JO NO, ÉS L´ALTRE

Jo no, és l´altre, així és com els humans ens treiem la responsabilitat de sobre donant per descomptat que nosaltres sempre som perfectes i els altres sempre estan equivocats. Però aquest plantejament no s´aguanta per enlloc, doncs si tothom individualment es creu perfecte, com és que el caos és la tònica imperant ?
Un ego desmesurat, falta de claredat en observar i discernir, desig focalitzat en la pròpia auto-gratificació, desconsideració envers maneres contràries a les nostres, voler imposar els criteris i pretensions particulars, tot això és una mostra d´inconsciència, de foscor generalitzada que fa adoptar postures d´immaduresa.
Aquests exemples es veuen reflectits perfectament en la política. La ideologia de cada partit és com si fos la llei, i la dels contraris és com si fossin curts de mires. I el que a nivell de tu a tu origina friccions i desavinences per aquest engreiment de jo tinc raó i tu estàs equivocat, en els polítics és jo no sóc dictador, és l´altre; jo no sóc nacionalista, és l´altre; jo no sóc opressor, és l´altre; jo no sóc injust, és l´altre. I la llista podríem anar augmentant-la, doncs de temes no en falten, però perpetuant eternament formes impositives, prepotents, sense diàleg, incapaços de distingir el veritable del fals, i voler sortir-se amb la seva com sigui emprant métodes indignes, així l´únic que s´aconsegueix és viure en la crispació empalmant un conflicte amb un altre en un ambient contaminat que mai es neteja per què l´actitud no es modifica.
La 1ª exigència és i ha de ser amb nosaltres. Si volem generar bones condicions al voltant, les hem de forjar dins nostre reflectint-ho en l´acció. El que no pot ser és actuar tota la vida com un nen consentit que s´emprenya quan no té el que vol ni els altres li donen el que desitja en la forma o mesura que pretén.
Una societat permanentment infantil està condemnada a la decadència, doncs madurar comporta exigències, obligacions, procedir correctament, respectar el proïsme, responsabilitzar-se dels actes i les consequències. No s´ha d´abusar del poder o la força, fer el que es vulgui amb total impunitat, carregar-se tot el que desagrada, no reconèixer els errors reiteratius i per acabar-ho de rematar convertir les víctimes en els infractors. Això és senzillament demencial.

CONFLICTES

Els conflictes són la mostra evident d´una actitud estúpida. Es pot discrepar en el fons i en la forma, tenir criteris diferents, però si hi ha voluntat d´escoltar, diàleg i respecte mutu, es poden trobar alternatives o camins d´apropament sense que es tracti d´una batalla de guanyadors o perdedors.
El conflicte es genera quan alguna  cosa s´ha fet malament o sorgeix una pretensió i la solució no satisfà a l´afectat o no es resol. Quan les posicions són contràries als propis desitjos, als interessos, i d´altra banda hi ha hostilitat, abús d´autoritat, de poder i ús de la força.
Tothom vol que les coses es facin d´acord al seu punt de vista, però hi ha infinitat d´apreciacions i valoracions, havent d´imposar la lògica i la coherència per al bon funcionament del que ens envolta.
Conflicte suposa dues postures enfrontades, una pot ser correcta i l´altra no, i a vegades les dues són incorrectes. El nivell, la disposició, el marge de maniobra segons el context, l´habilitat de teixir ponts que apropin, palesasarà que no es tracta de triomfar com sigui, sinó d´entendre´s aportant arguments constructius cercant la col-laboració enlloc de l´enfrontament.
Hi ha ocasions on les divergències i objectius són molt grans entre les dues bandes, aleshores el millor és evitar el contacte perquè només ocasionaria perjudicis.
No es pot estar sotmés a ningú, que una de les parts sigui el dominador i l´altra la dominada subjugant-la al seu desig. Tard o dora la tensió va creixent si el dominador empra els mitjans al seu abast per a satisfer l´afany de poder. El fort en instruments, en possibilitats, doblegant a qui té menys recursos, així és com s´originen la majoria de conflictes. Aquest procedir no és ser fort, és senyal de mesquinesa, doncs la veritable fortalesa és ajudar als desvalguts, a tractar tothom amb dignitat.
El génere humà no escarmenta. Guerres, corrupció, lleis a mida, espoliacions, tot per a satisfer unes baixes passions instintives davant l´incapacitat de comportar-se civilitzadament.

SAVIESA - NICIESA

" Pels seus actes els coneixereu " Les accions denoten el nivell de l´executor, i segons siguin poden dur a l´éxit o al fracàs.
Procedir amb pulcritud exigeix una formació, una disposició, fer dels coneixements eines al servei de la introducció de qualitat en les paraules i en les obres.
Saviesa no és només saber, és adoptar el to, la postura òptima en cada circumstància. Comportar-se dotant d´eficàcia els plantejaments i el resultat.
Aconseguir una expansió contínua demana temps i experiències, on la diferència entre la mediocritat i la genialitat radica en les aptituds, extreient-li un profit a base d´un anhel de superació i disposar dels instruments que facilitin un plus respecte a la mitjana.
Saber fer, saber estar. Entendre amb el cap i amb el cor, pensar i sentir, del contrari no es pot catalogar com a tal si manca algun d´aquests aspectes.
Costa molt conèixer savis, doncs la notorietat mundana no és una cosa que els captivi. Prefereixen passar desapercebuts contribuint en el que puguin en la societat, observant, aprenent i transformant-se per a esdevindre individus més correctes en tots sentits.
El que predomina és la superficialitat, la preparació mínima per a obtenir uns diners, sense expectatives d´aprofundir a fons en hom mateix ni en desitjar un desenvolupament integral més enllà del que preval en l´ambient circundant. La baixa auto-exigència impedeix forjar els mitjans aportadors de major enteniment i facultats associats a la saviesa.
Si la saviesa és sinònim de capacitat, la niciesa és just l´oposat. Amplitud de mires contrastada amb estretor, visió en perspectiva contra dificultat de discernir amb coherència. Aquestes mancances són les que fan expressar-se de forma maldestre, precisament pel dèficit qualitatiu en les maneres.
L´absència de refinament, arguments pobres o erronis, irreflexió al no preveure les consequències del que diu o fa, comporta criteris equivocats que sovint enlloc de solucions genera problemes.
El savi facilita les coses, el nici les dificulta. La comprensió en el primer és incomprensió en el segon. La claredat i recursos del savi és foscor i pobresa en el nici. Entremig hi ha una gran massa que no és ni una cosa ni una altra, però si la balança s´ha de decantar convindria que fos envers la saviesa per a que tots hi guanyessim.

A LA RECERCA DE PLENITUD

Tothom anhela benestar en totes les àrees, però res s´esdevé a l´atzar. Aconseguir quelcom suposa dotar-se d´unes condicions i apropar-se al desitjat per les vies oportunes.
Plenitud no és senzillament tenir, podem tenir i sentir-nos insatisfets. La plenitud és l´extracció subtil arran d´unes connexions amb materials, persones o situacions. És una sensació que experimentem quan enlloc d´acaparar o acumular per a nosaltres volem donar als altres, preocupar-nos per ells. Quan a part de centrar-nos en el mundà es desperta l´anhel de desenvolupar la naturalesa superior amb el potencial i possibilitats que comporta.
La plenitud com a sinònim de complet no és possible en l´estadi humà. Sotmesos a oscil-lacions i a proves contínues, el repte és saber escollir el camí que preservi l´ordre.
No sabem que perseguim exactament al no veure amb claredat que es cou a nivell espiritual. No hi ha accés al fons i a l´objectiu de tots els processos aconteguts. La veritable raó de les coses és oculta, i l´únic que s´hi pot fer és desvetllar les capes que ho cobreixen mitjançant instrucció i l´aplicació pràctica d´aquesta.
Per a omplir s´ha d´extreure d´allà on hi hagi existències suficients, implicant un cert coneixement, disposar d´estris apropiats i bens previs que serveixin de contenidor.
Per a nodrir el cos o l´ànima hem de cercar en el lloc pertinent amb les eines adequades. Entre l´intern i l´extern, el particular i l´alié, es dirimeixen les possibilitats per aconseguir el desitjat.
Plenitud o buidor és una questió d´actitud, de valors, més important que la quantitat d´elements materials. La capacitat d´imprimir qualitat en les nostres manifestacions en el no mesurable però evident, com són les idees, afectes o talents.
Per a ser més del que som o tenim ens ho hem de guanyar mitjançant aptituds i disciplina, els quals facilitaran l´accés al que pretenem. Els fruits s´obtindran si les llavors s´han ubicat en el terreny adequats amb les condicions escaients.
La plenitud sempre és i serà relativa, doncs les mancances globals en nosaltrse són l´estímul per a superar-nos i anar sintonitzant-nos amb l´immensitat, per a que els esforços ens mostrin el sentit més enllà del visible i aparent.

CENTRE - PERIFÈRIA

Estar centrats és connectar amb el nostre nucli vital, que permet pensar, sentir i decidir eficaçment per la claredat sorgida des de l´interior.
Vivim a dins i a fora, al centre i a la perifèria, però és fonamental aconseguir el desvetllar intern que ens indicarà la manera de procedir gràcies a una visió nítida, a uns objectius definits i un plantejament acurat cara a un positivisme final.
Estar centrat és cabdal per a uns intercanvis harmònics, on malgrat actuar a la perifèria, la guia ha de venir de la connexió interna. Si estem descentrats, aleshores cometrem errades per uns criteris esbiaxats.
El centre és la part més autèntica en nosaltres, havent de procurar el conreu oportú de condicions per a que les diverses accions a encarar siguin resolutives.
Estem en una espécie de circuit tancat, on el propi i l´alié efectuen constants interaccions en la dependència mútua d´altres per al sosteniment individual. Per tal motiu és primordial dotar-nos de la màxima formació per a entendre´ns i entendre el circundant a fi d´establir vincles cordials en benefici de tots.
Si no instaurem un equilibri, enlloc de lluminositat tindrem boira, on la coherència i la incongruència entaularan un conflicte, essent de difícil solució si el discerniment no adquireix preponderància.
Estem sotmesos a factors previstos i imprevistos, i afrontar-los en condicions requereix serenitat i perspectiva.
L´agitació, manca de lucidesa, la precipitació, pot conduir a l´abisme, on la mateixa foscor impedeix veure l´origen i els desencadenants. Connectar amb el centre és essencial, hem de saber si el que pensem, el que sentim, si els propòsits són nobles i a on ens encamimem. La responsabilitat recau damunt nostre, i les consequències estaran en consonància al que fem.
El centre és la referència, el preludi, l´ordenació d´idees que s´ha de traslladar a la perifèria mitjançant concrecions tangibles. Si en el centre hi ha claredat, bones intencions, propòsits correctes, el resultat s´evidenciarà en el plasmat externament. Decantar la balança envers el que ens sigui favorable o desfavorable depèn de la força i potencial intern.

COMPRENSIÓ

Si partim de la base que res és casual, entendrem que darrera totes les manifestacions hi ha una perfecta interacció de connexions, exercint cadascú el seu paper.
Hem nascut en una família específica, en un lloc concret, en un temps determinat, amb nombroses influències de tot tipus que marquen unes peculiaritats. Som aquí  per acomplir un propòsit i s´ha de descobrir.
En el trajecte ens trobarem amb múltiples situacions, fàcils i difícils, agradables i desagradables, amb qui encaixarem i amb qui no. Tot bo o dolent en aparença, serveix si som capaços de veure més enllà de paraules o fets. Es tracta d´estar atents per a entendre la trama i la funció executada pels interventors.
El camí ens depara factors variats, justament per aprendre a valorar els eforços i els guanys. Cada vincle és per algun intercanvi, i les persones més properes són els nostres instructors, fent de mestres i alumnes si sabem interpretar el contingut.
Tot forma part d´un vast organigrama, i eixamplar la perspectiva és convenient per a no quedar-nos obturats en visions parcials limitades.
Es requereix un gran treball per adquirir la capacitat de comprensió en nosaltres mateixos, els altres i el món. Entendre les causes subjacents, i quan ho aconseguim, les tensions i enfrontaments es convertiran en compassió i amor al clarificar el que no vèiem abans.
L´ofuscació en voler que les coses o les persones es mostrin d´acord als nostres desitjos és el que origina les polémiques, repercutint en un tracte de baixa qualitat. A consequència d´això ens mostrem distants, poc afectuosos. Al no ser els esdeveniments com ens agradaria tendim a allunyar-nos o mostrar-nos agressius degut a la frustració. I si no es canvien les pautes des de l´origen, passa el temps sense resoldre els conflictes que es van acumulant.
L´harmonia no arriba pel tancament en banda d´uns conceptes i unes pretensions, persistint fins que no siguem capaços d´un plantejament que substitueixi formes obstructives per edificants.
Darrera de manifestacions catalogades de maldat hi ha la bondat. El que ha dut a algú a obrar d´aquesta manera és la desviació de conducta per una incomprensió de la realitat que no es percata de la dimensió global, motiu que impedeix veure les connexions entre els fets i la causa.
Com tantes i tantes vegades, la ignorància i els desitjos de l´ego són els grans obstacles. Per a revertir qualsevol factor en el seu oposat hem de fer el que aquest requereix. Si mantenim formes errònies des de la base, el resultat final durà a l´error.
Prendre consciència, saber que pretenem, i adaptar els components que intervinguin en joc per a crear les situacions apropiades que condueixin a la concordia és el que hauríem de perseguir.

FACTORS A CONREAR

Si volem disposar del màxim de condicions satisfactòries, hem de preparar el terreny que ho faci viable. Aconseguir-ho suposa conrear diversos apartats en nosaltres que siguin eines útils, aprofitant els valors que poden oferir-nos els tres components d´on extreiem els referents : pensament, sentiment i acció.
El primer punt on cal posar émfasi és observar. És primordial saber veure, els components que intervenen, característiques i funció.
A continuació s´ha de reflexionar. Què tenim, que pretenem, la viabilitat del propòsit, i com procedir per assolir el desitjat.
Comparar vindria a continuació. Contrastar l´existent amb el forjat en un passat i fixar un pla que ens catapulti al futur. Decidir que necessitem per aconseguir l´objectiu i actuar per a concretar-ho.
Tothom anhela un benestar, però no arriba sol, s´ha d´edificar pas a pas en els variats components quotidians.
L´intel-ligència, a través del discerniment, organitza i fa de referent. Les idees i paraules elaboren l´estrategia, on l´acció ha de donar sentit i consistència.
La claredat i amplitud de mires permeten plantejaments acurats, atorgant més possibilitats realitzadores.
És important instaurar la pau interior, que facilita la visió més nítida de nosaltres, del proïsme i l´entorn per a posicionar-nos degudament.
L´auto-estima i el valor que atorguem als projectes, és el combustible que ha de mobilitzar-nos i fer-nos perseverar en l´anhelat.
Voluntat, fonamental per a la plasmació en fets del que es vulgui aconseguir, reforçant l´execució en els diversos trams per a preservar les condicions precises requerides en el procés.
Propòsit. Qualsevol projecte s´ha de dotar de direcció i finalitat, del contrari és inútil. Tota realització és una idea plasmada en una obra.
Harmonia com a síntesi de les diverses aportacions que ha d´estar present en cadascuna. És una questió de saber. voler i fer. L´harmonia és l´indicador que fem el correcte.
I evidentment paciència. Cada cosa té unes peculiaritats, un tractament i desenvolupament, es tracta de no precipitar la cadena de successius esdeveniments per a que la llavor inicial culmini en el fruit en l´àmbit proposat.

FAMÍLIA ( IV )

Per a cobrir les demandes socials és precís que molta gent senti la necessitat de tenir fills per assegurar la cobertura de serveis. A més, el relleu generacional és fonamental per a la continuitat de l´essencial.
Si tenim en compte que la paternitat és un dels actes de major responsabilitat, és indispensable clarificar molt bé per quin motiu es produeix l´impuls i quina pot ser la seva incidència. Adonar-se si només és una " il-lusió " amb la magnitud que representa, o bé pensant en educar-los per aportar grans persones a la societat. Dubto que el segon apunt el pensi molta gent.
Els pares són un mitjà, on la paraula " meu " relacionada als fills és simplement identificativa respecte altres persones. No és que siguin creadors, són reproductors per a que una gran cadena d´enllaços més enllà de la nostra percepció conscient, pugui realitzar un propòsit d´ordre còsmic.
Tenir fills condiciona la llibertat, l´espai, el temps i els recursos, per tant abans de quedar hipotecats indefinidament hauriem de pensar intensament si s´està preparat, quines consequències tindria i si la finalitat serà edificant globalment.
La focalització en el mundà és el que genera l´anhel de voler fills, on s´ha de preveure les connotacions de tot el que comporta.
En realitat la funció pares/fills és acomplir un encaix que permeti afrontar un karma determinat, on la majoria de vegades es viu insconcientment sense possibilitats d´aprenentatge ni de correcció.
Si ens fixem en el nivell evolutiu humà, no és d´estranyar la baixa capacitat paterna per a saber inculcar als fills valors de disciplina, responsabilitat i respecte envers el proïsme. I malgrat tot encara preval l´ordre, sense trobar les formes òptimes que redrecin els múltiples factors problemàtics socials.
Si volem de debó un món millor, primer hen de conreuar la perfecció en hom mateix, i després ja pensarem en si és convenient o no portar fills al món. Un acte d´aquesta trascendència exigeix pesones sensates per a copsar la magnitud del fet. Abans de dur a terme una acció cal pensar les consequències a curt i llarg termini, cara a nosaltres i el col-lectiu. Som responsables del que fem i de tot el que passa.

FAMÍLIA ( III )

Els pares són el referent que ha d´ensenyar-nos a comportar en societat. De l´inconsciència del naixement hem de passar a una mínima consciència per a saber que volem i com hem d´actuar amb eficàcia. A tal fi és primordial adquirir formació, i que els pares aportin una concepció madura de la vida, per a transmetre valors que reverteixin en un benefici comú.
Malgrat la jerarquía familiar, aquest fet no ha de suposar submissió ni domini, senzillament un tracte just, tractant-se amb dignitat entre tots.
Els fills no són propietat dels pares, tothom és lliure. El rol dels pares és exercir d´intermediaris físics per a que cadascú dugui a terme la funció específica a realitzar.
La família, per les seves connotacions, esdevenen les persones més remarcables, pel lligam, convivència i vincles establerts. Les influències rebudes es posaran de manifest en la manera de procedir. No obstant, només és la base, el punt de referència, doncs individualment som diferents amb les respectives peculiaritats que transmetem a la societat.
El creixement és passar d´una dependència a una independència, d´una ignorància a un aprenentatge. Els pares proporcionen nodriment, i també han de ser un recolzament en el mental i emocional.
A mesura adquirim major autonomia, la família passa a ocupar un lloc més secundari, fins a formar-ne una de nova si és el cas.
L´organització en petites parcel-les facilita la concentració, un millor funcionament al centrar-nos en el que podem abastar. I allò que necessitem i hem de cercar fora, ens ho proporcionen altres grups, fent tots plegats d´intermediaris.
La divisió en infinitat de famílies facilita l´ordre, del contrari hi hauria una dispersió impossibilitant el bon funcionament de les parts i el conjunt.
Tot té la seva raó de ser, es tracta de saber acoplar-nos, i en el paper de pares i fills es produeix un ensenyar i aprendre mutus.
A través de les experiències es generen nous reptes que posen a prova els integrants del nucli familiar, i el mérit consisteix en trobar l´expressió adient en cada cas per a uns intercanvis fluids. La col-laboració, diàleg i entesa, han de ser l´objectiu per a superar disonàncies on la bona convivència esdevingui realitat.

FAMÍLIA ( II )

Les parts treballen per al tot, i el tot sustenta les parts en un intercanvi permanent que dóna proposit a les accions.
L´immensitat és un conjunt de grans, mitjans i petits blocs. La diversitat sorgeix de l´unitat, i malgrat les diferències, l´objectiu és fusionar-se amb l´unitat.
Les famílies són estructures grupals que serveixen per a organitzar-nos dins d´un àmbit determinat amb unes condicions per a que el nostre potencial pugui abastar-ho.
Ens movem en un medi específic, amb unes característiques culturals, meteorològiques, d´ubicació geogràfica, marcant la nostra concepció de l´univers, amb un peculiar codi de valors i tarannà, i això només és possible des d´àrees delimitades.
Hi ha moltes singularitats, moltes maneres de fer, cadascú s´identifica amb les seves, les que ha vist als ancestres que les han anat transmetent. Unes posen émfasi en uns aspectes, altres poden ser totalment diferents, la questió és que formen part dels seus criteris formats de la pròpia identitat. El que cataloguem com a " poble ", cultura, són famílies amb qui ens sentim identificats, tenim un sentit de pertinença. I encara que haguem adquirit una àmplia formació, haguem viatjat arreu del planeta, la manera de pensar, de viure, respon a les arrels del païs, del continent on hem crescut.
Els pares són el primer referent, l´organització en petits grups, aquí aprenem a interactuar amb els altres, a adquirir responsabilitats, que s´han de reflectir en l´exterior en la vida social.
El medi circundant influit per uns paràmetres distintius forjats durant segles, ens impregna d´uns costums que  adquirim com a propis  formant part de la nostra singularitat en relació a grups que traspassen el límit de l´estricta família biològica. I després hi ha el gran bloc, que som tots nosaltres, independentment de creences, costums i idees, per diferents que siguem, concebuts d´igual manera i amb les mateixes necessitats bàsiques, des dels respectius llocs i peculiaritats, hem de procurar vetllar pel bé comú, doncs la font subministradora que ens permet viure depèn del comportament particular envers el medi.
Tots som individuals, cadascú només pot viure per ell mateix, ningú pot fer-ho per altres, però en aquest objectiu som dependents de les aportacions de tercers que contribueixen a la subsistència, per tant, adonem-nos que som una família immensa i en lloc de mirar únicament pel propi interés fem-ho pel col-lectiu, que en realitat és mirar pel propi interés però amb una perspectiva més intel-ligent.

FAMÍLIA ( I )

La família és el punt de partida, la porta d´entrada al món. La base d´enteniment que serveix de referència, extraient la provisió de l´essencial per a passar de l´estadi inicial de dependència a la autonomia individual posterior.
Les formes de vida conegudes a la terra s´organitzen mitjançant grups. Des dels minerals, vegetals, plantes, animals i les diferents races humanes, dotant-les d´un nom, coneixent les característiques, peculiaritats i aportacions en cada àmbit que fan de senyals d´identificació.
La família és anàloga a les arrels, els fonaments. L´origen de la manifestació. Tot comença amb una idea, i a partir d´aqui segueix un procés de l´abstracció a la concreció. I així, és precís un terreny on afermar-se per acomplir el seu propòsit, un terreny que ja existia préviament, l´origen de l´origen.
L´estructura familiar es concentra en petits nuclis, com a factor de reconeixement i ordenació, doncs si no fos així es produiria una dispersió, i en el cas del génere humà no s´aprofitarien els talents particulars si no es produís la contracció en parcel-les reduides en la fase de creixement. Un cop s´assoleix un grau de desenvolupament òptim i l´autonomia suficient, llavors estem en condicions d´acoplar-nos a l´estructura col-lectiva gràcies a la formació.
La família ha de ser com un laboratori d´experimentació que ens proporciona els estris per a integrar-nos a la societat. L´aixopluc que necessitem per a sentir-nos segurs, del contrari deambulariem d´un cantó a un altre com una bruíxola espatllada. L´estructuració de clan serveix d´entrenament en donar i rebre, per a fer-ho extensiu en l´àmbit extern fora del contorn parental.
A través del pare i la mare hem d´aprendre a integrar el principi masculí i femení en nosaltres, a fi d´extreure´n les qualitats ajustant-les en les nostres pautes de conducta.
Abans de ser pares s´ha de pensar en la responsabilitat que comporta, dotant-se del màxim bagatge formatiu per al paper d´educador i nodridor, tenint en compte a més, que concebre un fill no és una decisió exclusiva dels possibles futurs pares. Tenir un fill és un acte social, doncs cadascú individualment efectuem una aportació al conjunt, i això es reflecteix en el bon o mal funcionament de la societat.
Els fills són l´extensió dels pares per a garantir la continuitat de l´espécie, la mà d´obra que permet cobrir les diferents i variades ocupacions que s´encarreguen de fer funcionar l´engranatge d´una complexa maquinària de la qual tots som dependentes per accedir a les necessitats bàsiques i altres pretensions des del nivell d´independència condicionada que tots tenim en major o menor mesura.
Ens sentim identificats per grups col-lectius propers, professionals, lingüistics o d´altres, que són petites famílies. Tant és la distància que hi pugui haver per ocupació o per ubicació, doncs fem el que fem, estem on estem, tots bevem de la mateixa font immensa que ens permet viure.

PREGUNTES A FER-NOS

Preguntar suposa no saber amb afany de saber. Fer comprensible alguna cosa que encara no s´ha desxifrat.
Des de el més insignificant al més trascendent, l´objectiu és clarificar, portar a la llum el no vist, que l´ocult es manifesti. Ens podem auto-preguntar sobre la motivació real darrera el que pensem, del que sentim, del que volem i a on ens portarà abans de mobilitzar els resorts pertinents, perquè un cop el procés és en marxa haurem d´afrontar les consequències.
Preguntar implica algun tipus d´inquietud, curiositat, de trobar solucions, i l´interlocutor és qui ha de respondre, essent lliure de fer-ho com consideri oportú. Tant la pregunta com la resposta s´exerceixen des de la llibertat, però és el preguntat qui domina la situació, el que sap o pot saber i decideix si vol contestar i amb quines paraules.
La questió és : importa saber-ho ? amb quina finalitat ? m´ajudarà en algun sentit ?
Si fossim capaços de connectar amb el nostre interior no hi hauria necessitat de certes preguntes, doncs la claredat ja ens donaria la resposta. Només caldria consultar als especialistes en allò que no dominem, la resta ho descobririem per nosaltres mateixos a base de percepcions, d´estudi, observar i experimentar teoria i pràctica com el millor i autèntic coneixement.
La limitació general fa viure en un context d´inconsciència, motiu pel qual es produeixen tants episodis caòtics. I l´incapacitat de sortir d´aquest cercle reduit fa donar voltes contínuament sobre els mateixos punts de vista i conceptes, essent impossible trencar l´inercia i el que comporta. Malgrat repetir episodis similars, la gent no s´atura a reflexionar per a esbrinar els motius, és més fàcil queixar-se i culpar als altres en una cadena infinita d´experiències desaprofitades per no veure ni entendre el fons del que origina tot plegat.
La pregunta ha de servir per a passar del desconegut al conegut, de l´encallament a la solució, del dubte a la certesa. I a cada resposta anar ampliant les nostres facultats sense limitacions gràcies a un afany de voler millorar-ho tot en nosaltres.

ELS PERILLS DE LA COMODITAT

El génere humà ha cercat sempre la comoditat, allò que facilités l´acció, doncs estem immersos en diverses tasques quotidianes, i com més pràctics siguin els instruments i el seu funcionament, millor ens sentirem fent-los servir.
Comoditat és sinònim de qualitat, de servei útil, de gaudi. Aconseguir-ho demana observar subjecte i objecte, constatar les necessitats o desitjos, i trobar els materials apropiats que s´ajustin a l´objectiu.
La comoditat s´ha de crear. En qualsevol àmbit estem envoltats d´aparells, cadascun amb una funció, els quals fan d´intermediaris entre les nostres pretensions i la seva aportació.
Gradualment hem anat passant d´una vida rural manual, amb grans esforços físics, a una vida social mecanitzada, on s´ha reduit al mínim l´ús de la força. Sens dubte és un avenç per les prestacions, rapidesa i la comoditat estesa en tots els sectors.
Estem dissenyats per a estar actius, i si abans era un excés en massa, ara ho és en poc. Hem d´aprofitar la técnica i el que ens ofereix, i a la vegada les vies adients que incrementin el moviment a través d´exercicis, d´un entrenament que ens mantingui àgils i en forma. El sedentarisme condueix a l´atrofia, i el que d´entrada sembla còmode pel no esforç, al final s´acaba convertint en incomoditat per la pérdua de mobilitat, el deteriorament i perill de sobrepés.
No tot el que pensem serà còmode ho és. Si les facultats minven en algun sentit, amb sensació o constatació de desgast per inacció, el suposat benefici es convertirà en un perjudici.
La millor manera de preservar les condicions òptimes és mitjançant un ús regular. És essencial mantenir a diari una activitat mental i física per a estar atents, concentrats, moure´ns àgilment, i sobretot conservar la capacitat de resposta ràpida pensant i actuant, les nostres eines més importants per a l´autonomia i execució del pretés.
Comoditat en els utensilis facilitant el treball, acompanyat d´un dinamisme que preservi  l´organisme en bones condicions.
Hem de fixar-nos reptes que ens facin sortir de la zona de comfort, doncs el progrés s´esdevé a través de moviments que originen canvis. El conformisme de quedar-nos com estem, no emprendre riscos per la por a perdre l´actual, en realitat és una comoditat incòmoda, doncs l´estancament va deteriorant, i si no es prenen mesures de revulsiu el que es produeix és una mort lenta per l´inacció.
L´immobilisme que frena és un obstacle, limita, condiciona, és la por al desconegut, a no voler arriscar el vell pel nou, malgrat pugui ser molt millor i dotar-nos de condicions més satisfactories. I totes aquestes " suposades comoditats " acaben convertint-se en grans incomoditats.

GRATITUD

La gratitud és senyal d´agraïment i valoració, tenint en compte que tot és un préstec. Res del que haguem tingut o tinguem actualment és únicament producte del nostre esforç, sempre hi haurà intervingut algú en el trajecte. Això serveix per adonar-nos de la nostra dependència continua, motiu suficient per a mostrar-nos humils davant l´immensitat.
Hem de nodrir-nos constantment a efectes de preservar les condicions de subsistència òptimes. A nivell físic necessitem oxígen, aigua i aliment, oferts en la totalitat per la natura. Nosaltres no hem creat cap aliment, som uns subordinats, i com a tals és un deure vetllar per la preservació del medi en les millors condicions. A nivell afectiu hem d´establir vincles que facilitin l´intercanvi per assolir un equilibri entre l´intern i l´extern. A nivell mental hem d´adquirir coneixements per a saber desenvolupar-nos en situacions diverses. Aqui la dependència es troba en la proporció més baixa, doncs la capacitat de discerniment, observació i reflexió, recau exclusivament en l´habilitat de cadascú.
Tot el que ens envolta, proper o distant, conegut o desconegut, té una funció, unes característiques, fa una aportació, i només per aquesta constatació hem d´estar agraïnt els nombrosos bens que ens faciliten treballar i accedir a una comfortabilitat.
El que creiem intrinsecament propi respecte al que pensem o sentim, està influenciat per variats condicionants. Formen part de nosaltres, però en realitat és una absorció que fem a través d´impactes rebuts, tamisats pel nostre codi de valors i capacitats. No és possible mesurar la proporció d´idees o sentiments sorgits de nosaltres.
Gratitud és no donar res per fet, que ens ho hem de guanyar. Reconèixer l´aportació incesant d´altres persones i materials que són el suport que ens faciiten connexions, ens apropen als objectius.
La gratitud no s´ha d´enfocar només en el que ens agrada, en el que sembla bo, en l´obtingut, en el que ens donen. Ha d´estar sempre present, en el que veiem favorable o desfavorable, en el pesat o lleuger, en la suavitat o duresa. El creixement està compost d´una porció de facilitat i una de dificultat, només una d´elles impediria el progrés; per tant hem d´abraçar les dues vertents.
No podem precipitar-nos a extreure conclusions. El que en un principi valoràvem com a bo o dolent només ho sabrem al final d´un procés llarg o curt segons cada context. La diferència qualitativa i quantitativa, el guanyat o perdut, i a on ens porti, seran els indicadors. El que se´n va és una pérdua, però això ens apropa també a un guany, el buit és impossible, i justament per això, per a fluir sempre amb la vida i les constants oportunitats que ens ofereix, hem d´estar agraïts eternament.

ALGÚ HO ENTÉN ?

Vivim en un món paradoxal de sofisticació i vulgaritat degut a l´extremisme humà, capaç de grans obres i grans atrocitats. Trobar l´explicació justificable es fa difícil quan la lògica aparent no hi és enlloc.
Com a éssers racionals, se´ns dóna el pensament per a operar en el medi, saber de quina manera hem d´organitzar-nos per adquirir recursos procedint a múltiples intercanvis per al manteniment i desenvolupament.
Si tothom, des de el més àgil al més curt entén els processos bàsics,com és possible desviar-se d´un comportament coherent fins a convertir-ho en demencial ?
Algú pot entendre que el poder estigui en mans d´ineptes i barruts, recolzats per bona part de la població ?
Algú pot entendre que després de nombrosos escarments : vegi´s polítics, relacions, actituds, es torni a incidir en el mateix sense haver aprés de l´experiència ?
Algú pot entendre que davant la necessitat de canvis imperiosos hi hagi gent que prefereixi seguir en el caos abans de posar ordre ?
Algú pot entendre amb l´informació i divulgació actual que es segueixin mantenint hàbits nocius per a la salut ?
Algú pot entendre com visquent condicions indignes, on és clar que persistiran, per covardia, por o el que sigui, no s´arrisca en afrontar  noves direccions ?
Els polítics haurien de servir al poble, i s´aprofiten d´aquest per a servir el clan. La societat que ens envolta té moltes tares, però som nosaltres qui ho ha consentit. Hi ha motius de sobre per a sublevar-se, però això no té solució amb els paràmetres de sempre. Ni el poder ni el poble se´n sortiran mentre´s la jerarquia sotmeti als ciutadans.
Hi ha d´haver un director i uns executors, com una orquestra, però hem d´afinar els instruments, saber quina peça toquem i anar tots sincronitzats. Del contrari enlloc de tocar peces sublims els sons desafinats de tots plegats produeixen cacofoníes, que és  el que ara ens acompanya.
Actualment tenin directors d´orquestra que no han estudiat música, i malgrat la seva ignorància estan convençuts de ser uns virtuosos amb la batuta, i els resultats a la vista estan.
No hi ha lògica davant les barbaritats, però res és casual, sempre hi ha un fonament que és l´orígen. I des de la visió estrictament superficial i mundana, no entenem moltes coses de les que passen, del que diem o del que fem. Tot, des de el més insignificant al més evident, obeeix a un propòsit, l´important és saber desxifrar-ho, aprendre dels esdeveniments i fixar els patrons oportuns per a pujar de nivell en la capacitat de comprensió i en l´acció a realitzar a continuació.
Si no eixamplem horitzons no serà possible modificar l´existent, i quan no s´avança es retrocedeix, i les experiències individuals i col-lectives són les apropiades a cada moment per a dinamitzar-nos i no conformar-nos amb l´herència del passat.
Ara i sempre hem tingut proves, afrontar-les, superar-les, i transformar-les, és el que al final del trajecte ens donarà la comprensió del perquè haviem de viure-les.

MANERES

Com en moltes altres polaritats, també hi ha dues maneres de comportar-se : correcta o incorrecta.
La correcció és el que ha de prevaldre conforme a unes disposicions de civilitat. En qualsevol área sempre es va a la recerca de pulcritud, doncs si no obrem d´acord als parámetres considerats correctes, ens exposem a unes consequències negatives.
Tothom sap, sigui més o menys conscient, que estem sotmesos a unes normes de conducta. La questió és : perquè si és de domini públic tanta gent actúa amb negligència en tants i tants àmbits ?.
L´incorrecció pot expressar-se en una gran varietat, de paraula u obra, però aquella " aparent satisfacció momentània " de l´agressor, d´una forma o altra acaba en buidor, pérdues i altres més d´acord al context.
Hi ha qui es creu algú important pel fet de tenir quelcom explícit, tractant malament a altres persones si creu que són menys. I justament, d´acord a com ens mostrem evidenciarem si hi ha classe o s´està mancat d´ella.
La correcció és tenir cura dels detalls, des de el més petit al més gran. El pensament és l´orígen, la llavor, i necessita alimentar-se degudament per a que les idees es projectin amb claredat i harmonia.
Si les llavors contenen intel-ligència, consideració i respecte, el resultat serà positiu. En canvi, si des d´un inici la capacitat de discerniment és errònia, pendents només dels propis desitjos, amb una expressió indigna, tard o dora les accions desembocaran en problemes.
Les formes pulcres són aliats, les barroeres són com enemics. El correcte és el que s´ha de conreuar si volem fluidesa i un bon funcionament allà on ens enfoquem.
Qui procedeix amb educació, és amable, es mostra atent, agraït, genera l´ambient idoni per a l´intercanvi. Si pel contrari falta l´esmentat, la cordialitat serà impossible per la manca cívica del més elemental.
Aprenem de la gent el que s´ha de fer i el que no s´ha de fer. Uns ensenyen a potenciar certes formes, i els altres a evitar-les per la seva nocivitat. Ambdues serveixen per al creixement, unes en el que hem d´incrementar, i altres en el que hem d´eliminar.
Qui és maldestre, impulsat per la malicia i la ignorància, pot aconseguir algun rédit momentàniament, però les bones maneres s´acaben imposant per la lògica amb contundència.
Si volem que els nostres afers funcionin, que vagin per bon camí, hem de saber quines pautes hem d´arrelar per a donar l´expressió òptima. L´expressat, ens indica amb claredat si hem afinat o errat, constatant-ho amb evidències. Es tracta doncs de ser hàbil per a que els moviments a realitzar siguin cada vegada més precisos reportant resultats més favorables.

FITES A ACONSEGUIR

El més important és assolir harmonia, perquè ha d´estar present en tot, és la base on recolzar-nos per a projectar-nos en qualsevol propòsit ; i quan es trenca o desapareix, mobilitzem l´oportú en cada cas per a restablir-la.
Mitjançant el contrast entre diferents unitats hem d´encaixar les diverses peces en l´ubicació precisa per a que realitzin la seva aportació, i això demana coneixement. No hi pot haver harmonia si no es sap com procedir.
A través d´enllaços una cosa porta a l´altra, instaurant l´ordre gràcies a l´aprenentatge previ, d´on sorgeix el bon funcionament. En absència d´un cert domini, és probable que es produeixin mancances, desajustaments i dificultats.
El primer pas és conèixer´ns a nosaltres mateixos. Només podem actuar des de la nostra individuació, essent cabdal saber que pensem, que pretenem, que cal fer i si anem ben encaminats. Hem d´esforçar-nos en descobrir quines són les nostres habilitats i els dèficits, ja que d´aquí partim per a executar les obres, servint la conscienciació per a reforçar les aptituds procurant paliar el pendent de millorar.
Contínuament hem d´incidir en els moviments efectuats a fi de conreuar virtuts per al nostre benefici i el de la societat, doncs els defectes causen problemes obligant a aturar-nos per a resoldre´ls.
És convenient fixar-nos objectius de superació mantenint una motivació permanent que doti de valor i contingut els esforços, assolint els bens materials necessaris per a operar en el medi amb una autonomia àmplia, movent-nos en un entorn canviant inestable guiats per preceptes eterns que preservin la força, fermesa i aplom allà on aquells immersos en el mundà s´afebleixen davant les adversitats.
La formació integral més enllà del laboral, és el factor clau per a ensinistrar l´ego, traspassant així la part separativa, generadora de conflictes, a efectes d´afrontar els reptes des d´una perspectiva integradora.
Les respectives singularitats, amb les múltiples aportacions, han de crear nexes d´unió per a un benefici comú. Tots estem dins d´un vast camp de connexions, i a l´igual que un circuit, els diversos components estan enllaçats per a un propòsit més gran.
Convivim amb l´individual dins del conjunt. Un és gràcies a l´altre, si falla l´individual se´n resenteix el conjunt, i si ho fa aquest l´individu queda afectat d´alguna manera.
Disposem de llibertat, de lliure albir, però abans d´executar cap acció amb les seves posteriors consequències, hem de tenir present els condicionants i limitacions, exigint prudència i valentia per a que l´harmonia ens acompanyi en tot moment, fem el que fem, estem on estem.

I ELS CANVIS DE DEBÒ, QUAN ?

Canviem de roba, de pentinat, de mòbil, de cotxe, això no costa massa. La questió és : malgrat tots els canvis efectuats, nosaltres ens polim, ens adonem de les nostres mancances, ens sentim millor ? Tot el que es pot comprar amb diners, l´efímer, podem experimentar-ho amb certa satisfacció, però només dura un moment. Un cop ha passat l´efecte de la novetat, allò perd valor al perdre intensitat.
Com a individus, com a societat, senpre estem immersos en conflictes, quan no són afers laborals és de relacions, sinó de salut o econòmics. És la nostra pobresa interior la que desencadena contínuament problemàtiques de tot tipus, que genera desigualdats abismals, que disposant d´una natura immensament rica d´on ens nodrim, resulta que molta gent no es pot alimentar, i molta més viu en la precarietat.
Tothom vol accedir a una qualitat en conjunt, però les mateixes accions no poden conduir de cap manera en aquesta direcció.
Tenim polítics on es suposa han d´estar al servei del poble, ser un aliat, i resulta que en realitat són delinqüents camuflats, a l´igual que una trepa d´especuladors sense escrúpols que poden posar en perill l´estabilitat del més elemental.
Els guanys aconseguits per la tecnologia són molt bons per a treballar, però un cop passem a altres àrees, seguim amb els mateixos dilemes de fa segles. Poc s´ha modificat el tarannà humà, doncs segueix mantenint formes salvatges, abusives, destruint el que convingui amb tal de satisfer uns interessos aberrants.
Els canvis externs que puguin aportar més equitativitat, la distribució harmònica de la riquesa, l´accés al desenvolupament global, no ens vindrà ni per un sistema capitalista ni comunista. Només pot ser factible per un canvi de consciència a fons, adonant-nos que si tapem la font d´on tots bevem, tots sucumbirem, els hiper rics i els pobres.
L´egoisme ancestral del " mentre´s jo estigui bé, els altres ja s´apanyaran " ha estat l´ obstacle permanent per a progressar com a ésser. Mai s´han resolt els problemes perquè la força ha prevalgut sobre la raó, el bé personal abans que el col-lectiu, i mantenir aquestes pautes és eternitzar sense solució els conflictes.
Disposem de valuosos instruments en nosaltres, tenint el lliure albir de decidir com emprar-los, quin enfoc donar-li´s, observar a priori les consequències de les possibles pretensions. L´experiència particular i aliena, precedents anteriors, són referents per a organitzar-nos i decidir la forma de procedir idònia, on la responsabilitat és nostra.
Tenim capacitats per a construir grans proeses, i també per a grans barbaritats, on la diferència per a decantar la balança en un sentit o en l´altre que ens porti al cel o l´infern a la Terra depèn del plantejament i l´acció amb el que desencadeni. - Cap on volem inclinar-nos ? Fins ara ho hem fet cap a l´infern, si volem fer-ho envers el cel, primer ens hem de transformar nosaltres, i a partir d´aquí extendre-ho en la quotidianeitat externa.

SOBRE LA TOLERÀNCIA ( II )

Molta gent no soporta cap indicació, reflexió o suggeriment per a modificar el comportament. L´orgull i l´ego són mals consellers, tenint en compte que l´objectiu final de qualsevol comesa és apropar-se al màxim a la correcció.
Sembla com si només la policia o autoritats pertinents poguessin advertir-los perquè exerceixen un rol acceptat socialment per a instaurar l´ordre. Professors, els pares mentre´s s´és petit, poden formar part d´aquest grup, la resta han de callar les evidències per a no ofendre aquests irresponsables.
És questió de clarificar les formes incorrectes d´aquells que no soporten quedar al descobert de les seves mal i fetes, mentre´s la gent seriosa i eficient pateix directament les consequències de procediments maldestres mancats de coherència, consideració i atenció.
Massa persones no donen importància a la desidia, a la lentitud resolutiva, a tractes indignes, on per desgràcia és un fet habitual que acaba avorrint fins i tot al més lluitador. Saben que no són maneres, però no fan cas davant l´impotència imperant per a canviar-ho.
La gent s´ha acostumat que no li contestin missatges, cartes, ni paguin en el temps oportú, per posar només uns exemples. Assistim a un panorama desolador on multitud d´aspectes no funcionen degut a la mediocritat que fa el que li sembla sense tenir en compte les consequències ni pensar en el proïsme.
Hem de consentir aquest cúmul d´incompetència ? No reaccionar ni prendre mesures davant la baixa qualitat d´accions o inaccions que perjudica a qui actúa pulcrament ?
Després ens trobem en les valoracions personals subjectives de cadascú davant situacions on uns poden considerar molest el fer sorolls, donar cops o altres inconvenients, i uns altres no. Davant l´incertesa un plus de consideració i respecte per a una millor convivència és el que s´ha de procurar.
No pot ser que mal educats, desconsiderats, es molestin si els poses en evidència per a que es puguin esmenar, i els que reben les maneres barroeres s´hagin d´aguantar i no queixar-se. Aquesta actitud impossibilita la concordia, perquè procedir amb negligència, voler l´impunitat i no pretendre corregir-se, condueix directament a la ruina.
Tot el que trenca l´harmonia, embruta, va contra l´equilibri natural, lesiona, perjudica, no s´ha de tolerar. És l´ordre qui ha d´imperar i no el caos, la dignitat i no el contrari. Si consentim que aquests individus surtin indemnes, és acceptar la degradació com a inevitable.
On, quan i com ha de començar i acabar la tolerància ?

SOBRE LA TOLERÀNCIA ( I )

Quan escoltem o veiem escrit " tolerància " malament, doncs al darrera de la paraula hi ha algú que no ha actuat amb suficient correcció.
Aquests que van predicant tolerància en nom d´una magnanimitat, d´una capacitat d´empatia, de minimitzar els errors, en part és bo i en part dolent. És bo per que tothom està exposat a no ser sempre impecable i no s´ha de crucificar ningú si passa, i és dolent quan la laxitud rebaixa el nivell d´exigència perdent qualitat.
En realitat l´univers no accepta la tolerància, i només cal fixar-nos en el més proper a nosaltres. Si suspenem un exàmen hem de repetir-lo si hi ha altres oportunitats per a fer-ho. Si infringim la llei rebrem un càstig en forma de multa o presó segons el cas.
Estem sotmesos a la causa i efecte. Segons la causa serà l´efecte. Podem desviar-nos del camí, però haurem d´assumir les consequències en forma de perills, deterioraments i malestar. - Val la pena no cenyir-se a les normes destinades a procedir amb rectitud ? Tant és, doncs fem el que fem recollirem el sembrat. Si hem obrat adequadament no tindrem problemes i podrem accedir a uns fruits per la feina feta. Si hem volgut transgredir les lleis naturals que es recolzen en l´harmonia, ens ficarem en complicacions, sorgiran dificultats, i enlloc de fruits el que tindrem seran pérdues.
S´ha de ser condescendent amb qui es troba a l´inici d´un nou aprenentatge, li cal un rodatge a base d´instrucció i pràctica, i el que no es domina al principi ho podrà fer al cap del temps. No obstant, en el procés que va del desconeixement inicial al coneixement posterior, hi ha d´haver exigència, doncs si no hi és no serà possible avançar.
La tolerància sorgida de la comprensió ha de ser puntual i amb un fonament al darrera que ho sostingui, en cas contrari vindria a ser com premiar a l´infractor deixant via lliure per a que fes el que volgués sense consequències.
El mot escaient en segons quines situacions tenint en compte els diferents nivells evolutius i culturals és " acceptar ". Acceptar que hi ha diferències, que les facultats no són les mateixes per a tothom, que el grau d´intel-ligència i sensibilitat determina l´actitud, que el més assenyat és qui pot entendre qui ho és menys, que cadascú és lliure de pensar com vulgui, però a l´hora d´actuar amb l´incidència dels nostres actes, hem de cenyir-nos a uns preceptes per a que imperi la civilitat.

DILEMES

Trobar-se davant de varies opcions i no saber quina escollir, que en ocasions es tractarà de coses irrellevants, però quan la decisió pugui incidir en factors més remarcables respecte a nosaltres o el proïsme, el dilema consistirà en triar.
Les preguntes habituals en aquests casos : què vull ? què faig ? ens porten a mesurar, analitzar, valorar, i d´acord al context, prioritats i interessos, on el propi tarannà amb la particular concepció, capacitat de discerniment i perspectiva, seran claus a l´hora de prendre la decisió encertada i l´acció pertinent.
Per a que l´elecció sigui més o menys adient dependrà de l´harmonia interior i l´estil de vida, disposant de més referents qui tingui una introspecció considerable i visqui amb unes pautes d´equilibri. Vindrien a ser els recursos adquirits per un conjunt de pensaments i accions que preparen a l´individu per afrontar reptes diversos.
A més auto-coneixement menys dilemes. doncs la mateixa nitidesa general respecte a nosaltres i el medi que ens envolta, facilita l´acoplament sense les vacil-lacions que acompanyen a aquells mancats de suficient claredat.
Amb els anys, per situacions complexes que es puguin arribar a presentar, si hem aprofitat el temps les disjuntives es  reduiran a l´haver incorporat una creixent saviesa intuitiva.
La part d´incertesa, de dubte, suposa una porció de foscor que volem clarificar. Es tracta d´observar en amplitud, veure el marge de maniobra decantant-se primer per desencallar la situació si és el cas, i a continuació introduir les variants oportunes cara a una resolució favorable.
Dilemes en poden haver de tot tipus, enfocant-los en termes de m´agrada em desagrada, em convé o no. A més, el que ara és vàlid pels motius que sigui, pot canviar més endavant adaptant-se a noves tendències d´acord als propis reajustaments personals.
Allò en que hauriem de centrar més l´atenció és en procurar ser justos, correctes, quan ens afrontem a experiències poc habituals on no sabem ben bé que fer per a no errar-la o molestar.
Sempre sorgiran fets no controlables que requeriran d´una resposta per part nostra. El que compta és ser equànim, no deixar-se endur per emocions negatives relativitzant el que passa i les consequències que se´n derivin; doncs al cap i a la fi l´importància de cada cosa i cada cas és estrictament personal sense aplicació general.

SATISFACCIÓ - INSATISFACCIÓ ( IV )

Hi ha quatre factors que determinen si ens sentim satisfets o insatisfets. El que fem, el que tenim, el que aconseguim i el tipus de relacions, on la valoració personal de tot plegat decanta la balança envers un o altre cantó.
El que fem és el més important, doncs és el nostre potencial latent en acció, on això ha de revertir en uns fruits que han de donar una recompensa. En la preparació, l´esforç d´una fase a una altra, el desenvolupament progressiu, hem d´assaborir el procés amb el que es va produint, i sigui quina sigui l´activitat com més intensitat hi posem més capacitat d´assolir satisfacció.
El que tenim com a recursos en forma de coneixements i bens, ens permet accedir a unes determinades condicions i prestacions. Si disposem d´un alt nivell acadèmic les possibilitats d´un treball remunerat seran més grans, i si les finances són consistents la capacitat d´escollir i de majors opcions propiciaran facilitats diverses.
El que aconseguim té a veure amb el que fem i el que tenim. Com més dinàmics més coses podrem moure, depenent de l´enfoc i les facultats per a extreure´n un benefici.
El tipus de relacions és tan important com els altres apartats. En el que fem, tenim i aconseguim, els altres sempre estan intervenint, sense la seva col-laboració no podriem obtenir ni el grau de formació assolit ni ingressos indispensables per a una autonomia de moviments.
Sovint, capficats en les nostres pretensions, no pensem en el proïsme amb suficient atenció i consideració, quan és gràcies a l´aportació de cadascú que ara gaudim d´un munt de prestacions i serveis.
La satisfacció ha de venir de l´expressió de virtuts en obres de profit, en l´afany de voler aportar quelcom útil a qui ho necessiti i ho vulgui, sortir de l´auto-centrament habitual dels humans per a enfocar-se en tasques de suport al col-lectiu.
La satisfacció no es troba ni en saber molt ni en tenir molt, ni en abocar-se a tota mena de plaers mundans. La satisfacció esdeve quan som capaços d´encaixar amb el màxim nombre de persones establint vincles cordials, afectuosos i servicials de mútua reciprocitat. La resta només són els preparatius per aconseguir-ho.

SATISFACCIÓ - INSATISFACCIÓ ( III )

Cerquem la satisfacció en factors temporals perquè no sabem trobar la satisfacció duradera, tornant de seguida a l´insatisfacció precisament perquè ho cerquem en el transitori.
Acostumats a mirar el més immediat, extern, mundà, molta gent està convençuda que si té això o allò, es sentirà satisfet. I sens dubte disposar de bens materials diversos no és dolent, permeten uns recursos, una determinada qualitat, però no són una finalitat en ells mateixos, tan sols un mitjà.
Si anem a la recerca de sentir-nos satisfets amb una estabilitat, no hem de dependre de coses ni persones que ara hi són i després no. La periferia és per a intercanviar, on es realitza el treball, però tot és com un prèstec que va i ve, res és de la nostra propietat exclusiva. Ni família, ni fills ni parella, els identifiquem com a "meus" per a distingir-los en relació a altres, però som lliures. La seva funció no és proporcionar-nos satisfacció, poden ser un suport, però si són més propers en quant a vincle és per a un aprenentatge que permeti eixamplar horitzons per a que la nostra conducta vagi millorant.
Com a humans sempre estem esperant gestos de tothom, que siguin més atents, comprensius, generosos, justos, servicials, etc, i justament si anhelem rebre tot això primer ho hem de conreuar i desenvolupar en nosaltres mateixos transmetent-ho en les nostres relacions. Ara bé, al no mostrar aquests atributs degut a l´habitual egocentrisme generalitzat, donem de forma minsa i també rebem en proporcions similars. La cosa és clara, o augmentem primer la qualitat de l´expressió en nosaltres, o els intercanvis persistiran en el mateix nivell de pobresa.
Menjar, beure, joc, vida de luxes, són com bengales llençades a l´aire, l´efecte dura un instant, i al fer-se pensant únicament en hom mateix, després de l´esclat inicial ve el buit.
No som aqui per a perseguir quimeres, som aqui per a descobrir qui som, que hem vingut a fer i comprometre´ns a realitzar-ho. I això implica acoplar contínuament els objectius personals amb els del col-lectiu, i només serà viable amb una apertura gradual de consciència, facilitant el canvi de plantejament que ens enfoca en voler rebre per l´anhel de compartir, de donar; doncs tot el que ara tenim és consequència de multitud d´intercanvis.
La buidor és no tenir, no ser. La plenitud és tenir i ésser, i en el camí per assolir aquest tenir ha d´augmentar el ser a través de mobilitzar les facultats de forma pertinent. Si tenim i som és perquè hem sabut procedir amb encert en les relacions efectuades durant el trajecte. Una part del mérit és nostre, l´altra de les diverses contribucions rebudes. I la satisfacció augmentarà quan l´habilitat per a equilibrar la balança sigui la tònica imperant.

SATISFACCIÓ - INSATISFACCIÓ ( I I )

La veritable satisfacció no es centra només en l´extern, en plaers físics o en l´obtenció d´algun objectiu, va més enllà. Sentir-se satisfet ha de ser consequència d´haver dinamitzat un potencial aconseguint un resultat significatiu d´acord al codi personal de valors.
La majoria creu que la satisfacció vindrà de tenir molts diners, comoditats i sentir-se estimat. Això ajuda a propiciar condicions més comfortables, dotar-se de major qualitat, però com es tracta de quelcom material no creat pròpiament per nosaltres, no pot generar veritable ni duradera satisfacció.
Volem rebre mostres d´atenció, cordialitat i afecte dels altres, és normal. El fotut és que hi ha moltes relacions pobres o bastant pobres, i llavors el que rebem és un desencís asidu. El que hem de cercar no és el que fa el proïsme per mi, doncs no depèn de nosaltres, sinó que podem fer, que podem donar per a ser útils. Només abocant-nos envers els altres oferint la nostra contribució amb les nostres habilitats i recursos és quan de debó experimentarem satisfacció, la resta són simples temptatives que mai ens faran vibrar amb la mateixa intensitat.
Si l´entorn circundant és el que és i els conflictes imperen arreu, és perquè l´egoisme mira úinicament pels propis interessos, i a l´estendre´s de forma generalitzada sempre s´estan produint lluites que van distanciant.
Nosaltres mateixos amb la nostra actitud i procedir ens generem l´insatisfacció que ens acompanya en tots els àmbits, i ho seguirà fent mentre´s no canviem la tendència de pensar, sentir i actuar només pendent dels beneficis particualrs a fer-ho acoplant les necessitats individuals amb les col-lectives.
Estem massa absorts en la pròpia auto-satisfacció, deixant de cantó o tractant malament als altres, quan la realitat és just al contrari. Com més pendents estem dels altres i millor els tractem, automàticament més bé ens sentim. Si la gent no s´adona d´això és per la fixació en ells mateixos i per les formes maldestres de comportament que originen les condicions de deteriorament presents en nombrosos àmbits.
Si volem experimentar situacions satisfactòries, hem de crear vies d´entesa, disposició a col-laborar i ajudar, veient les coses en perspectiva on l´unitat en harmonia prevalgui per sobre de la separació en discordia.

SATISFACCIÓ - INSATISFACCIÓ ( I )

Satisfacció és omplir la mesura d´un desig. El que cal saber és si és apropiat i que pot reportar.
Anem a la recerca del que ens faci sentir bé, però en aquesta persecució és convenient topar-nos amb algun tipus d´obstacle a fi de reforçar les aptituds a base de perseverància.
En el fer hi pot haver satisfacció quan és eficaç i també insatisfacció quan es fa a contracor o els resultats són deficients. Si el dut a terme és saludable, és una confirmació de que el procediment és correcte. Si pel contrari els punts negatius predominen, aquests contenen informació del que cal revisar per a donar una orientació diferent.
Hem de clarificar on creiem que trobarem satisfacció, perquè segons es tracti és possible que sigui una il-lusió, i caldrà veure com s´ajusta al nostre tarannà i si convé realment. No hem de demanar el que desitja l´ego, sinó el més escaient per a l´ànima. I enlloc de focalitzar-nos en questions irrellevants atraure les condicions per a conreuar virtuts.
Els objectius han d´apuntar alt, no a les trivialitats habituals que acostumen a servir de ben poc per la seva inconsistència. Anhelar un increment de saviesa, accions desinteressades, dur una vida més pacífica, amb major capacitat afectiva creant condicions harmòniques, això ens farà sentir satisfets, sense dependències externes ni curta duració.
L´insatisfacció ha d´intervenir com a factor de superació, no de queixa. L´equilibri entre les dues tendències ens mantindrà dinàmics, essent senzillament una de tantes polaritats.
El codi de valors, gustos, mesures, formen part d´aquest tàndem. Si les expectatives són massa altes poden dur a l´insatisfacció si no minimitzem els efectes amb una observació nítida relativitzant-ho.
Si la suposada satisfacció acaba en insatisfacció, assenyala o bé unes esperances infundades, desmesurades o poc convenients.
Volem certes coses amb la creença que ens agrada o agradarà, i a vegades és oportú experimentar desenganys per aprendre lliçons, que si prenem bona nota a la llarga les podem transformar en futures satisfaccions.
L´insatisfacció pot ser puntual o existencial, en ambdòs casos caldrà saber els motius, valorar-ho en perspectiva i delinear un pla per a que es redrecin en un sentit més favorable.
El que ens desagrada de nosaltres o de l´entorn és una forma de procedir inharmònica, i a l´haver tantes coses que no funcionen degudament genera insatisfacció.
Hem de procurar no quedar atrapats per sensacions desencisants, que poden desembocar en excés de pes, adiccions nocives o malalties. Això són mecanismes de compensació per a paliar frustracions, i més que servir perjudiquen. I anar insistint en l´adicció perllonga la problemàtica de fons si no s´elimina la causa.
La solució és fàcil : anar a l´arrel del conflicte, prendre una determinació i obrar en consequència per a substituir l´inútil per l´útil.

TRENCAR RUTINES

La natura és ordre, i hem d´aplicar-ho també a nosaltres, d´aqui que ens organitzem la jornada en compartiments. Necessitem unes hores d´acció i unes de descans, realitzar uns quants àpats per a restaurar-nos de l´energia consumida, i un temps de lleure per a disposar d´ell com ens sembli. Potser en aquest estret marge on escapem de les obligacions i de les diferents inercies quotidianes, és on hem d´imprimir trets distintius que dotin d´al-licients el comés en moments d´esbarjo i reforcin també la reiteració d´accions diaries fent-les amb més entusiasme, atenció i valorant les variades aportacions que ens reporta cadascuna en forma de recursos, reposició de forces, i una vida a la qual hem d´imprimir sentit, propòsit i direcció.
No podem reproduir els mateixos passos de la mateixa manera de forma mecànica, doncs això minva el valor del que estem fent. És convenient efectuar modificacions a fi d´injectar vitalitat. Introduir novetats, canviant combinació d´aliments, variar horaris si es pot en l´execució de certes tasques, substituir vells hàbits per altres de nous, incorporar facetes atraients d´acord al propi tarannà i gustos, procurar esbandir-se ocupacions estérils introduint activitats edificants. Anar desfent-se d´elements insubstancials mentre´s omplim diversos departaments amb allò que s´adiu realment a les nostres característiques.
S´ha de treballar per a tenir diners, menjar i dormir, però a excepció del treball, és una vida que fan els animals. I com a humans, dotats de més consciència i facultats creadores, hem d´emprar-les en accions revertidores de quelcom significatiu malgrat la repetitivitat a que estem sotmesos. Que vagin forjant el destí amb una empremta que posi de manifest els avenços particulars i globals entre el que feiem i el que fem, el que érem i el que som.
Al llarg dels anys trenquem moltes rutines anteriors i n´adaptem de noves, perquè no podem estar fent sempre el mateix per què no aniriem endavant, i a la vegada també és necessari mantenir una disciplina que consolidi els esforços cara a la consecuió d´objectius. Cal trobar l´equilibri entre unes bases permanents que ens sostenen, i l´introducció de successius canvis que dotin d´utilitat i motivació dins d´un àmbit de constants repeticions.

MOTIVACIÓ

La motivació és l´impuls que ens empeny a actuar, gràcies a veure atraient el procés en ell mateix o bé pel que pot aportar.
Hi ha dos tipus de motivació : la forçada i la voluntaria. La forçada és aquella en que a primera instància voldriem evitar, però ho acabem fent ja sigui per necessitat, compromís o per què hi ha persones involucrades i tenim certa responsabilitat.
La motivació voluntària és intel-ligència en acció. Veure clar que volem, que ens convé i delinear un pla per aconseguir-ho.
No hi ha res casual, tot passa per un encadenament de fets. En el dia a dia no hem de llençar-nos a l´acció sense un objectiu definit, al darrera hi ha d´haver un propòsit que el fonamenti. La motivació és exactament això : fixar-se metes. Grans o petites, de llarga o curta duració, però que hi siguin, doncs si no hi són no hi ha moviment, i sense moviment ens estanquem.
L´intel-lecte ha de ser la guia, qui dirigeixi pels camins que apropin a successives millores dinamitzant els resorts oportuns, ja que si deixem dur-nos per la indolència enlloc de progressar retrocedim.
És curiós constatar com moltes persones les desmotiva fer esforços, i en canvi no sembla importar caure en accions futils o perjudicials. Davant d´aquesta evidència caldria preguntar-se : perquè deixo que s´imposi la inercia si el que faig o experimento és de qualitat inferior al que podria donar-me l´executat només que la motivació mobilitzés l´adient obtenint uns resultats més satisfactoris ?
Manca de motivació és manca de connexió, de connexió amb el propi interior que priva d´adonar-se del beneficis d´un cert esforç. I quan la temàtica és més secundària, la desmotivació pot derivar-se de no estar en sintonia amb el tema.
Si deixem que s´imposi la mandra a la voluntat és visió insuficient quan l´inacció comporta pitjors resultats. Viure requereix moure´s, i si acceptem con un fet natural menjar varies vegades al dia, treballar unes hores, ¿ perquè ha de semblar un sacrifici abocar-se a tasques que contenen oportunitats realitzadores ?
Estudiar, fer exercici, una dieta saludable, no s´ha de veure com un esforç. Aquesta concepció és errònia. El que ens apropa al benestar s´ha de veure com un plaer perquè és exactament això.
Els grans campions o gent rellevant de tots els àmbits s´han entrenat de valent, han conjuntat actitud i aptitud, i la perseverància ha dut a l´éxit. El que està clar és que no decidir-se a fer més del que podriem condema a una vida gris, insulsa, mancada de substància, on el pas dels dies enlloc de ser engrescadors són una mort lenta que va llençant el potencial pel camí per l´incapacitat d´imprimir vitalitat i entusiasme.

APROFITAR - DESAPROFITAR

És ara que hem d´encarar els esdeveniments, ajornar-ho tan sols ho posposa, sense moure´s de com ho vàrem deixar o fins i tot pitjor segons del que es tracti.
Molta gent no té suficient valentia, decisió o confiança quan es presenten situacions tensionals. Ho voldrien tot planer, sense complicacions de cap tipus ni friccions, però és justament en els dilemes on estem obligats a donar més de si.
El moment actual és on sempre estem immersos, i no és questió d´anar-nos carregant amb temes anteriors no resolts apropiadament, doncs el pes cada vegada serà més gran. Amb el que hem d´afrontar dia a dia és suficient, i no liquidar afers passats està condicionant formes d´actuació presents.
Hem de fer les paus amb familiars, amics o qui sigui en vida, deixar de banda l´orgull i una sensibleria perjudicial que no resol res. Les polèmiques que es presenten no són per a fotre ningú, són per aprendre els uns dels altres, però si enlloc de mirar-ho positivament ho mirem auto-centrats en el que ens diuen o fan que ens desagrada, a part de perdre l´oportunitat d´eixamplar horitzons, polir-nos i corregir el que convingui, perdrem relacions per una visió esquifida de l´acontegut.
Si no és possible entendre´s perquè les diferències de criteri i manera de ser són molt diferents, el millor és separar-se amistosament i alliberar-se de càrregues inútils per a centrar l´energia en activitats i relacions més adients.
Feines que no satisfan, parelles que a part de limitar fastiguegen, rutines improductives, s´han de deixar o transformar. Hem d´aprofitar el temps en activitats edificants i no malversar-lo en futilititats, perquè van passant els anys i enlloc de forjar condicions de benestar més aviat són de malestar.
A diari hem de construir el nostre edifici, que no és altre que progressar sense limits com a ésser. Si enlloc de connectar amb el centre per a saber com actuar desviem l´atenció en banalitats, sempre romandrem insatisfets i avançar serà impossible.
Les relacions són la clau per a millorar o empitjorar. Si a través d´elles desenvolupem més qualitats i establim concordia, estarem aprofitant les oportunitats que suposen les interaccions. Si és a l´inrevés, amb baralles i tensions, desaprofitarem el que ens ensenyen.
En algun o altre moment tots lamentem o lamentarem haver llençat la vida a les escombraries havent-la infravalorat en ocupacions improductives i un procedir que ha ocasionat més pérdues que guanys.
En algun o altre moment tots lamentem o lamentarem no haver fet les paus per polèmiques absurdes quan no hi siguem a temps, quedant una espécie de gust amarg.
És ara que ens hem d´entendre, aclarir-nos, reconciliar-nos, enfocar-nos en el positiu, consagrar els esforços en realitzar les respectives missions vitals, doncs el que no sigui això és desaprofitar les experiències i els recursos que se´ns donen per acabar perdent-los tots.

AMOR I SAVIESA ( V I )

Amor i saviesa són dues parts d´una tríada, la tercera és la voluntat. La comprensió és el primer pas de l´eslabó, després hi ha d´haver l´afany d´incorporar-ho, d´expressar-ho, el desig que vulgui experimentar la teoria amb fets.
La saviesa és possible a través de connexions amb dimensions superiors al món físic. És fer baixar el subtil al dens per a entendre els mecanismes del que ens envolta a fi de substituir gradualment formes prosaiques per altres cada vegada més refinades. Per assolir aquesta saviesa s´ha de voler i preparar les condicions vitals en tots sentits que permetin elevar la consciència. A través d´una expansió continua entenem els dictats de la creació, i això ens fa sortir del nostre petit microcosmos obrint-nos al macrocosmos, i aquesta comprensió és qui desperta en nosaltres l´amor. Fins aqui tot són conceptes teórics, llavors és quan hem d´introduir el foc dins nostre per a vivificar-ho. La voluntat és l´encarregada de dinamitzar les directrius dictades per la saviesa, empesa pel desig de l´amor de donar i/o rebre. La culminació en quelcom tangible necessita la col-laboració indispensable de la voluntat, sense ella les coses es quedarien a nivell d´idees.
La voluntat primer està passiva, a l´espera d´actuar d´acord a l´ordre nascut préviament a la saviesa, que ha d´agradar a l´amor anhelant la consequció d´alguna cosa, i serà aleshores quan entrarà en acció per a concretar l´abstracció.
Moltes persones diuen que entenen els conceptes, que ho volen experimentar, i després no fan res per les inercies habituals o manca d´entusiasme. La no voluntat indica que en el fons no entenen el que els hi pot reportar, doncs si fos així es mobilitzarien de la mateixa manera que s´espabilen per accedir a un treball i uns recursos econòmics.
La no voluntat per a esforçar-se en assolir fites benèfiques, assenyala manca de saviesa i d´amor, doncs optar per opcions pitjors tenint-ne d´altres millors senzillament amb una mica d´esforç, ho deixa en evidència.
La voluntat és la part física que permet materialitzar els propòsits, la que dóna consistència als ideals, doncs tot el no plasmat en obres es perd. Sense el recolzament de la voluntat la saviesa i l ´amor no tenen valor si no disposen d´un canal on manifestar-se. Només sincronitzant les tres, voluntat-amor-saviesa és quan la realització pot esdevindre realitat.

AMOR I SAVIESA ( V )

Les mancances, dilemes, dificultats, requereixen l´aportació de saviesa i amor per a transformar-les i adquirir qualitat i sensació de plenitud.
La saviesa conté elements per a la llibertat, és una font de recursos que s´ha d´adquirir a base d´establir connexions per a entendre el funcionament.
L´amor brolla des de dins i es vol expressar a fora ; la saviesa és nodrir-se hom mateix., acumular. L´amor es abocar-se envers els altres.
La saviesa necessita de l´amor per a que tot l´aprés serveixi per a una finalitat pràctica a través de relacions. L´amor necessita de la saviesa per a que el transmés contingui les millors vibracions i aportacions. La saviesa indaga fora per a fer entrar dins, i després l´emmagatzemat ho ha de plasmar a fora per al seu propi benefici i el de la societat.
Saviesa és responsabilitat, és haver destapat l´ocult, treure foscor substituint-ho per llum a fi d´acostar-nos progressivament al propòsit de la nostra funció individual en el col-lectiu. Trencar inercies i visions reduides per a dotar les accions de significat.
Sense saviesa i sense amor la vida és buida, sense valor, i ambdós són bens immaterials. La saviesa observa en la periferia per a portar-ho a l´interior. L´amor emergeix en el centre i es vol mostrar en la periferia.
La saviesa és fruit d´uns precedents confirmats per comprovacions, evidenciar l´evident que l´ignorant no sap veure. L´objectiu és servir-nos dels coneixements per a millorar les coses en nosaltres i el món. La saviesa mostra el camí, l´amor és el camí.
Quan expulsem els pensaments, sentiments i desitjos inferiors, ens obrim a la claredat, a partir d´aquest moment veiem i sabem. La consciència determina el resultat de les accions. A major capacitat de visió, de comprensió, més possibilitats d´encert i la recompensa que comporta. Si volem benestar en les seves múltiples expressions, és indispensable adquirir saviesa, perquè si no l´aconseguim tampoc crearem les condicions idònies que desitgem. Connectar amb l´invisible, contrastar-ho amb el visible, extreure´n conclusions i adequar les accions d´acord a les noves expansions de consciència.
La saviesa és la causa, l´amor l´efecte. Si no hi ha saviesa tampoc hi haurà amor. La qualitat latent es manifesta amb proves. Bons materials manipulats per entesos crearan bons productes que ens agradaran. Materials inferiors manipulats per mediocres només poden generar resultats en consonància al que són.
La saviesa es veu a través de l´acció que fa emergir l´abstracció en concreció. La funció de la saviesa és ser un servidor, del contrari seria inútil. Es posa al servei de l´amor (el desig continu de generar situacions satisfactòries). Sense desig no hi hauria acció, i sense acció no caldria coneixement.
La saviesa precedeix a l´amor, és el potencial latent que es mobilitza quan l´amor vol aconseguir o accedir a algun objectiu. La saviesa és neutra, pot ser passiva o activa, dependrà del context i el codi de valors.
Saviesa i amor són immaterials, formen part de l´eternitat i l´infinit, sempre podem incrementar ambdues expressions, i com més ho fem més sensació de plenitud.
Som individus en construcció permanent, on els referents d´on érem i on som és la guia per a les noves edificacions. Les eines són la saviesa, l´amor és el treball.

AMOR I SAVIESA ( IV )

La finalitat de la saviesa és trobar l´amor. A través dels sentits extraiem el coneixement, desxifrant cada cosa per les seves peculiaritats i aplicació, relacionant les diferents individualitats dins d´un context que realitza un servei per a un propòsit més gran, com pot ser un arbre respecte a un bosc.
Tot el que hi ha a la natura, en els seus regnes diversos, té una finalitat útil. Mitjançant enllaços es fa possible la permanència vital, la col-laboració dels elements amb les respectives aportacions facilita la subsistència.
El que donem, el que serveix per a nosaltres i el proïsme, és un atribut de l´amor. El contingut, les singularitats amb les respectives aportacions és un atribut de la saviesa. La saviesa explica el que, com, quan, l´origen. L´amor és la dinamització d´aquestes definicions per a un propòsit d´unitat. La saviesa desxifra les parts i l´amor vol ajuntar-les, perquè el fet de conèixer pot donar satisfacció, però la felicitat només es troba estimant.
En la continua dependència per a cobrir les necessitats elementals, hem d´obtenir uins recursos que serviran d´intermediaris per aconseguir altres recursos. Hem de tenir per a tenir, i en el procés hem de ser. Quedar-nos només en el tenir és viure en la superficie per a satisfer les demandes físiques. Anhelar ésser és entrenar-se per a establir contactes entre el cel i la terra per anar més enllà del transitori que ens connecti amb l´etern. Sense un desig ardent per a tal propòsit no ens mobilitzarem per atraure les eines i les condicions que ho facilitin. El desig és l´amor, els instruments la saviesa.
Quan falta saviesa i/o amor, no ens sentim a gust, notem una mancança que volem cobrir, però si no tenim consciència d´on és el déficit per a paliar-ho, seguirem donant voltes de la mateixa manera a les nostres expressions. Primer hem de saber, és el desvetllar, és aportar llum on hi havia foscor. A partir d´aqui l´acció enfocada envers un fi és el que ha de donar sentit, on tot el procés ha de realitzar-se amb amor si volem gaudir de l´experiència i el resultat.
Si tantes coses no es fan com s´haurien de fer, si tantes relacions són desastroses, si hi ha tants desequilibris, tantes dificultats per a viure amb dignitat, és ni més ni menys per què no s´actúa ni amb amor ni amb saviesa ; doncs és a base d´amor i saviesa on s´esdevé la plenitud de totes les pretensions.

AMOR I SAVIESA ( III )

L´univers s´ha creat amb amor i saviesa, i nosaltres com a producte i reflex hem d´esforçar-nos per adquirir aquestes qualitats.
La saviesa necessita l´amor per a que la teoria tingui valor, consistència i propòsit. Es complementen i es fusionen, doncs en la saviesa hi ha la manifestació de l´amor, i en l´amor la manifestació de la saviesa.
De l´invisible en l´origen hem de passar al visible en l´expressió. Llavor i fruit. La llavor conté tot el potencial en essència, el fruit és la densificació del que era latent en la llavor.
La saviesa són les primeres matéries que hem de desxifrar, extreure´n un contingut per a una aplicació pràctica. L´amor és el procés entre l´estadi inicial i la culminació en quelcom concret..
Dotar la vida de sentit, d´un objectiu, és el repte, i per a descobrir-ho hem d´anar més enllà de la superficialitat i el físic. A través del pensament i el sentiment és com podem desenvolupar-nos, operar en la matéria per a una finalitat espiritual. Pensen i sentim, però no els podem mesurar ni pesar perquè són subtileses internes. I des d´aquesta subtilesa hem d´anar creant obres i situacions que s´evidencien a través de paraules i accions.
Com obtenir saviesa ? A base d´atenció, observació, concentració, d´unir els components que intervenen ubicant cada cosa en el lloc precís.
Com expressar amor ? Sortint de nosaltres mateixos tractant al proïsme amb la mateixa dignitat que ho fem amb nosaltres.
La saviesa analitza, l´amor sintetitza. La saviesa és el llumí, l´amor el foc. Estem formats per dues polaritats, masculina i femenina, i no hi pot haver cap creació sense l´acoplament dels dos arquetipus. Un depèn de l´altre i s´alimenten mútuament. Si un dels dos no acompleix la seva funció es talla la fluidesa i comencen les complicacions. Per això és fonamental forjar l´equilibri a través de pensaments i sentiments que ens indiquen com posicionar-nos per a que les repercussions finals a nivell intern i extern ens condueixin a l´harmonia.

AMOR I SAVIESA ( I I )

La saviesa conté llavors de progrés a condició d´actuar en consonància amb les directrius que ens indica.
Amor + saviesa = l´ésser complet. Si no és així faltarà enteniment o ens mostrarem poc afables.
La saviesa guia, l´amor és el camí. El bon ús d´ambdues és un potenciador de virtuts.
La saviesa vindria a representar els ingredients que hem de combinar fent-ne bon ús. I l´amor és el gust que ens proporcionen. La qualitat de les accions depèn de l´habilitat d´expressar cadascuna en equilibri.
Aprendre més, estimar més, són factors inesgotables, i la seva potenciació enriqueix la nostra vida i la d´altres amb el que els hi transmetem.
Primer s´ha d´estar receptiu per acumular, i després emissor en l´expressió, tant en la saviesa com en l´amor.
La saviesa és comprensió a través del cap. L´amor és comprensió a través del cor. L´objectiu és comprendre´ns i comprendre els altres adoptant la postura pertinent per al benestar en ambdues direccions.
Lluites, tensions, polèmiques, desapareixen quan t´adones de l´absurditat dels enfrontaments, que desgasten i embruten l´ambient, trobant la solució en una visió de llarg abast que dugui a la cordialitat mútua,
La saviesa és una manifestació. És dir les paraules precises en cada ocasió. És saber tractar els animals, la natura i els humans amb cura i atenció. És alimentar degudament el cos mental, astral i físic per a que vibrin en una dimensió refinada. Fluir amb la vida per a gaudir-la d´acord a un ordre còsmic.
Saviesa és ser previsor, adequar les accions per a obtenir un resultat òptim. Harmonitzar en definitiva les diferents parts en un bloc compacte.
Increment de la capacitat d´estimar i saviesa és el que hem d´extreure dels anys viscuts, doncs si no és així és desaprofitar les oportunitats. El pas del temps no ha de suposar una pérdua, sinó un guany, i aconseguir-ho requereix una disciplina iniciada a la joventut que ha d´estar sempre present, del contrari les qualitats minvaran, els talents s´esmicolaran i el desencís predominarà a l´haver sucumbit a uns plantejaments mancats de perspectiva. Escapar del deteriorament gradual exigeix un profund afany de superació permanent, reforçant-nos enlloc d´afeblir-nos, extraient el potencial inherent en nosaltres que s´evidenciarà en les mostres creixents d´amor i saviesa.

AMOR I SAVIESA ( I )

Amor i saviesa són els dos atributs a conreuar com a representants de la llum i calor sinónims de vida. Vénen  a ser el yin i el yang, doncs en l´amor hi ha saviesa, i en la saviesa amor. Pensar i sentir, les dues funcions essencials que s´encarreguen d´establir connexions com a mecanisme intrínsec del nostre funcionament.
L´anhel de tot ésser humà és forjar les condicions que condueixin a la joia, al bienestar i la riquesa, però degut al baix nivell evolutiu resulta impossible, manifestant-se en el comportament inadequat de la gent, on enlloc de generar harmonia es genera discordia.
El mal que impedeix avançar, convertit en obstacle, és l´egoisme i la ignorància. La qual cosa deriva en accions maldestres perjudicials, essent la font de totes les polémiques que s´arriben a experimentar. Canviar la tendència nociva per una d´òptima demana prendre consciència de l´actitud, adonar-se de les consequències i voler esmenar-se de debó per al bé d´hom mateix i d´aquells que es veuen o s´han vist afectats per negligències.
L´egoisme separa, la ignorància limita, tenint els seus antídots en l´amor i la saviesa, per a experimentar la sensació d´unitat i expansió. I així es pot transformar els puntals de malestar (egoisme/ignorància) pels puntals de benestar (amor/saviesa).
Per a disposar d´equilibri necessitem l´aportació d´ambudes sincronitzades, ja que es complementen i són indispensables en l´organització i execució del pretés.
Saviesa és el punt de referència que facilita l´adequació del que realitzarem. Amor és l´impuls que necessita l´acció per a dinamitzar propòsits. Sense saviesa no hi ha claredat i ens podem equivocar. Sense amor no hi ha moviment per què no hi ha motivació.
La saviesa necessita de l´amor per a que el coneixement s´apliqui arribant als altres generant proximitat. L´amor necessita de la saviesa per a no ser excessivament condescendent, que enlloc d´ordre podria dur al desordre per una concepció de l´estima mal entesa.
La saviesa sense amor ens farà mostrar freds (massa distància). L´amor és vulnerable si no s´acompanya de saviesa per a tenir clares les prioritats i les mesures.
Com en altres àmbits, l´equilibri es troba en els termes adequats entre rigor i clemència, doncs segons l´ocasió a vegades caldrà decantar-se en un sentit i a vegades en un altre.
La saviesa s´adquireix des de l´intangible i l´expressem en el tangible a través de paraules i accions. L´inspiració la rebem de dalt, i l´hem d´aplicar a baix en el devenir quotidià. L´amor és la calidesa que brolla de dins i volem compartir.