ANAR ESPERANT

Què esperem de nosaltres, dels altres, de la vida ? Segurament més del que al final s´esdevindrà. Només podem esperar d´acord a la cadena d´enllaços entre l´efectuat en un temps passat i les consequències que es derivin. Estem sotmesos a unes lleis indefugibles i no es pot escapar a la causa i efecte. Segons la causa serà l´efecte és inevitable, i tan sols podem esperar un desencadenant en consonància al manifestat en la causa. Després hi ha la llei d´acció i reacció. A tota acció li segueix una reacció igual i una d´oposada, partidaris i detractors sempre estaran presents en qualsevol tipus de plantejament per més absurds que puguin ser alguns. El medi on estem immersos té unes característiques amb avantatges i inconvenients, i el que podrem esperar en quant a esdeveniments o resultats dependrà del marge de maniobra i l habilitat en el procedir. També hem de comptar amb el karma individual i col-lectiu. Cadascú té una singularitat i una funció a executar, i s´ha de dur a terme en un context específic. El lloc on som ens vincula a un karma col-lectiu a nivell cultural i una visió que incideix en el codi de valors i per tant en la conducta. El passat ens dota de bases i recursos actuals, projectant-nos constantment cap endavant amb uns propòsits que no sabem si es produiran i on anirem a parar ni què acabarem fent. Podem esperar observar uns precedents, la nostra capacitat i projecció que es perfilin unes determinades situacions, però la dependència de tercers, un ordre universal més enllà de la nostra consciència i l´encaix entre les parts i el tot, ens ubiquen a cada moment en el lloc, circumstàncies, experiències i relacions precises que seran les apropiades per a cadascú. Els termes sobtat, inesperat, impensable, expressen senzillament que no veiem l´enllaç d´uns fets anteriors i un desencadenant. No hi ha casualitats ni res passa per que si, és questió de fixar-se en el procés, sabent que els fruits corresponen a les llavors, i això és el que hem d´esperar.

ALIMENT DENS O ALIMENT SUBTIL

A l´igual que estem interaccionant entre l´intern i l´extern, també ho fem entre el dens i el subtil. Ens movem en un entorn material perseguint objectius concrets, i saber com procedir per aconseguir-ho depèn de l´interioritzat que faci de guia entre la idea, el procés i el resultat. L´instint de supervivència ens fa cercar constantment els nutrients a fi de dotar-nos de les millors condicions possibles, i aquesta tasca requereix efectuar incessants intercanvis en l´entorn amb altres i la natura. Mantenir-nos físicament suposa alimentar-nos d´elements densos, però també subtils en quant a instrucció, i entre l´emergit de dins manifestat a fora, hem de trobar les mesures idònies dels mitjans al nostre abast i els objectius. On aboquem temps, esforços i recursos, és una forma d´alimentació. Si només vivim per treballar i subsistir el nodriment serà únicament dens. Si tenim inquietuds de superació per algun ideal, per a contribuir útilment envers la societat, esdevindre una millor persona adquirint virtuts mitjançant els estudis pertinents conduents a incrementar la consciència i transformar-nos paulatinament, estarem alimentant el subtil. Hauriem de preguntar-nos : volem passar per la vida només per a mantenir una presència insubstancial, o volem trobar un sentit més enllà de l´observable i visible pels cinc sentits ? Acumular dies per acumular sense un profit, sense un propòsit, sense progressar en les actituds, en les relacions, en el comportament, aquesta és la vida que volem ? Segur que no, però disortadament és el que hi ha a excepció de poquíssimes persones que desitgen trencar i sortir d´aquest cercle existencial purament bàsic immersos en batalles, polèmiques, interessos mesquins que impedeixen avançar a l´estar enganxats en les diferents expressions primaries del vinculat a la matéria. Alimentar el dens és fàcil, tots hi estem obligats si desitgem una continuitat. Alimentar el subtil depèn de les inquietuds internes, de l´evolució implícita, de la consciència, i de la proporció de la naturalesa superior instaurada en el més profund de l´ésser.

EL POC PROFIT DEL QUE DIEM I DEL QUE FEM ( II )

El propòsit del que expressem és elevar gúspires de llum, i això ho desconeix la majoria. Una societat mundana ens prepara per a subsistir però no per a trascendir, i confonent el mitjà com si fos l´objectiu, amb una formació enfocada envers el material, l´observat diariament obeeix a les limitacions escollides per inconsciència i estar atrapats per un conjunt de circumstancies que ens condicionen. Molta xerrameca desaprofitada, converses reiteratives, previsibles, perque no hi ha ambició d´introduir nous coneixements i eixamplar horitizons que facilitin més eficàcia. Tothom anhela benestar en les àrees principals ¿ i que fem al respecte per aconseguir-ho ? Enganxats a pantalles i a l´ampli ventall que ofereixen ? de què serveix tot plegat ? això ens fa millors ? aconseguim millorar-nos a nosaltres i les relacions ? I entre missatge i missatge, el dia a dia és ple de successos aberrants. Abocant energies envers l´extern, en màquines que faciliten les condicions respecte a temps passats, el comportament humà es manté inalterable en les baixesses de sempre. Què es pot aprofitar de tot el que diem ? Quin percentatge és útil ? Amb quina finalitat diem el que diem i fem el que fem ? El que diem i fem deixa un impacte en l´ambient, i el ressó provocarà un determinat impacte. Les converses que escoltem en l´àmbit que sigui, palesa el que la persona ha acumulat, el que apropa o identifica a certes tesis. I en politics, en tertulians que suposadament haurien d´estar versats, només cal adonar-se del veritable nivell. Una societat poc instruida, evadint-se cada vegada més amb mitjans externs que allunyen d´una connexió amb el nostre interior, que cerca el mínim esforç i el màxim profit i no vol reptes complicats, sense objectius de superació més enllà de les característiques materials. Les aparences superficials es poden interpretar com que es diu molt i es fa molt, però això si no es tradueix en un profit palpable i consistent, són paraules i accions inútils.

EL POC PROFIT DEL QUE DIEM I DEL QUE FEM ( I )

A part dels grans artistes, dels descobridors que han revolucionat la societat i les grans obres socials diverses, difereix en gran mesura al comportament i aportació del que representa la majoria. Sempre hem de perseguir un desenllaç benèfic del que expressem amb paraules i accions, i ho hem de comprovar en el ressó d´aquestes. La boca i les mans exerceixen un paper preponderant, s´encarreguen del que diem i del que fem. La boca situada al cap està vinculada a la part mental. Els quatre elements es manifesten a través de la boca. El que entra ( sòlid i liquid ) correspon a elements femenins de terra i aigua. El que interioritzem per a un nodriment, per a una continuitat. Les paraules emergeixen de dins per les experiències prévies, per coneixements, per la concepció forjada al llarg del temps d´acord al nostre potencial, ideals i idiosincràsia. L´impuls per a expressar-se l´aporta l´element foc, i el pronunciat s´associa a l´element aire. El que surt de la boca ( foc i aire ) correspon a elements masculins. Les mans situades a la part central poden connectar amb el cap i els peus. Fer baixar les idees donant forma concreta. Les ordres poden venir a través de la boca, però les execucions depenen de les mans. El que diem, el to, el contingut, el ressó que pugui deixar, indiquen característiques de la persona. Ens podem apropar o allunyar, engrescar o avorrir, entusiasmar o espantar ¿ i en l´espai abans de pronunciar les paraules i un cop dites, ens aturem a pensar en el possible impacte que pot causar ? Segurament no constatant el dia a dia de persones influients i anònimes. El que diem i el que fem conformen la vida individual i col-lectiva. Podem fer i desfer, construir o destruir, millorar o empitjorar, i malgrat la importància del que es pot generar, només cal adonar-se de la inconsciència i la ignorància que ens envolta per adonar-se de la quantitat de bajanades que s´arriben a dir,i la poca consistència de les moltes accions realitzades.

RETENIR

Què vol dir retenir ? No deixar que una persona o cosa se´n vagi. Conservar en la memòria o en l´enteniment. En ocasions és aconsellable retenir i altres no. El que sigui prevenir o evitar perills és una bona mesura. Voler retenir algú contra la seva voluntat no. Retenir és sinònim d´aquietar, paralitzar, ubicar en llocs reduits de concentració. La questió de fons és què i amb quina finalitat. Acostumats a régims dictatorials, hauriem de preguntar als opressors el motiu que empeny a reduir sistemàticament els adversaris. És bo retenir coneixements que siguin aplicatius, experiències que serveixin de referent per a procedir amb un marge de maniobra més gran. El que serveixi per a expandir el potencial i aportar millores és important poder-ho retenir. I la part a evitar és aferrar-se a situacions, relacions o estris, que ja han fet la seva funció i ara són més aviat un perjudici obstructiu. Qui és valent no reté per por de perdre i fixar la negativitat de que un possible canvi serà pitjor. La covardia paralitza, impedeix veure amb claredat i l´immobilisme no resol el context de fons. Voler retenir a la força emprant métodes execrables per a que una parella no se´n vagi, o bé mantenir territoris ocupats amb la complicitat de països aliats, lleis a mida i extorsions diverses, són mostres de fins on arriba en massa ocasions les miseries humanes. No es pot obligar a ningú que estigui amb nosaltres si no ho vol sota amenaces i menys amb agressions. Les relacions s´han d´establir amb llibertat perque cap persona és possessió de cap altra. No hi ha vincles sagrats ni cap país és sagrat, i qui pensi el contrari, a part de ser un inadaptat, té un problema mental. El pitjor és que per uns interessos mesquins es vol subjugar, important només els desitjos eogistes amb una total desconsideració envers el desitjat. No podem retenir les estacions, el pas del temps, els canvis meteorològics, i qui ho pretén fer sobre les persones, per a preservar un determinat context amb mitjans contra natura, podrà allargar la durabilitat però no impedir l´esclat que tard o dora provocarà actuar en oposició als fonaments d´ordre i harmonia.

INDIFERÈNCIA

Indiferència és ni si ni no, ni fred ni calent, ni m´agrada ni em desagrada, ni a favor ni en contra, en definitiva és adoptar una neutralitat que no es decanta per res al mantenir una distància respecte al tema i al fons. Amb la indiferència no importa el desenllaç, ni si es produeix una millora o un empitjorament, si guanya o altre, si hi ha beneficis o pérdues degut a no sentir-se involucrat. La indiferència s´apropa més a la fredor per que no hi ha entusiasme ni s´atorga el valor indispensable per a prendre partit. En molts aspectes socials que ens atanyen a tots hauriem de vetllar per ells per a unes condicions òptimes, i en canvi la habitual tendència individualista i egoista amb una visió restringida al procurar només per una petita parcel-la, fa que pedurin moltes problemàtiques per inhibició. Quan alguna cosa ens toca d´aprop no ens mostrem indiferents per que el desig és tenir, preservar, i disposar de condicions apropiades. La indiferència es produeix per no entendre, per no vibrar en el fons i/o en la forma, i al no haver una implicació emocional és més fàcil mostrar una actitud mental desapegada. El significatiu i rellevant d´una época pot esdevindre indiferent al llarg del temps per canvis diversos. I exactament el mateix en les relacions. Persones importants, asidues, amb determinats lligams, constatem que han passat a l´oblit perque l´entusiasme i l´afinitat s´han evaporat pel camí. En quins moments, en quins àmbits hem de mostrar-nos indiferents, i quan hem d´involucrar-nos ? Haurem d´observar les nostres reaccions, la validesa o no de certes actituds, i reajustar tantes vegades com calgui la nostra resposta davant els esdeveniments que es produeixin.

LES SUPOSADES SATISFACCIONS ( II )

Ttothom vol sentir-se bé, que és sinónim de satisfacció, i això és una tasca d´acoplament continu entre idees, anhel i concreció, i entre el desig i el factible. En els intercanvis i accions anem afrontant el dia a dia, havent de trobar l´encaix particular en els ambients on ens movem. La satisfacció no la proporciona el fet de tenir molt o més, la quantitat ha de ser la idònia en cada context, on l´important és la qualitat final d´un procés. Menjar en excés, beure massa, allargar festes creient que suposa un plus, no comporta més satisfacció, més aviat al contrari. Darrere dels excessos hi ha una sensació de buit que es vol cobrir amb mitjans materials que no ho aconseguiran, ja que la desmesura en aquests casos és l´indicador d´una pobresa espiritual que no s´omplirà sobrecarregant-nos. Realitzar tasques significatives, resoldre dilemes, millorar situacions, avançar en algun àmbit, pot atorgar satisfacció, perquè en definitiva del que es tracta és ser millors manifestant-ho en fets. Cadascú amb les seves valoracions personals fixarà el motiu d´aquesta suposada satisfacció que caldrà veure a la pràctica si realment és així. Per a experimentar situacions satisfactories és precís dotar-nos de recursos diferents. Pensar amb claredat per a saber què, com, i dinamitzar el pertinent. Un equilibri emocional, fonamental entre els desitjos i el comportament. I uns objectius que sigui producte d´una harmonia global de dins a fora i de fora a dins. Algunes persones esmenten sentir-se orgulloses després d´algun éxit, i el que volen dir és que estan satisfetes. Els talents són per a compartir-los, i en realitat competim amb nosaltres mateixos. Podem anomenar rivals a altres, on la prova és mesurar les nostres habilitats. La insatisfacció són desitjos no consumats, i enlloc de sentir-nos desencisats és millor observar el context en profunditat, què podem extreure, i probablement ens adonarem que és l´apropiat en aquest moment. La satisfacció no radica en el rebut sinó en el donat. Les aportacions útils diverses a altres, oferir ajut, suport, coneixements, motivar algú a millorar, eixamplar perspectives. Satisfaccions passatgeres per que sempre estem en procés, i per tant mai són completes. L´esforç constant de refinar-se en totes les àrees i transmetre-ho per a un benefici comú és la recerca de satisfacció.

LES SUPOSADES SATISFACCIONS ( I )

Satisfacció és una sensació entre un desig i un resultat. Per a constatar si aquest és saludable cal observar quin és el desig i les consequències de satisfer-lo. Satisfacció és sinònim de benestar, un anhel innat que tothom vol experimentar, i tenint en compte els lligams i el ressó de les nostres accions, hem de comprovar els valors atorgats al que considerem pot ser causa de satisfacció. Si el considerat satisfacció per a nosaltres comporta un perjudici a algú, és un propòsit erroni. El que dinamitzem ha de comportar harmonia i no generar negativitat en cap aspecte La satisfacció no l´hem de cercar en dependències alienes, en el subjecte a oscil-lacions. El que ve de l´exterior exerceix d´intermediari entre les pròpies manifestacions individuals i un objectiu de progrés gradual. Tenir parella, fills, treball, diners o altres questions, serveix per a una tasca d´aprenentatge, d´ampliació de consciència si sabem veure les aportacions de cadascú i el que ens volen mostrar per a un potencial transformador, però no són el fi perquè són el mitjà. La satisfacció l´hem de generar nosaltres mateixos independentment dels factors que ens envoltin. Tal persona o tal situació no són els aportadors de satisfacció. Ens poden fer sentir bé, comfortables, però el subjecte a altres, a uns breus moments de joia no els hem de cercar en dependències. La satisfacció no s´ha de plantejar en termes egoistes, en adquisicions, en rebre, en tenir, aquestes obtencions proporcionen alegries fugisseres esvaides amb rapidesa. La satisfacció s´ha de forjar d´un treball intern que reforci els valors intangibles eterns que ens acostin a un comportament més pulcre cara a nosaltres i naturalment envers els altres. Estar bé disposar de condicions materials que proporcionin qualitat,recursos per a escollir entre varies opcions, tenint en compte que aquests són bens de sosteniment, on el propòsit dels esforços i les experiències és refinar les nostres expressions per a millorar indefinidament que és el que donarà sentit i l´aconseguit serà qui donarà la satisfacció. L´interiotzat préviament transformat externament.

CENSURA PURITANA

Segons l´época apertura o tancament, i es veu que ara toca ser purità. D´un cantó pregonen llibertat d´expressió, i de l´altre censurar portades, fotos, cartells, cançons i el que faci falta a aquests demòcrates dictatorials. El proper pas consistirà en anar a museus i tapar els quadres que considerin indecents, i quan es comença per aquestes ximpleries i es va cedint, s´estan forjant uns precedents perillosos que sabem per experiències passades on desemboquen. En els estats dictatorials es persegueix tot el que no s´hauria de perseguir, mentre´s els opressors fant tota mena d´accions criminals que haurien d´estar prohibides i castigades, però això és legal. Molts d´aquests puritans escandalitzats per insignificàncies, acostumen a ser provocadors amb un llenguatge sovint ofensiu, però això és llibertat d´expressió i no s´ha de vetar. Estem arribant a un punt on l´espontaneitat, mostres efusives, segons quins acudits o bromes, fregaran la tipologia de delicte. Entre la invenció de paraules inclusives i la prudència extrema de segons quines paraules i quins moviments no sigui cas que en sortim mal parats, si ja de sempre les relacions han estat plenes de conflictes, amb les precaucions actuals l´únic que es genera és inhibició, fredor, distància, indiferència i un rerefons d´individualisme abans de complicar-se la vida amb gestos considerats punibles sota la visió i judici d´aquesta croada de nous sants i santes. Amb tantes precaucions per la que ens pot caure a sobre amb els inquisidors actuals, el millor per a no entrar en polèmiques és mostrar-se com un autista i mostrar-nos només obertament amb qui tinguem confiança. Tot plegat és una mostra més de tantes de l´idiotisme social que lluny de minvar creix, per que és el pòsit acumulat internament durant anys d´un nodriment erroni que impedeix discernir amb amb claredat i saber distingir on radica el correcte i on radica l´incorrecte.

GUANYAR TEMPS I PERDRE TEMPS

Guanyar temps i perdre temps. Què entenen alguns per guanyar temps ? El factor temps és una mesura matemàtica permanent que no es pot ampliar o reduir, senzillament és la que és. Per tant som nosaltres que estem sotmesos a les quantitats específiques que aquest ens marca. No podem guanyar temps perquè en tot cas és el temps qui ens guanya sotmetent-nos a unes delimitacions. La nostra tasca consisteix en administrar el temps. Immersos en una dinàmica constant d´inicis i finals, hem d´encabir les pretensions en períodes que van variant, on cada moment va acomplint la seva funció dins d´una àmplia diversitat. Des d´una perspectiva limitada egocentrica, els que cataloguen guanyar temps a especular, alentir, posposar, amb l´objectiu d´aconseguir un suposat benefici, no saben com es desenvoluparà el procés i la incidència de tercers en les seves pretensions. A més, cadascú té una supervisió individual amb unes característiques i una funció a executar, on cada experiència esdevé quan és el moment oportú, i des de la vessant superficial no podem saber si es va guanyant o perdent quan es presenten els fets. Quan diem perdre temps ens referim a malversar-lo amb actituds improductives que no reverteixen en un profit intern o extern. I malgrat les evidències, en ocasions pot exercir de trampolí d´impuls a voler modificar precedents si ens percatem de l´insatisfacció que ens deixen certes conductes. El repte diari és guanyar amb el pas del temps, precisament aquesta és la seva funció, per que si no som millors en el que fem, en incrementar qualitats, en comportar-nos més correctament, significa que l´estem desaprofitant. Quedar estancats durant décades sense expandir el potencial, amb un simple subsistir presencial sense rumb ni cap objectiu de veritable superació, és perdre temps. Si el temps és or a cada moment l´hem de viure com a tal, si no és devaluar-lo. I al final del trajecte hem de preguntar-nos : he guanyat o perdut a través del temps ?

EL REFLEX DEL QUE SOM

Res del que ara ens envolta ha aparegut sense més ni més. Hi ha un origen, un primer moment que forjarà a continuació una situació a curt o llarg termini, de petit o gran abast. D´acord a la llavor serà el fruit, i l´evidència natural és exactament igual en el gènere humà. Amb la inconsciència d´un cantó, els desitjos personals d´una altra, i no preveure les consequències de segons quines pretensions,es va configurant l´entorn. El reflectit a l´exteior és producte de l´acumulat, de la incidència o impacte causat, i de l´habilitat o maldestreria en les accions comeses. Cadascú és únic i té una funció particular, però aquesta unicitat es forja per les influències rebudes de les interaccions, de l´àmbit cultural i el propi segell disitntiu que s´encarrega de tamisar tot plegat. Trobem tot tipus de combinacions en l´àmbit social : gent amb una bondat natural i altres inclinats a la maldat. Treballadors o ganduls. Qui vetlla per altres per empatía, i el que es desentén. Intel-ligents i curts de gambals. El manifestat, l´evidenciat externament, aflora des de l´interior, i només podem expressar el que sabem i el que tenim. Per què hi ha tants episodis caòtics ? Per què no aprenem de la història ? Per que no sabem resoldre el més senzill ? Per què cercant benestar es genera malestar ? De què serveix tanta tecnologia i tantes eines al nostre abast mentre´s milions de persones passen gana, s´han de desplaçar per a trobar condicions més favorables, refugiats, minories perseguides, guerres inacabables, contaminació, atur, i moltes altres questions manté la majoria de la població en un context precari. El dia a dia i el que succeeix és reflex del que som. I si preval més la pobresa que la riquesa, és per que en el fons, nosaltres, els humans. som més pobres que rics. Pobres per ignorants, per no saber veure en perspectiva la implicació de les nostres pretensions, per pensar en termes egoistes enlloc de vetllar pel conjunt. I els rics materials també són pobres si es desentenen i no contribueixen a paliar el desori que ens acompanya, perquè no són aquests bens transitoris els que s´han d´acumular.

PRIMITIVISME SOCIAL

No hi ha dia que no es produeixin fets execrables. ¿ Què impulsa a les persones a comportar-se d´aquesta manera primaria ? Quan no una cosa una altra. No es suporta els que són diferents, bé sigui per ideologia, per orientació sexual, per que van en direcció oposada als interessos personals. ¿ I com es procedeix davant l´enuig que genera en alguns ? Agredint de maneres diferents. Homes que a falta d´idees, de discerniment, de debatre amb sensatesa les diferències per a trobar una entesa, opten per colpejar i matar les dones que no es mostren com ells desitgen. O atacar de forma totalment infundada a algú pel fet de no tenir l´inclinació sexual que volen imposar a la força aquesta colla de justiciers. Linxament generalitzat quan es posen en questió actituds, expressions, tendències habituals. Tancament en banda a seguir amb les directrius de sempre abans d´escoltar i reflexionar sobre formes diferents més saludables i benèfiques a títol individual i col-lectiu com pot ser l´alimentació. No és d´estranyar que haguem d´experimentar el que experimentem, i la majoria enlloc d´aturar-se a pensar quin missatge hi ha darrere i què hem de modificar i millorar per a substituir problemes de salut i econòmics, només s´està pendent de gresca i xerinola i omplir el calaix amb diners. Normalitat no és el que hi havia abans perque es vivia precariament en múltiples sectors. I tot aquest incivisme, grolleria, intolerància, agressivitat, actes criminals, els cometen els que es creuen que són normals. I si abans i ara estem com estem, és precisament per que hi ha massa desajustament entre el que es vol i el que es pot, entre el que és correcte i el que no ho és. I si no sabem distingir les diferències procedint instintivment, aquest primitivisme no podrà esdevindre civisme.

HUMILIADORS HUMILIATS

Els grans humiliadors de sempre que justament l´únic que saben fer és humiliar a tot dissident que no pensa com ells, que no diu el que volen sentir i no fan el que ells desitgen, es senten humiliats quan algú expressa l´oposat, quan els esdeveniments els van en contra, i quan tots els esforços de tenir subjugats i controlats els adversaris se´ls escapa de les mans. Els reis d´anar en contra direcció a l´autopista, on sempre són els altres que estan equivocats i ells sempre estan encertats. Ells que es consideren omnipotents, els millors, on ningú està autoritzat a questionar-los per que són infalibles, acompanyats només de tots aquells igual de ximples i alienats del més mínim sentit comú, en el moment que els assenyats analitzen, reflexionen i emeten veredictes basats en la coherència, llavors la còlera, la ira, l´orgull, totes les febleses de l´ego donen pas a un incendi descomunal on l´aigua és incapaç d´apagar. La visceralitat és instintiva, animal, i si preval és impossible que la persona sigui capaç de discernir ni de ser equànim ni comportar-se cívicament. Aquells que porten segles oprimint, que han actuat despietadament per allà on han estat, substituint cultures autòctones per imposar la seva, sempre menyspreant, insultant, agredint de múltiples maneres tot aquell que no sigui dels seus, l´unic que saben fer és enrabiar-se, gesticular, cridar, cada vegada que el trilerisme i la perversió no els hi aporta el desitjat. Com deia el Rei David " Teniu ulls però no hi veieu. Teniu orelles però no hi sentiu " Encegats per no voler veure el que no es vol veure, i sords per no escoltar el que no es vol sentir. I així anar passant anys, décades, segles, per a no resoldre el fons dels conflictes per que retenir els guanys miserables, qué és la clau de la questió, serveix de barra lliure per aplicar totes les immnundicies imaginables i inimaginables.

SABER MESURAR

En el dia a dia hem de mesurar diferents elements per a que diversos components facin la seva funció acomplint un propòsit. Per a trobar el punt òptim en cada cas precisem unes mesures, i amb un coneixement de causa per a saber el que cal afegir o treure, juntament amb els recursos pertinents, anem efectuant operacions d´incrementar o reduir a la recerca de l´harmonia en el conjunt. Només podem mesurar el visible i tangible, en les tres dimensions de temps, espai i moviment. Les operacions tenen lloc en un context limitat, doncs allò que és invisible i i l-limitat no és mesurable. Les operacions matemàtiques s´encarreguen dels càlculs per a ubicar a vegades en pes, tamany, distància o temps. L´informació precisa que ens faciliti l´actuació per a que cada àmbit s´ajusti de la millor manera al més idoni per a la seva funció i prestacions. L´éxit o fracàs és una questió de números, debatent-nos entre uns mínims i uns màxims, amb el que tenim i sabem en el medi d´acció hem d´ajustar els factors que entren en joc de forma precisa per a obtenir el resultat pretés. Per a encertar la mesura es requereix atenció i concentració, així com tenir ben afinats els sentits, on a vegades seran uns més preponderants i en ocasions uns altres, en definitiva és assolir l´encaix d´una diversitat per a un propòsit unitari. Entre nosaltres, els instruments que entren en joc i l´objectiu que es persegueix. Els aspectes físics es poden mesurar, però no els emocionals o mentals. I així quan ens referim a algú que és molt intel-ligent, és una apreciació subjectiva que no podem veure, pesar ni tocar, i està per veure la suposada intel-ligència en el que expressi o faci tal persona. I el mateix quan es diu " t´estimo molt " és igual al cas anterior. ¿ On radica el molt, amb quins paràmetres i comparacions es fonamenta ? O " estic molt cansat " ¿ com es pot saber si és molt o poc ? respecte a qui ? El benestar o malestar, l´entesa o el desacord, l´harmonia o el caos, ens assenyala si sabem fixar degudament les mesures o no, que depenen d´uns pensaments, uns sentiments i accions correctes en equilibri entre totes elles.

INTOLERÀNCIA I IMPOSICIÓ ( II )

Intolerància implica imposició " això no, allò si ". Comportaments o situacions catalogats com a incorrectes s´han de neutralitzar amb mesures que ho contrarestin. L´incivisme es combat amb civisme, les agressions amb respecte. No es toleren les expressions considerades no adients ¿ però quines són aquestes realment ? Si en una cultura determinada els mateixos fets no són punibles i en altres contrades mereixen càstig ¿ què mesura i qui està encertat en les valoracions ? Hi ha intolerants imparcials i intolerants parcials. Els que són equànims davant els esdeveniments similars cenyint-se a uns principis. I els parcials que són durs envers adversaris o sobre allò que no agrada, i en canvi si ho fan els seus, aleshores són condescendents i no té importància. Hi ha dos tipus d´intolerants i dos tipus d´imposidors. L´intolerant empés per interessos o desitjos egoistes, no per pretendre el just, idoni o convenient, rebutjant el que posi en perill les seves pretensions. I l´intolerant que es mou pensant en el conjunt i les consequències adverses de segons quins actes, i per a combatre-ho precisa decrets, lleis i reglaments. Qui mesura el que és tolerable del que no ho és ? En quin moment es traspassen els límits ? Com podem saber si el diagnòstic és encertat ? És intolerable vol dir " això no pot ser, no es pot fer ". És de suposar per les consequències i l´impacte. ¿ Què és exactament el no correcte ? El fons, les formes, ambdues ? Quina és la réplica dels intolerants ? Què ofereixen ? Imposar el que volem d´acord a uns valors o idees subjectives, si desemboca en menyspreu, humiliacions, envair el terreny d´altres, això no es pot tolerar, és intolerable. El dictador que portem a dins repel el que s´allunya dels nostres gustos, criteris i valors. No obstant, una cosa és desagradar i l´altra no tolerar. Entre l´acceptació i la no acceptació implica factors més grans de rebuig d´allò manifestat. Ja no caldria ser intolerant si tothom vetllés per ser correcte, ni caldrien imposicions quan cadascú es comportés pulcrament. Tant la intolerància com la imposició poden sorgir del primitivisme o del civisme. Observant la postura i el resultat sabrem si s´inclina en una o altra direcció.

INTOLERÀNCIA I IMPOSICIÓ ( I )

Què no es tolera ? El que es diu o com es diu ? El que es fa o com es fa ? El que posa en evidència les nostres errades, les incorreccions ? Quin és el motiu de fons per a sentir-se tan ofés ? I la réplica de no acceptar el que es diu o es fa, és imposant una altra manera de dir i de fer. El que nosaltres diem o fem és la veritat absoluta, la justicia absoluta, el realment correcte ? Al darrere d´aquestes manifestacions hi ha massa ínfules egoiques i molta mediocritat de creure´s intocable. Dia a dia assistim a aquests despropòsits. D´uns comentaris insignificants s´originen focs desbocats. D´una simple protesta s´ha de castigar durament els dissidents. Allò que no sona bé a l´oïda s´ha de retirar, tapar o castigar. Després parlen de llibertat els que només pensen a censurar, a oprimir, a liquidar per a que només imperi el seu desig dictatorial de dir i fer tot el que ells vulguin, però els adversaris s´han de suprimir. Com s´originen els conflictes ? Per la disputa entre dues parts discordants defensant interessos diferents on el més fort vol fer claudicar al més feble per a que les seves pretensions ideològiques i de poder s´imposin per força, i així passen els dies i els anys. Tant se val omplir la boca amb bones intencions o pronunciar la paraula democràcia quan els fets posen de manifest la rudesa dels métodes a la recerca d´uns objectius indignes. I el ciutadà assenyat fins quan haurem de seguir tolerant la brutalitat, la indecència, la justicia injusta i la colla de prestidigitadors que governen ? Potser que ens organitzem i siguem els maltractats els que imposem els cànons de conducta que veritablement haurien d´imperar.

PER A QUÈ VOLEM EL QUE VOLEM ( II )

Què volem i què hauiem de voler ? L´impuls prové de la naturalesa inferior o refinada ? El volgut ens conduirà al que necessitem ? Amb uns coneixements molt limitats, desconnectats de l´arrel de la nostra idiosincràsia i pendents de desxifrar el perquè de les situacions, relacions i circumstàncies amb la seva finalitat ¿ quants de nosaltres sap veritablement el que ha de demanar i sigui més adient d´acord a les peculiaritats individuals i objectius a realitzar ? Volem el que és extern a nosaltres, doncs si ho tenim interioritzat no ho demanem. Segons l´anhelat serà per a internalitzar-ho temporalment o projectat a un temps indefinit. Preservar o aconseguir el que no tenim implica algun tipus d´intercanvi, un esforç on hem d´oferir o donar quelcom a canvi. Si es tracta de coses transitories de poca quantitat es poden prendre decisions amb rapidesa. En inversions d´envergadura o en adquirir compromisos a llarg termini, haurem de sospesar pros i contres extensament per les consequències i la possible incidència en diferents apartats. Tothom depèn de l´essencial, i les condicions particulars de cadascú amb el marge de maniobra, la funció individual a realitzar i les pretensions que es vagin fixant a través del temps, farà que volguem unes coses o unes altres. Hi haurà coses que ens acompanyaran breument, algunes una temporada, altres potser décades, i només unes poques constantment. Tot dependrà del servei i l´acompliment del propòsit, ja sigui un context, objectes o relacions, assenyalant-nos que no ens hem d´aferrar a res per que pot desaparéixer ho volguem o no. Acumular dies està instaurat en l´ADN. La majoria no es pregunta per què ni per a fer què, i hem de voler apujar el llistó de l´inconformisme per a no subsistir i prou. Esbrinar a fons l´objectiu de pes i valor de per què som com som i què hem de dur a terme que doti de sentit i profit les experiències i esforços. Anar enllaçant principis i finals constants, una rutina després d´una altra ha de ser bastant més que cobrir expedients i mantenir-nos, i el que hauriem de voler és il-luminar el que hi ha darrere del que fem i veiem dotant l´existéncia de significat.

PER A QUÈ VOLEM EL QUE VOLEM ? ( I )

Voler requereix apreci. Sense apreci no hi ha desig, i si no atorguem valor o fins i tot rebuig, impedeix voler. La clau de posar-nos en moviment és voler, sigui per pròpia voluntat, necessitat o obligació. Volem el que nodreix : aliments, recursos, coneixements, afectes, i també altres elements no indispensables però desitjables. Voler implica seleccionar i escollir d´acord a les possibilitats, gustos o valoracions. Hi ha diverses fases : mantenir o incrementar l´existent, eliminar part del que tenim o aconseguir el no disponible ara. Volem quantitat i que aquesta contingui qualitat, i poder accedir a aquestes depèn de les circumstàncies evolutives actuals de cadascú per a disposar de claredat mental i uns recursos fonamentals per a efectuar el plantejament i accions apropiades que ho facilitin. Hem de voler unes condicions materials òptimes per a executar la funció individual d´acord al lloc que ocupem i les aportacions socials a efectuar. I en el trajecte descobrir el potencial i les mancances per a trobar la finalitat pretesa dels objectius que vagin més enllà de l´aparent. Voler és afegir, sumar o multiplicar en el que pretenem, i restar i dividir en el que volem eliminar. Hem de veure clar si el que volem ho necessitem i ens convé, del contrari estarem malversant recursos que s´haurien d´invertir en el profitós. Una mala inversió enlloc de comportar guanys es converteix en pérdues. Volem coses per a nosaltres o per a donar-les a algú. Per a ús personal o elements externs, i abans de decidir l´adquisició invertint temps i /o diners, observar la finalitat i aplicació pràctica. Voler implica quantitat, a excepció dels bens intangibles que no es poden mesurar com pot ser el silenci, pau o tranquil-litat. La qualitat de la quantitat que és mesurable depèn dels materials, el seu tractament i l´ubicació precisa per al servei útil pretés. Volem coses immediates, a curt o mitjà termini. Volem allargar estones de benestar i reduir el malestar. Volem salut, condicions comfortables, i per aconseguir qualsevol cosa sempre es produeix un intercanvi entre el que podem oferir i el fi a assolir, i com més ben equipats estem en tots sentits, millors prestacions podrem aconseguir.

ENCAIXAR O NO ENCAIXAR

El bon funcionament del que ens envolta és una questió d´encaix. Diverses individualtats amb les respectives singularitats i aportacions, necessiten el suport d´altres individualitats, on els recursos i mancances d´uns i altres a l´efectuar intercanvis que subministrin el desitjat, si encaixen recíprocament s´obté la finalitat dels enllaços establerts. Encaix és a partir de la dualitat, 1+1. L´exteriorització empeny a vincular-nos per les dependències, i en una constant d´ofertes i demandes a nivell comercial i personal s´ha de produir l´acoplament idoni en cada context. Envoltats d´objectes animats i inanimats, de persones i animals, tots tenen una funció i unes prestacions, tractant de relacionar-nos de la forma oportuna per a un profit i una harmonia. Subjecte i objecte acoplats convenientment és la fita a perseguir en tota ocasió. Entre emissor i receptor, donar i rebre, hi ha d´haver un nexe que permeti la connexió adient, perquè les vinculacions pretenen algun tipus d´encaix; doncs en cas contrari la vinculació és inservible. Encaixem amb altres mitjançant gustos, ideals, afinitats específiques, sentiments, objectius. Si és l´oposat no podrem encaixar. Gustos, tendències diferents, resultarà complicat encaixar si no hi ha algun punt que ho desencalli. Podem encaixar per igualdat o similaritat, i també per diferències quan cada part aporta el que necessita l´altre fent de complement. Ens sentim còmodes amb qui encaixem en un o més punts d´acord a la nostra idiosincràsia i sobretot la forma de pensar i valorar que tenim. I en la vessant oposada quan altres difereixen ostensiblement, aflora la incomoditat. Això es deu a les formes egoiques de reacció. Ens pot desagradar i no estar d´acord amb les exposicions i/o maneres d´algú, però les oportunitats d´extreure missatges i profit pot venir tant del que ens és agradable com desagradable. L´encaix d´una época amb amistats o parelles, quan els camins divergeixen la proximitat esdevè distància, i es passa al no encaix, indicant-nos que l´encaix s´ha de vetllar contínuament. D´una forma o altra tots cerquem la manera idònia d´ajustar-nos, doncs la discordia és el que no ajusta, i per tant no serveix. Posar-nos d´acord entre les parts que intervinguin, saber comportar-se, efectuar un tracte just, aquests i altres factors han de conduir a l´encaix, perquè si no som hàbils en procedir degudament, el resultat no durà a l´encaix.

AVORRIMENT DIALÈCTIC

Molta ignorància i pocs coneixements és la tònica prominent. Els interessos majoritaris són personals i materials. La visió i l´enfoc sorgeixen de la limitació i són superficials. Davant d´aquestes evidències quina comunicació pot aflorar ? Arguments reiteratius, deambulant sempre en afers rutinaris, quin profit final som capaços d´extreure ? El nivell on es troba cadascú, els desitjos, les inquietuds, unes determinades inclinacions, la capacitat de pensar, entendre, valorar, és el que mostrem en les converses, i si ens hem quedat aturats en un punt i no ens hem mogut, l´únic que fem i seguim fent és anar donant voltes als mateixos temes que no aporten novetats ni una perspectiva més àmplia per a trencar la inercia. En una trobada posar-se al dia requereix pocs minuts, l´extensió posterior amb banalitats insubstancials és afegir comentaris que omplen el temps i buiden de contingut la xerrameca de fons. Només podem donar el que tenim, i escoltant cada dia un munt de paraules enllaçades per a no dir res ni aportar reflexions ni un aprenentatge útil, palesa senzillament el llarguíssim camí pendent de desenvolupamement que és indispensable realitzar per a considerar-nos avançats evolutivament. La limitació global ens manté en aquesta societat de conflictes constants amb els consegüents problemes de relació. Passen els anys i canvien els estris d´ús quotidià, més còmodes, amb més prestacions, i enlloc d´aplicar-ho també en el nostre comportament millorant les àrees precises, seguim amb les múltiples expressions que condueixen a la discordia. A consequència de no saber comportar-se, la réplica són manifestacions, vagues, exigències. Alguna vegada ha pogut tenir éxit si era insostenible preservar l´existent, i la majoria sense una força per imposar-se, sucumbeix a la minoria del poder però amb la força executora. A l´igual que els discursos repetitius inútils, la mateixa forma reivindicativa en les accions que mantenen l´immobilisme imperant, hauria de pensar en un canvi d´estrategia, un plantejament diferent que desbordi l´status quo, perquè només amb paraules i alguna amenaça, no és suficient enderrocar el mur blindat dels qui ens governen, i per a fer-ho possible cal incrementar la saviesa individual i col-lectiva, del contrari perpetuació de l´avorriment dialèctic i també quotidià.

EL QUE EXTREIEM DE CADA COSA

La mobilitat suposa la persecució d´algun tipus de consequció. Fer per fer no existeix, de forma conscient o inconscient la motivació dinamitzadora és l´extracció d´un resultat al final del trajecte. Si no hi ha un interés, si som indiferents, si d´avantmà constatem que els esforços seran inútils, no ens posem en marxa. Tenim inserit en el més profund de nosaltres la rendibilitat, el que pugui aportar un benefici, sensació de benestar, encara que segons del que es tracti després pot ocasionar malestar. Hem de veure clar els objectius amb pros i contres, si val la pena el procés que haurem d´agilitzar i els possibles resultats. Si tal vegada és millor centrar-nos en altres àrees més profitoses, per que cada accció comporta consequències, i aquestes estaran en consonància amb la correcció o la incorrecció. Què volem extreure ? Quins avantatges obtindrem perseguint certs objectius ? Quiets, en silenci, no podem rebre atacs externs, perquè aquests només són possibles pel que diem o fem. Algú pot dir que hi ha gent que ha rebut insults o agressions sense donar peu a que fos així. El que no sabem és la història de cadascú i els detonants per acabar rebent. En ocasions, per compromisos, per amistat, per afecte, no cerquem extreure res per a nosaltres de l´acció executada, en tot cas una satisfacció interna, i en aquests casos l´extracció del comés es fa pensant en l´altra persona. En qualsevol àmbit, sigui l´activitat que sigui, des de el més rellevant al més insignificant, si no hi ha la possibilitat d´una extracció en formna de benefici o gaudi, no hi haurà motivació indispensable per a posar-nos en moviment. Les nostres pretensions necessiten un medi d´acció, dotar-nos de recursos físics i mentals, i establir connexions amb persones i estris com a suport per a que el dinamitzat acabi reportant un fruit. Les mancances i dependències forcen a encaixar les individualitats amb el col-lectiu, i això ens ha de servir de referent per a que l´acoplament i l´harmonia s´extengui en tots els àmbits per a fixar les pautes òptimes enfocades en el bé comú.

INFANTILISME CRÒNIC

Quines són les característiques de l´etapa infantil ? Dependència màxima, inconsciència, ignorància, desig de rebre egoista i limitació global a l´estar en procés de formació. La maduresa progressiva a on ens ha de conduir ? Justament als factors oposats. Els pares són la base del recolzament, i la punta de llança per a projectar-nos socialment depèn de nosaltres un cop adquirim el desenvolupament indispensable. Quantes persones adultes segueixen mostrant-se inconscients per ignorància ? Moltes. Si és així significa que les reminiscencies infantils segueixen presents. Quantes persones ja en edat laboral continuen auto centrades sense considerar els altres en la necessitat d´efectuar intercanvis equitatitus en l´etern donar i rebre ? A cada época hauríem d´estar en consconància amb les seves especificitats, el que no pot ser és anar incrementant l´edat però no madurar. L´auto centrament infantil és normal per les mancances, per les respostes emocionals, però després hem de ser responsables del que volem, del que fem i les consequències, i això suposa tenir en compte la incidència de les nostres accions en el proïsme i en l´entorn. Quan culpem algú dels esdeveniments esbandint-nos la responsabilitat; quan exigim amb males maneres; quan hem de guanyar encara que sigui amb trampes; quan enganyem, exagerem, distorsionem els fets;quan no es pot suportar una observació o reflexió amb el fi de millorar com si fossim perfectes i no haguessim de corregir res; quan només ens enfoquem en els beneficis personals. Totes aquestes manifestacions són un reflex d´infantilisme crònic. Qui és realment madur és seriós, responsable, assumeix les consequències del comès, no cerca excuses sinó solucions, i enlloc de queixes es focalitza en expandir horitzons en l´experimentat. Quants de nosaltres segueixen en la infantesa ? Més del que els mateixos implicats creuen, per això el dia a dia ho reflecteix en les notícies.

ENTRE LA CERTESA I LA INCERTESA ( II )

Immersos en la dualitat anem encarant el dia a dia entre la certesa i la incertesa. Tenim la certesa que hem d´afrontar unes tasques específiques, sabem com fer-ho, però mentre´s l´hipotétic futur no esdevé present, es mantindrà la incertesa de com es desenvoluparan els fets. La certesa és unitat, el verificat, conegut. La incertesa és dualitat, pot ser que si pot ser que no perquè no ha culminat o no s´ha comprovat. Volem seguretat, però el sotmés a moviments i canvis no es pot assegurar. El que és permanent, indestructible, reforça la confiança per que és previsible. El sotmés a oscil-lacions, no controlable per nosaltres, depenent de la natura o altres persones, inevitablement ens manté en la incertesa. Comencem la jornada amb uns propòsits, un dia nou per omplir, però no sabem què passarà, quins imprevistos es poden presentar, i del planificat què s´executarà i què no. Les condicions del moment s´ajusten i reajusten contínuament. En un segon allò que era ferm, sòlid, consistent, pot malmetre´s o desaparéixer. La nostra vida feta per a efectuar enllaços constants entre el deixat enrere i la novetat següent, no garanteix una perdurabilitat. Ara estem aquí presents i demà no sabem si seguirem en aquest món. Tot és transitori, però hem de procedir d´acció a acció, d´un àmbit a un altre en un etern present canviant. La certesa adquirida per coneixements i experiències són els recursos emprats en els propòsits, i a mesura omplim els buits, la incertesa esdevé certesa. Els preceptes espirituals són intangibles, i els constatem mitjançant les vivències i els resultats. Serveixen de referent, són permanents i eterns, essent un puntal de certesa al comprovar-los una vegada i una altra. Les accions comeses amb finalitats materials s´han de recolzar en principis espirituals. Els principis ens donen la certesa, el procés en marxa és incert, amb la certesa de que el resultat estarà en consonància a l´apropament o distància respecte als pricipis bàsics.

ENTRE LA CERTESA I LA INCERTESA ( I )

Per més planificacions en ment, cada nou dia s´ha d´anar omplint mitjançant coneixements i recursos. Anem a cercar el que no tenim pel que tenim, la incertesa per la certesa de com procedir. La certesa l´obtenim de l´experimentat i el seu resultat. Sense precedents no podem adquirir certesa. La incertesa pot ser un procés en marxa inacabat, on factors externs no controlables poden deparar imprevistos i sorpreses. Així com la certesa són evidències d´un passat constatables en el present, la incertesa és el no culminat, el que ha de venir i no sabem com. La certesa ens aporta seguretat per comprobacions, i la incertesa és sinónim d´inseguretat. Tothom amb més o menys consciència sap que hi ha unes directrius que serveixen de referent a fi de saber com actuar en l´encaix entre la individualitat i el col-lectiu. Si seguim els postul-lats amb cura cercant el correcte, la certesa radicarà en saber que disposarem d´un suport favorable de la llei. Per contra, si les transgressions tant materials com espirituals són notories, tard o dora comportarà un deute a pagar. La incertesa és que no sabem quan ni com ni en quina proporció. La certesa demana proves : pesar, veure, medir, perquè si no és possible, llavors entrem en el terreny de les suposicions, i si no es concreten en fets es queda només en especulacions. La certesa vol demostracions tangibles, per que de no tenir-les no hi ha un recolzament fiable. De la incertesa es passarà a la certesa a base de concrecions. No importa el domini o coneixement si precisem la intervenció de tercers o el medi, perquè la incertesa sempre planarà d´aprop. La dependència d´elements externs ens fa vulnerables i ens manté en la incertesa sobre el que obtindrem a curt o llarg termini. En un entorn canviant, acoplar certesa i incertesa serà la tònica constant per que continuament ens movem en el transitori.