òptimes, si estem absorts en el més superficial no podrem captar l´entramat que tenim reservat per a cadascú de nosaltres amb les respectives condicions a experimentar.
De la mateixa manera que les aportacions individuals al conjunt són exclusives amb el seu segell particular distintiu, també ho és la visió, els valors i els objetius perfilats a títol personal. En l´acció del dia a dia amb tot el que intervé és on radiquen les benediccions, però primer les hem de veure, i a continuació executar els moviments apropiats per a que es converteixin com a tals.
Anem ensopegant per accions incorrectes i falta de visió, i si els plantejaments segueixen igual no serà possible sortir del cercle viciós.
Conflictes, tensions, crisis, es mantindran en un context d´encallament mentre´s no constatem l´arrel que ho genera, i en veure en l´invisible l´expressat en el visible, és el que conté les benediccions potencials per a erradicar pensaments i conductes nocives transformant-les.
L´univers ens proporciona les configuracions ajustades a cadascú d´acord al bagatge del passat, l ´evolució actual i la determinació i pretensions. La claredat introspectiva, la comprensió dels fets, i la voluntat de millorar, són decisius per aprofitar les benediccions que el camí ens va presentant, o del contrari es van diluint irremeiablement.

MÉS EXIGENT, MÉS RESPONSABLE

Quan som petits se´ns exigeix poc i les responsabilitats comencen a l´escola. L´auto-exigència i responsabilitat suposa fer-se càrrec d´hom mateix per a que les accions reportin resultats favorables.
Perquè se´ns dóna temps ? Per adquirir una consciència creixent del propòsit pel qual som aquí en aquest precís moment. Cadascú té unes peculiaritats, uns reptes a assumir, unes lliçons a aprendre, determinats aspectes a corregir, i si només estem pendents de les rutines habituals no serà possible descobrir si estem fent realment el que pertoca.
Sempre hem d´aspirar a més, saber més, apujar el llistó en tot el que es pugui. Si ens conformem s´acaba la fluidesa i l´opció a noves oportunitats, i llavors el factor temps és un simple deambular sense objectius que empenyin a superar-nos, un fer sense sentit per a mantenir l´organisme funcionant.
Hem d´esbrinar quins talents tenim, quines aptituds se´ns donen millor, perquè aquest és el foc intern que ens ha d´empènyer a dotar l´existència amb el nostre propi segell particular, el que marca la diferència entre uns i altres. Som únics, en l´aspecte físic, la veu, les empremtes, per tant hem d´imprimir uns trets distintius, i per a no ser únicament un número irrellevant en la multitud, hem d´anhelar amb força dotar els propòsits de contingut.
Quan escollim voluntariament ser més exigents i més responsables, és una mostra de comprensió madura que les nostres possibilitats i condicions depenen de nosaltres, que no ens podem arrepenjar en altres ni anar culpant o queixant-nos de factors externs diversos.
Envoltats de protestes asidues de tot tipus, manifestacions a la més mínima, projectem en altres les nostres mancances i incapacitats convertint-nos en efecte d´aquells que es converteixen en la causa.
Tot el que passa té una raó, i si es presenten situacions catalogades " d´injustes ", el que hem de fer és trobar les vies i els mitjans per a redreçar-ho, passar a l´acció per a ser els propis constructors del que volem i no uns comparses en mans d´uns aprofitats. Per això hem de ser exigents i responsabilitizar-nos, en l´estrictament individual i en l´àmbit social per a que les facultats i els esforços reportin beneficis i benestar.

BRUTICIA - NETEDAT ( II )

Preservar la netedat interna i externa exigeix una atenció contínua a tots els moviments per la seva incidència. Si no estem concentrats, si som indulgents en certs desitjos, amb una baixa voluntat, el perill augmenta segons la situació i la influència.
Hem de cercar una vegada i una altra sintonitzar-nos amb el pur, introduir-ho en nosaltres per a que impregni tots els àmbits en forma d´amplitud i bondat de pensament i sentiment expressant-ho en les accions.
L´ambient, les relacions, el que rebem de l´exterior ens influència a vegades notoriament i altres amb subtilesa, i si no estem centrats, acompanyats de la fortalesa indispensable per a no quedar afectats, estarem en perill de ser contaminats per la bruticia aliena. Una vegada s´introdueix en nosaltres la nocivitat, l´hem d´afrontar immediatament, del contrari la bola es va fent més gran amb les greus consequències que es poden desencadenar en forma de malaltíes, crisi i problemes diversos.
L´equilibri permanent no és possible perquè la vida és moviment, i estem sotmesos a uns biorritmes cíclics. El fi a perseguir és l´estabilitat, on podem experimentar tot tipus de situacions sense alterar-nos gràcies a la claredat, la pau interior i la certesa de que tot esdeveniment sempre té un motiu per aportar missatges i oportunitats que només aprofitarem si ho sabem desxifrar disposant d´un discerniment correcte forjat en nosaltres.
La netedat sempre reporta avantatges, havent d´extendre´s més enllà de les limitacions egoistes reduccionistes que ens permetrà veure les coses amb l´extensió indispensable i moure´ns amb eficàcia.
Si demanem amb fervor ser guiats per entitats elevades, mica en mica la lluminositat s´incrementarà en tots els racons de la nostra vida dotant-la de la puresa que ens proporcionarà els moviments precisos i encertats a cada instant. Això tan sols és o serà possible si préviament hem desenvolupat suficientment la consciència, doncs la inconsciència és qui ens fa caure en la brutícia al no veure les consequències de l´abandó o de la maldat.

BRUTICIA - NETEDAT ( I )

La bruticia o netedat és un dels factors més clarificadors per a mostrar l´estat actual d´estris o persones i l´intervenció a efectuar destinada a extreure el millor profit.
El pur o impur és la intenció, el que es pretén. La puresa és elevar-se internament per a captar elements més subtils per a transmetre´ls a altres.
Qualsevol contacte, qualsevol intercanvi, si es fonamenta en la satisfacció egoica comporta impureses si no hi ha un objectiu espiritual. La purificació en ambdòs sentits es pot produir al pensar en ajudar i preocupar-se pel suport que volem oferir a qui ho pugui necessitar.
Hem d´observar d´on provenen els plantejaments, si ho fan des de l´ego o des de l´ànima. Si són des de l´ego en algun punt hi haurà bruticia. Si són des de l´ànima la netedat és l´impuls i l´objectiu, i el resultat és una tranquil-litat estable.
Netedat és claror, comprensió. Bruticia és foscor, la necessitat de canvis per a instaurar l´apropiat. Netedat és per a conservar, la bruticia per a transformar en netedat.
Els contrastos serveixen d´indicadors per a saber cap on convé decantar-se, modificant actituds corregint l´oportú si el cas ho requereix.
La netedat comporta beneficis, la bruticia comporta pérdues. Netedat és el que sempre s´ha de buscar, potenciar i reforçar. La bruticia precisa atenció per a eliminar-la en nosaltres o en l´exterior.
La netedat corporal i dels estris d´ús és important, però s´ha d´acompanyar de la netedat interior. El que brolla de dins ha de ser pur per a mostrar-ho igual.
Si internament hi ha bruticia i conflictes, aquests s´evidenciaran en l´extern. La netedat superficial serà com tenir cura només de l´embolcall, no del producte que és on hi ha el valor.
La puresa és la base, sense aquesta no hi ha comprensió, i sense comprensió les accions condueixen a l´error.
Des de la infantesa que és l´inici, s´ha de conrear i aprendre la postura a adoptar en cada circumstància, d´això en depèn l´éxit o el fracàs.
La bruticia pot ser per deixadesa, per ús frequent, per incidència d´elements externs. En l´estrictament personal la introducció de formes inferiors dins nostre que pertorbin l´àmbit dels pensaments o sentiments, que seran erronis, generant malestar en hom mateix i fins on s´expandeixi la influència. Accions perjudicials no sincronitzades degudament. Maneres de pensar o sentir contraproduents per desitjos mal dirigits.
Embruta el que pertorba la pau, el que trenca l´harmonia, són taques a tractar amb els netejadors adequats per a recuperar l´estat idoni.

CODI DE VALORS

Què té valor ? Quins són els paràmetres per a mesurar-ho i decidir-ho ? Els valors són subjectius perquè estan en funció de cadascú, la seva singularitat, posició, recursos i molts factors diferents.
Tot pot tenir valor i tot també no tenir-ne, i escollir el llistat de les coses importants és estrictament personal, doncs no ens podem posar dins de ningú més que no siguem nosaltres.
Acostumem a magnificar idees, possessions, situacions que considerem idònies, i després observant-ho constatem que res de tot el suposat en l´àmbit extern és la pedra filosofal. Per descomptat que necessitem preservar els bens bàsics de subsistència, on a part d´això caldria indagar cada cas per a dilucidar el valor contingut en aspectes concrets.
Algú amb molts coneixements no és el mateix que algú analfabet. Algú molt ric no és igual que el molt pobre. Algú amb una bona salut no es pot comparar amb un malalt. L´evolució individual, formació, context d´acció, són decisius en els respectius codis de valors, doncs les característiques i les circumstancies determinen les conviccions del que és valuós.
Hi ha valors tangibles i valors intangibles. Els que veiem com a objectius materials oferint unes prestacions, i els no vistos en la densitat que són evidenciats a través de paraules i fets.
Els valors transitoris tenen un valor relatiu, sovint cobreixen una parcel-la, fan un servei temporal, i un cop han exhaurit el potencial es reparen si és possible o es substitueixen per altres en bones condicions.
Els valors personals són les qualitats adquirides que ens faciliten els intercanvis i ens proporcionen oportunitats en diversos estaments.
Els valors col-lectius és la suma d´aportacions particulars per al bé comú, on la dependència necessita crear condicions per al nodriment global.
Els materials d´ús, les variades relacions amb les nombroses singularitats i el que donem i rebem en les interaccions, són valors que ens ajuden a viure en l´edificació diaria.
El valor ha de sumar pel resultat que comporta. Si el suposat valor implica pérdues o malestar, no ho serà si a continuació no extreiem un benefici gràcies a una expansió de consciència i la modificació de factors obstructius.
Els únics valors indestructibles són els espirituals, sempre vigents, sempre favorables, sempre amb nosaltres per a generar pau, harmonia i benestar sense distinció de cap tipus.

ENTRE DOS EXTREMS

En tot el que duem a terme hi ha una bipolaritat. Obrir / tancar ; començar / acabar ; pujar / baixar ; anar / tornar ; omplir / buidar ; fer / desfer.
La trama s´esdevé al mig entre un inici i un final, que és on perseguim algun tipus d´objectiu, el que impulsa a moure´ns. Aconseguir un profit de l´acció és el factor vitalitzador. El desig, la necessitat, el compromís, és qui dinamitza tots els moviments de la diversitat de fronts on estem immersos.
De tot el realitzat només en queden records sintétics i una substància que nodreixi en ocasions al pensament, altres la part afectiva i algunes el cos físic.
El marcador l´hem de posar contínuament a zero a diari en les constants situacions duals que formen part d´una unitat.
Partim d´un punt i ens adrecem a un altre, el procés no canvia mai, anant a la recerca d´un propòsit, ja que sense la pretensió d´assolir alguna cosa no ens mobilitzariem. És precís que hi hagi una mancança, un anhel, essencials per a l´esforç de superació. La questió és : sabem aprofitar el potencial de l´experimentat ? les constants repeticions quotidianes les fem amb inercia buides de contingut, sense assaborir-les ni incrementant el potencial ?
Limitats per les obligacions, es funciona de manera bastant automàtica. El que manipulem, els recursos de que disposem, ens serveixen d´intermediaris en les variades pretensions i demandes a cobrir.
Sovint no tenim consciència de les riqueses que ens envolten, del que rebem constantment a través de tercers, i aquesta visió reduida ens fa pensar en petit, i en consequència el rebut també ho és.
Els inicis i finals són constants, estem perseguint tota mena d´objectius, però focalitzats en el resultat, en la tasca acabada, no ens capbussem en el desenvolupament del procés que és el constructor de l´etern present.
Al mig esdevé la història, el desencadenant del que comporta pérdues o guanys, benestar o malestar, on ens juguem les condicions de futurs immediats.
Problemàtiques, conflictes, molts temes a resoldre a nivell individual i col-lectiu. Hem d´observar la causa, descobrir l´origen, i fer el possible per a revertir les situacions caòtiques instaurant l´ordre.
Del que fem i com ho fem entre els dos extrems depèn absolutament tot, a favor o en contra, per bé o per mal.

ENSOPEGAR

L´objectiu del realitat i del que volem és procedir amb encert per a obtenir un desenllaç favorable, però no estem en disposició de saber-ho tot, ni tenim la mateixa habilitat en diferents facetes. Saber on es troba el correcte i on l´incorrecte és una feina que sempre ens acompanya, doncs aquí radica decantar la balança a favor o en contra.
En un procés hi poden haver varies etapes, una previsible i una imprevisible. Una part depèn de nosaltres, i l´altra de factors externs no controlats. Per aconseguir el propòsit hem d´estar preparats, però sempre hi ha un inici on es parteix de zero, i els errors es produeixen per desconeixement, falta d´atenció o moviments no sincronitzats.
El fet d´ensopegar pot suposar consequències greus, lleus o sense efecte, es tracta d´observar el detonant i prendre les mesures adequades per a corregir el que es pugui d´una situació passada o de futures amb característiques similars.
Tant a nivell individual com col-lectiu es van repetint pautes ancestrals inservibles. Comportaments que han ocasionat malestar, pérdues, i per més reiteratiu que hagi estat es segueixen mantenint les mateixes pautes. Enlloc d´aturar-se, reflexionar i veure on es produeix el desencaix, empesos pels desitjos egoistes i una visió limitada es perpetuen procediments inútils. - Aquestes persones volen realment benestar ?
Amb plantejaments interessats i pendents del propi benefici, les ensopegades no es podran subsanar, doncs tota interacció implica l´intervenció de dues parts donant i rebent, i si hi ha desequilibri en aquest sentit l´harmonia i el tracte just no serà possible.
L´arrel dels errors tenen diverses vertents. Errors conscients reconeixent-los, o inconscients pels motius que sigui. Errors de bona fe on la situació ens supera, i de mala fe on la persona creu ha de dir o fer determinada acció pels seus conceptes, idees i valors, on la negativitat i el perjudici causat a tercers palesen clarament l´incorrecció.
El pas del temps hauria de servir per ampliar la panoràmica i actuar molt millor, però la realitat ens mostra que no aprofitem les experiències.
Ensopegar és una oportunitat, i extreure´n un benefici l´objectiu. Veure sense veure-hi, sentir sense escoltar, actuar sense preveure les consequències, aquí és on hi ha la clau d´anar perpetuant errors i així continuarà fins no passar a l´altre extrem de claredat.

CONNEXIÓ DESCONNECTADA

L´imatge social aparent és que tenim molts contactes. Missatges amunt i avall, xarxes diverses, on tot plegat és com un foc d´encenalls.
Quants d´aquests contactes aporten realment una comunicació recíproca amb substància ? Quantes amistats són realment sentides ?
La quantitat d´interaccions és indiscutible, però això no implica una qualitat. Per a que hi hagi qualitat s´ha d´oferir el millor de nosaltres, i la superficialitat imperant no permet aflorar expressions revitalitzadores en els intercanvis.
La majoria de relacions estan impulsades per l´interés, i pensant només en el propi benefici no es poden edificar vincles sòlids. El transmés és el reflex del potencial actual, i si aquest és més aviat baix això és el que oferim als altres.
Per regla general es van tractant temes banals que no duen enlloc per omplir el silenci. Cada dia ho constatem, a la feina, amb la família, parella i en general. No hi ha una veritable apertura envers l´altre, ni d´idees ni de sentiments.
Si les dues parts no s´involucren no és possible una connexió. No és questió de parlar, sinó desxifrar el contingut de les paraules amb el seu component tant mental com emocional, i exercint d´oients, preocupats sincerament per l´altre, extreure de la conversa material útil per a l´emissor i el receptor. Aquest hauria de ser l´objectiu.
L´inercia ens fa inconscients, sovint irreflexius, actuant d´acord a uns costums, per unes dates i el que representen, i vibrar amb el que fem demana atenció, coneixement i entusiasme.
La baixa intensitat mostrada habitualment en l´executat, és l´obstacle principal per a tenir experiències captivadores. No volem riscos, ni tractar segons quins temes, la por ens tenalla deixant escapar oportunitats contínuament.
Com es contacta indica el tipus de persona. Molta gent de paraula diu que farà i després no fa. Que prepara una trobada que mai arriba. Trucades, cartes que no contesten. Indiferència, fredor, aquesta és l´actitud adoptada per un grup cada vegada més nombrós. Amistats que en realitat no ho són. Apropament només per interés. Afectuositat falsa.
Quants d´entre tots els coneguts són realment sincers en el que manifesten ? Amb quantes persones som capaços de mostrar-nos tal qual som ? A quants estimem autènticament i quants ens estimen ? A qui coneixem en  essència ? Aquest tipus de connexió desconnectada és el que volem ?
Podem establir moltes i variades connexions, que en el fons assenyalen la gran desconnexió entre tots plegats.

AUTENTICITAT

El camí no està fet per a molts, i d´aquests només uns quants són autèntics.
Consagrar la vida més enllà de la subsistència material al treball interior de creixement constant, demana bastant més que la comprensió intel-lectual teórica. Es requereix un immens desig intern de lliurar-se completament a l´instrucció i entrenament sense treva que condueixi a l´apertura de consciència com a referència, i a la transformació posterior de formes prosaiques per formes refinades.
Els condicionants externs, les necessitats immediates, les obligaciones diverses, limiten la dedicació a observar-se i saber amb certesa que ens convé a part d´accedir als recursos materials. L´inercia és la tònica preponderant, on fer pauses llargues per a l´introspecció és una utopia atrapats com estem en la persecució de diners i els compromisos que això comporta.
Si tinguessim una renda assegurada, quants d´entre nosaltres s´abocarien al conreu espiritual ?
La majoria només cercaria entreteniments i gaudi, doncs dedicar-se en cos i ànima al desenvolupament integral de l´ésser és una vocació que ha d´estar fortament arrelada dins nostre, del contrari faltarà l´intensitat, voluntat i continuitat davant els múltiples reptes que s´han d´afrontar.
La vida mundana només s´adreça en el tenir en l´extern, en el visible. La vida espiritual persegueix l´encaix a tots nivells, i a part de vetllar per l´economia i els bens essencials, s´ha de treballar sobre hom mateix per a que les manifestacions del que pensem, sentim i fem, siguin cada vegada més efectives per a generar condicions més favorables.
Enfocar-se només en la subsistència és viure per a la temporalitat. Enfocar-se en la trascendència és projectar-se envers l´eternitat, adquirint guanys indestructibles que serveixen per a seguir pujant de nivell evolutiu.
L´elemental és comú en tots, on la diferència entre una vida de simple manteniment i una vida dotada de propòsit, és el que preparem impulsant-nos més enllà del temps i espai coneguts de la nostra dimensió per a endinsar-nos en subtileses clarificadores de la funció que hem vingut a realitzar aquí

NO PERDRE ÉS GUANYAR

Tots ens trobem aquí amb un karma on desconeixem l´origen i la seva magnitud, però el que és clar és la necesssitat d´esmenar-nos en diversos fronts.
Ningú es lliura de rebre multitud de greuges que venen de tots cantons. A vegades són els pares, altres els germans, la parella, amistats, companys de feina, etc. En un o altre moment rebem garrotades, i en ocasions de varies persones en la mateixa época. Sembla com si no fos possible mantenir la pau de forma estable, i quan s´acaba una batalla en comença una altra.
La major part de vegades, si observem el procés, ens adonarem de l´absurditat del que ha provocat la discordia. La lògica desapareix deixant que s´imposin uns determinats desitjos personals desembocant en conflicte. I això es va repetint, ara amb un ara amb un altre, i mentre´s seguim actuant de la mateixa manera mai es resoldran les polèmiques.
Molts episodis vistos únicament pel que ha passat, no tenen una base racional, i és aquí on els deutes pendents poden aclarir el detonant si desxifrem el contingut del que s´ha produit.
Agredim i som agredits indefinidament fins que es desvetlli la consciència de que les interaccions són un pont entre el realitzat anteriorment i les seves consequències, i les possibilitats de veure i comprendre amb més amplitud quina és la nostra funció aquí i ara a través de les relacions que es van creuant en el camí.
Els altres els hem de tenir com un potencial que ajuda a expandir-nos, com el revulsiu necessari per a reflexionar i modificar aquelles postures perjudicials substituint-les per expressions benèfiques.
Encara que rebem tractes punibles, indiferència o ingratitud, nosaltres hem d´actuar de manera de no acumular karma, mostrant-nos atents i correctes.
En el camí es diluiran relacions, viurem sensacions desagradables, i procurant respondre amb el bé pagarem deutes si és que ho eren, doncs l´important és no incrementar més càrregues. Amb aquesta actitud no perdrem en els esdeveniments que aconteguin, i no perdent guanyarem per la voluntat d´instaurar l´harmomia amb les progressives millores que constatarem si preservem en forjar el bé.

SENZILLESA - ALTIVESA

De que depèn mostrar-se senzill o altiu ? Del nivell de consciència. A més consciència més senzillesa, a més inconsciència més altivesa.
La persona senzilla s´adona de la seva insignificància davant l´immensitat, davant la dependència constant per accedir als recursos pretesos, de la seva ignorància, de la fragilitat a que és exposat per els esdeveniments no controlats, de la necessitat dels altres com a proveïdors.
La persona altiva es creu important perquè ocupa algun càrrec rellevant, perquè disposa de diners, perquè arriba a gent que l´aclama, perquè influenciat per l´ego es pensa que és superior, millor que altres per comparació en quant a tenir. Però aquestes impostures errònies són producte d´una il-lusió que impedeix veure amb claredat el rerefons.
Qui és senzill és més comprensiu, dialogant, obert, flexible, considerat, equànim, sap que els errors es cometen per motius diversos però no a propòsit.
Qui és altiu és orgullós, tancat, rígid, només compta el seu criteri, no reconeix els defectes, no se´l pot adveritr perquè es considera impecable. Auto centrat en les seves coses, els altres són una espécie de mal inevitable enfront la seva desmesurada valoració.
La persona senzilla és humil, i convençut de no ser ningú rellevant, amb la seva actitud és algú.
La persona altiva es creu algú, i justament pel que diu, pel que fa, pel tracte menyspreador habitual, no és ningú.
La persona senzilla sense necessitat d´uns coneixements específics es mostra amb una saviesa perquè ha comprés l´essencial.
La persona altiva, mancada de visió, pendent del seu microcosmos, distorsiona la realitat observant-la a conveniència, visquent en la falsedat d´un suposat valor que denota un complex d´inferioritat que intenta compensar sense aconseguir-ho.
Qui és senzill ho posa fàcil per a entendre´s i resoldre afers. Qui és altiu discuteix, es vol sortir amb la seva tant si com no, i el que amb bones maneres s´agilitzaria amb rapidesa, la prepotència expressiva eternitza els conflictes.
En definitiva tot és una questió de claredat o foscor, clau per a qualsevol plantejament i els desencadenants que vindran a continuació.

COHERÈNCIA

Està realment en consonància el que diem amb el que fem ? Diem una cosa i en fem una altra diferent ? Perquè es contradiu el dit i el fet ? Els motius poden ser diversos : irreflexió, interessos en algun sentit, preciptació, falta de claredat, i sobretot desequilibri entre la part interna i externa.
És un fet habitual constatar incoherències, en les persones més properes, en l´àmbit laboral, en persones que ocupen càrrecs rellevants, i això genera una mala imatge, pérdua de credibilitat i desconfiança; doncs com es pot confiar en algú que diu blanc i després mostra negre a l´hora d´actuar ?
Pensen realment el significat de les paraules ? El ressò d´aquestes ?  Les consequències del desencaix entre el pronunciat i l´expressat ?
Aparentar, voler se el que no s´és, generar una impressió falsa amb un fi ocult, sempre hi ha un motiu de base que ha de clarificar la disonància entre dir i fer, i sovint, en un ambient frívol i superficial, ni el mateix protagonista sap realment què l´empeny a comportar-se d´aquesta manera.
L´incoherència és una desconnexió, és com voler connectar un fil, un aparell, en un lloc equivocat, i és clar, no funciona. La coherència és sintonitzar els diversos elements presents acoplant-los correctament per al seu propòsit i bon ús.
Anar evidenciant incoherències provoca desconfiança, falta de credibilitat, mala imatge, valoració a la baixa, distanciament, evitar tractes propers pel perill de sortir malparat. És un mal negoci ser incoherent, la gent s´allunya, i l´implicat en questió enlloc d´extreure beneficis el que recull són pérdues.
Què falla en el trajecte ?  La manca d´encaix reflecteixc un desequilibri entre el que es vol fer creure als altres i l´acció realitzada, i els detonants que impulsen a comportar-se així són múltiples.
Quan som coherents hi ha harmonia, i aquesta es transmet a l´exterior. En les incoherències hi ha confusió, dubtes i sospites sobre una part tèrbola amagada però evident a través de les contradiccions.

REACCIONAR O RESISTIR ( II )

Si reaccionem als events externs pel comportament d´altres o circumstàncies, ens convertim en efecte del que passa. Si resistim observant en perspectiva, preparant la millor opció pel que s´ha generat, llavors estarem fabricant la causa al planificar i decidir nosaltres què volem i què és més convenient.
Reaccuonar és quedar atrapat en quelcom desagradable creat per tercers o bé per alguna acció personal que no surt com voldríem. Resistir és acceptar uns fets procurant extreure´n un avantatge.
Els motius que empenyen a reaccionar són diversos, sigui per descontent, per esperar unes expectatives diferents, per valorar segons què amb un resultat per sota del desitjat.
Resentiment per expressions o la conducta d´algú. Orgull d´acord a l´auto-importància i el tracte rebut per altres. Venjança si la sensació és d´haver estat agredits, perjudicats, amb afany de justícia per a satisfer emocions primàries.
Reaccionar és mostrar enuig, expressant-nos amb paraules o formes agres perquè s´han rebut malament paraules o formes d´altres que d´alguna manera no consentim. Reaccionar és una expressió de l´ego : què em diuen, què em fan a mi, què s´han pensat, què s´han cregut.
Resistir és senyal de maduresa, de tranquil-litat, de mirar en perspectiva, de no veure els altres com els dolents, sinó com mitjans proporcionadors d´apertura, d´oportunitats per a introduir ajustaments més acurats.
En allò que és inútil perquè és impossible entrendre´s amb l´interlocutor, retirar-se és el més convenient.
Esperar a refer deterioraments només val la pena si hi ha voluntat en ambdues parts, capacitat d´escoltar, de no voler imposar per força els propis criteris, sinó el que sigui equitatiu pensant en el bé comú.
El que és inviable, on no hi ha entesa, ni confiança, què és perjudicial, s´ha de deixar per abocar l´energia en relacions i condicions apropiades.
Cridar, insultar, mostrar-se ofés, indica que s´està enfadat perquè no es produeix el que desitgem com voldríem, i d´alguna manera és una mica infantil respondre en aquests termes.
Mantenir la calma, el comportament educat, és qui marca la diferència entre algú que es fa càrrec de la situació sense alterar-se. Perdre els papers és veure´s superat pels esdeveniments, responent instintivament sense lògica ni amb bon criteri.

REACCIONAR O RESISTIR ( I )

Asiduament es van presentant situacions tenses, on no es tracta d´emprenyar-nos cada vegada pel fet que ens desagradin. Quan es trenca l´harmonia arreu d´un esdeveniment i les seves consequències, quan algú pertorba la tranquil-litat amb paraules o accions maldestres, no ens hem de deixar aclaparar per les circumstàncies, ja que la resposta emocional pot estar mancada de la claredat indispensable, i enlloc d´arranjar empitjorar l´existent.
Segons el propi tarannà, el particular codi de valors, moltes coses poden ser molestes, però el " desagradable " no radica en l´interlocutor i les seves emissions, més aviat és l´impressió rebuda i el que remou en nosaltres. Es poden cometre accions realment punibles, expressions dures sentint-nos atacats, però darrera dels fets hi ha un motiu per a que s´introdueixi un context diferent, o bé mitjançant sacsejades treiem unes conclusions per a modificar algunes pautes.
Els altres són intermediaris per a potenciar el nostre desenvolupament, i malgrat experimentar friccions i polèmiques, aquestes només són l´embolcall d´unes possibilitats d´ampliar la consciència millorant l´actitud.
Els que semblen enemics en realitat són amics disfresats, la diferència és que ens forcen a mobilitzar el fons de reserva guardat per a emergències, i gràcies a ells podem superar obstacles i enfortir-nos si ho sabem afrontar amb fermesa.
Massa tranquil-litat no permet crèixer, és necessari de tant en tant nous desafiaments per accedir a nivells més alts. I el que al principi és pesat, que suposa un handicap, si resistim les molesties inicials i esperem a respondre amb el to i moment oportú, llavors el que semblava negatiu es converteix en positiu.
El mal és que la majoria de seguida es sent ofesa, replicant ferits sense donar temps suficient a la lògica a la recerca de solucions conciliadores.
Si reaccionem irreflexivament el foc s´incrementa i el conflicte s´allarga. Si resistim sense veure´ns o sentir-nos víctimes, podrem desxifrar el missatge del que s´ha dit o s´ha fet per a trobar vies aclaridores que condueixin a l´adopció de postures més àgils respecte a nosaltres i sobretot la manera de tractar amb dignitat i correcció al proïsme encara que ells no ho facin amb nosaltres.