COMPARTIR QUÈ I COM

Compartir és el gran repte conscients de la individualitat que hem de nodrir en una tasca personal i intransferible.                                                                                                                                                   La natura comparteix el que té, i això ho aprenem a la família. Primer ens hem de preparar encaixant en el proper en quant a relacions i medi circundant que ens aporten recursos, i en successives etapes formatives adquirir coneixements i bens per al propi ús i compartir-los en part per anar teixint la nostra continuitat.     Compartim per donació o per a una contraprestació. Per pròpia voluntat o per interés. Saber què donem, què oferim i quina finalitat hi ha és oportú per a una utilitat.                                                                          El més proper per relacions és on es produeixen més connexions. Lligams estrets on compartim espai, temps, opinions, estris. Formar una família redueix la llibertat de fer segons què per a concentrar-se en un àmbit i persones específiques amb les quals compartim el més essencial per a subsistir i efectuem contacte d´acord a les respectives idiosincràsies. Exactament el mateix en una parella. I hauríem de preguntar-nos abans de quedar condicionats per segons quins compromisos per a què vull compartir i amb quina finalitat el dia a dia amb aquesta persona. ¿ Quin és el detonant que ho impulsa ? Tants atributs qualitatius té per a estar present varies hores al dia ?                                                                                                                    No hem de precipitar-nos per falses il-lusions, impressions errònies, judicis desenfocats, manca de visió en perspectiva. Primer reflexionar i preguntar-se què volem compartir, per què, amb quina pretensió.             En una relació estreta hi ha d´haver una confluència entre els integrants, en cas contrari tard o dora s´esvairà per inconsistència en la base. Un paral-lisme en el màxim nombre possible d´aspectes, en l´àmbit tant mental com afectiu, una afinitat que aporti consistència i enteniment, per que si no encara que volguem compartir serà impossible per inviable.                                                                                            Hi ha un compartir voluntari escollit lliurement i un per força per raons diverses que no podem defugir. En el social i personal compartim el que ens fa similars, el que ens identifica per que ens és comú, pel que ens és afí.                                                                                                                                                                Què i com compartir. Per a què, per a qui. Com es dugui a terme el què i el com marcarà la qualitat o l´absència d´aquesta, i aquest és un exercici constant en les petites coses i en les grans, en l´habitual i en l´esporàdic.

ENTRE MÍNIMS I MÀXIMS

Per a ubicar o determinar un factor concret entre un mínim i un màxim es requereixen eines de mesura. El contrast per comparació observat reiteradament, ubica diferents contextos en un cantó o en un altre d´acord al que presenta.                                                                                                                                    Què determina el considerat mínim o màxim ? La valoració, la coincidència dels opinants, la sensació. Tant  el mínim com el màxim, en segons quin moment o incidència pot ser en ocasions favorable i en altres desfavorable. Podem estar d´acord en el relatiu a temperatura, alçada, pes. 10º es pot sentir fred i 25º calor, una diferència petita, i un cop situat cadascú en el seu grup, els extrems poden créixer en més o en menys. L´alçada o pes, és exactament igual, hi ha uns números acceptats per la majoria en indicar el decantament.                                                                                                                                                    En el que ens envolta hem d´efectuar càlculs per a obtenir el millor resultat possible. En un desplaçament per a ser puntuals, agafar un mitjà de transport, segons el marge de maniobra de que disposem, és convenient saber el mínim o el màxim  per accelerar o frenar el ritme.                                                          Les mesures tenen a veure amb el que podem veure, tocar o sentir. En questions abstractes per a densificar idees, dependrà de valoracions subjectives i el desenvolupament progressiu si els projectes van endavant. Mínim o màxim s´haurà d´observar gradualment segons passi el temps.                                                        Mínim o màxim és un referent orientatiu per a escollir l´opció òptima quan es pot. En l´extern no controlable adaptar-se serà el repte amb els coneixements que tinguem i mitjans al nostre abast.                 Tots tenim  unes peculiaritats, i haurem de voler extreure el màxim profit dels talents latents per al propi benefici individual i pel que suposa en la contribució social en el constant donar i rebre que serveix de nodriment en el personal i col-lectiu.                                                                                                              Administrar temps i recursos segons procedim ens mostrarà si fem bon ús dels mateixos. ¿ En què invertim el temps i recursos habitualment ? En ampliar coneixements i adquirir virtuts, o bé el malversem en ocupacions banals improductives ? A través del temps ens anem refinant polint la conducta i adoptem un tracte més acurat en general amb el proïsme ? Introduim elements qualitatius tant en el que pensem, sentim o fem ? Si la sensació és d´estancament en varis aspectes, palesa que només estem fent el mínim. Anar tirant, cobrir l´expedient. Per avançar significativament i progressar com a ésser hem de forjar-ho en el més profund. L´impuls dinamitzador que empeny a superar-nos en tots els fronts, ha de brollar de l´interior plasmant-ho amb fets externament, i amb l´anhel d´assolir el màxim, potser només aconseguirem petites millores, on l´objectiu perseverant, preparació i disciplina aproparan a una versió progressivament més òptima.

AMPLIACIÓ CONSTANT O AVORRIMENT

Per què hi ha tantes relacions avorrides ? Per que podem exigir només fins on s´és capaç a cadascú, i si la societat imperant bàsicament s´enfoca en el banal, en questions mundanes, i l´instrucció tan sols s´ha fet per a obtenir un lloc de treball, això és el que hem d´esperar.                                                                       Què ens trobem en les relacions properes, asidues ? Repetitivitat constant donant voltes als mateixos temes en una espécie de laberint sense sortida. No hi ha renovació per què els interessos i les aspiracions són els que són, mantenint aquest baix nivell de comunicació que es repeteix a diari.                                    Mateixes paraules, mateixos temes, mateixos arguments per a no aportar res de nou ni significatiu que permeti sortir d´un punt mort on no s´albira el final.                                                                                        La majoria es prepara només per a exercir una ocupació professional, instruint-se com a molt fins a la universitat ¿ i després fins a la jubilació o més enllà on hi ha nous nodriments ? L´estancament comença a la joventut, i la no ampliació de coneixements fa que les converses es facin reiteratives, previsibles monótones. Per a no avorrir-nos fent-ho extensible a la resta hem d´estar incrementant la instrucció contínuament, no centrats en l´àmbit  laboral estrictament si aquest ho requereix, si no en l´auto introspecció personal que ens desperti la consciència sobre la nostra identitat, peculiaritats i propòsit.         Si no aflora un desig intern l´enfoc serà en els aspectes materials limitants, i això és el que veiem en les famílies, parelles i amistats, on hi pot haver molt contacte, però poca substància amb intercanvis superficials insatisfactoris.                                                                                                                              Cada dia és diferent, cada etapa, cada década, i en canvi la majoria roman estancada en uns coneixements mínims que van minvant al no expandir-los. Si ajuntem unes mires curtes, aspiracions estrictament materials, un enfoc i pretensions egoistes, desemboca en avorriment per repetitivitat i incapacitat d´introduir variants més enriquidores.                                                                                                            Ens trobem habitualment amb dos bàndols amb una baixa preparació, desitjos primaris que irremeiablement condueixen a uns intercanvis nefastos. Per a sortir de l´avorriment tediós només és possible elevant la consciència. Amb un eixamplament incessant de coneixements que faciliti sortir de l´estretor. Amb un potencial de desenvolupament continu, aportar noves expressions, arriscar-se al desconegut, per que al cap i a la fi quan passem de la ignorància al coneixement és endinsar-se en el desconegut per a fer-ho conegut.

PORS : SUPOSICIONS O EVIDÈNCIES

Com es forma la por ?  És la sensació de no poder dominar una situació on ens veiem amenaçats en un present o en un futur hipotètic davant fets que posin en perill la nostra integritat física o bé exposats a pérdues materials que ens facin vulnerables.                                                                                                   Hi ha pors reals i pors imaginàries. Les reals són tangibles on cal prendre precaucions. Les imaginaries es fonamenten en l´observació de diverses possibilitats  on està per veure el desenvolupament del focus que origina la por.                                                                                                                                                   Veure´s mermat en algun aspecte i patir, no poder estar ni sentir-se amb les facultats intactes per malaltíes, accidents o percanços que limitin recursos en un o més aspectes, són motius que disparen la por.                La consciència de saber que podem perdre o deteriorar valors apreciats, ens ha de fer prudents en línies generals. Des de segons quines pretensions a la forma d´efectuar moviments, destinat a mantenir el que volem preservar.                                                                                                                                               Tot és una questió de paraules i accions que deriven de pensaments, sentiments i emocions, i si estan en equlibri no hem de témer resultats adversos.                                                                                                   Hi ha moltes tribulacions per tot arreu de tot tipus a causa de les transgressions. Els conflictes, les tensions, les pérdues, els déficits, són l´efecte d´uns precedents on no s´ha actuat amb l´harmonia indispensable, i els patiments que s´originin són la consequència de no preveure el desenllaç. Les incorreccions del passat amenacen el futur en un present atemorit davant efectes devastadors a nivell personal i/o col-lectiu.                                                                                                                                      Tot el que succeeix és just el precís, i el repte consisteix en desvelar el propòsit de les proves, a fi de passar d´un deteriorament a un context més favorable sempre i quan siguem capaços de desxifrar el per què i aplicar remeis integradors.                                                                                                                     Com indiquen els preceptes espirituals " el temor de Déu és el principi de la saviesa " Això indica que tota desviació d´una conducta correcta que és encaixar contínuament les parts i el tot, pot desembocar en algun perjudici, i al desconèixer quin pot ser, quan, en quina mesura i com afectarà, és el que desperta la por. No obstant, si procurem ser justos i rectes a cada moment, no hi ha motiu per a tenir por, perquè qualsevol aflicció és un desajustament previ.

L´ETERNA INEPTITUD

 Des de petits ens preparen per a que cadascú adquireixi una formació que permeti un mínim d´autonomia en un màxim de dependències. Del clan familiar a la singularitat individual requereix passar anys d´estudi per a saber operar en el medi circundant, i amb amb aquesta base preparar-nos per a un ofici com a mitjà d´intercanvi a fi d´obtenir recursos.                                                                                                                  Conèixer el què, com i per què en els diferents àmbits on ens trobem, és primordial per a que els propòsits desenboquin en un resultat favorable. Anar descobrint les nostres característiques i circumstàncies, i saber com encaixar en cada context és la tasca a afrontar que requereix un coneixement extens, paciència, observar, arxivar la influència d´experiències, i amb múltiples assajos procurar modelar el to adequat segons situació, persona, objectiu o altres peculiaritats.                                                                                  Tots anhelem benestar i harmonia, i l´hem de generar en l´encaix continu entre nosaltres i els vincles establerts, nosaltres i el medi. Hem de saber com, i això suposa haver adquirit aptituds prèviament. La voluntat moguda pel desig, ha de ser guiada per un pensament equànim, una visió en perspectiva on també participa la vessant emocional afectiva. Si l´equilibri preval en els tres fronts mental, emotiu i físic, aleshores l´harmonia serà el resultat. Si el creat per les nostres pretensions i formes de procedir comporta malestar i discordia, és el clar exponent de no veure-hi clar, obnubilació en les idees, emocions perjudicials i accions contraproduents.                                                                                                           Potser tenim aptituds professionals, però també és imprescindible forjar-les respecte a la salut, al tracte amb altres i al discerniment correcte respecte al que fem, al que volem i les consequències que es puguin desencadenar.                                                                                                                                                   Des de temps immemorials cada dia succeeixen desgràcies, atrocitats, fets aberrants, on el desitjat benestar i harmonia no s´apropa ni de lluny. I si no som capaços de revertir-ho és per que som ineptes, i les causes radiquen en els plantejaments i interessos egoistes juntament amb un gruix d´ignorància privant de veure-hi clar.                                                                                                                                                              La sofisticació tecnològica actual no millora la conducta ancestral. Les màquines faciliten l´acció en l´exterior, però el que de debò importa només s´aconsegueix desenvolupant qualitats internes, la qual cosa suposa tenir un anhel de vida espiritual que és la proporcionadora de les aptituds, i mentre´s no aflori aquest desig continuarem immersos en els conflictes, insatisfacció i la incapacitat de millorar on hauriem de focalitzar-nos.

ADMIRACIÓ SI, IDOLATRAR NO

Admirar és focalitzar-se en l´objecte que transmet una sensació agradable per imatges, sons o paraules a qui atorguem valor. Idolatrar és focalitzar-se en el subjecte que és hàbil en alguna àrea i té l´aprovació pública que gaudeix del mostrat.                                                                                                                      Nosaltres som uns intermediaris, i els talents o habilitats són coneixements adquirits d´altres que ens han precedit i cadascú individualment imprimeix unes característiques amb segell distintiu adreçat a compartir amb altres aportant-ho a la societat.                                                                                                                Què admirem en una obra ? Allò que ens arriba, ens fa vibrar d´acord als nostres gustos i sensibilitat. L´admirat per uns pot ser indiferent per altres o fins i tot rebutjat. Tot plegat bastant subjectiu.                   No hem d´idolatrar a ningú per que les peculiaritats individuals ens han estat assignades amb una supervisió precisa per a que mitjançant l´esforç´i l´exteriorització establim connexions útils per al benefici personal i col-lectiu.                                                                                                                                         Malgrat la mediocritat imperant tenim necessitat de qualitat, i quan en els diferents àmbits algú despunta pel que ofereix, és quan brolla l´admiració. L´artífex només és un canal per on passa la inspiració, un préstec per a executar un propòsit en la constant cadena d´enllaços sempre presents.                                    Les obres de valor perduren en el temps i segueixen essent admirades, mentre´s els autors han desaparegut. Indicant que el focus s´ha de posar en admirar el producte, el que aporta, el que transmet. L´ídol és elevar desmesuradament a algú per que sap expressar certes habilitats més enllà del terme mig imperant, i aquest només ha sabut filtrar el que ha sabut captar donant forma amb la finalitat de compartir-ho acomplint així la seva tasca de contribució social.

TRASPASSOS DE BENS I CONEIXEMENTS

Els nostres recursos consisteixen en bens i coneixements que primer han estat d´altres i que ens han traspassat generalment per mitjà d´intercanvis. Al néixer l´únic bé que tenim és el cos físic, i a mesura passa el temps ens hem de dotar de coneixements amb l´objectiu d´obtenir uns bens.                                   Les mancances suposen dependència, però aquí és on radica la clau de superació. Som aquí per a una millora expressiva constant de tot el manifestat, i és precís el propi esforç i la contribució d´altres en el manteniment i desenvolupament. El que abans era ignorància i ara és coneixement ha estat un traspàs. El que no teníem i ara si un altres traspàs. No es tracta d´acumular per acumular, sinó d´incrementar la qualitat en tot l´exterioritzat en els pensaments, sentiments i accions.                                                           Talents i bens són per a compartir. El millor mestre sense alumnes no pot exercitar la seva funció, i el mateix en qualsevol ocupació, oferir uns serveis efectuant transaccions amb aquells interessats en aquests serveis.                                                                                                                                                             Quan la gent diu " tinc" o el " meu " significa que disposen d´un préstec transitori i unes condicions determinades per a un fi. El tinc o el meu és per a diferenciar l´assignat a cadascú en les respectives supervisions individuals i la tasca a realitzar.                                                                                                  Al llarg dels anys accedirem als coneixements precisos a adquirir, i en cada época els bens oportuns d´acord a com es desenvolupi el particular procés evolutiu. Tot allò que no es pot retenir no és nostre. Les experiències i l´aprenentatge viscut en primera persona que arrela en el més profund i ningú ens ho pot arrabassar, això si és nostre. Dels constants intercanvis de bens i coneixements, només queda l´essencial, l´important per a dotar de sentit els esforços, les relacions i els processos, i hem d´estar atents per a constatar-ho i assaborir-ho.

DESAPEGAMENT I SENSIBILITAT

Desapegament és observar i valorar des d´una òptica mental. Sensibilitat és observar i valorar des d´una òptica afectiva. Poden semblar postures allunyades, però tot radica en funció del fons, doncs en el desapegament hi ha un component de sensibilitat per a no patir emocionalment, i la sensibilitat necessita un cert desapegament per a veure-hi amb claredat.                                                                                         El desapegament serveix per agafar distància entre nosaltres i el medi segons relacions i circumstàncies quan no es pot incidir en els fets, i el més pràctic és preservar la salut i el benestar.                                     La sensibilitat és una mostra d´empatia, sentir-se proper, i requereix la mesura oportuna per a no patir inutilment. El desapegament no té expectatives que sorgeixen dels desitjos de l´ego que vol uns resultats a mida. No espera res concret ni d´altres ni d´esdeveniments, i el resultat o desenllaç el deixa indiferent.      Observar des d´una vessant mental permet agafar distància, i si sabem veure en perspectiva facilita adoptar la postura pertinent estalviant-se els desencadenants de reaccions emotives.                                    Hi haurà situacions on és millor mostrar-se desapegat i altres sensible. L´equilibri és fonamental, per a nosaltres pròpiament i en l´impacte extern segons procedim.                                                                          El perill de ser massa distant o fred pot allunyar la calidesa en els contactes. Dilucidar on, quan i com ser desapegat o sensible depèn de la situació, si incideix directament o no i en l´harmonia entre el pensat i sentit, sabrem quina és la postura a adoptar.                                                                                                     La sensibilitat suposa una connexió amb altres, amb el medi circundant, i assenyala una valoració, una importància, perquè si fos a l´inrevés no es desvetllaria la sensibilitat.                                                            Davant de tants episodis dramàtics on no és possible intervenir directament per a modificar-los, el desapegament és sentit pràctic. En un context de canvi constant a títol personal i socialment, amb un marge de maniobra molt reduit, no podem quedar enganxats al que volíem i no és, i això és vàlid tant per al desapegament com per a la sensibilitat.

VIDA PERDUDA O VIDA GUANYADA ( II )

L´instint de supervivència és innat i sabem què hem de fer per a preservar-lo. La questió és per a què.        Tots som iguals en el més essencial i tots som diferents, i des de les aparences no podem respondre a la singularitat de cadascú i com s´han forjat aquestes diferències.                                                                      No podem donar una resposta argumentativa al per què hem nascut en un país determinat, un continent, una família concreta, en un temps específic. Hi ha coses que es mantenen ocultes, però que donen pas al visible que ens acompanya.                                                                                                                             Només ens relacionem amb una quantitat reduida de persones entre milions, les precises per a ensenyar i aprendre recíprocament sempre i quan siguem capaços d´aprofitar els missatges emesos i rebuts per a seguir amb el progrés persistent en totes les àrees. Si no anem més enllà de l´aparent vetllant només per a mantenir-nos, desconeixent la nostra idiosincràsia i la tasca personal a escometre, no podem eixamplar horitzons per anys que passin, i l´estancament ens acompanyarà persistentment. Si no incrementem coneixement i instaurem un desig de refinament, potser subsistirem, però no trascendirem.                         Fem moltes coses que no hauríem de fer, i moltes que hauríem de fer i no fem. Volem salut, però els hàbits i la ignorància dificulta pensar en la forma apropiada, on sentiments, emocions i accions acaben conduint a les malaltíes. Volem una vida de qualitat, i els esdeveniments diaris van en una direcció diametralment oposada. No tenim en compte la causa i l´efecte, i les llavors plantades donaran el fruit en consonància.    Estem capacitats per a un gran potencial sempre i quan elevem els ideals i la consciència. Si escollim els patrons instintius de sobrealimentar l´ego com si fos el més preuat desconnectats dels preceptes espirituals, estarem condemnats a una vida permanent de tribulacions.                                                        La bondat, l´amor, vetllar pel bé comú, l´esperit de sacrifici present en altres, mostrar-se just, aquests són els objectius que hem de cercar si volem estar envoltats de benestar i harmonia tant internament com externament. La prova és que al desviar-nos d´aquests propòsits només fem que generar el contrari que és l´observat a diari amb tot tipus de problemàtiques i complicacions. Guanyar amb la vida o perdre amb la vida depèn de l´actitud i tot el que hi ha rera d´aquesta.

VIDA PERDUDA O VIDA GUANYADA ( I )

 A què es redueixen les preocupacions de la majoria ? Assegurar la subsistència, tenir un habitatge, família i alimentar-se. Aquests objectius i propòsits fan seguir una inercia on no ens preguntem el valor dels esforços i la fragilitat d´enfocar els anhels en el transitori sempre canviant i inevitable on no sabem quines garanties hi ha de continuitat. Així l´existència escapa a la voluntat. Anem passant d´una fase a una altra : néixer, créixer, reproduir-se, afeblir-se i anar-se´n. On és el sentit ? La finalitat ? L´existència veritable comença amb el desenvolupament de la consciència, i a partir d´aquí aprenem a controlar accions i reaccions polint les expressions per a un refinament que s´escampi en tots els fronts, des de la forma de pensar, en el sentir i en l´acció.                                                                                                                         Viure per a tenir o viure per a ésser, la clau que inclinarà envers la pérdua o el guany. L´exterior que se´ns escapa, o el que incorporem interrnament i persisteix. D´una etapa a una altra, d´una activitat a una altra, sense preguntar-nos l´objectiu dels esforços o segons quines relacions, un anar cap endavant atrapats per un conjunt de circumstàncies i la persecució d´uns propòsits que creiem són apropiats per que no hi ha més remei pel marge de maniobra.                                                                                                                  Quants es pregunten per què som com som i no d´una altra manera ? Quin paper exerceixen unes relacions específiques ? De tot el realitzat només en queda l´essència que serveix de base per apuntalar el present i projectar l´esdevenidor. Viure només per a preservar la presència inconscients de la nostra funció individual, inconscients del per què de les experiències i finalitat de la nostra vida aquí i ara. És precis esbrinar el perquè de les nostres caracteristiques particulars i el context que té a veure amb nosaltres, perquè si només compta nodrir el cos i afers mundans, mai sabrem si l´executat aporta un profit o no.       La batalla entre el primari i el secundari, és el repte diari que cadascú des de la seva posició i possibilitats ha de descobrir per a que el sentit, el significat i el profit estiguin rera el manifestat.

LES 3 CLASSES DE PARLA

Per la boca en el que entra amb líquid i sòlid hem de nodrir el cos, i el que surt producte del pensat i sentit hem d´expressar l´aprés i conscienciat per als intercanvis i el llarg camí evolutiu individual.                       El millor o el pitjor, bondat o maldat, sensibilitat o insensibilitat, el que surti de la boca ens indica el nivell on ens trobem, que depèn de múltiples variants que configuren la nostra idiosincràsia.                                En les 3 classes de parla la primordial és la parla necessària. Temes pràctics per al bon funcionament, i paraules inspiradores per a eixamplar horitzons.                                                                                            La parla innecessària és tot el que no acompleix cap propòsit ni benefici com les converses banals o la xerrameca improductiva.                                                                                                                                 En el tercer lloc hi ha la mala parla. Calumnies, difamacions, comentaris insidiosos, un llenguatge arrogant generador de malestar ambiental. També s´inclou dir la veritat amb l´intenció de ferir.                   La gent deixa anar mots com si res sorgits des de l´ebullició interna, ja sigui impulsats per interessos o per altres motius, sense tenir consciència de les derivacions a on poden conduir tals comentaris. Hi ha alguns perills com : qui acostuma a parlar malament pot endeutar-se, i al no veure´s a l´instant les consequències, la majoria segueix deixant anar el que vol sense preveure resultats posteriors.                                              Abusar del poder de la parla és una transgressió. Qui parla amb objectius malévols, amb falsedats, amb tergiversacions, es deteriora mentalment. L´empobriment moral es pot estendre a més àrees. L´antídot es troba efectuant actes de bondat com donacions desinteressades.                                                                   Es pronuncien moltes bajanades i paraules altament nocives, i abans de dir el que no pot esperar hem de pensar en el possible perjudici personal al ser emissors i en els receptors. També corre perill encara que en sigui inconscient aquell que humilia en públic, on pot perdre diners o quelcom considerat de valor.            Les mentides desemboquen en pérdues. Crear relats falsos inventats per por o per interés, no aporta el suposat avantatge.                                                                                                                                            Encara que no tingui a veure amb les paraules, dormir massa és una forma d´evasió que alenteix el ritme de tasques quotidianes i acabarà comportant complicacions.                                                                           Cap on s´inclinarà la parla dependrà a cada moment on ens trobem en quant a consciència, la valoració de fons i l´harmonia o desequilibri que farà emergir un discurs determinat.

ELS 4 ELEMENTS I LES NOSTRES FEBLESES

Tots els trets negatius de caràcter sorgeixen dels quatre IESODOT ( fonaments ). Els 4 elements són el fonament de la creació en totes les seves formes. El foc és sec i calent i el seu humor corresponent és el vermell. L´aire és humit i calent i el seu humor és blanc. L´aigua és humida i freda i el seu humor el verd. La terra és seca i freda i el seu humor és el negre. Totes les formes de la creació tenen el seu propi compost i cada forma és única.                                                                                                                        Hi ha 4 categories per als 4 elements, i segons el nivell evolutiu hi ha unes equivalències.                           Melanconia i derivats - regne mineral. Males passions i derivats -regne vegetal. Paraules banals i derivats - regne animal. Orgull i derivats - regne humà.                                                                                                  Tots aquells que emprenguin un camí de desenvolupament espiritual han de fracturar tots els vicis. Descobrir l´origen i trobar l´antídot amb la postura adequada a adoptar. El que fa que aflorin els vicis és desviar-se del camí apropiat a causa de desitjos personals juntament amb el desconeixement de les consequències de les accions. A vegades s´és conscient i es té el lliure albir per a restringir l´impuls, i si no es fa és per que s´està atrapat pel que arrossega.                                                                                        Ens hauriem de preguntar quin benefici ens aporta el vici. Què perdem amb l´esclavitud que representa el domini del vici ?.                                                                                                                                              La melanconia regne mineral prové de la terra. No podem aturar el temps, les experiències són fugisseres i el passat no el podem retenir.                                                                                                                           Les males passions provenen de l´aigua, hem de desitjar ser millors, dotar-nos de qualitats, i els desitjos que poden perjudicar la salut, l´economia i les relacions s´han de saber reconduir.                                        Les paraules banals s´emparenten amb la forma de vida animal. Els derivats com falsedats,calumnia, auto elogi. Aquestes expressions mostren algú que és feble, i enlloc d´anar amb la veritat i valentia escull el contrari que delata la seva pobresa interna. L´orgull és humà, inclou ira, vanitat, odi. Creure´s important és ignorància. Tots exercim una funció, i els talents només són un préstec per a executar un propòsit.             Desfer-se dels vicis és un procés continu, es requereix temps, paciència i esforç. Si la persona no té aspiracions elevades més enllà de subsistir, dificilment s´esvairan els vicis que es mantindran indefinidament. I en cas d´un anhel de significat i substància del dia a dia, transformar vicis en virtuts és una tasca constant de gran voluntat,coneixement i disciplina que s´ha d´aplicar diariament

LES CONSEQUÈNCIES DELS ESCLATS EMOCIONALS

Les reaccions rebudes per comentaris o fets que desemboquin en formes irades pot comportar consequències nocives per a l´emissor i el receptor. La no conformitat, el no agrat, segons la valoració i el caràcter de qui es sent ofés, pot generar un clima crispat, on independentment de les intencions i el to de qui ha pronunciat unes determinades paraules o ha executat unes accions, el que podia acabar en un episodi més o menys encertat esdevé tensió i agressivitat dificil de calmar i liquidar.                                    S´ha d´observar cada cas, no obstant, és habitual que  el subjecte que es considera maltractat ho és a causa d´una auto importància. Si es tracta d´elogis endavant, si es tracta de crìtiques o simplement observacions discrepants ja s´organitza un terrabastall. És el que passa quan persisteix la immaduresa i tot allò que desagrada és insofrible.                                                                                                                                    Massa gent està immersa en una vida superficial, centrats en banalitats improductives on manca un veritable coneixement d´hom mateix que permeti veure, entendre i ens posi en contacte amb la nostra singularitat. Només pendents d´unes suposades sensacions gratificants, amb uns objectius materials limitats, no ens hem d´estranyar de les ximpleries diaries que van arrossegant al seu pas caos i desgràcia.  La sofisticació técnica que ens envolta no atura l´incivisme ni la manca d´educació ni saber tractar respectuosament a altres. L´arrel de tot plegat és la baixa formació i el culte a l´ego, un risc potencial que condueix sovint als diversos drames quotidians.                                                                                             Unes paraules o accions que poden ser encertades o no, però són una oportunitat per a observar i contrastar visions diferents amb la possibilitat d´incorporar nous paràmetres. La reacció decidirà el desenllaç. Podem rebre-ho amb interés, indiferència o menyspreu, i després de l´esclat emocional no hi ha ni satisfacció ni aprenentatge, només malestar per a defensar un ego ferit.

ESCLATS EMOCIONALS : no agrada el que diuen o fan altres

És lamentable observar els episodis habituals d´enrabiades per ximpleries. El més irrellevant s´eleva a gran ofensa per a qui ho rep, i així en qualsevol àmbit, no tan sols en els constants episodis polítics esperpèntics, també en les relacions familiars, de parella, d´amistat o amb qui sigui.                                     L´etapa infantil vinculada a la Lluna regeix les emocions. Quan som petits tot ho volem depresa, de forma egoista i al nostre gust, però hem de tenir en compte la dependència, la inconsciència i la immaduresa que ho envolta. A mesura s´incrementa l´edat també ho ha de fer el coneixement i la responsabilitat, i aquelles reaccions de la primera fase vital no poden mantenir-se indefinidament amb el pas del temps.                    Estem capacitats per assolir un desenvolupament molt més gran del que aconseguim, i si no és així no és a causa de tal o qual cosa, d´aquest o de l´altre, és per l´auto centrisme egoic incapaç d´una visió de llarg abast que faciliti l´encaix entre les pretensions personals i les col-lectives per a que desemboqui en un benefici recíproc. És un reflex de societat immadura les reaccions pròpies i alienes cada vegada que no es produeix el que nosaltres desitgem. Pretendre que els altres diguin i facin al nostre gust és més aviat una actitud dictatorial. I dissortadament tots els problemes de relació tenen origen en aquesta postura egoica immadura.                                                                                                                                                         Els desitjos es vinculen al cos astral, ubicat entre el cos físic i el cos mental. Si els desitjos formen part de la naturalesa inferior ens focalitzem en els nostres interessos desentenent-nos del bé comú, i les consequències  seran les que coneixem sobradament en forma de disputes, baralles, polèmiques i un fort malestar. Si els desitjos provenen de la naturalesa superior, la part mental ens indicarà la postura idònia a adoptar per a que l´enfoc, el desenllaç i el resultat desemboquin en una harmonia entre el particular i el col-lectiu. Per assolir aquest nivell hem de trascendir l´infantilisme que fa reaccionar iradament perpetuant les disonàncies de tot tipus, i esdevindre autèntics adults no només per edat, sinó per comportament propiciat per la visió de conjunt pensant en el que sigui millor en cada context i no en la gratificació estrictament personal.

RESIGNACIÓ I IMPOTÈNCIA ( II )

Resignació significa que volíem uns resultats però s´estan produint uns altres, i davant fets consumats és aconsellable acceptar l´inevitable. El camí entre el desitjat i el concretat depèn de factors diversos on el marge de maniobra personal és petit quan intervenen diferents implicats.                                                      Hi ha plans individuals i anhels col-lectius. En ambdós casos podem efectuar la nostra aportació particular, on el desenllaç recaurà en funció de la capacitat de la maduresa i el mèrit per a la seva conclusió o posposició.                                                                                                                                     La major part de la població no canvia, es manté igual amb les seves característiques per anys que passin. La idiosincràsia dels estats es manté inalterable al llarg dels segles. Aquells que eren imperialistes ho segueixen essent. Els dictadors, els opressors, continuen com si res, i davant d´aquestes evidències sense modificar plantejaments i conductes ¿ algú s´estranya de que només canviin els decorats i els actors mantenint el fons i les formes ?                                                                                                                       Resignació davant allò on no podem incidir , la qual cosa ha de facilitar un millor encaix en el medi de bon grat o per força, i de pas incrementar l´humilitat al constatar l´ordre imperant més enllà de les nostres pretensions.                                                                                                                                                      Hi ha contextos en el moment present que poden estar tancats, amb una perspectiva gairebé impossible de modificar, però si existeix ni que sigui una esperança mínima de millora a llarg termini, la resignació pot ser temporal però no definitiva.                                                                                                                       En fets externs i questions materials, subjectes a múltiples variants no controlables, no hi ha cap més alternativa que resignar-se, al cap i a la fi els esdeveniments són els precisos d´acord a les respectives posicions evolutives i les situacions requerides a experimentar.                                                                     On mai hem d´estar conformes és en el nostre desenvolupament espiritual, aquí no hi ha límits, i el treball recau estrictament en nosaltres. Avançar, estancar-se o retrocedir no depèn d´elements externs com en l´àmbit mundà, la habilitat i la responsabilitat per a pujar de nivell o no és estrictament nostra. Ensopegarem, caurem, repetirem errors, ens semblarà impossible canviar idees, valoracions, opinions, però no hi pot haver resignació en el principal repte i objectiu de vida que és la millora constant a tots nivells.

RESIGNACIÓ I IMPOTÈNCIA ( I )

Cadascú es voldria dissenyar una vida a mida, però no és possible degut a la necessitat constant d´encaixar l´intern i extern, el particular i el social.                                                                                                           Què significa resignació ? Que volíem uns esdeveniments i s´han produit uns altres. I no es tracta d´anhelar el que satisfagui a l´ego en múltiples facetes, sinó de voler situacions que ens empenyin a superar-nos per anar substituint formes primaries d´expressió per altres refinades.                                         Hem de fixar-nos objectius, i només sabrem si aquests ens convenen o no a base d´incidir en ells a través del temps. Sempre hi haurà  questions on haurem de resignar-nos per que no depèn només de la nostra voluntat, capacitat i accions, també de l´interacció en el medi i el que ens correspongui experimentar des de la nostra posició evolutiva.                                                                                                                         Hi ha resignacions personals i col-lectives. En les col-lectives, el marge de maniobra és ínfim o nul i és millor no sublevar-se per més que insistim amb peticions, reclamacions, vagues o altres métodes de pressió si no en funciona cap. Hi ha mobilitzacions que poden trigar décades o segles a obtenir un fruit, i moltes més que preserven l´establert in eternum.                                                                                             Per què costa tant canviar ? Per què volem preservar el que s´ha comprovat és perjudicial ? Per què ha de prevaldre la força bruta a la intel-ligència ? Ens hem de conformar amb la degradació de formes sabent que això encara ho agreujarà més ? Volem millorar i no podem. El poble és majoritari en número, però no té capacitat per a revertir els diversos tentacles del poder. Estem atrapats per dirigents mediocres en alguns casos, perversos en altres, i mentrestant encallats perennement en situacions irresoltes.                                A cada moment passa el que correspon, i els governants són els pertinents d´acord als ciutadans, la qual cosa indica el baix nivell de tots plegats per assistir diariament a un cúmul de despropòsits amb impotència i incapaços d´instaurar benestar per que amb una visió estreta d´interessos egoistes el que s´instaura és malestar.

TRES TIPUS DE POR

La por és un mecanisme de defensa per a prendre mesures de protecció davant situacions que ens puguin desbordar. En els animals, la part instintiva fa estar alerta de possibles perills on la por serveix de previsió i protecció. En els humans, amb capacitat de raciocini, afrontem el que pot generar por amb un component mental i emocional.                                                                                                                                           Què desperta en nosaltres la por ? Temor. Temor a patir, que es manifesta en diferents vessants, essencialment en l´aspecte físic i també econòmic. I per què emergeix la por al dolor, al deteriorament, a la pèrdua ? Per amor. Si fossim indiferents a la pròpia auto estima, patiríem pel que pugui passar ? Amor i temor són els fonaments del treball espiritual. Cor i ment són els encarregats de dinamitzar-nos i forjar projectes des de petits fins que som vells. La fusió d´amor i temor és fonamental per a establir harmonia. Saber com expressar el correcte per les consequències, aquest és el treball constant que de no fer-lo pot ocasionar situacions que ens posin en perill.                                                                                                    Hi ha tres tipus de por : real, de salut, infundada. La por real és quan ens afrontem als elements si aquests es desboquen, sigui per foc, aigua o aire. Segons on ens trobem podem quedar atrapats per la seva influència amb un perill real. També és un perill real trobar-se en un context de caos i aldarulls amb un mínim marge de maniobra. A punt de ser atropellats, relliscar en un pendent i caure per un precipici, són perills reals que originen por pel possible patiment.                                                                                        Malaltíes pel dolor sentit, la pérdua d´autonomía, limitacions, no disposar de les facultats indispensables,amb el perjudici econòmic que pot ocasionar i la dependència de tercers.                              Pors infundades per suposicions o imaginacions respecte a diferents questions personals com de recursos. La major part de vegades són elucubracions pesimistes de desenllaços que o bé no passen o ho fan en una proporció molt inferior.                                                                                                                                     La por ens posa en l´encreuament entre valentía i prudència. Sortir ben parats en ocasions requereix valentía i altres prudència, i hem de saber quan i com, que ens ho indicaran l´amor i el temor.                      La seguretat constant es una utopía. Si l´intenció és ser just a cada moment, forjarem una protecció i evitarem situacions de risc. L´afectació externa no és casual, són avisos d´accions precedents amb el missatge per actuar diferent.                                                                                                                             Hem de tenir por inevitablement ? Només si transgredim les lleis eternes trencant l´harmonia.

LES OBSTRUCCIONS DE L´EGO

Tots tenim consciència del jo, i això genera auto estima que és primordial per a superar-nos. Ningú pot respirar ni nodrir-se per algú altre, aquesta evidència juntament amb les mancances i dependències constants, ens inclina a cercar beneficis enfocats la major part del temps en nosaltres mateixos.                   Al nostre voltant la multiplicitat es manifesta en infinitat d´expressions, i si observem podem constatar com les parts treballen per a un tot. De la diversitat a la unitat. El disseny del que ens acompanya en tots els àmbits depèn de l´aportació externa d´altres recursos per a seguir oferint les seves peculiaritats, i és aquí on radica el repte de l´ego. Vetllar per la pròpia subsistència acoplant-se amb el medi efectuant intercanvis per al bé tant personal com social.                                                                                                 El que hem après és gràcies a la transmissió d´altres persones. Els recursos de que disposem ara es deuen a connexions efectuades préviament. Els subministres diaris els rebem d´una multitud diversa. Nosaltres sols sense la participació de tants i tants elements proveïdors no podríem subsistir, i amb aquesta evidència hauríem de saber enfocar els desitjos personals amb una visió àmplia per a uns millors resultats per als implicats.                                                                                                                                                           Els conflictes diaris són ni més ni menys que les consequències de voler satisfer  la vessant primària instintiva actuant desequilibradament sense tenir en compte la incidència en altres del que comporta certs procediments.                                                                                                                                                    Les desigualtats s´originen per egos desbocats a la recerca de bens materials a costa d´expropiar riqueses d´altres, i en la seva ceguesa i ignorància, desaprofiten la vida en l´efímer perdent l´oportunitat d´evolucionar que és el motiu pel qual som aquí.                                                                                             La paraula ANI en hebreu significa " jo " i si la intercanviem per AIN significa que el jo és res. La llastima és que quan la majoria en prengui consciència ja serà massa tard o potser no d´acord a un ordre còsmic que sempre és molt més enllà de la nostra comprensió.

POBRESA INTERNA INCORRECCIONS EXTERNES

 Com és a dins és a fora, i el que aflora és la consequència de l´interioritzat. Si hi ha harmonia així es reflectirà, si hi ha discordia, exactament igual.                                                                                                Interioritzem formes de pensar i sentir d´acord a la nostra idiosincràsia, capacitats i experiències. L´acumulat en quant a coneixements i el ressó d´aquests en nosaltres, conjuntament a les relacions i l´impacte deixat, forgen un codi de valors que haurem d´encaixar amb els propòsits i/o pretensions a concretar a cada moment.                                                                                                                                 Si no nodrim l´interior amb una instrucció contínua, amb l´aspiració d´expandir la consciència mitjançant obsrvacions i reflexions sobre el que fem o fan altres amb la seva incidència, no disposarem de l´amplitud de mires indispensable que permeti procedir amb pulcritud segons sigui el repte.                                        Una vida enfocada en el tenir i els diners, en bens materials, acumulant anys sense coneixer´s ni fer l´esforç en aquest sentit, amb els defectes, mancances o vicis perpetuant-se, condueix a les incorreccions que observem a diari de tantes maneres diferents.                                                                                           Els conflictes diaris i els problemes persisteixen per la incapacitat de trobar solucions consistents, i és així per voler satisfer només els propis desitjos personals. L´extern reflecteix l´intern, i és aquí on hauriem d´esbrinar com s´ha endinsat, quan i per què. Una foscor acumulada al llarg del temps que emergeix externament en la forma de caos, polèmiques i la perpetuació de conductes nocives que impedeixen desencallar el fons fent impossible la transformació tant individual com social.                                            Posar l´interés en l´estrictament personal amb les habituals formes maldestres ens condemna i ens condemnarà si no aspirem a una vida amb sentit i objectiu que trascendeixi la mera subsistència pensant en aplicar uns preceptes que realment condueixin al benestar i l´harmonia que tothom desitja, i que si no es concreta és per l´egoisme i la inconsciència que afloren per l´enfoc en questions primaries que fan procedir des de l´instint.

EQUILIBRAR I COMPLETAR

 Tothom vol benestar, recursos, condicions òptimes, cadascú d´acord al lloc, possibilitats, característiques individuals i la tasca a realitzar dins el conjunt. Concretar-ho requereix saber i actuar. El medi ens proporciona mitjans per a uns propòsits, el que hem de fer és adquirir una base de referència dotant-nos d´unes habilitats adreçades als constants intercanvis que ens veiem empesos a oferir per les respectives mancances personals i diferents dependències externes.                                                                                  Tenim una part acumulada en forma de coneixements i la capacitat d´oferir serveis per a efectuar transaccions. Aquestes dues vies tenen l´objectiu de completar dèficits, i per aconseguir el millor resultat possible, hem d´assolir un equilibri generalitzat de les diverses parts de que estem compostos, i així podrem establir vincles externs amb harmonia.                                                                                                Saber què volem, per què, si és convenient o no, i dotar-nos de recursos per a obtenir-ho. Quan el que volem comporta tard o dora conflictes a títol personal o incidint en altres, ens indica la manca d´equilibri, i per tant no és possible ser complet per la distorsió del pensament i l´impacte negatiu ambiental.                  Tots anhelem ser el màxim de complets. Tenir capacitat de discerniment, ser equànims, distingir el correcte de l´incorrecte. En l´aspecte afectiu volem estimar i que ens estimin, el fotut és que sovint la foscor introduida profundament dins nostre crea l´efecte contrari al desitjat. Tots volem salut envoltats de qualitat en el nostre entorn, i si no ho experimentem és per que en les arrels del que pensem, sentim i fem no hi ha equilibri, i mentre´s no l´introduim en totes les àrees mai ens sentirem amb la sensació de complitud ni que sigui per un moment.

GRATIFICACIÓ PERSONAL PERJUDICI ALIÉ

 Tot el que trenca l´harmonia és consequència de no encaixar adequadament el que emergeix de l´interior amb l´exterior, de no acoplar apropiadament els desitjos o pretensions individuals respecte algú o el col-lectiu.                                                                                                                                                                Les aberracions diaries diverses comportant efectes devastadors, tenen origen en la ignorància i en la inconsciència, doncs si no fos per això no s´actuaria així. Amb l´afany de gratificar l´ego imbuits per les demandes de la naturalesa inferior instintiva i primaria, quan s´està focalitzat en tenir, en rebre, centrats únicament en hom mateix, desconsiderant al proïsme i l´afectació envers aquests com a efecte d´accions maldestres,                                                                                                                                                        El que trenca l´unitat, la concordia, el fluir natural introduint métodes distorsionadors, és la causa dels conflictes personals i socials. Hi ha moltes maneres de pertorbar l´ordre i la pau : assassinar, blasfemar, robar, enganyar, jurar debades, fer el que no toca, difamar, curts circuits que allunyen la connexió amb la vessant espiritual. Aquesta diversitat esmentada si ens aturem a observar la finalitat pretesa en cadascuna, es veu clarament l´anhel d´una gratificació personal i el perjudici alié derivat de l´acció comesa.               Satisfacció temporal insatisfacció duradera és el que tard o dora comporta transgredir les normes bàsiques de civilitat. Perseguir un suposat gaudi o benefici a curt termini sense preveure els desencadenants de no procedir correctament, és la manifestació d´una inconsciència i una ignorància a la recerca de fins miserables. Són conscients d´estar efectuant actes delictius, no ignoren els perills, però si segueixen endavant la foscor producte de sadollar un desig instintiu, tard o dora acaba en una llarga purga que limita i condiciona amb un gran desequilibri entre la gratificació d´un moment i el que s´esdevindrà posteriorment.                                                                                                                                                  Les gratificacions personals apropiades són les que introdueixen millores, suposen un avenç i no repercuteix negativament en altres, sinó més aviat al contrari si és producte d´un increment potencial de virtuts al servei social.

APROPAR-SE A, ALLUNYAR-SE DE

 Immersos en la dualitat, amb la contribució de temps i moviment, els fets que es van produint tant en el particular com en el col-lectiu, ens apropen de i allunyen de. Passem d´un context a un altre deixant enrere un lloc, una situació, per a encaminar-nos a una diferent. Si estem estàtics, sense moure´ns, no anem a cap destí, però el pas del temps ens allunyarà de la fase del dia on érem i ens aproparem a una altra.                  En un entorn canviant, podem estar immersos en la rutina que pot ser la mateixa, però dins d´aquesta es produeixen successius inicis i finals que suposa allunyar-se de i apropar-se a.                                              Les diverses activitats dutes a terme amb l´afany de superació, tenen la finalitat de fixar objectius que ens dotin de recursos i qualitat. Estudiem per a tenir una base i desenvolupar-nos en el medi social. A continuació ens preparem per a especialitzar-nos professionalment, en ambdós casos cerquem adquirir capacitats que serveixin per a oferir com intercanvi i cobrir les demandes amb un servei que podem oferir. Els inicis són com un contenidor buit, els finals un contenidor emplenat. De la ignorància al coneixement passem diverses etapes allunyant-nos del que era al principi i en el que es va conformant a continuació que ens hi apropa. Un domini gradual que requereix el suport de memòria i temps.                                             No podem estar en dos llocs a la vegada. De nens passem a joves, ens allunyem d´una etapa endinsant-nos en una altra, no és possible experimentar ambdues al mateix temps, I les que vinguin a continuació exactament igual.                                                                                                                                              A què ens volem apropar ? De què ens volem allunyar ? A un nou estudi, un treball diferent ? Estem segurs que poden ser més satisfactoris , que ofereixin més possibilitats ? Amb els coneixements actuals i propòsits abans de prendre certes decisions hem de veure en perspectiva possibles avantatges i inconvenients d´apropar-nos a segons què o allunyar-nos de, bé sigui un aprenentatge, ocupació, relació o altres variants que suposi acostar-se o distanciar-se. Un exercici diari que fem inconscientment però hauríem de fer-lo conscient, per apropar-nos als beneficis allunyant-nos de les pèrdues.                              De totes maneres no sabem a on ens aproparem o allunyarem davant esdeveniments impensables que en el seu moment tenen la finalitat de posar-nos a prova en una constant adreçada a expandir el potencial i procedir amb més correcció.

PACIÈNCIA I DRASTICISME

 Hi ha ocasions que requereixen paciència i altres drasticisme. El génere humà amb les seves mancances i inconsciència ens posa a prova la paciència davant les ximpleries de tot tipus observades a diari. I el mateix génere humà ens empeny al drasticisme quan és impossible dialogar, entendre´s ni establir un vincle que ho justifiqui.

Els esdeveniments són els que són, i nosaltres només podem aportar una part molt petita en els fets successius que es produeixen a diari. En allò on no és possible incidir encara que ho volguem, en el que depèn d´accions alienes, en factors incontrolables, per a no malmetre la pròpia salut amb preocupacions inútils, no hi ha més remei que ser pacient. Si som indiferents a uns fets o a uns resultats, no és necessari que intervingui la paciència, posant de manifest que el fons depèn d´una valoració personal.

Constantment hem d´encaixar amb altres, el medi circundant i la natura, i cadascú es mostra d´acord a unes peculiaritats on a vegades som afins i altres no, i com no es pot imposar la nostra voluntat a la força, la paciència és la clau per ajustar i acoplar a fi de que el desenllaç sigui viable per les parts que entrin en escena.

Quan comença la paciència i quan ha d´acabar ? Quan és convenient mostrar-se dràstic ?

Ens sentim còmodes amb qui és afí a nosaltres per ideals, punts de vista, gustos i aficions, l´encaix es produeix sense esforç. En canvi, quan és just al contrari l´irritació comença a pujar de to, depenent del tarannà i la importància atorgada a cada tema. Acceptar les diferències respectives mútuament mostrant-se respectuós és el repte. No pel fet de ser diferent s´ha de crucificar ningú.

Hi ha situacions i persones que amb paciència es pot arribar a bon port. I també altres que per més voluntat que hi posem, és millor allunyar-se del que és impossible canviar i de la toxicitat perjudicial de mantenir nexes propers.

PACIÈNCIA A LA FORÇA

 Tothom es veu sotmés a conrear la paciència senzillament per que cada cosa requereix el seu temps, una maduració, i l´aprenentatge ve amb la pràctica. Quan algú diu paciència, pot suposar que no es domina suficient el que es fa i s´ha d´insisitir, que algun procés en marxa encara té un camí a recòrrer, o bé persones que actuen tensant-nos o demores respecte a resultats.

El que voldríem i el que és, en això consisteix entrenar la paciència. Modificar, millorar, trobant els termes oportuns entre rapidesa i lentitud, on l´espera podrà ser llarga o curta d´acord a les característiques de fons i el moment.

La paciència és acoplar subjecte i objecte, i necessitem un cert coneixement entre l´existent i el nostre propòsit. Incrementar el grau de paciència s´adquireix amb l´acumulació d´experiències, per tant és gradual, i esdevindrà aliada si som capaços d´atemperar els desitjos amb l´actitud pertinent.

Com es mesura si es té molta o poca paciència ? La paciència ha de fer acte de presència en l´impasse que va del present actual al que volem es manifesti amb determinats canvis. Segons les pretensions i el que es produeixi ens preguntarem si val o ha valgut la pena ésser pacient,  i només al final ho sabrem.

La paciència és l´exponent que depenem constantment de factors externs, que les coses no esdevenen al nostre gust sinó com han de ser en consonància a l´origen, a les accions comeses, a les consequències i ajustaments produits en successius desenvolupaments on cada cosa té el seu ritme. No es pot forçar o accelerar, perquè el desenllaç acostuma a ser una pérdua enlloc del benefici final que és el propòsit de procedir amb paciència.

Una paciència immensa hem de tenir amb totes aquelles persones que no saben comportar-se correctament. Aquells que envaeixen el terreny d´un altre, egoismes de tot tipus, la gent que és incapaç de cooperar per que pretén fer-ho tot d´acord al seu desig, i tot el que trenca l´harmonia i les bones maneres. Una paciència limitada que hem de saber fins on l´acceptem.