DEIXEBLES I AFICIONATS

Hi ha una diferència ostensible entre un deixeble i un aficionat. El deixeble consagra tots els aspectes de la vida en la recerca constant d´una comprensió creixent que li permeti entendre la seva funció, l´encaix  social i el desenvolupament continu com a ésser. L´aficionat té algunes inquietuds, però el plantejament, la magnitud de dedicació i les maneres disten molt de les del deixeble.
El deixeble sap que ho ha d´entrenar tot en si mateix, doncs només estan harmonitzat i en la millor forma possible podrà expressar les qualitats que vagi conreuant. Així, gradualment adquireix la formació per a entrenar-se en el físic, afectiu i mental. Necessita el vehicle en bones condicions per a executar els propòsits, dotar-se dels coneixements apropiats per a eixamplar cada vegada més la consciència veient amb nitidesa la trama rera els fets.
El deixeble és posat a prova constantment i ho sap, però això és un estímul, doncs el que vol és superar-se i acomplir la tasca individual en relació al Tot. Malgrat procurar-se les condicions indispensables de subsistència, l´ideal el concentra en l´estudi per a experimentar teoria i pràctica a fi d´avançar incesantment en la visió, enteniment i conducta, substituint antics paràmetres obstructius per aquells conduents a l´encaix idoni intern/extern.
El treball requereix la màxima atenció, voluntat, perseverància i disciplina, on tots els detalls es tenen en compte per a polir-se fins l´infinit. Qualsevol esdeveniment, paraula o actitud, són significatius, extraient d´aquí unes referències plenes de contingut a fi de seguir eixamplant horitzons i fixar noves pautes millors que les anteriors. La feina és inacabable perquè ho abarca tot, però aquest és l´al-licient més gran, doncs és el que dóna sentit als esforços, un objectiu més enllà del volàtil i transitori.
L´aficionat realitza algun exercici, llegeix algun llibre, practica rituals religiosos més o menys asiduament, però essencialment continua pensant, sentint i actuant inconscientment sense notar els efectes dels postul-lats que predica. Es creu " espiritual " i la mateixa conducta posa en evidència que és molt lluny de ser-hi. Acostuma a pensar que fa molt, que és bona persona, posant en entredit ensenyances de grans mestres quan ells mateixos ni les han experimentat ni han entés el veritable significat.
El deixeble no s´engrandeix com l´aficionat, sap que ha de ser humil davant l´immensitat, i adonant-se mínimament de la magnitud del treball a efectuar, procura superar-se cada dia més per acostar-se al refinament expressiu en tot el manifestat des de el més subtil al més dens. No pretén agradar o satisfer als humans perquè això és impossible, només anhela agradar a Déu, i ho ha de fer a través dels humans, una autèntica proesa.

LES TRAMPES DE L´EGO ( II )

La nostra pròpia vida només ho és en part. Per a encarnar hem necessitat l´intervenció dels pares, i els atributs que ens assignem com a característiques personals són producte de múltiples factors externs.
En l´estat humà de consciència limitada, no sabem on érem abans de néixer ni on anirem, ni que féiem ni que farem. Vivim una série d´enllaços constants que empenyen cap endavant, però no tenim una visió del final ni quin sentit o utilitat reportarà.
En l´immensitat de l´univers el desconeixement és immens, i la ignorància de la nostra funció respecte al Tot és infinita. Accedim a uns mínims coneixements molt reduits per anar fent en aquest món físic, inconscients d´altres realitats probablement perquè no estem preparats per a entendre-ho. Davant d´aquesta constatació, qualsevol baralla que es produeixi pel motiu que sigui, és un absurd. Així com l´importància atorgada a petiteses, consequència del reduccionisme de mires.
Només que fossim capaços d´incrementar la llum en nosaltres ens adonaríem de l´inutilitat de discutir, d´imposar-se amb força o per subtileses. Els esforços malversats en discordies dificulten la concordia, constatant disortadament com un bon nombre de persones procedeix d´aquesta manera. La pregunta és : A on ens porten tals manifestacions ? A distanciaments, tensions, deteriorament de relacions, i aquell que amb el seu procedir es creu assolir una victòria, en perspectiva és una derrota.
El que separa i allunya és l´introducció de caos per no saber instaurar l´ordre mitjançant l´entesa, el diàleg, la col-laboració i l´ajut.
Tots depenem de la natura i el col-lectiu, les connexions garanteixen la continuitat i el funcionament. Si els moviments realitzats trenquen l´unitat s´esdevé el conflicte i comencen els problemes. Cada dia es trenca l´unitat per les formes maldestres de l´ego, continuant els dilemes en tots els àmbits, i així seguirà si no es modifica l´actitud pensant la manera correcta de solucionar-ho enlloc de donar prioritat a uns interessos que són l´origen del mal.
Hem estat capaços de crear l´impensable, de dotar-nos d´unes eines de treball útils, cómodes, però no evolucionarem veritablement si mantenim patrons que no s´ajustin a la pulcritud en el fons i en la forma.
Ens hem abocat envers l´exterior i s´ha aconseguit unes condicions molt millors respecte a segles passats, i és fantàstic disposar dels estris actuals i el comfort general. Ara és necessari enfocar-se envers l´interior per a desvetllar la consciència a nivell individual i global, perquè han de confluir les parts amb el Tot. Una vegada conscienciats, treballar de valent per a transformar-nos des de l´arrel en la concepció i objectius per a encaixar els interessos i el benestar tant del particular com del col-lectiu.

LES TRAMPES DE L´EGO ( I )

L´ego és un mestre trobant excuses, evadint-se de responsabilitats, carregant la culpa a qui sigui, tot amb tal de fer sempre el que vulgui. L´ego vol auto-satisfacció, imposar-se, dominar, que els altres es comportin d´acord a les nostres pretensions. El món ha de girar al seu entorn, i la forma de pensar i actuar s´adequen com si hagués de ser així. Aquesta creença i desig de ser el centre, genera polèmiques, doncs a major focalització en hom mateix menys consideració envers la resta.
Quan no aconsegueix el que vol,  en la manera pretesa, acostuma a emprenyar-se amb rebequeries, doncs en el fons la persona egoista és una immadura que segueix amb els mateixos plantejaments de rebre en exclusiva.
Totes les controversies, discussions, tensions, són per accions incorrectes de l´ego; obligant a qui planteja les coses amb correcció a emmerdar-se d´alguna manera per les negligències d´aquells de compostura egoica.
L´importància del propi jo separa automàticament de la resta, per desconsideració, manca de respecte, pel desequilibri global d´abocar-se en excés sobre si mateix.
L´encegament que suposa una atenció desmesurada en el jo el fa creure´s superior, però això només és una de tantes mostres de deliri que li fan confondre desig amb realitat.
L´ego és el gran causant de problemes perquè és separador, distanciant enlloc d´unir, i al dificultar la col-laboració també ho fa en l´entesa, impedint resolucions per les trabes que suposa la seva conducta. El cúmul de defectes és caracteristic : avaricia, mal tracte, abús per força d´autoritat, acaparar pensant només en ell, malversar, capricis inútils.
En l´afany de grandesa, l´opulència, l´ostentació, tot el que sigui fer-se notar ensenyant el que té, són exponents de la seva idiosincràsia. Amb aquestes concepcions errònies no són d´estranyar relacions crispades per interessos, per discrepàncies de criteri, on sempre ha de guanyar, amb trampes o emprant els métodes que cregui oportuns mentre´s surti victoriós amb les seves argúcies.
La manca de recursos que veiem en determinats àmbits, a vegades es deu a terrenys infertils, un marge estret de maniobra, però també desgraciadament, en massa ocasions la causa de fons és un ego inflat que s´ha aprofitat d´altres.
Mentre´s hi continui havent tantes persones d´aquest prototipus, no es resoldran les múltiples problemàtiques presents. Només a través de la comprensió, de pensar en el proïsme, voler instaurar la pau, establir la concordia, és possible trencar aquest cercle viciós egoic generador de tots els conflictes al món.

DUALITAT - UNITAT

Vivim en una dualitat constant que forma part d´una unitat. Tota creació implica una doble vertent : la idea com a element emissor, i la plasmació com a receptor. L´unió de dos principis actiu i passiu que treballen plegats per a que els propòsits adquireixin direcció i forma.
El moviment continu suposa moure´ns en el transitori, però els valors on ens recolzem són eterns. Així experimentem ambdós, l´etern com a referència, i el transitori on es desenvolupa la trama.
La natura ens ensenya la dualitat en l´unitat. Al dia li segueix la nit, però formen part d´un dia complet. Hi ha un procés de creixement i un de minva, com la mateixa Lluna ens ho mostra, però sempre amb una periodicitat eterna.
Anhelem la durabilitat com a sinònim de qualitat, de gaudi, de resistent, i la jornada s´efectua en els canvis. I a més és necessari renovar-nos, passar d´una época a una altra amb més capacitats, substituint estris antics que han aportat un servei durant un temps, donant pas a d´altres amb unes prestacions evidenciant l´afany de progrés que és l´impuls i el sentit pràctic dels esforços.
Inhalem i exhalem, però la respiració és una. En l´intercanvi donem i rebem. El llenguatge ha creat paraules per a identificar posicions respecte a tal cosa o tal persona. Així es diu entrar i sortir, però quan entrem en algun lloc vol dir que estem sortint d´un altre, i quan sortim entrem. Canvia l´ubicació però experimentem les dues facetes en una. Anar i tornar. D´un punt d´inici a un punt de retorn, però el que anomenem com a " tornar " també és un " anar ", tan sols adquireix el significat de tornar com una identificació geogràfica.
El transitori forma part de l´etern, doncs el moviment que és vida és qui ho fa, i el reciclatge és una de les proves més evidents. Després d´acomplir la seva funció passa a una altra per a que realitzi una nova utilitat.
Ens alimentem, ingerim liquids varies vegades al dia, però al cap de poc temps els eliminem perquè si no es produiria un col-lapse. Nosaltres mantenim les constants vitals en una dinàmica que no canvia, l´únic que canvia és la temporalitat del que es precisa per a preservar les bases.
Hi ha un moment per a l´acció i un per al descans, posem i treiem, on la dualitat és indispensable com a factor primordial que ens mobilitza incesantment a la recerca d´un equilibri que mai s´estabilitza ni ho ha de fer, doncs a l´igual que el foc i el cor sempre estan en moviment, també hem de realitzar aquest moviment continu en el comés diariament. Tenir com a referents els principis eterns que ens sostenen aplicant-los en les sempre canviants circumstàncies per a que en la dualitat siguem capaços d´operar des de l´unitat.

INQUIETUDS

Volem fer més del que fem ? Volem ser més del que som ? Si és afirmatiu, ens hi hem posat ja a dinamitzar el que és precís ? Estem segurs que ens convé ? Quins objectius perseguim ? Per anar a on ?
Tenir inquietuds és tenir el motor en marxa, a punt per a fer ruta en la direcció a escollir. L´important és saber de que disposem actualment, quina és la motivació, que pot reportar i si de debó val la pena la mobilització que implica.
Immersos en la necessitat d´obtenir recursos estem condicionats pel treball i la limitació horària, centrant l´atenció en els afers bàsics de subsistència, mentre´s van passant els anys de rutina en rutina sense endinsar-nos significativament ni en el contingut del que es fa ni en la finalitat. Ens està bé aquesta dinàmica ? Si no és així cal saber com sortir del cercle i generar les condicions a que aspirem.
Focalitzats només en tenir és sobreviure, focalitzats en l´anhel d´ésser es trascendir. Tothom sap moure els resorts apropiats que permetin aconseguir coses, però entre milions i milions són molt pocs els que es preparen autènticament per a fer brollar la naturalesa superior que és la guia de te tot el que volem manifestar. Si estem més influenciats per una o altra tendència ho podem comprovar en les activitats, si són edificants u obstructives.
Ens hem de preguntar : com volem que sigui la nostra vida, una simple repetició autòmata, o dotar-la d´al-licients on aflorin les virtuts compartint l´alegria i la joia amb el proïsme ?
Ens debatem entre múltiples factors on alguns ja ens estan bé per quantitat i qualitat, i d´altres estem mancats, ens ho sembla o desitgem més, i entre el conformisme i l´inconformisme, hem de fer camí.
El conformisme és senzillament mantenir o ser indiferent davant la pérdua. L´inconformisme és aspirar a més del que hi ha en aquest moment. Està bé conformar-nos amb l´indispensable en l´essencial, en el subjecte a canvis i deterioraments, en allò que no podem controlar, que tan aviat pot augmentar o minvar. Hem de ser inconformistes en voler ser millors en les nostres expressions i relacions, seguir disipant capes d´ignorància introduint més saviesa que ens indiqui que és realment primordial. Marcar la diferència en el dia a dia entre rutines i monotonia a través d´una expansió creixent de consciència que ens faci aflorar brillantor en tots sentits en el manifestat, i un refinament continu abocant-ho a l´exterior per al benefici comú. Aquesta hauria de ser la nostra gran inquietud.

RELACIONS ( VII ) CONCLUSIONS

Perquè des de sempre hi ha hagut conflictes de relacions ? Per què cadascú des de el seu posicionament individual, amb les seves singularitats, visió, opinió, creences, interessos i el nivell evolutiu, està convençut que ell o ella són els posseïdors de la veritat, de com són i s´han de fer les coses. I com és obvi, si tots som diferents, i uns estan més avançats que uns altres, és impossible la coincidència de criteris. Per a saber qui va encertat i qui va errat, cal veure la temàtica de fons, la seva incidència i el resultat. Si el plantejament es fa pensant només en si mateix o tenint en compte els altres, si hi ha dignitat en el tracte, si respon a unes directrius globals o hi ha un rerafons egoista. Moltes coses a plantejar, però sigui quin sigui el context, la finalitat és generar harmonia, doncs si no és així significaría que alguna  cosa es fa malament.
A través de les relacions tenim oportunitats constants per a desvetllar la consciència, sobre nosaltres, el proïsme, l´entorn que anem creant. Sovint es presenten proves camuflades que hem de desxifrar, que només sabrem veure-les si estem capacitats per a observar amb amplitud, sobreposant-nos a l´ego perquè l´important és seguir eixamplant horitzons sempre amb les oportunitats que ofereixen. Sovint però, les emprenyades pels fets aconteguts poden més que el potencial que teníem a l´abast que desaprofitem una vegada i una altra per voler les coses a la nostra manera. Aquest ha estat i és el gran pecat humà, imposar els nostres criteris, els nostres desitjos, encara que l´aconseguit només siguin encenalls i el perdut pel camí sigui molt més gran.
Els altres són uns mestres continus, s´ho pensin o no, a condició d´una atenció constant al que diuen, al que fan i la seva repercussió, del contrari l´aprenentatge serà inviable.
Es tracta d´assolir l´equilibri, una questió de mesures entre el poc i el molt, el ràpid i el lent, apropar-se o distanciar-se. Cada cas requereix un tracte especial, segons el moment, circumstàncies, estat d´ànim, prioritats, però si en nosaltres impera l´estabilitat sabrem decidir el més idoni en tot instant.
Les polèmiques, el que no funciona, és un desajustament, per tant si volem que les coses rutllin, el que cal és trobar els camins que duguin a un ajustament, i on primer s´ha de fer és en cadascú de nosaltres individualment, doncs com estem és el que transmetem. Si estem centrats, hi veiem amb claredat, i el propòsit és noble, llavors es poden crear les condicions per a intercanvis òptims, i si és just al contrari, serà el que generarem.
Per arribar al grau de maduresa en el pensar, sentir i fer, primer cal voler-ho amb ganes, treballant de valent a diari per a que qualsevol moviment per insignificant que pugui semblar estigui dirigit des de la saviesa en la visió i des de l´amor en l´execució.

RELACIONS ( VI )

Quan les relacions no són harmòniques es converteixen en un pes. La joia desapareix, enlloc de voler comunicar-te et tanques, enlloc de voler estar aprop, el que vols és allunyar-te.
No hi ha res més amarg, més frustrant que les relacions decebedores. Els motius poden ser infinits, des de l´egoisme passant per la desconsideració, ingratitud, mentides, etc, tot allò que en definitiva es deriva de la naturalesa inferior.
Al món hi ha molts conflictes producte del caos, doncs si hi hagués ordre les relacions respondrien en consonància a aquest ordre. La foscor priva de veure en claredat, i això deriva en totes les formes incorrectes de pensar, sentir i actuar que observem cada dia. La negligència, les males maneres, l´ineptitud, conductes indignes, per desgràcia ens envolten en tots els àmbits.
Podríem viure en l´abundància, en l´esplendor, en un estat de benestar, però no, quan no per una cosa per una altra, i quan no una persona una altra, hem d´estar fastiguejats contínuament, assistir una i milers de vegades a mostres incíviques que pertorben la pau. I així anar posant a prova la paciència per a no esclatar a cada moment. Uns ens esforcem per a instaurar condicions favorables en general, i uns altres van fotent la guitza, en un ambient enrarit, on la polèmica pot sorgir en qualsevol instant per les habituals formes maldestres.
És lamentable constatar com persones adultes, per anys que passin segueixen amb el seu infantilisme. Han crescut en estatura però s´han quedat ancorats en la infantesa, i com no saben comportar-se com hauríen de fer-ho, és inevitable la discordia pels motius més ximples que es puguin imaginar.
Les relacions són la pedra amgular del desenvolupament individual i social, per tant hauríem de tenir la màxima cura per al millor funcionament i resultat, però mentre´s no tinguem clara la consciència en aquest sentit, el que continuarà serà aquest desencís inacabable.

RELACIONS ( V )

La qualitat de les relacions depèn del que som capaços de transmetre. Com més atributs haguem forjat en tots sentits, més dosis qualitatives podrem abocar en els altres. Com més defectes, més deficient serà el contingut del mostrat.
Resulta curiós en els humans constatar unes altes aspiracions, i en canvi una baixa predisposició a esforçar-se per a fer viables tals aspiracions. Tothom s´omple la boca amb la paraula " amor ", i després veiem l´egoisme imperant empés per interessos diversos. Volem amistats que ens facin vibrar, i sovint el que hi ha és fredor, distància i indiferència. Es volen tenir fills, i després no es saben educar per què els pares estan limitats per a fer-ho. Volem cobrar uns sous elevats, i si estem preparats a vegades són els directius que ofereixen poc, i quan estan disposats a donar-los aleshores no estem prou capacitats per al càrrec. Volem molts serveis socials però pagant pocs impostos, i quan en paguem molts resulta que els polítics, multinacionals i el poder establert ens dona uns serveis lamentables perquè la resta se la reparteixen entre ells per a satisfer una cobdicia insaciable. Així és impossible tenir relacions òptimes, doncs quan no falla per un motiu ho fa per un altre. És el nostre baix nivell de consciència, el moure´ns pensant en el propi benefici, i l´excessiva valoració material la que espatlla les relacions. Mentre´s continuem amb els mateixos patrons serà inviable imprimir qualitat, perquè aquesta requereix altres valors més refinats, més instrucció, més sensibilitat, vetllar pel col-lectiu.
S´ha avançat en certs aspectes respecte a décades passades, però  continúa havent-hi molta gent maltractada, i també un tracte de desconsideració amb ús i abús envers els animals. S´han de canviar els esquemes d´arrel, perquè si no es perpetuarà la tendència a que prevalgui la força enlloc de la raó.
El veritable progrés és saber tractar amb consideració els integrants de la natura, i fins que no siguem capaços de fer-ho no s´instal-larà l´autèntic progrés per mes tecnología i comoditats que ens envoltin.

RELACIONS ( IV )

El desapegament és bàsic en qualsevol relació, prové d´una fortalesa interna, de saber veure més enllà de l´aparent, de confiar en l´esdevenir sense recolzar-nos en ningú específic. Mitjançant el desapegament no ens limitem a causa de les pors, disposant d´un ampli marge de maniobra dedicant-lo a conreuar les facultats latents. Pel contrari, lligams estrets condicionants, redueixen la llibertat d´acció per a entrar en contacte amb altres persones i realitzar activitats donat el cas.
Si ens centrem bàsicament en algú com si fos un proveïdor en diversos aspectes, deixem de ser plenament nosaltres passant  a ser dependents a fi d´obtenir unes expectatives hipotètiques.
El buit intern genera insatisfacció, i creiem erròniament que des de fora ens ompliran, i no és així. Com podem pretendre que ens ompli qui està buit ! És una ficció que la gent desitja, però la veritat és que les relacions són habitualment superficials, insubstancials i poc gratificants en la mesura de la buidor que tinguin els implicats.
Per què les parelles no aconsegueixen introduir l´harmonia que voldrien ? Per una questió de visió i pretensions mal enfocades. Els homes no han de veure les dones com objectes sexuals o assistentes que els hi facilitin la vida, això és primari. L´home ha de fixar-se en els atributs femenins per a incorporar-los en ell. I les dones no han de cercar en l´home una font de recursos, una companyia, seguretat, sinó observar les qualitats masculines per a integrar-les també en elles. Complementar-se i completar-se des de les respectives individualitats sense dependències, sumissió ni imposició.
Els humans, amb les mancances, impureses i imperfeccions no podem aportar plenitud introduint-la en el cap o en el cor dels altres, per tant ha de quedar clar que les relacions són ponts per anar d´un cantó a un altre, per a intercanviar. Però si cerquem pau, serenitat, saviesa, les hem de forjar en nosaltres, i ningú des de l´exterior ho pot fer en el nostre lloc.
El desapegament es conreua apropant-nos a Déu de manera que sentim com satisfà les necessitats de qualsevol relació. Una consciència limitada no ens permetrà experimentar la plenitud.
L´amor humà pot funcionar una época, sentint al cap d´un temps que ens falta alguna cosa més, creient que l´aconseguirem en algú nou diferent, però per proves que fem no arriba, doncs l´anhelat no pot venir d´unes manifestacions inferiors, sinó dels intercanvis amb regions més elevades a través d´un estil de vida i d´uns ideals que ens connectin amb el nostre ésser superior.

RELACIONS ( III )

Hi ha d´haver un motiu per a que es produeixi una relació. Anem als altres per necessitat, per amor, per compromís, o per autosatisfacció. I aquí a vegades hi ha una part d´interés i en ocasions de desinterés. Quan és per interés és amb l´objectiu de rebre, quan és desinteressadament és per a donar o compartir.
Les relacions són la font principal d´aprenentatge, ens ensenyen a efectuar encaixos de tota mena constantment, a esforçar-nos, a saber aplicar unes directrius de conducta, a madurar el pensament per a veure i entendre amb major capacitat, a despertar sentiments d´afecte, a encarar objectius de forma que estableixin harmonia.
Els intercanvis són possibles per què volem quelcom, obtenint-ho a través de donacions que han d´estar en nosaltres com a bescanvi. Aquests poden ser diversos, no materials obligatoriament, caldrà veure els participants i el rol de cadascú en el que s´ofereixen.
L´entaulament de relacions és la trobada de dues unitats. Quan es precís l´intervenció d´algú per la raó que sigui, del 1 individual es passa al 1 + 1, i és així com el particular serveix en l´organització social, i aquesta ajuda en la provisió de bens a les diferents individualitats.
Tots en una o altra mesura tenim una part coberta en forma de recursos físics, econòmics, de coneixements, etc (atorgadora de llibertat) i una part que ens manca que és tan important com el que disposem. Les mancances (factor de dependència) són les que ens fan espabilar, mobilitzant, conreuant i potenciant valors latents a la recerca d´uns resultats. En ocasions s´encaminen a incrementar el que tenim o mantenir-ho, d´altres s´enfoquen a experimentar o cercar novetats.
L´actitud a l´hora d´establir relacions és molt important, i el marge de més o de menys que estem decidits a acceptar o rebutjar o a donar. S´ha de tenir en compte que sigui quin sigui el fi que impulsa a anar envers algú, és indispensable acoplar-se en les respectives pretensions, doncs si no és així la relació no serà factible.
L´arrel de totes les necessitats i expectatives és un desig insatisfet. Si la subsistència està en joc, el marge de maniobra serà estret i la dependència gran. Quan no sigui primordial el suport de terceres persones, és convenient entaular vincles més saludables, i esvaint la necesssitat no pensarem en que obtenim de l´altre, sinó que som capaços d´oferir.

RELACIONS ( II )

La sinceritat és el fonament per a establir confiança, i a partir d´aquí desenvolupar un vincle. Es pot associar la sinceritat a les arrels, el que s´edifiqui a continuació depèn d´una base consistent, i si aquesta trontolla no és possible construir res amb garantía. La manca de sinceritat condiciona la lliure i espontània expressió, produint una esquerda que s´ha de reparar.
El segon punt a tenir present és la cordialitat. En la singladura de la vida tots som companys, tots estem concebuts de la mateixa manera, tenim les mateixes necessitats bàsiques i anem a la recerca de benestar. No hem de veure als altres com contrincants, doncs això pot generar tensió, i enlloc de cooperar fraternalment es crea rivalitat separadora. Si ens mostrem cordials aflora una disposició de suport, que tots necessitem en un o altre moment.
El tercer punt a aplicar és respecte. No s´ha de menysprear a ningú per cap comparació, tothom mereix ser tractat amb dignitat com a mostra de civilitat, educació i bones maneres.
L´intensitat afectiva dependrà de cada persona i de la relació establerta, però sempre és important una dosi de calidesa que apropi l´un a l´altre, facilitant l´apertura de contacte, confiança i més proximitat.
Les relacions no estan dissenyades per a fotre´ns imposant la força, l´agressivitat sobre altres amb l´objectiu d´aconseguir determinats fins. Això és una perversió que només perjudica. La natura com a exponent d´on hem d´emmirallar-nos, ens ensenya la col-laboració dels diferents regnes evolutius i espécies. Els animals impulsats per una necessitat de subsistència poden matar per alimentar-se, però quan no és això mantenen un tracte respectuós.
En quant a jerarquies socials o familiars, els postul-lats a aplicar són exactament els mateixos. No pel fet d´exercir un càrrec o una autoritat es té dret a rebaixar o abusar de ningú. El rol exercit en aquestes situacions exigeix justament a qui l´ocupa constati que es mereixedor de tal responsabilitat, i en consequència ha de donar l´imatge de valúa, seriositat i categoria que demana la posició; doncs en cas contrari seria un absurd, d´aquí el nefast funcionament dels estaments familiars i d´àmbit polític/empresarial massa asiduament per a desgràcia de tots els que rebem les consequències.

RELACIONS ( I )

A l´univers tot són connexions, res queda aïllat encara que ho sembli en aparença. El cos físic és la prova més obvia. Estem compostos per nombrosos components, on cadascú exerceix una funció en forma de recursos. Cada membre, cada factor és indispensable per a disposar d´unes òptimes condicions, i quan algú falla, immediatament es produeix una merma que dificulta el moviment natural articulat.
En l´àmbit circundant també és precís acoplar la multitud d´elements a fi de poder forjar una série de condicions que permetin el desenvolupament i manteniment tant individual com col-lectiu.
Obligatoriament hem d´anar a la natura a cercar el que volem, i això implica una dependència, la qual es converteix en la clau existencial que ens empeny a sortir de nosaltres mateixos havent d´efectuar intercanvis constants per aconseguir els subministres pretesos.
La nostra llibertat està supeditada a l´aportació de terceres persones, i a la vegada nosaltres hem de fer el mateix. És questió d´efectuar encaixos en una série inacabable d´interaccions.
Tot el que pensem, sentim i fem, és producte d´unes relacions, doncs si no fos així hi hauria quietud absoluta, i la vida és moviment continu. No és possible mesurar quina proporció del pensat és exclusivament nostra, doncs és producte del que hem llegit, sentit i viscut en aquesta cadena infinita d´aportacions en forma d´emissors i receptors. Cadascú amb llurs facultats i possibilitats ofereix una mínima part al conjunt, però gràcies a aquestes petites parts es posa en marxa l´engranatge que mou tot el que requerim.
La majoría del que tenim és gràcies a la col-laboració de persones desconegudes, i vetllar per les pròpies necessitats és vetllar per les necessitats comunes. Entenent això com un suport mutu, hem de procurar potenciar els intercanvis dotant-los de més qualitat.
Els plantejaments egoistes no hi tenen cabuda, és una visió errònia voler separar-se de la resta per a satisfer uns desitjos, que trenca els enllaços de  servei recíproc, havent de tornar per força a compartir amb el col-lectiu perquè l´organització de la vida està feta de tal manera que cal ajustar ineludiblement les fraccions unitaries en la globalitat. Cada vegada que s´efectúa una acció egoista en surt perjudicat l´autor i aquells implicats directament o indirectament al tallar el lliure fluir produit pel desequilibri del que s´ha dut a terme.

CONCEPTES CLARS

Molta gent està confosa respecte al que creu de certs temes. L´enfoc mundà, egoista, juntament als paràmetres imperants, limiten la visió de diversos aspectes. És precís dotar-se d´una amplitud de mires que faci entenedores situaciones que al veure-les des d´una òptica reduida no les tractem com cal, no li sabem extreure el gaudi i el profit desitjat, visquent-ho fins i tot en ocasions com adversitats. La capacitat de comprensió és clau en el tractament i experimentació.
Dels diferents apartats on podem tenir disensions, n´he escollit tres a modus d´exposició i síntesi : soledat, riquesa i relacions.
La soledat no existeix com a tal, sempre estem amb nosaltres mateixos i envoltats de tot l´univers. És impossible estar sol, perquè la natura sempre és aquí present. La vida en societat implica intercanvis que fem amb altres persones, i per a subsistir hem de treballar, i encara que es visqui de renda és indispensable establir relacions per a proveïr-nos dels bens que volem aconseguir. Podem estar sols momentàniament de companyia humana, però igualment seguim amb la nostra pròpia companyia que mai ens deixa. Quan la gent diu "estic sol" "estic sola" només es refereix a aquest tipus de companyia, doncs en té d´altres, i l´únic és ser-ne conscient per a entrar-hi en contacte.
La sensació de soledat en realitat és buidor interior, una absència de connexió amb hom mateix, que al no fe-se pretén trobar externament a través d´altres, però aquesta és una tasca estrictament personal que depèn de nosaltres.
La riquesa material anhelada per la majoria, no ens ho pot proporcionar tot. Es poden adquirir moltes coses, accedir a més quantitat i qualitat, però només en elements externs. Al desert, al bosc, per més rics que siguem, tots els diners del món no serveixen en absolut, tan sols ho poden fer en l´anomenada civilització. L´acumulat en forma de possessions no ho podem portar a sobre en la seva totalitat, i en el moment del traspàs ho hem de deixar. En canvi, les riqueses interiors guanyades a  través del temps amb un treball de creixement espiritual en forma d´amor i saviesa, sempre ens acompanyen, són nostres i ningú ens les pot prendre. Aquestes són les veritables riqueses.
A més, per diners que es puguin tenir, si hi ha una salut deficient, intel-ligència escassa o relacions frustrants, són connotacions de pobresa, i la riquesa serà relativa.
Les relacions exerceixen d´intermediaris, fan de pont entre la nostra posició i les pretensions a assolir. Gràcies a les relacions, juntament als propis valors i esforços tirem endavant.
No hem de veure als altres com a subjectes destinats a gratificar els desitjos de l´ego. Les relacions són el mitjà d´intercanvi per excel-lència, on l´objectiu no ha de centrar-se exclusivament en els avantatges a aconseguir mitjançant les diverses aportacions d´altri. El plantejament s´ha d´enfocar en "com puc servir, com puc ajudar ", perquè si tots pensessim d´aquesta manera, s´esvairien les formulacions egoistes i desapareixerien les mancances gràcies a l´esperit servicial.
Els altres no són mitjans d´explotació, ni tampoc suposats proporcionadors de felicitat. Cal tenir clars els conceptes, veure´ls pel que són, no pel que ens pensem, suposem, imaginem o volem.

COM VIURE

Si ens endinsem en una zona fosca, bruta, amb materials innobles, no hi veurem clar, ens embrutarem i podem sortir malparats. Això és el que passa quan caiem en l´inercia del fàcil, en deixar-nos seduir per temptacions que satisfan en un primer instant, però que enlloc d´omplir ens buiden.
Amb la limitació de pensament i percepció, enfocant-nos únicament en el mundà, estem convençuts que el plaer es troba en un conjunt d´activitats i experiències destinades a satisfer els desitjos físics. Segons el cas i mesura està bé gaudir d´aquests, l´important és saber que importa realment, de quina manera incideix en nosaltres, i enlloc de cercar el prescindible hem de cercar el primordial.
Estem insatisfets, quan no per un motiu per un altre, quan hauria de ser al contrari. I la dinàmica només es pot trencar a través de canviar. Això implica moure´ns, modificar formes de pensar i sentir per a que l´acció s´encamini en una altra direcció amb unes pautes diferents. Sense moviment no hi ha canvi i sense canvi no es pot avançar.
És bàsic preguntar-se i observar el que fem i cap on ens condueix. Si no ens agrada el context actual suposa que hi ha algún factor que no funciona o no ho fa en consonància al que caldria o voldriem. Aleshores, la questió és : puc sortir d´aquesta dinàmica ? puc redreçar-la ? Si és afirmatiu només cal l´estrategia planificadora, i de la idea abstracta inicial convertir-la en realitat pràctica gràcies a unes gestions precises que configurin un nou context.
Si hi ha tants apartats que no van bé és per l´inconsciència de fons que no s´imagina les consequències d´abast proper i llunyà que tenen les formes maldestres, i si no, perquè costa tant evolucionar, no en quant a tecnologia, sinó nosaltres individualment ? perquè ens encallem ? perquè ensopeguem reiteradament ? perquè aquest afany rera bens transitoris deixant de banda els valors eterns ? perquè hi ha tanta mediocritat global i tan poca brillantor ?
Tot radica en l´enfoc i en la visió. Enfoc envers el mundà, veient només l´extern, disposant així d´una part de la totalitat, i amb una visió reduida els resultats que obtindrem seran reduits. Empesos per la necessitat de cobrir l´elemental, estem condicionats en el marge de maniobra, i si l´afany d´anar més enllà no sorgeix de l´exterior, mai serà possible sortir de la limitació.
Molta gent té coneixements intel-lectuals, amb una capacitat analítica fantàstica, però es quedaran en les aparences si no conreuen quelcom més en ells. Un anar donant voltes als mateixos temes sense trobar veritables solucions perquè les respostes no poden venir d´un estrat on hi ha mancances, s´ha d´anar a la font d´on brolla tota vida.
Eixamplar la perspectiva exigeix pujar de nivell, havent de sintonitzar-se en el que demana. Més preparació, més amplitud de mires, més recursos, més qualitat en el pensar, sentir i fer. Cada nou ascens és passar d´una densitat a una subtilesa, obrint-nos a possibilitats més grans no imaginables fins que entrem en contacte.
Es viu en estrats molt baixos de consciència, i en consequència tot el que gira al voltant és limitat. Expandir-se com a ésser, requereix d´una instrucció i entrenament cada vegada més amplis i intensos, perquè aquí és on radiquen les oportunitats de progrés.
Hem de tenir clar cap on s´encaminen les pretensions, si al superior o a l´inferior. Si són envers el superior, llavors atraurem els mitjans per a generar les condicions òptimes de desenvolupament constant en totes les àrees, i els resultats seran més evidents en forma de noves benediccions i benestar general. Si l´enfoc és envers l´inferior, haurem de viure amb el que aquest és capaç d´oferir, on els dubtes, tensions, polèmiques, malestar, seran els acompanyants, on de tant en tant ens sentirem bé, però només serà un oasi en el desert.

DEIXAR OBRA

El nostre pas existencial dependrà de les facultats que conreuem i l´aplicació social. Per a deixar empremta és precís forjar unes habilitats oferint-les al col-lectiu.
Es pot tenir una gran valua en un o varis terrenys, però no seran realment significatius fins que no passin a participar en l´àmbit social. I no ho hem de fer per a satisfer l´ego, ho hem de fer perquè el desenvolupament individual depèn tant del propi esforç i talent, com del llegat heretat dels predecessors que han obert camí abans de fer-ho nosaltres.
Cadascú aporta un servei amb unes funcions, havent-hi diferents nivells. La majoría ocupa llocs subalterns, però és el gruix que es necessita per a que els serveis bàsics arribin a tothom. Uns altres exerciran càrrecs directius per què és fonamental que hi hagi una guia que indiqui les pautes a seguir, tal i com fa un director d´orquestra.
Gràcies a l´herència dels ancestres és possible accedir al coneixement i a la seva aplicació pràctica, i entre el rebut del passat més l´indagació present anem edificant nous camins que ajudin a introduir altres referents que eixamplin i millorin l´existent.
Formem part d´un grup immens de ciutadans, on el desenvolupament i avenç particular està en consonància amb les virtuts individuals que influiran dins del context comú on tots participem. Les respectives fonts que flueixen (aportacions personals) es nodreixen de la gran font on tots bevem i hem de contribuir amb les nostres obres per a que continui brollant sense límits.
El llistó s´ha de posar més alt, perquè el conformisme es limitar-se, i auto-limitant-nos de retruc també se´n resenteix el món. Hem de ser ambiciosos, però en un sentit benentés, no en la persecució cobdiciosa d´uns interessos que afavoreixen uns perjudicant uns altres, aquest enfoc és inharmònic. Anhelar un creixement continuat en nosaltres que es tradueixi en realitzacions cada cop més acurades com a fita de progrés permanent, i com que això només és possible amb els valors i esforç personal i el rebut del col-lectiu, en l´encaix d´ambdòs radica el propòsit i el guany final. Deixar obra per a la posteritat evidenciant que hem aprofitat l´estada transitoria, és l´anhel que ha de brollar en nosaltres.

VOLUNTAT

Antigament als deixebles se´ls demanaba un reforç de la voluntat, doncs sense ella no hi ha acció, i sense acció no hi ha realització. La mobilització i concreció depèn de la voluntat.
Primer hem de tenir un plantejament clar, dotar-nos dels materials pertinents executant un procés fins assolir una forma. I d´inici a fi haurem d´imprimir desig, entusiasme i empenta, facilitadors de l´obra a realitzar.
L´intel-lecte ha de dirigir, mesurar, establir connexions entre els components que entren en joc, exercint la funció teórica. La pràctica s´extreu de la necessitat, l´anhel, l´amor envers el pretés, on intervé la voluntat.
Elaborar conceptes sense concretar-los no condueix a res, la idea ha d´adquirir substància, donar-li una projecció, del contrari el potencial es perd.
En tot procés creador han d´intervenir els tres puntals que fan possible una obra : el pensament com a referència i organitzador; el sentiment com a intermediari entre el pensat i l´objectiu, i la voluntat posant en marxa la trama. Tots els passos han d´estar sincronitzats, doncs el resultat depèn de la sincronització i l´habilitat executora.
Del subtil al dens cada pas s´ha de fer amb precisió, on de principi a fi l´intel-lecte intervé guiant i la part sensitiva aportant escalf i els instruments apropiats per a l´acció a la recerca d´un objectiu.
La mandra és l´oposat a la voluntat, un auténtic perill per a no caure en la desidia imperant que només comporta complicacions. La falta de motivació, optar per no esforçar-se, perpetua una comoditat estàtica que no és profitosa. És deixar que el dolent s´imposi al bó per una visió esbiaxada sobre el tema en questió, doncs enlloc de dinamitzar els instruments convenients generadors de benestar, al no moure´s, els possibles beneficis no s´aconsegueixen i fins i tot poden revertir en pérdues. I així com la voluntat és sinònim de vitalitat, la mandra seria de mort.
L´exercitació de la voluntat es veu acompanyada d´un conjunt de qualitats que han d´estar presents durant el trajecte. Constància, perseverància, paciència, amb un ritme sostingut recolzat en la disciplina.
La voluntat pot tenir una doble vertent : fer i no fer. Fer per a una realització constructiva. No fer el que pot ocasionar pérdues, problemes o lamentacions.
La clau per a convertir en realitat una idea, apropar-nos a la connexió de propòsits, ara i sempre dependran de la voluntat amb el suport de la resta de factors que la sostenen.

EL COMPORTAMENT QUOTIDIÀ

El dia a dia suposa afrontar-se a nombroses dualitats on cadascú d´acord a l´evolució, tarannà, procedir i condicions té les seves. Ens debatem entre una opció o una altra, on ambdues poden servir-nos segons el cas, i a vegades perjudicar-nos. Una part pot afavorir i la contrària desafavorir, d´entrada, però caldrà veure el procés fins on ens porta.
Hi ha molts aspectes de doble tendència : veritat/mentida ; coneixement/ignorància ; pobresa/riquesa. És una espécie de tenir o no tenir. La vertent facilitadora és tenir, comportar-se d´acord a unes pautes per a generar l´idoni. La vertent obstaculitzadora és no tenir, el que és inadequat, que pot ser perjudicial.
La majoria viu atrapada en l´inercia per a cobrir el més elemental, i així no es poden forjar altes aspiracions, només anar fent i ja es considera molt. És bastant desolador comprovar aquest panorama quan estem envoltats de riqueses, que mai abarcarem plenament, que podriem generar unes relacions dotades d´al-licients, i en canvi prevalen trobades marcades d´autèntic interés.
Tenim una immensitat al nostre abast i en molts casos vivim en la indigència. Superficialitat general, poca efusivitat, demostracions afectuoses a un baix nivell, amb un estil de vida deficient tenint en compte els mitjans i informació que ens envolten. Podriem gaudir d´unes grans qualitats en tots sentits, però no som capaços d´introduir-la. La prova és passar d´una vida insulsa, limitada, de simple manutenció fisica, a una vida amb contingut, que vagi més enllà de l´immediat i transitori.
Si no milloren les condicions és per conformisme, per no creure en els canvis, en les nostres capacitats, i al no arriscar per a experimentar transformacions notories, seguim immersos en la rutina habitual sense atractius engrescadors ni objectius que ens facin esforçar a fons.
El temps va passant, i al cap dels anys, si no hem dinamitzat de debó els talents latents en quelcom edificant, constatem que en realitat hem fet molt poc per avançar.
Allò que ens limita, restringeix, ha de ser com un motor impulsor per als esforços de superació a fi d´anar a més lluny d´on ens trobem. Si tot ho tinguessim a l´abast no caldria lluitar, ens acomodariem i s´acabaria el progrés. El que no funciona, el no adient, és un impediment, que esdevé una oportunitat a condició de treballar ferms en transmutar-ho.
No hem de demanar el fàcil, doncs això sovint frena els recursos expressius. L´al-licient que permet créixer és encarar reptes de major envergadura, i hem de ser valents confiant en les nostres possibilitats executores.
En la quotidianeitat diaria es forja l´existència, depenent de la tonalitat que imprimim que sigui plena d´expectatives, o senzillament cobrir l´expedient

COM SER ATRAIENT

Tothom deu pensar que la bellesa és el punt principal per a captar l´atenció i agradar. Sens dubte és important a primer cop d´ull, però al darrera hi ha d´haver quelcom més que ho sostingui, del contrari l´atracció s´esvairà amb rapidesa.
El que més atrau d´algú és el que diu i el que fa, a l´igual que pot ser el més desagradable si és groller i vulgar.
Saber captivar per la paraula és un art extret d´una hàbil combinació de mots i sensibilitat que atorguen un to de refinament. L¨educació formativa acumulada al llarg dels anys, juntament a uns trets distintius de l´individu, faciliten l´habilitat dialéctica. Parlar ho sap fer tothom, discursos o conferències poden ser més o menys interessants, on la seducció discursiva només es concedeix a una minoria privilegiada.
Estem cansats d´escoltar polítics, famosos o els nostres coneguts com van repetint-se monótonament amb una previsió que ho fa avorridor. L´encalllament on es van aturar temps enrera sense eixamplar nous horitzons, és on s´han quedat, i en consequència les expressions són les mateixes.
L´increment quantitatiu i qualitatiu de coneixements i experiències és el que fa la vida atraient, i de retruc quan ens relacionem ho fa també per als altres. Per això costa tant trobar qui marqui diferències, perquè a l´estar absorts en treballar i activitats quotidianes més aviat banals, no es dedica temps al propi conreu personal, essent un impediment per al creixement continu al no dedicar atenció.
La gent prefereix el bonic al lleig, el que entusiasma en lloc del que decep, el que il-lumina i no el que enfosqueix, però no s´esforça per a introduir aquests anhels en si mateix, i com és evident tampoc ho pot veure reflectit a l´exterior mentre´s no es generi el moviment que ho crei.
Sovint es reuneixen persones i parlen durant hores, però si repassem a fons el contingut del que han dit, segurament en un nombre molt elevat de casos, no es podrà aprofitar res. Han xerrat molt, però res substancial que valgués la pena, que fes reflexionar, que ens impulsés a fer coses, a millorar quelcom. I això passa cada dia, i la major part de vegades que quedem amb coneguts a no ser que ja els uneixin idees o temàtiques compartides.
La mediocritat no es combat amb mediocritat, a l´igual que la ignorància amb ignorància. Si volem introduir elements qualitatius els hem d´atraure, i això suposa esforç, preparació i un veritable anhel que ens mantingui ferms en l´instrucció i poliment per anar passant de les formes limitades precedents a unes més expansives.

ON CERQUEM ?

Tothom sense excepció busca, va a la recerca de, però el primordial és saber on cal fer-ho. Si no anem al lloc apropiat, per més que insistim no aconseguirem res, per tant, l´essencial és conèixer que cerquem i on ho podem trobar.
La majoria no assoleix llurs desitjos perquè en realitat no saben que els hi convé. Van provant aquí i allà, en una cosa rera altra, acabant tard o dora en frustració. Generalment enfoquen les pretensions en factors externs, convençuts que són com una mena de panacea, comprovant asiduament que una vegada es té l´objecte cobejat, resulta que no ens satisfà com pensàvem. I també passa el mateix si no ho obtenim, doncs l´esquema mental és qui ens auto-enganya.
La gent, per regla general, de forma prominent, té la convicció que la felicitat és una questió de tenir, i amb aquest convenciment es llencen a perseguir múltiples objectius que la societat ofereix. Evidentment que alguns elements essencials són de primer ordre, així com un bon grapat de necessaris per accedir a unes comoditats. Ara bé, això fa una funció d´intermediari, però no ha de ser un fí. La problemàtica sorgeix de pensar que és un fí, estan a mercè d´objectes, diners o relacions. Tot allo què és transitori, canviant, subjecte a oscil-lacions, a pérdues, no és fonamental, perquè suposa entrar en dependències de tercers o de circumstàncies on avui hi poden ser i demà desaparèixer.
El que realment és essencial és el que és etern. El que sempre és amb nosaltres, forjat pel nostre treball espiritual, que ningú ens pot prendre, perquè és subtil, evidenciat en forma de qualitats com pot ser la bondat, generositat, amabilitat, compassió, voluntat, amor, humilitat, paciència, serenitat, saviesa, i moltes altres més. Aquests són valors permanents que sempre reporten bons resultats, i no els hem d´anar a buscar fora.
Si veiem tantes persones desencisades és perquè cerquen la cosa equivocada en el lloc equivocat, doncs si anessin a cercar-ho on correspon (dins d´ells mateixos) aconseguirien el que de debó persegueixen però que ignoren per manca d´una deguda introspecció.
La gent diu " vull viure ", gaudir de plaers, accedir a la riquesa. I això en sí és neutre. Es torna perjudicial enlloc de benèfic quan se´n fa un mal ús en forma d´abús o desmesura. En canvi, qui focalitza les intencions en conreuar-se com a individu per a desenvolupar-se integralment, esforçant-se en la pulcritud i correcció del manifestat, pensant a encaixar socialment aportant llurs serveis particulars, viurà en pau i content encara que disposi només de l´indispensable immers en la senzillesa. Però l´individu en questió assaborirà uns altres plaers i unes altres riqueses molt més valuoses que totes aquelles exposades al deteriorament i efímeres, mentre´s que aquestes són permanents i indestructibles.

QUALITAT - QUANTITAT

Qualitat i quantitat han d´anar emparellats per a que acompleixin la seva funció. En el que necessitem és indipensable una quantitat, i aquesta mesura requereix una matéria primera òptima que ofereixi un producte destinat a un profit concret.
La qualitat és d´ordre espiritual, representa l´excel-lència pel que és, pel que fa, per la capacitat de durabilitat, eficàcia i rendiment. És sinònim de garantia, que hi podem confiar per les prestacions i solvència contrastada.
La quantitat és tant  espiritual com material. Espiritual en quant a abundància, i material quan el procés no té com a finalitat donar el millor en quant als bens oferts, sinó que prevalen els interessos personals d´obtenció d´uns guanys sense donar suficient importància a la qualitat dels mateixos. Aquest plantejament egoista pensa en el que pot aconseguir de benefici l´emissor, sense una consideració exigible envers el receptor.
La qualitat sempre expressa grandesa, dels elements i dels encarregats de transformar els ingredients des de l´inici fins a la culminació. La quantitat no podrà evidenciar-se com a grandesa si no va acompanyada de qualitat. I per més sensació d´exhuberància en quant a número, si és mediocre i de baixes prestacions valdrà poc per al que ha de servir.
Exactament el mateix passa en la vida de les persones. Els talents desenvolupats focalitzats en una àrea específica, marquen la diferència respecte a qui no assoleix el mateix nivell, i la comparació entre ambdòs és qui denota major o menor qualitat.
Les aspiracions, juntament amb l´aptitud, recursos i voluntat, poden edificar progressivament condicions qualitatives i la satisfacció dels resultats aconseguits, tant a títol personal com gaudi i utilitat d´aquells a qui ens adrecem prestant un servei.
Qualitat és símbol de riquesa, auto-estima, satisfacció, capacitat. En canvi, quantitat sense qualitat, és símbol de pobresa i limitació. En tot el que ens envolta, aquests dos factors sempre estan presents. I en els anhels de cadascú, i les habilitats per a convertir-ho en realitat, ens aproparan a una determinada qualitat en funció de les possibilitats.
La qualitat s´aplica en totes direccions. No tan sols és important en els estris que fem servir habitualment, ho és en la facultat de saber imprimir pensaments elevats de pau, harmonia, fraternitat, converses enriquidores, en sentiments afectuosos, accions nobles i justes vetllant pel bé comú. Tot allò que crea benestar, en nosaltres i el proïsme, en relacions on ens sentim gratificats, en activitats engrescadores, dedicant un temps i un esforç envers algú necessitat. El que ens dignifica, el que empeny a millorar-nos com a ésser, el que genera condicions més favorables respecte a époques anteriors. El que ens apropa en definitiva a l´expressió espiritual en forma de virtuts experimentant-ho en la densitat material.
Qualitat és el que tots volem, però només uns quants hi accedeixen per preparació i recursos, interns i externs.

PACIÈNCIA

La paciència té una connotació d´impasse entre dos moments que suposa una espera. L´altra connotació és de resignació davant d´uns imponderants que no depenen de la nostra voluntat.
Les variants que poden posar a prova la paciència són múltiples : persones desagradables, cues llarguissimes, problemes de salut, quedar atrapat en un embús, demores en la sortida d´un tren, etc. Ja sigui per relacions o circumstàncies, el que ens pugui tensar és un missatge a desxifrar que conté informació.
Res és casual, si hem d´experimentar una situació que voldriem evitar però resulta que ens hi trobem de ple, significa que disposem d´una o varies oportunitats d´aprenentatge. Ara bé, això només serà possible si estem receptius observant el panorama que ens envolta, la nostra situació dins del context, el marge de maniobra i la capacitat de prendre decisions o d´acatar el que passa.
 És l´ego que vol les coses a la seva manera, amb rapidesa, però per més que ho desitgem, no tenim el control de molts factors que depenen bé del medi circundant o d´altres persones. Aquesta mancança, aquesta dependència, obliga a conreuar en primer terme l´auto-domini, clau per encarar el previsible i l´imprevist, indispensable per a no precipitar-se en dir o fer segons que pugui derivar en consequències negatives.
El segon punt és la tranquil-litat, que palesa la confiança del procés gradual amb un coneixement de que les resolucions o no segons el cas, arribaran just en el moment precís.
No voler precipitar resultats gaudint del moment, aquesta seria una bona postura que ens faria estar relaxats, atents en el que es va desenvolupant en l´interval entre un principi i un final.
La natura no només és la nostra proveïdora de tot el necessari per a viure, és el llibre obert d´on hem d´extreure les lliçons per aplicar-les a tots els àmbits en la quotidianeitat, ensenyant-nos que tot s´ajusta a un seguit d´etapes correlatives des de la llavor inicial al fruit final, creixent al seu ritme, sense presses, cada cosa madurant al seu moment. I la natura, que és la nostra font de subsistència, i el mestre més gran de qui hem d´aprendre, té una paciència immensa, aleshores perquè no ens hi emmirallem i fem que també sigui una virtut en nosaltres !

SERVIR I SER SERVIT

L´univers està dissenyat per a l´equilibri, i quan momentàniament s´altera, immediatament es posen en marxa els mecanismes per a restablir-lo. Cada component exerceix una funció que és la seva contribució al conjunt. Tot està col-locat en el seu lloc adient, amb un ordre, des de el més petit al més gran, el més proper i el més llunyà. I dins d´aquestes mesures i distàncies, el principi d´organització afecta a tots per igual.
Cada integrant és individual, on la subsistència depèn del rebut per l´entorn, i aquest entorn també es manté gràcies a la participació de les diverses singularitats. S´estableix així una doble faceta : servir i ser servit.
Servir és donar, compartir, actuar. Ser servit és rebre, vetllar per hom mateix, receptivitat. L´equilibri consisteix en participar d´ambdòs a través de l´intercanvi.
La dependència que tots sense excepció tenim en fronts diversos, genera una necessitat, i gràcies a això entrem en connexió els uns amb els altres. La clau del desenvolupament, manteniment i expansió radica en les mancances, i l´ineludible interacció amb diferents estaments per a que la persistència fisica sigui possible.
Tenim unes parts cobertes i unes parts no cobertes. Amb els recursos adquirits anem a cercar les parts no cobertes, que són recursos a aconseguir. I en aquesta dinàmica és on hi ha la fluidesa, el motor de la vida.
Els variats regnes a la natura serveixen i són servits. Les llavors són el fonament, i l´aigua, l´oxigen i el sol són el nodriment. Els minerals proveeixen a les plantes, aquests als animals, on els humans aprofiten les aportacions dels tres regnes, i per la mateixa lògica, l´encadenament segueix en estrats superiors al génere humà en un nivell més elevat, no perceptibles als nostres sentits limitats.
S´ha de vetllar per les pròpies necessitats i aspiracions, és lògic, consistint la tasca en dotar-se d´auto-suficiència, i en el procés que va de no tenir a tenir, l´hem de fer oferint els diferents mitjans de que disposem en una donació reciproca de bens continua que faciliti la preservació de l´existència.

PROGRÉS

Qué és progrés ? Millorar les condicions respecte a un precedent. Avançar en comparació a situacions establertes anteriors. Progressar és per tant experimentar processos de substitució entre unes formes o tendències instaurades, canviant-les per unes altres. El terme és aplicable a tot tipus de contextos, la finalitat és la mateixa : anar a més amb el pas del temps.
Viure posa a prova els cinc sentits, i com a recursos que suposen els hem d´emprar per a extreure´n avantatges. El moviment sempre és cap endavant, no és possible retrocedir. L´acontegut serveix de referència, de base per a nous inicis, i en la continua projecció hem d´encaixar l´existent que ens ha servit, amb noves formes materials o d´expressió a fi de no estancar-nos. La força vital empeny a superar-nos, i si amb el comés no ens encaminem envers el progrés, llavors s´esdevé la decadència.
La majoria associa progrés únicament a factors externs mundans, però s´acopla en qualsevol àmbit que suposi una constatació clara de com era en un passat a com és en un present amb les seves diferències significatives de més prestacions qualitatives. De fet els progressos més valuosos són els que transformen defectes en virtuts, passant d´unes manifestacions negatives perjudicials a unes de benèfiques per al propi individu i d´aquelles persones amb qui es relacioni i tingui influència.
Tothom vol progressar materialment per a disposar de condicions que reportin benestar i comoditat, és normal. En canvi qui vol progressar espiritualment és un grup més reduit, doncs això ha de brollar de dins , i si el desig no hi és no sentirem la necessitat de dur un estil de vida que ens dugui a despertar en nosaltres uns coneixements, sensacions i percepcions que requereixen un entrenament especific. I en la focalització bàsicament externa, el progrés sempre serà limitat i mai accedirem al veritable potencial.
La història ens ensenya els nombrosos canvis al llarg dels segles en tots sentits, en la forma de treballar, en les eines, cases, vestir, disposicions socials. Gradualment hem anat passant d´unes condicions dures amb fortes mancances, a unes condicions creixents de comfort tenint a l´abast el que mai fins ara haviem tingut.
La cobdicia humana genera desigualdats, i mentre´s uns quants disposen de molt, una gran part viu sota minims. Això no és progrés. Fins que no siguem capaços de pensar en el bé comú, elaborant plans d´ajut als desvalguts creant condicions de riquesa allà on hi ha pobresa, no hi haurà un progrés autèntic.

CONSCIÈNCIA

Tot el que ens cal saber ja està comprimit, només cal establir connexió i desvetllar el que abans ignoràvem en una espécie d´il-luminació.
La realitat té dos reialmes, el món superior i la nostra existència en la dimensió física. El món superior és la font de l´intuició i la força rera els moviments de profunditat en forma d´idees reveladores.
Per més que volguem no podem ser conscients de tot el que hi ha a l´univers i el seu funcionament. Estem limitats, on l´important no és saber-ho tot, sinó l´essencial per a organitzar-nos en la nostra parcel-la reduida. Fer-nos amb una sintesi que ens serveixi en el nostre àmbit d´acció.
El temps d´estada terrenal ha de servir per a passar de l´inconsciència al néixer, a un increment gradual de consciència que comporti majors possibilitats realitzadores i un estil de vida més ric de matisos. La consciència és una aspiració, doncs no s´hi arriba de cop, sinó per etapes.
Passar del desconegut al conegut és una abstracció. El no sabut un moment abans ja existia, l´únic que calia era entrar en contacte i fer-se evident en la consciència. I a major pressa de contactes més capacitat de en veure, pecebre i entendre, on cada increment cognitiu brinda l´oportunitat d´obrar amb més llibertat.
Desenvolupar la consciència depèn del nivell evolutiu de la persona, d´un codi de valors elevats que es deriven precisament de la consciència, la forma de viure i l´integració social. Expansionar el camp de visió verificant-ho amb un conjunt de proves constatables, eixampla l´abast de la lògica i l´intuició. I disposar de més eines interpretatives del que ens passa o passa al món, és un gran respatllament per adequar les pretensions de manera harmònica i satisfactòria evitant molts errors facilitant els encerts.
Consciència és conèixer, i conèixer és responsabilitat. Un cop passem del no percebut, del no comprés, al percebut i comprés, canvia la perspectiva, i la postura a adoptar s´ha de fer en consonància a l´apertura d´horitzons.
Cada nova constatació implica formes més acurades, més exigents, deixant enrera conceptes esquifits que ja no ens serveixen.
L´augment de comprensió ens facilita entendre coses que d´altra manera no entendriem, i de retruc permet incrementar la sensibilitat envers el circundant.
Consciència és sinònim de claredat, apropar un objecte o situació al nostre camp perceptiu fent-lo entenedor.
Experimentar en definitiva una fusió amb la persona, estri o context extraient l´essència del que conté esdevenint comprensiu als sentits.

REPTES

La vida és un repte, posant-nos a prova per a que les nostres facultats latents s´entrenin i puguin expressar el seu potencial.
Al llarg dels anys es presenten tot tipus de situacions que cal afrontar, fent ús dels nostres valors extrets de la capacitat de pensar, de sentir i decidir.
El llistó ens el posarem més alt o més baix d´acord a les ambicions, tarannà, recursos mentals, físics i econòmics, així com el medi on ens trobem. L´afany de superació és indispensable per a fixar-nos nous reptes, havent de ser consequents en saber fins a on poden abastar les possibilitats d´assolir el desitjat. La planificació s´haurà de fer amb cura, dotant-se de formació per a moure´ns degudament en el terreny que pertoqui per apropar-nos a l´objectiu.
Els reptes ens els podem auto-imposar a fi de millorar l´estat actual en algun àmbit concret, o bé ens poden venir de l´exterior per a resoldre events imprevistos. Sigui com sigui són desafiaments, i la finalitat és prosperar segons el cas o subsanar en altres.
D´entre tots els reptes, el més exigent és el de voler viure en consonància a unes directrius espirituals, perque suposa la necessitat constant d´observar-ho tot i donar una resposta cada vegada més pulcra a les diverses expressions sorgides en nosaltres en tots sentits. Demana exercitar-se un i altre cop en el que fem, doncs no ens podem conformar amb simplismes. L´exigència és la tónica imperant, sense obsessions, però diligent i constant, en la persecució d´unes maneres acurades que permetin aflorar progressivament virtuts guanyades a base d´una tasca persistent.
Com qualsevol esforç, estudiar i altres treballs espirituals, s´ha de fer amb preparació, focalitzada atenció i respecte. Cap estudi o acció pot aconseguir una connexió profunda amb la llum si es fa de qualsevol manera.
La quantitat de llum revelada per l´estudi o acció estarà en proporció directa a la preparació que haguem fet.
El repte de subsistència és comú a tots, fixant el punt de mira en els valors materials externs. Això suposa focalitzar-nos en els mitjans, però el fí es desenvolupar en nosaltres els valors eterns que donen substància i significat.
Qui es conforma amb el context vigent corre el perill d´estancar-se, i si no es va endavant anem enrera. Es tracta de créixer integralment, la qual cosa ens duu a no estar mai satisfets, doncs hi ha un munt de questions a reconduir per a donar una expressió polida que ens acosti a l´anhelada harmonia respecte a nosaltres i en les relacions amb la col-lectivitat.

TROBAR SENTIT

Trobar sentit al que fem, al que volem, és el que cal saber desxifrant la trama rera el visible. La majoria d´actes els realitzem per inercia, per necessitat, on poques vegades ens aturem a reflexionar sobre el propòsit i on ens condueix l´acció. Acostumats a les rutines diaries, tenim el temps ocupat amb obligacions i distraccions que formen part del quotidià. Envoltats de sorolls i converses superficials, no dediquem un temps a entrar en contacte amb el nostre interior, que és on trobariem la claredat als dilemes que es presenten externament. Així, anem fent pel que estem habituats amb les nostres idees i conviccions, i malgrat haver ensopegat diverses ocasions, no hi ha inquietud per a indagar on és l´error, que es pot fer per a corregir-ho i dotar-nos d´unes pautes més eficients. De la mateixa manera que trobem lògic el procés de creixement des de la infantesa a la adultesa, que és necessari estudiar com a pas previ d´executar un treball, i gràcies a això aconseguir recursos per a subsistir, cal anar més lluny cercant el sentit de tot aquest conjunt d´esforços destinats a preservar la presència fisica. Satisfem el més bàsic, però també hi ha en nosaltres cossos subtils als quals hem de donar un aliment especific. I és aqui on s´ha d´esbrinar la finalitat que depassa al pensament i acció concrets. Obrir-nos al jo superior que resideix adormit en cadascú, és la manera de connectar amb vibracions més refinades, descobrint aleshores el que i el com. Més enllà de lluitar per l´estrictament primordial hi ha un objectiu més trascendent ; encaixar la diversitat en unitat, però això només serà possible quan anem despertant els centres més elevats que s´encarreguen d´augmentar cada vegada més la llum en nosaltres disminuint la foscor. Quan això arribi sabrem el perquè i com posicionar-nos per a viure una vida molt més rica i intensa guiada per uns preceptes suprems que a hores d´ara escapen a la ment inferior amb llurs capacitats actuals. Aconseguir-ho exigeix un gran treball, una instrucció immensa i constant, i un desig ardent de superació permanent a base d´un entrenament a tots nivells.

INTERROGANTS

Aquest és un món de preguntes, i d´ençà naixem ens afrontem a una cadena infinita de dilemes desconeguts. Hem d´anar passant de la ignorància al successiu coneixement, però per més que s´incrementi el coneixement sempre queden coses a descobrir.
Vivim amb uns minims d´acord al que el nostre potencial podria aconseguir, i amb els mínims de cadascú afrontem el conegut i el desconegut. Fem pel que sabem i tenim, anant a la recerca del que no tenim. El camp d´operació és extern, els instruments són materials, però l´impuls primigeni és invisible. Les idees són la font de tot el que es fa per acabar solidificat en obres tangibles. Encaixar constantment esperit i matéria és la funció, la questió és saber com, quan, de quina manera, d´aqui els eterns interrogants si no ens connectem amb la naturalesa superior en nosaltres.
Ens debatem entre el fer o no fer, formulant un munt de preguntes com per exemple : amb quin objectiu ? és apropiat ? és útil ? em convé ? em beneficia ? La resposta no la trobarem en els dubtes, sinó en la certesa, i per a tenir certesa és precís que s´hagi instal-lat dins nostre. A través d´accions, moviments i resultats anteriors, és on hem d´anar a cercar respostes.
Segons el punt de vista les possibilitats de trobar respostes seran majors o menors. Si l´enfoc és des de l´ego, la pròpia visió reduida ens oferirà igualment una perspectiva limitada. Si l´enfoc apunta a la globalitat, podrem accedir a una àrea més gran, esvaint confusions que en el cas de romandre auto-centrats segurament persistiran.
Les inquietuds giren al voltant de tenir i d´ésser. Per a ésser hem de tenir, i per a tenir hem d´ésser, és una fusió d´interdependència a efectes de consolidar propòsits.
Aquells interessats primordialment en tenir només abarcaran fraccions, el dens, al fixar-se en la vessant externa de les coses.
Aquells altres amb més inquietuds anhelant una realització en l´ésser, podran accedir al conjunt, a les subtileses, observant tant la part interna com externa, sabent que les han d´harmonitzar per a que l´ésser pugui plasmar en obres concretes llurs aspiracions.
El coneixement és qui permet anar endavant, gaudir d´autonomia de moviments, actuar en el present per l´aprés en el passat projectant-nos envers el futur. Es tracta d´incrementar gradualment el saber i reduir la ignorància dotant-nos de majors possibilitats executores que facilitin crear condicions amb més benestar. Passar dels múltiples interrogants en forma de preguntes, a la multiplicitat de respostes per al desenvolupament continu en tots els àmbits pels quals ens preparem, amb l´objectiu de fruir en el que fem i el que aporta. Com més sabem el que ens convé i ho experimentem benéficament, automàticament desapareixen els interrogants perque vivim teoria i pràctica. El plantejament és senzill, el dificil és concretar-ho, perque mentre´s la foscor sigui més gran que la claror en el nostre interior, no serà factible assolir-ho. I si la foscor predomina, els interrogants sempre ens acompanyaran.

IDEALS

L´etimologia d´ideal diu : que es correspon amb una pretesa perfecció.
Qualsevol acció es desitja realitzar de la millor manera. Així, des de el més insignificant fins al més valorat, persegueix una pulcritud.
Els ideals estan en funció de factors diversos, culturals, ambientals, disposició de recursos, llibertat, etc. De tots plegats, l´objectiu apunta a una millora individual, millora social o bé ambdues. La formació particular és cabdal en la preparació i execució, on l´éxit o fracàs depèn en gran mesura del potencial intrinsec. L´ideal de millorar com a individu ha de projectar-se envers la societat a través de la nostra conducta amb aportacions útils al coll-lectiu, ja que ens nodrim mútuament, l´enfoc ha d´anar en aquest sentit.
Es tracta d´encaixar les parts amb el tot, fusionant la multiplicitat en unitat en estreta interdependència.
Quan es desvetlli la consciència i la immensa majoria s´adoni que enlloc de vetllar només pels propis interessos egoistes ha de vetllar pel bé de tots junts, llavors es podrà començar a plantar les llavors de germanor que condueixen a la pau, a l´amor, la fraternitat i la concordia. D´ideals n´hi poden haver molts, però el més important, vàlid per a tothom, és unir forces sense distincions en un front comú que ens reporti abundància, benestar i progrés en un ambient d´harmonia al treballar tots per tots.